Miquel Rayó

Al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca, avui:

A mitjan d’aquest abril em plau recomanar algunes lectures que ja he fet durant les darreres setmanes o que tenc encara a l’espera en la prestatgeria de lectures pendents. Haruki Murakami ens facilita una visió de l’escriptura de novel.les a través del seu recull de reflexions De què parlo quan parlo d’escriure, i amb ell ens n’adonam de què cada autor és un món i un model i una vida personal i literària, i de què la Literatura és rica precisament per aquesta inversemblant (encara que segurament finita) diversitat. Ted Kooser -un poeta americà el nom i la feina del qual jo ignorava- m’ha semblat un escriptor fascinant, fresc, natural, tendre i savi. Dec la seva descoberta a les versions d’una selecció de poemes seus triada per duet format per Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana, que en fan una traducció magnífica. L’edició (bilungüe) de L’ocell matiner i altres poemes és d’El Gall (col.lecció Trucs i baldufes). Res a veure aquesta poesia amb la de Robert Graves, del qual n’he llegit la correspondència editada per Alianza Tres: Entre luna y luna. Correspondencia (1914-1972). Molt interessant. I molt complex, el personatge; d’un ego quasi malaltís, si he de dir vera. La vida del pastor, de  James Rebanks, és el relat o l’assaig gairebé biogràfic d’un… pastor que no vol deixar l’ofici ni el mode de viure i de comprendre la ramaderia i la naturalesa en les muntanyes angleses heretats dels seus avantpassats. S’hi esmenta vàries vegades Beatrix Potter, l’escriptora de contes infantils (sempre els recomano: produeixen alegria), que va ser una molt avançada conservacionista, cosa que jo no sabia (sempre aprenem!). El llibre permet que els urbanites ens posem en les sabates dels pastors i dels altres habitants de les terres que consideram “naturals”. La memoria secreta de las hojas és la biografia apassionant d’una científica apassionada: Hope Jahren, geobiòloga (diuen que una de les dones més influents del món), que escriu una gran lliçó de com mostrar les meravelles de la naturalesa i de com hom s’hi pot aproximar des de la mentalitat científica (no gens incompatible amb altres aproximacions, ni menys excitant). I encara no he obert, perquè tot l’anterior ja està llegit, El ingenio de los pájaros, de Jennifer Ackerman. Vull pensar que m’entusiasmarà, si parla d’allò que anuncia el títol. Trob que enguany hi ha poques falzies pel cel de Palma…, i sento per això un cert desassossec. Estic, d’altra banda, ingenuament satisfet amb aquest nou apunt d’Es Salobrar, que vaig fer fa dos diumenges, dret entre les barrelles:

Ja hem tornat i, passats uns dies, una setmana, el cervell pot processar part del que ha experimentat en la fira del llibre infantil i juvenil de Bologna. He redactat una crònica per al Bellver i en redactaré una altra per a El Mirall. Seria inútil tractar de resumir-ho aquí. I per tant, no ho faré. La fira és un gran mercat…, de llibres. De drets sobre llibres. Amb mil i una parades d’editorials d’arreu del món (literalment). L’autor que hi vagi pel seu compte, només ha de fer-ho per observar, per reflexionar, per xuclar idees i inspiracions. L’il.lustrador, és cert, no ha de traduir els seus dibuixos, la seva proposta. Pero, així i tot: quants de milers i milers i més milers d’il.lustradors hi ha al món? I no tots són presents a la Fira. Què petita, insignificant és l’obra pròpia (o deia, això, en Miquel Àngel Riera després d’anar a la fira de Frankfurt)! I no obstant, què gran és i què important per a cadascun de nosaltres! Cal anar a Bologna de la mà d’un agent, i començar a preparar l’agenda de contactes un any abans, ja des d’ara. Així han de fer-ho els autors professionals, si és que volen tenir una oportunitat per vendre la seva obra a altres països, perquè siguin traduïdes a altres llengües. O esperar que les editorials que han publicat obra teva aquí facin precisament d’agents literaris. L’experiència és molt positiva. Hi hem anat na Xon i jo. Hem aprofitat per visitar Milà (on he fet un dibuixet del seu Duomo imponent i elegant). I hem visitat bé Bologna: les torres, l’Archiginnasio, els palazzos, la col.lecció d’art municipal, el museu MAMBO (d’art modern de Bologna, amb la col.lecció Morandi)… A la Fira hem visitat les exposicions dels il.lustradors catalans (na Xon descansa en una de les hamaques del hall de la fira, cadascuna d’elles dedicada a un/a il.lustrador/a) i la paradeta de l’Institut Ramon Llull (amb l’Illenc). I a la ciutat hem fet allò que i havíem de fer. Ho podeu veure en aquesta fotografia:

O sigui: participar amb l’escriptora Núria Pradas en un debat sobre la guerra, l’exili i els refugiats en els llibres infantils i juvenils i les seves conseqüències, debat que va fer-se dia 5 d’abril a la biblioteca Salaborsa (preciosa i eficient). Gràcies a les dues tradutores! Ens ho em passat bé, a Bologna. Hem après.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, una resenya de la nova novel.la de Miquel Mas Ferrà, Llums de tardor:

