Miquel Rayó

Pel que deis al blog de l’associació de pares i mares del CEIP Nadal Campaner Arrom de Costitx. Hi vaig ser dimecres passat -plovia!- per parlar de la lectura literària, de la seva importància, del dret a llegir bé, de la necessitat de la creació literària, de la imaginació, del temps i l’espai per llegir, de la dificultat de llegir, de la lectura com activitat solitària i també de com podem ser, i som, membres de col.lectius lectors, de la nostra autoimatge de lectors, i també de què no tothom serà lector… La nostra tasca és aconseguir que qui vo podria ser ho sigui, sense impediments. Un poc de tot, parlàrem. Gràcies a les mares que hi assistíreu i m’escoltàreu tan atentament. I gràcies a qui m’hi va convidar, Neus Cassanyes (que, a més, em diu que de petita va llegir amb gust Les ales roges!). Gràcies per això que heu escrit al vostre blog. Naturalment, qualque dia comprovaré si heu llegit o no El vent en els salzes. I qui sap si aquella al.loteta amb els cabells blaus serà qualque dia una escriptora amb obra publicada. Hi posaria messions!

Surt avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya sobre una adaptació per a infants molt interessant i atrevida d’un text lul.lià. Recomanaria llegir-lo també als adults: com tantes coses en Ramon Llull, El llibre del gentil i dels tres savis és un text molt vigent encara (si hi decantam el tema estrictament religiós). Tolerància, reflexió, diàleg, cerca de sentit a la vida… No em digueu que no ho sigui, actual, tot això.

També, El mundo silencioso: aquest és el títol d’un dels llibres que hi havia a la biblioteca de ca-nostra, de quan jo era infant, al carrer dels Apuntadors de Palma, ben a prop del mollet i de la mar. Preparant, aquests dies, el power point amb que basaré una xerrada que he de fer sobre llibres i lectures de la meva infantesa (el proper dia 15, al local de l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa), he trobat per internet la reproducció de la portada del llibre, exactament igual a la de l’edició de l’exemplar que teníem, de l’Editorial Éxito, de Barcelona. El llibre encara el tenc. El que no tenc és aquesta protecció en paper, que donava color i personalitat al llibre. Segur que el nostre El mundo silencioso prové d’una compra del meu pare a la llibreria Ereso, on hi tenia un compte corrent. Per a nosaltres, això era una cosa quasi màgica, perquè vèiem com el nostre pare comprava llibres sense pagar-los… Innocents criaturetes! Sens dubte la lectura d’aquest llibre del pioner del submarinisme Jacques Ives Cousteau ha tengut una influència essencial en la meva vida (amb altres molts llibres que eren en aquella biblioteca domèstica, aleshores rara, senzilla, però variada), sobretot en el meu sentiment positiu cap a la Naturalesa i els grans espais naturals i la fauna salvatge. No he estat afeccionat al busseig: no us ho penseu. De fet, la mar em fa respecte i sóc ridiculament propens al mareig. L’únic notable que he fet a la mar és contemplar-la sovint, visitar qualque illot balear amb els companys ornitòlegs, i pescar, també d’infant, amb canya o amb volantí… No he oblidat mai les aventures relatades en aquest llibre. Ni les fotografies que hi havia, en blanc i negre, no del tot precises, i no obstant, impactants en un cervell imaginatiu com el meu. Record la d’un temible cap de morena entre unes roques: tant, que en un conte acabat d’escriure recentment he ficat aquest cap de morena. Record molt especialment les imatges dels vellmarins a les platges de la Costa d’Or (colònia espanyola en aquell temps). Qui hagués dit llavors que jo en cercaria per la costa del Marroc, qualque dia? No he oblidat els llinatges dels bussos que tripulaven el primer mític Calypso del comandant Cousteau: Dumas, Tailliez, Falco, Fargues (que va morir intentant assolir un rècord mundial d’immersió)… No fa molt he pogut veure el documental El mundo del silencio, realitzat pel propi Cousteau i per un jove Luis Malle. Feia dècades que no el veia. El documental conserva la frescor -l’elementaritat- dels documentals de l’època. Va obtenir un Oscar, i algun premi a Cannes, si no vaig errat. Avui, és una peça de cinema naturalista quasi arqueològica, anacrònica. Pre-ecologista. Fins i tot, pre-conservacionista. I de fet, alguna de les escenes que conté són francament refusables des de la nostra perspectiva actual: la matança de taurons, per exemple, o el sacrifici d’un cap d’olla ferit per l’hèlice del vaixell de Cousteau, imprudentment menat en aquesta ocasió, o la pesca amb barrobins en un atol.ló… Què podem dir? No res. No podem jutjat fets passats des de la nostra situació present. En aquell temps, ells aprenien a moure’s en la mar, dins la mar. Inventaren, dissenyaren, adaptaren o perfeccionaren aparells avui habituals en els esports o els treballs submarins (el regulador Cousteau-Gagnan, l’Aqua-lung, les gàbies anti-taurons, les màquines per fotografiar sota l’aigua, motos submarines…), perquè les immersions durassin més temps i fossin més segures, i perquè els bussos no haguessin de dependre de l’aire subministrat des de l’exterior. Descobrien la profunditat marina. Hi penetraven. La feien accessible. Ells obriren, amb coratge i amb risc, les portes a un nou univers. Aquell llibre, aquelles aventures dels pioners de l’exploració submarina, aquella lectura varen ser regals per a mi.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, surt la meva resenya del llibre Un monstre em ve a veure, de Patrick Ness, en una magnífica versió il.lustrada de Sembra Llibres. N’hi ha altres versions. I hi ha la pel.lícula. Malauradament, els meus coneixements del gestor de pàgines web WordPress no me permet fer cap altra acomodació de la còpia escanejada en dues parts de la ressenya, que he de presentar també en dues parts. La primera com a introducció (i ho és a l’edició impresa del diari), i la segona amb la ressenya popiament dita. Un boníssim llibre. Demano disculpes a Sembra llibres perquè la reproducció de la seva portada surt retallada per la meitat. Què hi farem!

