Miquel Rayó

Avui surt aquesta ressenya al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca (el llibre és un excel.lent producte editorial):

Acabarà l’any aviat. Tenc com sempre lectures pendents d’emprendre o ja llegides recentment. No moltes, perquè, he estat redactant (i en alguns casos he hagut de rellegir el llibre comentat) uns breus textos amb algunes raons per les quals recomano les lectures compreses dins l’apartat 150 mots sobre…, que he afegit aquest mes en aquest web. Recuperar lectures sempre és un plaer. Potser jo sigui -he dit en qualque ocasió- més un re-lector que un lector. Poca cosa, doncs, puc presentar en aquesta entrada. Per exemple, entre d’altres llibres, vet aquí aquesta seqüela o segona part o homenatge d’El vent en els salzes titulat Regreso a los sauces, de Roca, escrit molt honestament per Jacqueline Kelly, autora de les aventures (precioses) de Calpúrnia Tate. M’agrada, aquesta seqüela. Naturalment, no és l’original. He llegit amb un immens plaer En el silencio, de Wade Davis, Pre Textos, una història molt completa de les expedicions angleses a l’Everest els anys 1921, 1922 i 1924, amb el colofó del mite de Mallory i Irvine. Un tema que sempre m’agrada retrobar i explorar amb la bibliografia disponible en castellà o català (quasi res, en aquest cas). El llibre és realment apassionant. Com una gran i llarga novel.la d’aventures. Aquells muntanyers eren súperhomes de coratge infinit i força impensable. Volen quan volen, de Miquel Àngel Llauger, Arrela, és un els millors llibres de poesia per a infants en català dels darrers (molts) anys. N’estic convençut. L’he llegit bé, a fons, perquè he tengut la sort de poder fer-ne la presentació pública, gràcies a la invitació de l’autor, un bon amic i boníssim poeta i escriptor (i millor lector encara), i crític literari. I per acabar, m’entretenc copiant les figures del manual Anatomía artística, de Michel Lauricella, magistral, de Gustavo Gili. Què difícil de dibuixar, el cos humà! Per sort no he de passar cap avaluació, amb els meus dibuixos. Els faig per simple plaer de passar l’estona i d’aprendre. I ara recordo que he d’anar a comprar una plagueta de dibuix. Me n’hi vaig tot d’una. O potser la demanaré als Reis, per si passen per les finestres de ca-nostra. Molts d’anys a tothom!

Per descansar del tragí relacional d’aquests dies nadalencs, he caminat unes hores pel Salobrar de Campos, avui. Feia un bon dia, amb oratge fred, i amb una sortida del sol preciosa, que qualque dia intentaré reproduir amb les aquarel·les (la fotografia és de mòbil). He vist flamencs (pocs, una vintena), dotze arpelles, dues àguiles calçades de fase clara, dos becplaners (hi són des de fa setmanes), qualque esbart de fuells daurats (en total més d’un centenar d’exemplars), un fuell gris, un avisador (crec que qualcun ja hi passa l’hivern, aquí), corriols menuts, curleres, ànnera blanca, collblaus… No hi havia molt de moviment. Abans d’anar-me’n he volgut pintar una altra vegada el paisatge. Fer d’urbanesketcher. Les barrelleres, la línea forestal a les dunes, les llacunes i estanys. Sens dubte és un dels paisatges que més m’agraden. En un moment donat, me n’he adonat de cop del silenci quasi absolut que hi havia en el lloc, i m’he sentit un privilegiat. Els aucells han callat, el ventet també, i quasi no se sentia la remor marina llunyana ni el frec del vent en les copes dels pins i savines. Un bon dia al Salobrar. Un altre bon dia. 