Una molt bona pel.lícula, Patterson, de Jim Jarmusch, reviscola l’obra i la figura del poeta William Carlos Williams, del qual acabo de comprar la Poesía reunida, que edita Lumen en format bilingüe, anglès-castellà. Vet aquí com la vigència i el record d’una obra literària depèn de molts d’atzars, en aquesta ocasió del fet que qualcú commogut hagi decidit fer una pel.lícula que agradi, basada en els versos d’un poeta singular (n’hi ha cap que no sigui?). És aquella poesia, per tant, una lectura pendent. Una d’entre moltes més. La veritat és que aquestes setmanes estic prou enfeinat (feliçment) amb visites a escoles, conferències a pares i mares de centres escolars, l’estada a Bologna, a la fira del llibre per a infants i joves, els quefers de Tramuntana XXI, els inevitables i indefugibles manejos domèstics, i naturalment amb la lectura de diferents novetats com la d’en Miquel Mas Ferrà, un bon escriptor mallorquí d’obra de lenta elaboració, però de qualitat sempre. Llums de tardor en té, de qualitat. Gairebé ni surto a caminar! Terrible dèficit! Me’l compensa saber que les falzies ja són aquí. Però, és cert que els llibres tenen vides curioses, impensats itineraris: mirau com Aucells esquíus, que vaig escriure amb Gabriel Janer, i tot el procés va resultar ser per a mi un curs pràctic de com escriure bé; una altra cosa és haver-ho aconseguit al cap dels anys; de com un llibre nostre, dic, és trobat de segona mà en una paradeta de llibres de segona mà, com la novel.la La reina de Sabà és a la mà dels lectors en els prestatges del refugi de Muleta, en la ruta GR 221 de la Serra de Tramuntana, i com El cementiri del capità Nemo apareix en el mostrador d’una llibreria de Torrejón de Ardoz, el febrer d’enguany, naturalment en la versió castellana. Què més puc demanar…? Parlant de falzies, aucells migrants per excel.lència, adjunto una imatge d’una de les primeres accions conservacionistes dels ornitòlegs mallorquins. Un bon amic m’envia un ja entranyable retall de premsa. Érem a principis dels setanta; neixia el GOB. Es tractava d’amollar al cel de Mallorca un enviament massiu d’oronelles recollides per ornitòlegs del centre d’Europa. Els pobres aucells varen ser impedits de fer la seva migració per mor d’unes maltempsades sobtades, amb molt de fred, crec que a Suïssa. Arribaren en caixes de fusta a l’aeroport de Palma, les oronelles. En el ventre d’un avió de passatgers. Pel prat de Sant Jordi n’amollàrem algunes, i d’altres al Salobrar. I acabaré l’entrada amb una aquarel.la del castell del Rei:

Al suplement Bellver del Diario de Mallorca, avui:

(Dedico aquesta entrada als meus amics caminants Daniel i Chantal, que comencen una nova aventura pels camins de Sant Jaume).

Tard, perquè ja fa dies que se celebrava el Dia de la Poesia (em sembla), deixo aquí un breu poema meu de fa temps. Segurament al.ludeix al Salobrar. Pertany a un recull que vaig titular al seu moment Bambús domesticats. El vaig escriure entre 1999 i 2002. Roman inèdit, naturalment, aquest recull. I crec que el mantindré així.

La ponentada és roja, tòpica

de claretats crepusculars,

gemecs tristíssims de curleres

i vols d’esbarts de cetles fosques…

En l’horitzó dels tamarells,

l’ombra de l’home es fa metàfora.

I una aquarel.la un poc atrevida per acompanyar el text anterior (basada en models de Steven Cronin).

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, una ressenya per a un nou Pinotxo: un text sempre, sempre interessant.

La vida humana és certament molt breu per abastar completament els infinits canvis que es produeixen al seu entorn (siguin canvis per causes naturals o per l’impacte de l’acció humana). Alguns d’aquests canvis poden ser ràpids, perceptibles, potents i fins i tot catastròfics; d’altres, poden ser lents, imperceptibles mentre que es produeixen, però igualment potents i alguns catastròfics també. Parlaré ara d’un canvi que jo he pogut percebre, i no només jo, en els quaranta anys poc més o menys que fa que visito el Salobrar de Campos com a ornitòleg afeccionat. No en faré cap drama. Simplement, ho anoto perquè em sembla fascinant. Ho faig estimulat per l’observació, ahir, de set exemplars de fotges en un dels seus estanys. Una observació sorprenent per a mi (espero que altres companys d’afició em diguin coses). No recordo haver vist mai cap fotja al Salobrar. I si faig una repàs ràpid a la documentació ornitològica que tenc a casa, puc comprovar que la fotja no apareix citada al Salobrar en cap recompte d’aus hivernants ni en cap atles ornitogeogràfic ni en la relació d’observacions que anualment ofereix l’Anuari del GOB (ignoro, això sí, els resultats dels darrers recomptes on tal vegada ja hi figuri). Ho miraré en poder. Les fotges són indicadors, com ho són altres aucells acuàtics, de les condicions ambientals d’un espai natural humit:  la fotja necessita un poc de fons, plantes que hi cresquin, voreres per refugiar-se, un cert paràmetres de salinitat… Si abans no hi havia fotges al Salobrar sens dubte era perquè el lloc no podia satisfer aquelles i altres necessitats pròpies de l’espècie. El Salobrar, doncs, està canviant. Els ornitòlegs veterans hem vist al llarg dels anys altres símptomes d’aquest canvi: quasi han desaparegut els tamarells, ara abunden les ànneres blanques, hi ha gairebé sempre flamencs i en gran nombre, hi ha curleres que abans eren rares, hi ha becs d’alena, no hi ha tants d’avisadors en l’estiu, no sentim tants de rossinyols bords (ahir només en vaig sentir un) ni tants de rasclons (ahir no en vaig sentir cap)… No sé si hi haurà més fotges al Salobrar ni si tornaré a veure’n allà. Vida i canvi potser són sinònims. O sense potser. I sinònims de sorpresa. I de meravella… Vaig fer uns apunts apressats del paisatge que tant estimo. Aquí en teniu un.

En el suplement Bellver del Diario de Mallorca, ressenyes de dos poemaris tendres i aguts: