Miquel Rayó

Del Diario de Mallorca, dos àlbums excel.lents:

Al salobrar de Campos, avui, hi havia un gran silenci. El silenci de l’aigua tranquil.la, del matí assossegat, de l’hivern en calma. No hi he vist ningú. Només, ja a la tornada, el pastor que pasturava les ovelles, en els prats a l’entrada, passats els banys de Sant Joan, i abans d’arribar als estanys, on queden els darrers tamarells d’aquest costat de les llacunes. Ell sempre es deplaça amb el cotxe. Hi porta el canet dedins, un rater malsofrit i mesclat de mil origens, vell. Ja hi han fet una casa nova, i ja hi han posat una reixa, i càmares de vigilància. Deu ser part del negoci del nou hotel balneari. Poc a poc el paisatge canvia d’aparença. El que era un porxo esbucat, ara és un allotjament turístic. El que semblava un campet lliure, ara és un tancat. Espero que encara s’hi passegin els sebel.lins, els corriols. Pels terrossos. Queda una figuera esquifida. El gran silenci del salobrar es podia percebre entre els crits greus de les ànneres -collblaus, ànnera blanca, una trentena de cullerots-, els xiulos malencònics de les curleres, els dels pocs limícoles -cama verda, cama roja, un avisador-, i els roncos dels flamencs, potser un centenar. Hi havia agrons blans, qualque juia, tres o quatre arpelles, qualque petit corriol que no he identificat, els busquerets, els vitracs, les butxaquetes, alguna titina blanca… Un dia d’hivern sense observacions notables. Hi havia massa aigua per als petits aucells i per als limícoles de cama curta. Devien ser a qualque altra banda. El camí dels pals anava ple d’aigua (fotografia), i les basses. El dia era preciós. Al principi, una boira delicada passava lentament sobre la salinera. Després ha fet un bon sol. Els moscarts no incomodaven massa. He pogut traçar alguns apunts. A mig matí, com sempre: una Coca Cola, unes galletes d’Inca, un poc de xocolata. I avui, uns dàtils. Per berenar. Un bon descans després d’aquests dies de festa. No és demanar massa. Aucells, silenci i un poc de solitud en un espai natural singular: és per agrair. Hauré de llençar als fems les botes d’aigua. Tenen la sola xapada de tantes passes fetes en aquest lloc, i m’hi entra aigua, que avui estava freda, pero no tant com podia esperar. Han durat molts d’anys, les botes. M’han servit. També cal agrair-lo, aquest servei.

Avui, al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca, les ressenyes corresponents als llibres guanyadors de la convocatòria de 2016 del premi Guillem Cifre de Colonya de narrativa per a infants i joves:

Aquesta entrada conté una tramesa de coratge per al col.lega escriptor i una crítica per a l’editor que, al meu parer, no ha sabut protegir a bastament el treball del primer. No vull que sigui una entrada sentimental. Els sentiments, en aquesta ocasió, me’ls reservo. Vull el millor per a ambdós, i molt especialment per al qui té la situació més difícil; sens dubte, en aquest cas, l’escriptor. L’escriptor Sebastià Alzamora. La seva confessió recentíssima al diari Ara és escarrufadora, valenta, alhora enrabiada i esperançada. Vull el millor per a ell. Com la voldria per a qualsevol individu en una mateixa situació. Aquí no es tracta d’un escriptor, sinó, d’una persona. Pero, dit això, vull fer una crítica a l’editor que va permetre l’edició de la darrera novel.la de Sebastià Alzamora, La Malcontenta, de la qual jo en vaig fer, contra el meu criteri habitual, una molt negativa ressenya en el suplement Bellver del Diario de Mallorca i que podeu llegir aquí. Independentment dels gustos i les afeccions, la novel.la no era bona, tenia defectes formals i errors estructurals inexplicables i poc entenedors, ja que conec les qualitats de l’autor, o almenys el nivell del seu ofici, producte d’una llarga experiència. Al final de la meva ressenya, jo deia, sense tenir la informació que l’escriptor ha facilitat ara tan valentment: “La Malcontenta palesa, tal vegada, l’abandó que alguns editors han protagonitzat recentment en l’escenari de la literatura en llengua catalana. Els detalls discordants que brufen amb excès La Malcontenta han impedit la lectura plaent que esperàvem. No haurien passat per la malla dels bons editors de fa uns anys.” No tenia, jo, tota la informació: sospitava, però, que alguna cosa succeïa, perquè un autor ja veterà (insistesc: indepentdentment que agradi o no en particular el seu quefer literari) publicàs un text tan imperfecte. Jo en responsabilitzava l’editor, i mantenc ara la meva queixa. Un bon editor no hauria permès que el “seu” escriptor publicàs un text tan deficient, producte per ventura, ara podem sospitar-ho, d’un període en què l’autor no podia desplegar completament les seves capacitats ni el seu criteri. L’editor hauria d’haver estat franc amb l’autor. L’hauria d’haver protegit. Hauria d’haver protegit el treball de l’escriptor. Hauria d’haver evitat l’edició de La Malcontenta tal com es va editar Segurament hi deu haver raons i circumstàncies editorials que jo desconec també. Potser és el moment que l’editor les declari amb el mateix coratge amb què l’escriptor ha expressat les circumstàncies actuals de la seva vida personal i creativa.