He anat darrerament al Salobrar de Campos dues vegades. En la primera gairebé no vaig veure res que pagàs la pena (excepte que sempre s’hi està tranquil entre bellesa quasi natural, paisatge humanitzat sense abusos aparents). En la segona, en canvi, les observacions foren molt interessants: flamencs, grues, cetles, dues àguiles peixateres (que pescaren), fuells, dos bec planers, agroncs blancs grossos… I sobretot, els cels. Cels nigulats i alhora amb sol, ara encesos i de sobte obscurs, contrastats… Tant me degueren impressionar que, tornat a casa, vaig voler practicar cels amb les aquarel.les. Aquí tenim les quatre que vaig ser capaç de fer. La veritat és que no se semblen a allò que vaig veure. Però, m’agraden.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

En una entrada més antiga (12/11/2013) vaig fer una llista de llibres que jo recomanava per als lectors infants i joves, i per a adults intel.ligents. Ara, aprofitant que el proper dia 19 de desembre he de fer una xerrada sobre aquest tema a la llibreria Drac Màgic de Palma, he preparat aquesta nova llista (segurament molt semblant a aquella), que espero vos pugui ser útil per als vostres Reis. Tota selecció és arbitrària i aquesta també. I en aquesta, l’ordre d’aparició no significa res: els títols estan anotats tal com m’han vengut al cap. Alguns em direu que falta aquí El petit príncep… D’altres, que hi sobra Corazón i que no hi ha res de Rodari o que hi ha pocs autors catalans, amb predomini dels mallorquins… Hi podrien ser el Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare o El Quixot de Cervantes? Sí, i tant. O no. I La venganza de Don Mendo, que hi podria ser! No hi és Dickens (i no obstant, el Club Pickwick és un dels llibres que jo més m’estimo) ni Tolkien ni Manolito Gafotas ni Harry Potter (no m’agraden prou, aquests dos personatges ni les seves peripècies i aventures (els reconec mèrits); abans hauria posat Enid Blyton i els seus cinc). Una cosa: cercau sempre que sigui possible les traduccions completes! Cadascú de nosaltres té en cada moment la seva pròpia llista i el seu ordre de preferències. Avui, la meva és aquesta. En l’apartat 150 mots sobre…, trobareu un intent de justificació de totes les obres presents en una o altra llista (2013 i 2017) i d’alguna que no és en cap de les dues (Ulls de fum, de Rosa Maria Colom, La guia fantàstica, de Joles Sennell, El viatge meravellós d’En Nils Holgersson per Suècia, de Selma Lagerlöf, Los ojos de Amy, de Richard Kennedy, Hugo, el niño en sus mejores años, de Christine Nöstliger, o La narració d’Arthur Gordon Pym, d’Edgard Allan Poe).

