Miquel Rayó

Dos mesos ha durat la meva pràctica de dibuix d’aucells tot seguint el bon manual de Juan Varela, titulat precisament Dibujo de Aves, editat per la clàssica Parramón. He copiat i copiat els models que Varela presenta. He procurat fer feina quasi cada dia, que és la manera d’avançar un poc (vaig fer el mateix amb l’harmònica, quan em va pegar la dèria de tocar-la un poc). Una estona diària. Un esforç. Dedicació. Sobretot m’ha agradat, més que copiar els dibuixos acabats amb color que el manual presenta, copiar els esboços a llàpis, ja que permeten entreveure quines són les línies, els traços i els gestos amb què el dibuixant ha d’intentar captar l’essència dels aucells. Què difícil! He descobert que m’és quasi impossible encertar amb les mesures i amb les proporcions correctes en una primera mirada, que he d’estar molt atent a aquestes deficiències de percepció. He usat quadres i regles. Em passa el mateix amb la figura humana; en aquest cas, tenc tendència a escurçar les cames i a encongir el cos i a empetitir el cap…, i així em surten! Qualque dia m’hauré d’enfrontar a qualque manual de dibuix de la figura humana: quina peresada! Tenc tantes coses per provar, del dibuix! I no omés del dibuix! Deixo aquí tres dibuixos dels que he fet amb la guia d’en Varela, el qual, per cert, vaig conèixer fa uns anys, i que ha fet una evolució extraordinària en la qualitat dels seus dibuixos i de les seves aquarel.les i pintures. És un naturalista de deu de nota, en aquest sentit. No goso encara de prendre apunts del natural, d’aucells de veres, ni que siguin gallines o oques en un corral… Hauré de fer-ho. O intentaré dibuixar els coloms a s’Escorxador, on abunden? En resum: he de practicar més, molt més, moltíssim més. Fins que em passi la febre i me vengui al cap satisfer altres curiositats (sempre he estat un tasta-olletes). Ara, intentaré tornar a l’aquarel.la. Fa dos mesos que no la toc, gairebé, excepció feta de qualque apunt en les excursions, com el del molí de La Trapa que vaig fer diumenge passat, i que no recordo si l’he penjat ja aquí. Sé que el vaig penjar al Facebook fa uns dies. Té un punt d’ingenuïsme que m’agrada. Això de fer quaderns de dibuix atractius també és un tema per explorar. De moment me limito a fer un dibuix per pàgina, sense adornaments. No m’atrevesc a fer-ne cap, d’adornament. Sé que un apunt és bo d’embrutar amb una mala decisió: això ja ho he après. Envejo la seguretat dels quadernistes, dels urbanesketchers, de tots aquests artistes afeccionats que ja han perdut la por i la vergonya, i que s’arrisquen. Feina feta.

