Miquel Rayó

Del Diario de Mallorca. Més llibres per a infants, en aquest cas farcits de referents a la naturalesa.

Encara amb lectures pendents del mes passat, només apunto dues novetats que tenc a la prestatgeria. El nou volum de poesies d’en Miquel Bezares, Si són flors, que em fa moltes ganes de llegir, i el curiós aplec de records de l’autor francès Georges Perec titulat precisament Me acuerdo. Una feina així -anotar records, sovint minúcies alhora simples i importants d’una vida viscuda- m’interessa. I m’encoratja. El nou llibre d’en Bezares me sembla molt madur. Només n’he fet uns tasts. Diu: “els meus dies / de llum / i / de lliris / són finits“. Diu: “És / palès que em fuges / de les mans / i que els besos / són de cendra“. Hi percebo tristor. Serà un bell temps el que dedicaré a aquesta lectura concreta. Perec em resultarà més d’entreteniment. He estat enfeinat, aquest hivern. I durant el gener he pogut enllestir una versió ja prou tancada del meu diari de viatge per la Via de la Plata, l’any 2014. Un viatge, una caminada en solitari que no oblidaré mai i que m’agradaria poder completar qualque dia. Me’n queden dos trams: des de Sevilla fins a Mérida, i des de Granja de Moreruela fins a Santiago, pel Camí Sanabrès, una de les infinites variants del Camí de Sant Jaume. Qui sap si enguany en faré un, d’aquests dos trams? O els dos…? Preguem-ho als déus! Em plau haver acabat aquest treball. Serà de difícil edició. Sóc conscient del seu interès limitat, quasi particular. Però, si qualcú en vol tenir una còpia, si qualcú té curiositat per saber què he apuntat d’aquest camí, quines experiències he viscut en l’itinerari, el qual recomano a tothom, amb molt de gust li deixaré llegir el text. No faceu massa cas de la fotografia que adjunto, de molt mala qualitat, ni del títol, que és encara provisional. Per ara, aquest original passa a arrenglerar-se en la meva, ai!, col.lecció d’inèdits variats: narracions, poemaris, un assaig sobre el fet de caminar, textos teatrals… Una col.lecció que continuarà creixent, espero, mentre que tenguem ànim per escriure mots en un paper. Per acabar, una de les aquarel.les d’aquests dies:

En un dia de vent -amb onatge a la mar, cops violents d’aigua a les roques, vols erràtics de gavina i gemecs de branques de pi somogudes en els costers llenegadissos o en les marjades encara amb oliveres abandonades-, caminàrem diumenge passat pel camí dit dels Pintors, que va des de Cala Deià fins a Béns d’Avall, i després a Sóller per diferents vies (Muleta, camí des Rost, etcètrera). També hi ha la possibilitat de tornar a Deià pel sender GR221, i enllaçar amb el camí de Castelló, o pel dels Ribassos, o pel de sa Vinyeta, etcètera. Hi havia pocs excursionistes, i per això la caminada va ser molt agradable a pesar de les bufades impertinents. El paisatge és certament esplèndid, per aquells verals, miraculosament ben conservat com a panorama estètic, però, deixat i desatès, sense els usos tradicionals que abans el sostenien viu i actiu: els marges s’esbaldreguen, el pinar empeny, el càrritx envaeix el sòl, les oliveres envelleixen, inútils, els tiranys es perden… Vaig fer uns apunts. Molt ràpids i enèrgics: quin remei! És incòmode dibuixar dret, mentre que el vent s’oposa a la verticalitat del teu cos i a l’estabilitat del teu quadern. Mentre que tens les mans fredes, i sense haver tengut temps d’escalfar la dibuixera. Al final, varen caure algunes gotes del cel grisós, progressivament obscurit.

Ressenya de quatre bons àlbums: diversitat és riquesa.

M’ha passat una cosa molt curiosa fa uns pocs dies. En una de les sessions setmanals que dedico a intentar fer aquarel.les, una activitat que em produeix molt de goig, perquè l’aquarel.la, com tot el que és creatiu, em  sembla màgic, vaig poder fer dues composicions més o menys potables (per a mi). La primera és aquesta, un bosc amb una clariana on hi ha un cèrvol solitari:Ja sabeu que des de fa temps utilitzo la guia (o que seguesc el model) de l’aquarel.lista Ron Ranson, del quan ja en tenc a casa alguns llibres, comprats de segona mà molt barats a través de la xarxa, i que sovint miro per aprendre’n els secrets (cosa impossible, tanmateix). La meva aquarel.la respon a una de les il.lustracions d’un dels llibres de Ranson, i us asseguro que hi té poc a veure. Per molt que m’esforci no aconseguesc imitar bé el treball d’aquest mestre. La segona aquarel.la va ser, crec, més interessant, i més bona, si podem qualificar-la així. La vaig titular Un passeig en el bosc. Penso que hi ha un bon joc de llums. Podeu veure que segueix el mateix esquema: un bosc, una clariana, i qualque cosa que hi és present, a més de la botànica o l’atmosfera. En aquest cas vaig posar-hi un home i un ca:Com que en vaig quedar content (mirau si em basta poc!), vaig penjar-la al Facebook, perquè els meus amics i coneguts la poguessin veure. Però, hi vaig penjar la primera fotografia que vaig fer de l’aquarel.la, feta gairebé sense llum, amb la qual cosa l’aquarel.la va quedar molt homogènia i quasi “monotonal” pel que fa als colors, convertida gairebé en una altra cosa, amb més ocres, i per tant més tardoral o més hivernenca:En realitat, per tant, aquesta segona aquarel.la és falsa, no existeix, i per descomptat jo seria incapaç de fer-la o de reproduir-la per molt que m’ho proposàs. Només té sentit, perquè ha estat fotografiada amb manca de llum… Doncs bé: creureu que ha agradat més aquesta versió (falsa) que no la que vaig penjar després a Instagram amb els colors més autèntics, amb una fotografia feta ja amb llum a bastament? Misteris de la percepció. Misteris de la presentació… Enganys de l’art? No diguem art, si ho trobau pretenciós; diguem-ne: expressió plàstica. Tot això em sembla fascinant. Us extranya que hi dediqui temps? I per acabar, em plau afegir un petitíssim apunt d’una caleta prop de Portopetro, del dia de l’encesa de les talàies mallorquines:

Gràcies per la vostra atenció, i fins a l’entrada vinent.

Una ressenya meva de la nova obra de l’escriptor Sebastià Bennassar, Un oceà de memòria. Un bon relat que comento al suplement Bellver del Diario de Mallorca d’avui.

“Cada dia és breu com un sospir”, és un tòpic que sol usar la gent gran. I així ja m’ho semblen ara, els dies, com sospirs, perquè m’hi faig, gran. Dia a dia. Sospir a sospir. No estam aturats, participam d’activitats, assistim a presentacions, a reunions, intentam encara servir positivament a causes socials a través d’associacions, intentam escriure un poc, redactar ressenyes, fer qualque dibuix i qualque aquarel.la, anar al cinema… I amb dificultats arribam per tot… O arribam tard… Sempre he estat limitat per mor de l’angoixa fàcil o la fàcil fatiga. O he estat ambiciós per mor de la curiositat que em transmeteren genèticament i per l’educació en Joan i na Miquela. Hauré de fer un pensament, i retallar aviat les meves curolles, escapçar-les. Perquè, a tot això, cal afegir els afers domèstics que sempre necessiten d’atenció i dedicació imprescindibles. Es lo que hay. I fa un mes llarg que no surto a caminar per la muntanya! Potser aquesta setmana, si la neu arriba… Tres còmics, dos Shakespeare il.lustrats, i algunes narracions diverses i de diversa procedència i autoria s’han afegit a l’ample prestatge de les lectures meves pendents. El primer volum de les històries de Johnny Roqueta (1982-1985), dibuixades per Rafel Vaquer, sobre guions de Joan Tharrats, una versió francament imposant de Moby Dick, realitzada per Chabouté, que concentra molt bé les fites essencials de la història balenera i humana en escenes dinàmiques i contundents, i un més frívol Nemo: Río de fantasmas, amb guió d’Alan Moore (el gran Alan Moore), i dibuixada per Kevin O’Neill, una espècie de derivació de The League of Extraordinary Gentlemen (els Reis són els Reis): aquests són els tres còmics. Macbeth i El rey Lear són els dos Shakespeare, en precioses edicions. Traduccions castellanes noves de Luís Alberto de Cuenca y José Fernández Bueno (Macbeth) i del bon amic Andreu Jaume (Lear), un vertader savi en el tema, gran erudit. El primer l’il.lustra Raúl Arias. El segon, el pintor mallorquí Tià Zanoguera, que ho fa amb potència i sentiment, amb una oportuna selecció dels moments il.lustrats. Una bona exposició d’originals o d’apunts per a aquesta edició es pot veure aquests dies a la divertida llibreria i centre d’activisme cultural Rata Corner de Palma. Molt recomanable. Rellegir aquestes dues tragèdies serà un exercici plaent (sempre dic que sóc més re-lector que lector). Uns contes d’Oscar Wilde, una narració de Stephen King (Apocalipsis), la reedició de les Industrias y andanzas de Alfanhuí, de Rafael Sánchez Ferlosio, probablement uns dels millors i més preciosos i imaginatius llibres que jo hagi pogut llegir mai, i que ara rellegiré amb molt de gust en aquesta nova edició, i recordaré amb enyor la que conservo encara, treta de la biblioteca dels meus pares, de quan jo vivia amb ells encara al carrer dels Apuntadors, més la nova obra de Dora Muñoz, atrevida col.lega en el temps professionals de l’orientació en instituts i amiga, Massa mares per a un fill, una novel.la negra (perquè, ella n’és una experta coneixedora), El libro de los niños, de A.S. Byatt, i un nou llibre de l’amic i mestre Pere Morey, Balèria i l’amazona, del qual no en tenc ara la imatge de portada (aquests editors mallorquins!), completen els meus deures lectors pel que queda de mes i pel febrer vinent. I no compto les novetats per a infants i joves que sempre tenc a l’espera i que sempre em plau fer! Temps insuficient? Sí, sens dubte. Perquè sóc un ambiciós cultural, un lector golafre. I no gens primmirat, com heu pogut comprovar: Melville, Muñoz, Shakespeare, King, Moore, Wilde, Byatt, Morey… He de retallar curolles. Imperatiu cert. I confiar que les dedicacions domèstiques minvin en intensitat en els mesos que vénen. Futur incert.

Una ressenya meva de la nova obra de Rosa Maria Colom, al suplement Bellver del Diario de Mallorca:

Magnífica iniciativa d’un grup de professors de l’IES Marratxí i de la Societat Balear de Matemàtiques: amb una sola, contundent i atrevida acció, en la que s’hi han implicat un parell de cents de persones solidàries, han fet un homenatge a Joan Binimelis, erudit, astrònom, geògraf, historiador local del set-cents, i alhora han expressat un clam social perquè les persones que deixen el seu país a la força i travessen la mar en condicions francament precàries i, per desgràcia, amb risc cert de mort rebin en el nostre la recepció justa i l’acollida positiva que mereixen. Aquestes persones vénen simplement a la cerca d’una vida millor, més digna, pacífica, tranquil.la, segura. La vida que mereixem tots els essers humans i que sovint no tothom té per mor de guerres, fanatismes, injustícies i tiranies. Oblidam que, en una illa, tots som immigrants! Les talàies que antigament eren útils per advertir de la presència d’enemics que venien de la mar -”Moros vénen!“- han servit de símbol reivindicatiu en la jornada del 7 de gener de 2017, i tal vegada podrien servir en el futur de fites per facilitar el viatge i orientar el camí d’arribada a la nostra illa, Mallorca. Empès per bons amics i amigues (que saben de la meva peresa i recança a l’hora de fer caramull en actes multitudinaris), vaig participar en la jornada (he de dir que ben gustosament, perquè la companyia era excel.lent). La nostra posició era Portopetro (Punt 2). A mig dia donàrem fum (bengales de fum taronja), i sol ponent, ja quasi fosca negra, donàrem llum (bengales de foc). El primer fum i el primer llum foren els de Na Pòpia, a sa Dragonera, a les 12 i a les 18 (o quan ja hi hagués fosca a bastament). Va ser tota una curiositat assabentar-nos de què en només mitja hora tota l’illa podia estar alertada gràcies a les torres de senyals. Va ser una sorpresa veure com ens arribava el senyal tan rapidament. Els mòbils varen servir, és cert, per saber com el senyal avançava de torre en torre. Vàrem poder usar, doncs, una bona aliança de tecnologies. Binimelis fou el personatge que va dissenyar el sistema de torres de senyals per a la defensa de Mallorca. Tots hem quedat molt contents de l’experiència, i cal felicitar els promotors i els organitzadors, i els responsables de cada punt de guaita, i els col.laboradors. Tot va anar bé, i tot va funcionar amb precisió. Una bella i emotiva acció ciutadana que ens portà durant unes hores a viure la simulació d’una situació real de segles enrera. Mentre que esperàvem el senyal de llum del lloc nomenat Portopetro (Punt 3), vaig fer un dibuix d’uns pescadors que calaven les canyes per pescar a la posta de sol i, suposo, de nit. Espero que tenguessin bona sort. Tots els mitjans de comunicació n’han fet bons reportatges, de la preciosa acció impulsada sens dubte per gent de curolles (professors, matemàtics, historiadors…), i en un d’els mitjans impresos fins i tot ha sortit una fotografia de les principals talaieres de la nostra posició.

Inici i continuació. Comença un any quan l’altre acaba. No hi ha separació ni aturades per a la contemplació ni per a la peresa. No podem demanar tèntol. Ni podem esperar descans. Només canvis de ritme, i de fet percebo que, implacable, el ritme s’accelera, senyal inequivoca de què ens tornam grans. Només trobam algunes fites que cal seguir i, si no en trobam en els camins que feim, aleshores hem de posar nosaltres les pròpies fites amb la il.lusió de què podran servir tal vegada a altres caminants que ens venguin darrera. Hem de seguir. Seguir. Seguir. Començo l’any amb algunes lectures de ca-nostra. Un oceà de memòria, d’en Sebastià Bennassar, ambientada, molt bé, a Portugal (Lisboa i algunes de les seves illes oceàniques, les Açores), amb responsabilitats que s’assumeixen potser massa tard. Bon escriptor, en Bennassar; té ofici i és fener. Els arbres que em conegueren, de na Rosa Maria Colom, ens porta amb una escriptura demorada a àmbits onírics, d’irrealitat, on es produeix allò inesperat; és un recull de relats breus, molt del gust de l’autora en els darrers temps. La ciutat de ningú, de n’Antoni Vidal Ferrando, és una bellíssima i singular classe pràctica de com es pot fer la Literatura d’ambició. De com molts no sabrem fer-la mai. Aquest és un llibre magnífic, de lectura obigada, diríem. Admirable en la forma i en el contingut. Començo l’any també amb un Claudio Magris pendent de relectura des de fa molt de temps: El danubi (com tantes de vegades, és difícil trobar per la xarxa una portada en condicions de la versió en català). I també tenc per llegir, i ho desconec tot d’aquest llibre, L’estació de les pluges d’en Miquel Horrach. No sé què serà. I he de fer una replega de nous poemaris d’autors nostres com Joan Perelló i Miquel Àngel Llauger, i d’altres. Això, sense comptar les nombroses -excessives!- novetats per a infants i joves que vaig rebent d’algunes editorials i de les millors o més interessants de les quals en faig quan puc les ressenyes per al suplement Bellver, una col.laboració que m’agrada sostenir. I començo l’any havent acabat jo mateix un altre breu llibre de textos improvisats en un dels meus quaderns d’ús quasi diari; en aquest cas, puc dir que es tracta dels textos recollits sota el títol Del quadern d’Adam, i que consta d’una trentena de breus proses, de les quals us en copio una tot seguit (la vint-i-quatrena, si no vaig errat): “m’he perdut en les mirades de la infància en les selves obagues dels papers en les dunes del més ample dels deserts en els coralls dels atolons on és possible encara oir el cant de les sirenes i les queixes dels tritons m’he perdut i no sé trobar les fites que podrien dur-me al principi de la història al temps del far a mitjanit i de les xarxes esteses al mollet de Palma vella“. Penso que hi sóc jo, en aquests textos. El meu jo actual. Ja podeu veure que no hi ha puntuació. Proves. Exploracions. També començo l’any amb aquarel.les. Per exemple, aquesta nova versió, més dramàtica, de la salina pitiüsa (esquerra) o aquest paisatge (dreta) a la manera de Ron Ranson, groller encara en el conjunt (no oblidem que sóc un aprenent), però, amb detalls per a mi atractius, com el que us destaco just a baix per cloure aquesta entrada, primera de l’any.