Va de llibres. Perquè són moltes les lectures que he fet, que he començat o que tenc pendents per a les properes setmanes, mes de desembre, ja. Feliçment. Aquests dies he anat a caminar un poc: Planícia, Salobrar… I la setmana que ve voldria fer-ho per,  potser, Cúber i la Volta del General. Veurem. Tenc compromesa una conferència a Llubí, dimecres, per a l’associació de pares i mares del col.legi Duran i Estrany. Vaig fent mentretant dibuixos -ja s’ha format, per cert, el grup d’Urban Sketchers Mallorca, amb perfil de grup al Facebook, i en sóc membre- i alguna aquarel.la. Ja veurem què pot resultar de tot plegat, perquè tenc feinetes diverses que m’ocuparan els dies. Potser caldrà aplicar el que recomana l’explorador Erling Kagge al seu llibret El silenci en temps de soroll, que vol explicar l’aventura d’aïllar-se del món (Grup 62) per tal d’evitar l’angoixa i el desvari… Aquest home ha fet a peu (i tot sol) el Pol Sud i el Pol Nord, i els déus saben quines altres caminades feréstegues. Sap bé què és el silenci. Què significa. El que sí cal és no perdre mai la curiositat pel que ens envolta tal com aconsella (i ensenya) Rachel Carson en un seu llibretó preciós, gojosament retrobat: El sentido del asombro (Encuentro), breu i clarificador. La Naturalesa és plena de meravelles i admirar-se’n és propi de l’ésser humà, diu. Carson conta amb emoció encomanadissa què feia per entusiasmar el seu nebot amb els fenòmens naturals: el vol d’un insecte, una flor, una nit estel.lada… Cal que els nins es meravellin. A la seva manera, el rar John Berger també ens convida a reflexionar sobre la meravella i el sentit de viure: Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos (Nórdica), una lectura que ja he fet i que, no obstant, vull repetir aviat per apropiar-me-la bé, ja que no és fàcil. Abans acabaré Dintre meu, de Doris Lessing, una autobiografia que descriu els anys en què l’autora vivia a l’Àfrica del Sud, els seus orígens, etc. Lessing és una escriptora contundent, feridora, d’una gran intel.ligència, de judicis implacables. Aquí també. La seva literatura és de lectura sovint incòmoda, per franca, i alhora apassionant. Segurament me tranquil.litzarà La muntanya viva de Nan Sepherd, una troballa (Sidillà), una preciositat de llibre, bellament editat, amb cura. Parla de la muntanya: ha d’agradar-me a la força. Té un pròleg de Robert MacFarlane (que tots els muntanyers coneixem) i un altre de Núria Picas, reconeguda corredora de muntanya. I també bellament editat és El libro de Gloria Fuertes para niñas y niños (Blackie Books), que recull bona part  de la seva obra per a infants, amb un brufat d’anècdotes de la seva intensa vida. Un bon amic m’ha regalat La España vacía, de Sergio del Molino (Taurus), un assaig sobre el despoblament de l’interior espanyol (crec: ja vos ho contaré). I per acabar, em plau dir que he après molt de la lectura de l’assaig divulgatiu E=mc2. La biografia de la ecuación más famosa de Einstein, un interessantíssim llibre de divulgació científica sobre el que el títol indica: la fórmula que capgirà, que ha capgirat la interpretació del món. L’autor del llibre és David Bodanis. L’he trobat a la llibreria de segona mà que hi ha prop de ca-nostra. Mentia, abans. No puc acabar l’entrada sense esmentar un poemari que m’ha sorprès molt favorablement: Poesies, de So Jong-Ju, un poeta coreà fascinant, per a mi desconegut, d’una sensibilitat commovedora. El publica amb atreviment la petita editorial Roure de Can Roca, tan ben dirigida per Josep Francesc Delgado i Hermínia Mas, boníssims escriptors. Vet aquí una mostra de l’expressivitat humil, però densa, de So Jong-Ju: “Amb el so dels ànecs silestres/ que volen damunt les canyes,/ la mare broda crisantems a les coixineres.” Acabo ja, amb una aquarel.la meva (llàstima que la fotografia m’hagi sortit un poc obscura).

No em demaneu per què. La penjo i ja està. Una aquarel.la al.lusiva al bosc. És, en realitat un fragment.

La meva ressenya d’una bona novel.la d’aventures, avui al suplement Bellver, del Diario de Mallorca:

Penjo algunes fotografies de l’acte Poeta del mes que l’IES Berenguer d’Anòia d’Inca va dedicar-me dia 27 d’octubre passat. Alguns alumnes llegiren amb sentiment i molt bé poemes i textos de Llibre de minúcies i de La nuesa del silenci, mentre que un altre acompanyava les lectures amb peces al piano, tot molt emotiu.  Per a mi, sobretot. Després, acabada la lectura, en Rafel Crespí, ex-alumne meu (al col.legi Sant Antoni Abat de Son Ferriol, figurau-vos!), amic, escriptor, articulista i professor de llengua catalana i literatura, em va presentar als assistents i jo vaig poder parlar una estona, ben commogut, del meu quefer com a docent i com a escriptor. Vaig quedar molt content i molt més agraït. Amb ganes de tornar-hi. Vet aquí algunes fotos de la sessió.