Els responsables del Còmic Nostrum 2016 ens obsequien amb alguna cosa relacionada amb Corto Maltès, un dels personatges per a mi més interessants de la ficció novel.lada en forma de còmic, de novel.la gràfica, de còmic d’autor, de tebeo. Literatura. He llegit vàries vegades les aventures de Corto. No me’n canso mai. És més, m’han servit d’orientació en la redacció de les dues novel.les d’aventures que he publicat encara no fa massa temps: L’enigma Altai i Les verges del sol. Potser si rellegís novament Corto Maltès me vendrien les ganes d’escriure’n una tercera. Ho provaré. Ara llegesc La conquista del Oeste, el relat que Louis L’Amour va escriure sobre la pel.lícula que, amb diferents parts, relatava el desplegament dels colons per l’ample oest nordamericà: els rius, les planures, el ferrocarril, la guerra civil, els bandejats… No ha estat mai una pel.lícula que m’hagi entusiasmat. Però, és un bon western, i els westerns m’agraden, en general. N’hem vist un de nou ara fa poc: Els 7 magnífics, en una versió tan espectacular i entretinguda com inútil. No s’aproxima mai a la qualitat fundacional de la versió de John Sturges, basada en Els set samurais de Kurosawa, una obra mestra del mestre.  Passàrem l’estona i poca cosa més. Al final, això sí, l’homenatge a una banda sonora extraordinària i inoblidable. Llegesc aquestes setmanes moltes novetats infantils i juvenils, perquè ara arriben els paquets amb les novetats editorials de la temporada de tardor, d’inici de curs. Hi trobo algunes coses prou interessants. Poc a poc aniran sortint les ressenyes que, al seu cas, en faci al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Ja sabeu que les penjo sempre aquí mateix. Dia 10 vaig fer una sessió sobre rondalles mallorquines en ocasió de l’aniversari de Francesc de B. Moll, convidat per Caterina Valriu i la Fundació Moll, invitació que agraesc. Va ser a Son Sardina, amb alumnes del cicle mitjà del CEIP Maria Antònia Salvà. Es portaren d’allò més bé i jo em vaig divertir. Els vaig mostrar alguns dibuixos del pare Moll per a les rondaies d’Alcover que editava. Hem fet algunes caminades: Planícia, puig de ses Moles, el més alt de Lavanor… Dibuixo: segurament aquest mes acabaré ja el meu treball de pràctiques amb el manual Dibujo de aves de Juan Varela. Penjo els exercicis fets a Instagram (m’hi podeu cercar), on em comunico amb altres afeccionats al dibuix i a les aquarel.les. Tenc pressa, per cert, per tornar a la màgia de les aquarel.les. En la fotografia intento dibuixar l’aljub dels cristians a Planícia. Mentretant, feines i compromisos: dia 15 a Pollença amb Tramuntana XXI per parlar d’urbanisme a la Serra, dia 22 a l’Obra Cultural Balear amb l’AELC, en un seminari de literatura infantil i juvenil… Mig octubre, quasi escatat. D’escriure, quasi res. Unes pàgines, només, d’un conte que titulo, de moment, De sirenes. Avanço molt lentament. M’imagino a mi mateix com si fos un vaixell amb el fons carregat de masses d’algues i de cornets que impedeixen el seu navegar. Això sí: espero sorprendre positivament amb una publicació novedosa abans de final d’any. Veurem. Ara, de moment, silenci i prudència.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, la meva ressenya del darrer llibre sobre Harry Potter:

Avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, la ressenya d’un excel.lent relat de Pere Martí i Bertran:

Dos àlbums molt interessants:

D’activitats. Per exemple: hem assistit a les Converses Literàries de Formentor, com sempre interessants, tot i que enguany alguna de les taules va ser un punt avorrida o no prou ajustada a allò que anunciava el títol temàtic principal (Harpíes, o Arcontes, per exemple). No obstant, sempre s’aprèn, visca la llibertat dels creadors!, i això és el que cal aprofitar d’aquesta mena de trobades. Gràcies a elles coneixeré aviat l’obra de l’autor i editor italià Roberto Calasso, i rellegiré el per a mi quasi oblidat El manuscrit trobat a Saragossa. De Roberto Calasso és aquesta frase inquietant: “Quanta realitat és capaç de resistir el coneixement?“. Enyoro, i ja ho he expressat en alguna altra ocasió, una trobada semblant en llengua catalana. Per cert que, a Formentor, no hi havia en aquesta edició de les Converses cap senyal de participació pública local: ni ajuntament, ni Consell, ni la fantasmagòrica (les xerrades anaven de fantasmes, espectres i altres sers incorporis) Conselleria de no sé què, no sé què més, i de Cultura. Una llàstima. Motius deu haver-hi, que desconec i sospito que no m’interessa conèixer. Mentretant, en Vicenç Sastre, en Sebastià Torrens i jo mateix (enyorant molt el company que ens falta, i com ens falta!) hem trescat per Planícia i per altres bandes intentant posar al dia alguna informació de la guia del GR221 que tenim publicada a Triangle Postals. Només per a una reimpressió. Poques feines són tan agradables! El passat dissabte assistírem a migdia a la presentació en la simpàtica i singular llibreria Rata Corner del recull de textos procedents de l’apassionada web de literatura feminista que sostè (en pijama, diu ella) na Carmen G. de la Cueva, i que porta el nom de La tribu de Frida (clicau sobre el nom i la coneixereu). Francament potent. El llibre, a més, és ben vistós. És ple de textos -poemes, diaris, narracions, brevíssims assajos- escrits per dones d’empenta. No us perdeu l’ocasió de rellegir, en aquest primer volum, els fragments dels diaris de Maria-Mercè Marçal que hi són inclosos per primera vegada traduïts al castellà. L’editorial es diu La señora Dalloway: un encert de marca, també. D’una de les col.laboradores de La Tribu de Frida, Sara Torres, apunto al meu quadern de notes aquesta sentència fabulosa: “En la práctica de la escritura sólo hay involucrado un cuerpo, e infinitos fantasmas“. A la llibreria hi tornarem demà per participar en el sopar “harrypotterià” que s’hi prepara: sopar misteriós, sens dubte. Espero que no ens servesquin butzes o potons de qualque bèstia innombrable ni begudes excessivament màgiques. M’incomoden les transformacions involuntàries. No em plauria veure’m de sobte al mirall com un au fènix o com un espectre llimós amb el nàs ple de moc pestil.lent… I ja per acabar -i no és tot!- el divendres vaig participar en la presentació de la nova associació conservacionista, i alguna cosa més, de nom Tramuntana XXI, de la junta gestora de la qual, formada per bons amics i amigues, en sóc per ara vocal. L’acte va ser a Raixa. El presentava na Mar Rayó. Hi col.laboraven Débora Pinya, Martí Solivelles i Xisco Colom, coneixedors actius i positius de la Serra de Tramuntana de Mallorca. Parlaren també en Toni Martínez Taberner, president de la nova associació, i Joe Holles, el seu primer secretari. Hi estrenàrem un breu i impactant video de Canal Miraprim, al.lusiu a les intencions de l’associació. Hi va assistir molta de gent -la fotografia de Jaume Gual no engana. Espero que molta d’aquesta gent se’n faci a la fi soci… Un setembre ple d’activitats, doncs, com he dit abans. I callo coses! Necessito dibuixar un poc i sortir a caminar més. I llegir un poc (més). Ara estic amb l’Arxipèlag Gulag de Solsenitzin: esborronador! Per sort, una estona de lectura de poesia xinesa m’assossega. Ja tenc 64 anys.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, avui parlam de fantasmes, d’esperits, de presències i d’espectres. De la por i dels sers incorporis que defineixen les religions i les rondalles.