Dues dècades de suplement cultural al Diario de Mallorca. Felicitem-lo i felicitem-nos. I felicitem el seu coordinador actual: Francesc Rotger, incansable, organitzat i eficaç (abans ho foren Pep Rosselló i Carles Garrido). Les col.laboracions publicades avui en les pàgines del suplement fan referència a aquest curiós aniversari, i són generals, d’opinió. D’opinió per les opinions (preferentment) literàries i culturals que s’hi publiquen. Vet aquí la meva col.laboració: Bellver, espai d’opinió. Hom hi parla de crítica, literatura, cinema, còmic, breu: d’expressions creatives diverses. A la llarga, aquests suplements culturals -tots els suplements culturals- permetran comprendre l’evolució de la cultura -i dels afers culturals en general- en un determinat àmbit geogràfic i social. Les tendències. Els senders. Els gustos. Les influències. Les marginacions. Els oblits. Si teniu peresa de navegar per l’enllaç al suplement que abans he incoporporat, podeu llegir la meva col.laboració, tal com surt en el paper imprès, a continuació:

La que em va fer Caterina Valriu en el transcurs del Seminari de Literatura Infantil i Juvenil, convocat per l’AELC a Palma, el passat cap de setmana. Els altres videos producte del seminari són molt interessants per saber com està el tema en questió durant el seminari: Literatura i Escola. El programa era aquest.

Dues curtes caminades aquest cap de setmana. Hem estat a Es Camp de Mar, a ca uns bons amics. Dissabte anàrem a Sant Elm pel Pas Vermell. Des del camí vaig fer un apunt ràpid del comellar que porta fins a calla Egos. El dia era preciós, amb llum i calor. La mar, preciosa, intensament blava. Dia, doncs de paisatges: Dragonera, s’Esclop, Galatzó, s’Arracó… Trobàrem uns motoristes de muntanya enfilats pel pas, que davallaren després cap a Sant Elm. No m’agrada. Considero que causen erosió i que fan renou en un lloc on no en cal, de renou. No els podrem convéncer mai de què no vagin pels camins de muntanya. Entenc que és el seu esport i que en gaudeixen. Quina dificultat, entendre’ns! Avui, hem caminat per l’àrea militar de cap a l’illot d’El Toro, en un matí igualment preciós, assolellat i calent. He vist una serpona. Naturalment, gavines. He fet alguns apunts. A ca els nostres amfitrions, vaig dibuixar ahir una de les dues cusses que tenen, na Fita. Per sort, va estar immòbil mentre que jo tenia el llàpis a la mà.

Amb un carregament de lectures noves, per variar. Entre d’altres -no esmento aquí les moltes novetats per a infants i joves que llegesc cada mes, excepte aquelles que ressenyo per al suplement del diari on tenc un espai per fer-ho-, Historia de las abejas, de Maja Lunde, llibre del qual n’he llegit crítiques estimulants. Veurem. Feia temps que volia llegir la segona part de les peripècies de Calpúrnia Tate. Ja tenc el llibre (en la seva versió al castellà) i ara em resta llegir-lo: El curioso mundo de Calpúrnia Tate. La primera part em recordà Mark Twain i els seus Tom Sawyer i Huck Finn. Una curiosa forma de mostrar com la teoria de l’evolució de Darwin entrà en una regió perduda dels Estats Units, i de com una al.lota vol ser, dedicant-se a la ciència, alguna cosa més que un bon partit. L’autora és Jackeline Kelly: ha creat un personatge que a la llarga serà inoblidable. L’escriptor Peter Handke sempre m’ha interessat molt. Creureu que no puc explicar, o no en sé, el motiu? Aquest autor pensa, escriu, camina, mira... És un autor dels rars, inqualificables. Tenc a punt el seu extrany Poema a la durada. No hi ha cap obra seva que no ho sigui, extranya. És un autor molt singular, aparentment esquerp. D’allò més nostre són Llànties de foc, un dels clàssics de Joan Mascaró, que vull retrobar, com un dels més eminents savis i erudits, i l’edició d’aquests diaris de Gabriel Fuster Mayans, Gafim, personatge controvertit de la literatura i la cultura de Palma durant la llarga postguerra: Diario (1940-1951), amb edició de Maria M. Socias Colomar. No m’ho vull perdre. No m’ho he de perdre, si vull comprendre millor com era aquella època, que precedí la meva, ja que jo sóc de 1952. Com gairebé sempre, l’editorial mallorquina responsable no és capaç de pujar una bona fotografia de la portada a la xarxa, imprescindible per a la bona i eficaç promoció del llibre, i ens hem de conformar amb aquest fragment (he de dir que per pura peresa de fer-ne l’escaneig pertinent). No anam! I no oblido una curiositat comprada a baix preu en una botiga de còmics: Tintín y el secreto de la literatura, de Tom McCarthy, que em fa una llegiguera (com diria Biel Mesquida) descomunal. El problema serà que, després, segurament voldré tornar a repassar tots els àlbums de Tintin, i això és un no acabar mai! Potser trobi un poc de calma en les aquarel.les, a les quals retorno després de dos mesos d’abandó (voluntari) per mor de la pràctica del dibuix d’aucells. Vet aquí una de les darreres que he pintat, d’ahir mateix:

Un article que acabo d’enviar al Diario de Mallorca. Una opinió sobre la necessitat i la utilitat de la lectura literària a l’escola. Vet aquí el text comlpet:

Lectura literària menystinguda

Deia Ramon Llull (Doctrina Pueril): “Si en nula art ne sciencia vols entrar, primerament et cové a passar per esta art de gramatica, qui es portal per lo qual hom passa a saber les altres sciencies”. I explicava: “Gramatica es dretament parlar e escriure”. Sentències d’absoluta vigència. En altres contextos afirmam que saber llegir i escriure bé no garanteix l’èxit escolar, però, que no saber fer-ho sí condemna al fracàs escolar.

Llegim amb d’interès Cap a l’èxit educatiu, document per al debat educatiu de la Conselleria d’Educació i Universitat. Les dades que s’hi inclouen no són cap novetat: la nostra escola té índexos deficitaris en qualsevol dels aspectes considerats. El mal ve d’enrera i particulament pensam que el model econòmic dominant (turisme, i construcció derivada, com a bases úniques i obsessives de la nostra economia) afaiçona negativament el nostre model social i n’entorpeix el progrés educatiu i cultural. Aquest és un altre debat.

Ens preocupa la imprecisa valoració en el document d’alguna de les dades PISA 2012, relatives a Comprensió Lectora (CL), Competència Matemàtica (CM) i Competència Científica (CC). Balears sempre per davall de les mitjanes espanyoles, UE i OCDE. No entenem que s’hi digui que una diferència de 12 punts entre CL balear (476) i espanyola (488) no és significativa estadísticament i, en canvi, ho sigui una diferència només de 8 punts entre l’espanyola (488) i la de l’OCDE (496). Relativitzar diferències entre dades balears i espanyoles no ens ha de conhortar. Les diferències sempre negatives de les dades balears front a les de la UE, referent clau, són preocupants: 13 (CL), 14 (CM), 14 (CC). Amb l’OCDE, ho són encara més: 20 (CL), 19 (CM), 18 (CC).

