M’ha passat una cosa molt curiosa fa uns pocs dies. En una de les sessions setmanals que dedico a intentar fer aquarel.les, una activitat que em produeix molt de goig, perquè l’aquarel.la, com tot el que és creatiu, em sembla màgic, vaig poder fer dues composicions més o menys potables (per a mi). La primera és aquesta, un bosc amb una clariana on hi ha un cèrvol solitari:
Ja sabeu que des de fa temps utilitzo la guia (o que seguesc el model) de l’aquarel.lista Ron Ranson, del quan ja en tenc a casa alguns llibres, comprats de segona mà molt barats a través de la xarxa, i que sovint miro per aprendre’n els secrets (cosa impossible, tanmateix). La meva aquarel.la respon a una de les il.lustracions d’un dels llibres de Ranson, i us asseguro que hi té poc a veure. Per molt que m’esforci no aconseguesc imitar bé el treball d’aquest mestre. La segona aquarel.la va ser, crec, més interessant, i més bona, si podem qualificar-la així. La vaig titular Un passeig en el bosc. Penso que hi ha un bon joc de llums. Podeu veure que segueix el mateix esquema: un bosc, una clariana, i qualque cosa que hi és present, a més de la botànica o l’atmosfera. En aquest cas vaig posar-hi un home i un ca:
Com que en vaig quedar content (mirau si em basta poc!), vaig penjar-la al Facebook, perquè els meus amics i coneguts la poguessin veure. Però, hi vaig penjar la primera fotografia que vaig fer de l’aquarel.la, feta gairebé sense llum, amb la qual cosa l’aquarel.la va quedar molt homogènia i quasi “monotonal” pel que fa als colors, convertida gairebé en una altra cosa, amb més ocres, i per tant més tardoral o més hivernenca:
En realitat, per tant, aquesta segona aquarel.la és falsa, no existeix, i per descomptat jo seria incapaç de fer-la o de reproduir-la per molt que m’ho proposàs. Només té sentit, perquè ha estat fotografiada amb manca de llum… Doncs bé: creureu que ha agradat més aquesta versió (falsa) que no la que vaig penjar després a Instagram amb els colors més autèntics, amb una fotografia feta ja amb llum a bastament? Misteris de la percepció. Misteris de la presentació… Enganys de l’art? No diguem art, si ho trobau pretenciós; diguem-ne: expressió plàstica. Tot això em sembla fascinant. Us extranya que hi dediqui temps? I per acabar, em plau afegir un petitíssim apunt d’una caleta prop de Portopetro, del dia de l’encesa de les talàies mallorquines:
Gràcies per la vostra atenció, i fins a l’entrada vinent.