Hem romàs a Ansó, i hem visitat Echo, Izaba, Roncal, Zuriza… Hem penetrat a Navarra i França. I hem caminat amb uns bons amics per la vall dels “sarrios“, i pel camí dels raiers o de “los Ganchos“, o de “los almadieros“, i pel camí dels contrabandistes on hi ha encara un vell fortí. Hem passat pels refugis de La Mistresa, de Liza i de Lizara. En la fotografia de l’esquerra, na Xon camina sola i menuda entre la immensitat de la muntanya: no la veureu si no ampliau la fotografia… Hem pujat els Mallos de Riglos, imponents, rocam i sol. I voltors empenyalats en parbacanes. La temperatura ha estat molt alta, insòlita. No plou. Just un dia tenguérem un poc d’aigua. Fins i tot aquest dia, però, poguérem caminar fins el salt de Belabarze, on hi ha un gorg amb l’aigua turquesa, neta, aptíssima per a la contemplació assossegada. Com envejo aquests boscos! I aquestes serres! Hi hem vist voltors lleonats, moixetes voltoneres, milanes, una esmerla (?), menjamosques, titines, pinsans, gaigs, cornelles, gralles, corbs, busquerets, oronelles, cabots de roca, coa-blanques… No hem vist el trencalòs. Ni el “treparriscos” o “pela-roques”, tot i que l’hem cercat amb ànsia. Ni el “pico dorsiblanco“. Hem sentit a parlar de l’ós. Hem visitat interessants centres d’interpretació de la natura i de l’etnologia de les valls del Roncal, d’Echo, d’Ansó… Què interessant la pervivència de la llengua “uskara” (així ho hem vist escrit) a les valls navarreses! Esglésies velles, pobles de muntanya, paisatges encantats (quin tòpic!). Hem visitat també Ayerbe, on Santiago Ramón y Cajal va passar els anys de la seva infantesa i joventut. Hem pogut veure la merla aquàtica tranquil.la sobre les roques arrodonides d’un riu i, sobretot, hem observat el tritó (es diu així en català?) pirinenc, Euproctus asper, si no vaig errat. Allà el nomenen “guarda fuentes”. Un bon guia ens va dur al lloc convenient per fer-hi l’observació: un torrent arraconat, d’aparença molt fosquera, en una fageda. Vaig badar: n’hauria pogut fer un dibuix. Ja està bé haver-lo vist amb atenció. He dibuixat, n’adjunto unes mostres, paisatges i llenyaters en acció. Els “Picadores de la Val de Echo” feien, en les festes patronals d’aquest poble, una demostració de tall de troncs, un espectacle popular i divertit en la plaça major. Destrals, serres mecàniques, serradís i burballes. A la nit, verbena a la plaça de dalt.

Vintage es el término empleado para referirse a objetos o accesorios con cierta edad, que no pueden aún catalogarse como antigüedades, y que, como los buenos vinos, se considera que han mejorado o se han revalorizado con el paso del tiempo. Se utiliza para designar instrumentos musicales, automóviles, libros, fotografías, y, más recientemente, prendas o accesorios de vestir, además de videoconsolas y videojuegos.

He copiat la definició de la versió castellana de Wikipèdia, ja que en la catalana la paraula “vintage” encara no té entrada pròpia. Us demanareu a què ve això, ara? I aquí? Acabo de rebre una carta d’una editorial. Descataloguen, em comuniquen, la versió en castellà d’un text meu. No discutiré la decisió de l’editorial, que em sembla correcta, justa i que se’m comunica amb promptitud i deferència. Té raó, l’editorial: el llibre no es ven. Vull pensar, i crec que encerto en aquest cas, que també ella se’n sent mal a pler. Editar implica treballar (lluitar) en un mercat difícil i de molta de competència. Per ventura també en tenia, de raó, quan posà messions pel meu text i l’edità en català i en castellà assumint un risc important. No puc fer altra cosa que donar les gràcies pels anys que ha mantingut el llibre en el magatzem, els darrers cobrint-se de pols i ocupant espai que costa doblers. No és cap drama. Simplement, les coses són així. I no us penseu que ara parlo des de la decepció: fa poc he rebut una carta d’una altra editorial notificant-me que un llibre meu ha arribat a les deu edicions en la seva versió castellana.

No obstant, aprofito per exposar, ja que no explicar, alguna cosa que em bull pel cap. Alguna sensació que fa temps visc intimament, i que no acabo d’interpretar. El resum del que voldria comentar és poca cosa: avui es llegeix d’una altra manera, i cal escriure en conseqüència d’una altra manera…, i jo no ho sé fer. És obvi que en podria aprendre: paga la pena? Cal complementar l’afirmació anterior amb una altra: als lectors d’avui -si n’hi ha- els interessen altres temes, i d’aquests altres temes jo no en sé parlar, perquè sovint no m’interessen prou com per parlar-ne. Ni els visc de la mateixa manera: em faig gran. Per això tenc originals inèdits que ningú no vol. Just m’interessen a mi i estan escrits de la manera que jo sé escriure (o em penso que en sé).

No passa, tampoc, res de l’altre món. Un silenci a temps és una bona solució. No enyoro res. Continuo treballant. Seguesc amb certa diligència -gràcies a editorials que confien en la meva opinió, i gràcies al responsable d’un suplement cultural d’un diari imprès de Palma- l’actualitat del que s’edita per a infants i joves. Hi ha de tot, hi trobo de tot: bo i no tan bo. Com sempre. Categories relatives. Depenen de gustos, d’interessos, d’estils vigents. De les onades oscil.lants del mercat. I darrerament de l’opinió d’acadèmics i teòrics. Confesso que, de totes les novetats que m’envien per ressenyar, només en llegesc un percentatge reduït. La informació de les solapes, el títol o la lectura de les primeres pàgines em fan desistir en moltes d’ocasions. Normal: uso de la llibertat del lector. Cap problema.

En un catàleg d’una molt bona nova editorial catalana es presenta així un llibre: “L’assetjament escolar, les amistats tòxiques, la música en català o el sexe iniciàtic protagonitzen un relat escrit a còpia de missatges a Facebook, WhatsApp, Gmail i reflexions en blogs. Una novel.la transgressora sobre com la connexió ens pot desconnectar i com les tecnologies ens poden fer cada cop més dependents”. Llegiré aquest llibre, després d’assabentar-me amb aquests reclams de la seva edició? No. El llegiran els al.lots? Doncs, potser sí. El promocionaran els venedors: segur que sí. El professorat el recomanarà: és molt possible i molt probable. Sembla que és un llibre “cool”. I si qualque “booktuber” en parla, la venda està assegurada. No poder deslligar la nostra feina de les necessitats del sistema escolar és un dels mals de la nostra literatura per a infants i joves. I no obstant, iniciatives com les del Clijcat (exemple: premi Atrapallibres) són bones, molt bones, i es despleguen en àmbits escolars. No puc evitar les contradiccions.

Em ve al cap ara -ja us dic que hi tenc un bull- un dels períodes més extranys de la literatura en català per a infants i joves. Des d’aleshores vaig començar a sentir-me’n aliè. Parlo dels anys recents de la commemoració del Tricentenari. Tothom es posà a escriure sobre això… Què en queda? Poca cosa o res. Recordo que vaig dir a un editor que no m’enviàs un llibre que feia en el títol un joc amb el canvi de posició de les xifres que formen l’any 1714. “No m’interessa”, li vaig confessar. Ell em va respondre: “Doncs, hauries de veure com es demana als instituts”. Què bé, doncs! D’un altre llibre d’aquest període en recordo el tema. El va escriure un autor que molt admiro, solvent. Vaig estar a punt de fer-ne una ressenya negativa, però, mai no ho faig. Respecto molt el treball dels autors i autores. Sé com cal escarrassar-s’hi. Només he de dir que el mateix text, el seu contingut, la situació que descriu, la conclusió que proposa, si hagués estat escrit en castellà per un autor castellà i per a un context castellà, tots nosaltres, tots, l’hauríem considerat un text feixista. No diré res de grans autors nostrats, que admiro també, que jugaren aquesta vasa amb textos oportunistes i no sé si oportuns -això sí: legitimament i fent ús de la seva llibertat d’escriptor. Es va posar la literatura al servei d’una causa ideològica, de “la” causa. Cap problema. Jo també ho he fet per alguna altra causa -la conservació de la natura, per exemple-, i no puc tirar la primera pedra. No en queda res, d’aquests llibres. Ni la memòria. I han passat molts pocs anys. Opino que ens desviàrem de la nostra funció principal d’escriptors: fer literatura.

Puc semblar sever, o desencantat per la comunicació rebuda avui. No ho cregueu. No és la primera ni serà la darrera. Pocs llibres meus segueixen venals. En veritat, els editors i editores que han treballat amb llibres meus sempre m’han dit el mateix: “Els teus llibres no es venen”. Paciència. Quina sort he tengut de poder editar-los! He gaudit d’una certa independència. Una altra editora amiga em va dir fa dos anys, en el moment de refusar un original meu: “No podem donar beques ni fer caritat, amb la crisi que vivim”. La meva filla ha sentenciat, fa una setmana, havent llegit un altre original meu, just ara acabat: “Ningú no et llegirà. Has de cercar noves formes d’expressar-te”. Noves formes… Té raó, també. En sap.

És el que hi ha i no hi puc ni hi vull fer res. Llegesc. Escric i dibuixo, surto a observar aucells. Toco un poc l’harmònica. Aprofito per anar al cinema o a la muntanya, sobretot amb la meva dona, procuro que els fills sàpiguen que sóc al seu costat durant aquesta crisi maleïda, i quan m’ho demanen col.laboro amb associacions, escoles o institucions. És fantàstic!

Una altra editora em deia, fa poc: “Miquel, a un al.lot que ha vist Joc de Trons per la televisió, què li podem oferir?”. Qüestió essencial. Procuro ficar-me en les seves sabates d’editora i no l’envejo. Em consta que alguns col.legues meus, veterans, han sabut trobar què dir i com dir-ho. Bé! Nous autors i autores indaguen i proven de trobar, amb el seu quefer il.lusionat, la resposta. I segur que la troben o la trobaran. Sobretot, si no es deixen portar per modes o corrents i si treballen des dels seus interessos i des dels estils personals que els singularitzen. Beníssim!

No sé què els puc oferir, jo, als lectors d’avui. Si ho sabés, ho faria; tractaria de fer-ho, si més no, sempre que pogués fer-ho des dels meus sabers. Però, entenc que ara mateix només puc aspirar a que, amb sort, qualque llibre meu arribi a ser, en qualque molt incert dia vinent, quelcom amb tast “vintage”.