Sens dubte, les mesures que proposa la Conselleria (que s’ampliaran amb aportacions de la comunitat educativa) tendran efectes positius en la millora d’índexos i de resultats en proves d’avaluació internacionals (PISA i altres). No obstant, trobam a faltar en el document un reconeixement explícit a allò que el savi medieval ja sentenciava: escriure bé (i per tant, llegir bé) i parlar bé. Intuïcions molt exteses ens suggereixen des de fa temps que la lectura comprensiva, que va més enllà de la pura mecànica lectora o del coneixement instrumental d’una llengua, és essencial per a la interpretació eficaç dels textos, enunciats, questions i problemes de qualsevol àmbit o matèria. No hi haurà competència matemàtica ni científica si no hi ha una bona comprensió lectora.

Més intuïcions i, ja, experiències empíriques fonamentades sembla que confirmen que l’educació literària (breu: que els infants i els joves llegesquin literatura; que les escoles i instituts tenguin en el llibre literari la clau de volta del seu projecte educatiu) pot ser un recurs fonamental per facilitar l’adquisició de les principals comptetències escolars (CL, CM, CC), incloses les habilitats socials necessàries també per a la vida adulta, i que milloren la convivència escolar. Educació literària vol dir en aquest context la lectura en el seu més ample abast. Molt més, doncs, que aprendre llengües. Llegir, no per emmagatzemar coneixements, sinó per interpretar textos, per imaginar allò que els textos diuen, per endevinar allò que callen, per crear-ne, per compartir-los, per expressar-los. La lectura literària, que permet per definició tot l’anterior, és menystinguda. Sigui aquesta reflexió la nostra aportació al document Cap a l’èxit educatiu.

Hauria de dir “literatura infantil i juvenil en llengua catalana” i professorat de matemàtiques. Seré breu (si puc). Fa temps que penso que la nostra LIJ està excessivament vinculada a l’escola. Perquè, hi està la necessitat (legítima) de les empreses editorials de vendre on hi ha el mercat pres, l’alumnat. I perquè hi són un important grup de mediadors involuntaris i alhora volenterosos: els professors que recomanen lectures (i fan molt bé!). Parlo en general i a l’engròs. Hauria de suavitzar aquests comentaris, però, no disposo de dades ni crec que calgui fer-ho ara. Hom hauria de fer un bon estudi documentat per afirmar amb rotunditat, o per refusar, el que s’ha dit fins aquí. Anem al gra: acabo de llegir una obra (molt ben escrita, molt ben estructuada, premiada merescudament, un text d’autoria solvent i reconeguda i compromesa). En aquesta obra se cita pejorativament una professora de matemàtiques. Havent llegit això em va venir al cap tot d’una la idea de què aquest comentari, aquesta mena de comentaris són un tòpic… Un tòpic escolar, arrelat en la cultura de les nostres escoles i instituts (per alguna raó, sens dubte), i el que és pitjor, un tòpic en la nostra LIJ (de les altres, ara, no en parlo). Immediatament vaig fer una repassada als meus arxius. Hi tenc notes que prenc quan llegesc els originals que es presenten a un premi del jurat del qual jo en sóc membre. Creureu que en quatre de les obres presentades en la convocatòria del passat any s’hi citen professors de matemàtiques, a banda de què se cita l’escola o l’institut en moltes altres? I en una cinquena, el llibre de Matemàtiques està mossegat de rates… Justament el de Matemàtiques! I en una sisena, la protagonista ajuda un company a superar un examen de matemàtiques… difícil, com no pot ser d’altra manera. Com se citen en primera instància, els professors en aquells originals? Com se’ls presenta? Com a ogre (professor), com a persona avorrida (professora), com a una persona amb un nom vulgar (professor), i només un, per sort, com a professor trencador, positiu, tot i que la matèria es defineix d’entrada com a “de les més complicades” per als alumnes, un altre tòpic… És cert que al llarg dels relats l’”ogre” i “l’avorrida” a la fi no ho arriben a ser-ho tant, i, diguem-ne, es redimeixen. Això també és un tòpic. No obstant, el mal ja està fet. No en sortim dels tòpics. Els portam damunt i els expressam. No sortim de l’escola. I l’escola no se’n surt dels llibres amb tòpics. Sense voler, els autors col.laboram a aquesta dependència excessiva.