El que comento avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

O seran especulacions (il.lusionades) meves? Ahir, en una caseta de les que mostren cada Nadal a la plaça Major de Palma pastorets, coves de Betlem, Reis, àngels, la Sagrada Família, suros, petites i simpàtiques figuretes de bestiar domèstic per posar d’ornament en els pessebres -ànneres, endiots, pollastres, xots, porquets, bous, someres…-, vet aquí que hi veig unes figures sorprenents, mai no esperades. Les d’uns aucells grans, no gens domèstics, sinó, salvatges. Uns flamencs! Fets a la mallorquina: a mà, de fang, ben pintats de rosa, el bec negre brilant, dos punts negres en el lloc dels ulls, els peus en un grop de fang arrodonit i pintat de verd, de peanya. Arrenglerats just devora d’uns coloms, d’unes oques blanques i d’unes gallines ponedores, segons s’explica en una nota informativa escrita a mà pels venedors de les figures. Flamencs en un Betlem! Quin encert! Una sorpresa ingenuïsta! I quin trencament tan original de la tradició, que fins i tot obliga a incloure un aiguamoll o un salobrar o unes salines en el betlem casolà! M’hi acosto per veure’ls de prop, i trobo unes altres notes manuscrites que informen del que són i del que costen, aquestes figures novedoses: “Flamenc Ales Roges”, una; i l’altra: “”Flamenc (Ales Roges) “del salobrar de Campos”". Em va ser impossible no pensar que aquests flamencs de betlem tenen l’origen en el meu relat per a infants Les ales roges, escrit fa uns trenta anys, guanyador del premi Josep Maria Folch i Torres (1987), que convoca encara l’editorial La Galera i que se sol concedir en la nit de Santa Llúcia, en una notable festa de la literatura catalana. Vaig escriure aquell relat animat per les meves experiències d’ornitòleg de camp al salobrar de Campos, on transcorre l’acció de la novel.leta. I també per relatar algunes de les peripècies que permeteren la seva conservació com a espai natural protegit (i encara futur parc natural). L’any 2018, pel març, farà trenta anys exactes de la primera edició. El bon amic Xavier Pastor, aleshores president de Greenpeace-Espanya va redactar una presentació. Ismael Balanyà va fer les il.lustracions, realistes, documentades. El fotògraf Jaume Gual va fer-me un retrat per a la contraportada o per a la solapa, segons l’edició, perquè d’edicions se’n feren moltes, per sort, ja que va ser un llibre molt llegit en escoles de primària… A l’inici del text hi vaig incloure una cita clàssica, de Marc Valeri Marcial, segle I dC: “Dat mihi penna rubens nomen“; o sigui: “Les ales roges em donen el nom”. Recordo que, molt abans de jo poder imaginar que qualque dia escriuria el llibre, uns afeccionats a l’observació dels aucells sentírem -eren els anys setanta encara- un pagès de la zona del salobrar de Campos nomenar el flamenc com “alic roig”, un nom arcaic, perdut, desusat, quasi oblidat, excepte per aquell bon home. Mai més no l’he tornat a sentir, aquest nom. El Diccionari Alcover-Moll el recull: “Ocell aquàtic, espècie Phoenicopterus antiquorum [avui ruber]“. Vaig titular el llibre de manera que es pogués recuperar aquell nom, modernitzar-lo: una (altra) vanitat meva. Molts d’infants mallorquins han llegit el llibre. És possible que un d’ells -nin o nina- hagués interioritzat el nom gràcies a la lectura del meu llibre, i hagués après a estimar els flamencs, i els hagués convertit a la fi, de gran, ja artesà o artesana del fang, en figures de betlem popular…? Si així fos, i només per això, hauria valgut del tot la pena escriure Les ales roges. M’agradaria que la meva especulació petulant fos certa. Són aquestes petites coses les que fan a la llarga satisfactòria la feina d’escriure. I si no ho és, m’agradarà contar-la com si ho fos! (El dibuix és còpia d’un exemple de Dibujo de aves,  de Juan Varela).

D’una fotografia de ses Salines d’Eivissa i Formentera, vet aquí el meu exercici:

I del llibre de David Bellamy, Watercolour Landscapes Course, aquest altre:

Fent passes, doncs, amb l’aquarel.la. Tan lentament!

La lectura de la nova traducció de Les aventures d’en Pinotxo. Història d’un titella, de Carlo Collodi, en realitat Carlo Lorenzini, feta per Anna Casassas i amb dibuixos de Pep Montserrat, per a l’editorial Combel és un exercici del tot recomanable. De fet: obligaria a fer-la, aquesta lectura. Cada vegada em sorprèn. Cada vegada quedo atabalat. Impressiona veure com el Pinotxo, un conte tan simple i alhora tan dens, reuneix tantes bones qualitats literàries, especialment les que fan referència a com han de ser els llibres per a infants. Hi ha de tot: humor, acció infinita, tendresa, sentiments no continguts i contradictoris, bones intencions postergades o simplement oblidades, màgia, animals que parlen, sorpreses seguides, pors, violències, la mort i tot… A més, l’edició és preciosa, generosa. També he rellegit la Ilíada, tot i que jo sóc més de l’Odissea. Sempre ho dic. Me costa acabar el llarg poema bèlic de Tròia. Són sens dubte admirables els diàlegs entre els guerrers, entre els déus, les descripcions de les tropes i de les batalles… El final intens de la trobada entre Príam i Aquil.les per reclamar el cos del fill mort, el gran Hèctor… M’hi falta, no obstant, la profunda i pionera humanitat present en les aventures d’Odisseu. Entre Aquil.les i Odisseu, voto per Odisseu. Me recorda Pinotxo. Odisseu vol sobreviure, diu mentides. Pinotxo, mentider compulsiu (?) vol viure com un nin de carn i ós. I de fet ho és, un nin, fins i tot abans de ser un titella, quan és just un tros de fusta: impetuós, ingenu, remugueta, interessat i egoísta, simpàtic, amorós, contradictori. El primer dels herois homèrics, Aquil.les, cerca la glòria, romandre a la memòria i en les cançons del futur. El segon, Odisseu, cerca, simplement, tornar a casa, allà on de veres és qualcú mentre que és viu. També Odisseu ha assolit la glòria. Però, és molt més proper a nosaltres. Tant com ho és Pinotxo. Bon humor conté la nova versió de Hasta arriba, una novel.la clau en la literatura de muntanya: s’hi descriu jocosament una expedició a la muntanya més alta del món que no és, mirau per on!, l’Everest. El relat en primera persona us provocarà des de la primera pàgina un somriure que no abandonareu fins el final. I sembla escrit tan seriosament pel cap de l’expedició… De mena molt distinta són els poemes de Charles Bukowski, d’una potència inimitable, reunits en aquesta edició de Visor: Los placeres del condenado. Anem ara a un altre llibre singular: Trazado: un atlas literario, d’Andrew DeGraff, amb Daniel Harmon, que és més que un conjunt de mapes elaborats amb una gran imaginació i des de la lectura rigorosa d’obres essencials de la literatura occidental, des de l’Odissea fins a un relat de Borges, des de Hamlet fins als turons de Watership, des del Mississippi de Huck Finn fins a l’illa de Robinson Crusoe, i molt més. No és un àlbum per a infants, tot i que és un àlbum il.lustrat. És un regal per a qualsevol bon lector. Hi descubrirem les anades i vengudes de Hamlet (i de tots els personatges de l’obra) pel castell d’Elsinor i la distribució de la biblioteca de Babel, la ruta del viatge de Phileas Fogg i els camins convergents del relat de Shirley Jacson, La loteria. Entre molts d’altres. Un nou (per a mi) Peter Handke: Ayer, de camino. I un nou Lluís Vallcaneras (bona decisió, la de tornar a editar des de l’experiència): 20 excursions curtes per Mallorca (I). Zones de Lluc, Cúber i Sa Calobra. I per acabar: Sobre el dibuix de John Berger, i El camí de l’artista, de Julia Cameron. Els dos, editats per Viena: una garantia de qualitat. Ara estic amb aquesta dèria de l’art dibuixat i de les aquarel.les. És com si me sentís un ignorant necessitat d’aprenentatge, d’opinió, de camins expressius per explorar i d’orientacions per fer-ho sense desviacions que ara no em puc permetre. O com si fos un infant que vol embrutar papers amb burots fets a llàpis i amb taques de color. No em faig il.lusions: sé de les meves limitacions i mancances. Però, encara tenc l’esperança de superar-ne algunes. Fins que me vengui al cap una altra, nova, distinta curolla. I per a mostra…

Poc a poc, vaig aprenent l’ús de l’aquarel.la. Més lentament del que jo voldria, i segurament amb més rapidesa de la que podia imaginar quan vaig començar a fer-ne. És una activitat creativa molt gratificant. És un art misteriós, quasi màgic, que ofereix sorpreses. Ja farà quasi dos anys que vaig provar de fer les primeres. Recordo que vaig tenir durant mesos paper, aquarel.les i pinzells, i que no vaig atrevir-me a posar aigua i pigment al pinzell i a passar el color al paper. Imposava. Ara sé que no has de tenir por, sinó, atreviment. Que has d’embrutar pinzells i papers. Que has de provar. Copiar. Observar. Experimentar. Tudar i tot… Seguesc alguns models. Bé via Youtube (hi ha molts d’artistes que pengen videos didàctics o demostracions: Steve Cronin, Grant Fuller, Peter Seeler…, i mil més) bé via llibres (David Bellamy, Ron Ranson, Alwyn Crawshaws, Hazel Harrison, Jeanne Carbonetti…). N’he adquirit alguns a través d’Amazon, on es troben exemplars de segona mà en molt bon estat i de molt bon preu. De fet, costa més, molt més, el transport per correu o per missatgeria que el llibre en sí. Aquests dies n’espero tres d’un dels autors que més m’agrada: Ron Ranson. De segona mà són ridiculament barats. Reconec que Ron Ranson té un estil molt informal, molt propi i particular, i que la seva tècnica no és fàcil, perquè exigeix una mirada molt lliure sobre el paisatge. I una gran capacitat d’abstracció, diria jo. Però, curiosament em dóna llibertat. Me mostra camins de llibertat per pintar. Me permet fer taques amb rapidesa, intuitivament. També em dóna llibertat Jeanne Carbonetti: aigua i colors que expressen, i que no es limiten a reproduir. Carbonetti és més abstracta i més, diguem-ne, espiritual. Per reproduir -un paisatge: el que a mi m’interessa, sobretot; però, també una flor o un carrer, el que sigui- cal saber dibuixar molt bé: línia, composició, tonalitats, perspectiva, volum… I jo no en sé. Practico, m’agrada. Ranson i Carbonetti són més expansius, espontanis, suggerents. Saben dibuixar, pero actuen des de l’impuls, o això sembla. Imagino que deu ser un impuls molt meditat previament, i modelat per una grandíssima força creativa i per una molt llarga experiència pràctica. Tenen per a mi un altre avantatge: me permeten no haver de contenir la meva impacència. La calma és condició essencial per a l’aquarel.la. Cal, un cop iniciat el projecte, esperar que el paper estigui eixut abans de seguir. I que es torni eixugar. I així, tant com sigui necessari: cal la lentitud, la paciència. Aixo em cruix. De moment, sense oblidar l’estudi dels altres autors ni els exercicis metòdics que proposen, vull seguir Ranson i el seu traç d’aparença grollera i arrauxada. I els suggeriments de Carbonetti, sensitius i vaporosos. I una conclusió: cal que vagi a classes si vull aprendre de bon de veres la difícil tècnica de les aquarel.les. Aina Amengual i Margalida Forteza són excel.lents mestres d’aquest art.

Amb la intervenció titulada La pedra invisible vaig participar en el programa de la segona jornada tècnica de la Pedra en Sec, convocada pel departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca. A la fotografia m’acompanya el bon amic Pep Antoni Aguiló, col.lega excursionista de fa molts d’anys, el conductor de les sessions (dies 25 i 26 de novembre passats, a la sala d’actes de La Misericòrdia de Palma). La jornada, ben organitzada, tractava el tema de L’Educació i la pedra en sec, i va resultar molt interessant. Sobretot, perquè em va permetre conèixer iniciatives culturals i educatives relacionades amb aquest art tan antic i essencial de fer parets, marges, mines de pous, cases de neu, aljubs…, i tan extès i compartit arreu del món. Així, vaig saber que és la Wikipedra, una iniciativa preciosa de l’Observatori del paisatge de Catalunya; i saber què fa en Pep Lluís Pol, vell amic i gran professor de matemàtiques, curoller polièdric, pels voltants del castell d’Alaró i en el castell mateix; com són i quines són les activitats educatives del Consell de Mallorca relacionades amb la pedra en sec, tan ben explicades per les educadores responsables; les propostes de recuperació de la pedra en sec de la petita i molt activa Fundació el Solà a La Riba Alta catalana; els atrevits i complets projectes dels germans Carles i Miquel Ramis, professors del departament d’Educació Física a l’Aula Balear… Mentre que escoltava i aprenia, vaig fer uns apunts. Aquí en teniu dos.