Un apunt final: en tot aquest ja llarg text parlo de mi. No oblideu que pretenc ser un artista. Això em fa egocèntric i, sovint, egoísta. Si no fos així potser no hauria escrit mai. I no oblideu que aquest és el meu blog.

I profitós. No sé si tot cabrà en una sola entrada, que no sigui massa llarga. Intentaré abreujar. Començ per dir que, amb en Vicenç Sastre, i sempre amb el record d’en Joan, pèrdua que encara ens mortifica, hem fet una ràpida revisió de certes parts del GR 221 per la Serra de Tramuntana, per incloure les novetats més rellevants en una re-impressió de la nostra guia de la Ruta de Pedra en Sec, que l’editorial menorquina Triangle Postals vol fer aviat (si premeu, veureu de quina guia us parlo). Deixam per a més endavant una completa actualització. Per sort, d’aquí a uns pocs anys serà ben necessària… Si és que l’edició en paper encara és ven, perquè el mercat canvia molt i molt rapidament, i ara abunden els senderistes que prefereixen els tracks per al GPS, amb la qual cosa es perden, o jo crec que es perden, alguna “cosa” de la muntanya i del fet de caminar-hi i de descobrir-la. Aixó sí: hi guanyen el fet objectiu de no haver de dur el pes del llibre a la motxilla. Hem fet els dos unes bones sortides -amb calor- i, com sempre, hem gaudit de la muntanya, hem compartit experiències, i hem après. Seguiré amb la vanitat de dir que l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa ha usat un dels meus dibuixos de la batucada dimoniera de l’any passat pel carrer de Blanquerna com a motiu principal de la portada del programa de les festes del barri d’enguany: gràcies! Llegesc, entre d’altres, el relat potentíssim Un monstre em ve a veure, de Patrick Ness (Sembra), del tot commovedor, i la novel.la La expedición de Humphrey Clinker, de Tobias Smollett (Penguin), novel.lista anglès del XVIII, que desconeixia, i que em sembla una inspiració per als Papers Pòstums del Club Pickwick, de Charles Dickens, per a mi una obra essencial de la Literatura. La novel.la té el mateix alè de bon humor, de comprensió, bonhomia i tendresa de Dickens. Descriu els personatges i les seves peripècies amb benvolents caricatures. Dues lectures molt recomanables. Mentretant, he anat al Salobrar diumenge passat, ahir, i hi he pogut comptar quasi quatre-cents flamencs. Una meravella, quan penso que en els anys 70s veure’n un o mitja dotzena era com un premi dels déus! Naturalment, ahir hi havia les ànneres i els limícoles habituals, les arpelles, els passeriformes freqüents: butxaqueta, vitrac, passerell, cadernera, busquerets… També, oronelles molt actives, i cabots. Una delícia. Molt de sol, és cert. Hi vaig fer qualque dibuix aquarel.lat. N’adjunto dos. I afegesc una mostra més dels “deures” que faig gràcies al llibre Dibujo de aves de Juan Varela. Els originals d’en Varela són inimitables i, ben conscient de les meves limitacions, entenc que copiar-los és una molt bona pràctica per a la meva mà i per als meus ulls. Novetats: preparo alguns micropaisatges (la meva gosadia no té mesura!) i acabo de tancar un original escrit a mà en un quadern de tapes vermelles que uns bons amics em regalaren fa prop de quatre anys, com a obsequi de jubilació: que sàpiguen, doncs, que entre febrer d’enguany i ara he acabat els textos amb què he volgut omplir les seves pàgines. Us en vaig parlar el 23 de juny, aquí mateix. Feina enllestida! Són apunts impulsius, miscel.lanis, imatges escrites, pensaments sobre el fet d’escriure i de ser pel món. Espero poder editar-lo, aquest quadern d’apunts escrits, qualque dia.  De moment, es titula Miscel.l.lània, 2016. Diuen que no és de bon pronòstic parlar de les obres inèdites. No obstant, si un escriptor no parla del que fa… Ja ho veurem! He redactat també dos articles que m’han demanat per a dues publicacions (naturalesa i literatura infantil, dos dels meus temes)… Un agost intens, ja us ho havia dit. Ah!, i vet aquí alguns dels micropaisatges: