Ara és l’hora

Ara és l’hora. De què? De llençar per la borda els darrers rastres de franquisme ideològic (homogeneïtzador, mentider, corrupte i caspòs, centralista i imperial), tan present entre nosaltres (i especialment en les institucions i partits polítics que sostenen el sistema; llegiu PP, i llegiu PSOE; llegiu PC, i llegiu algun dels nous, nascuts només per esfondrar el catalanisme polític; i llegiu J(j)ustícia i M(m)onarquia, i premsa madrilenya, i l’exèrcit…; i llegiu dreta catalana, igualment corrupta i no tan casposa, i homogeneïtzadora de pensaments, igualment neoliberal). Preferiria no haver d’escriure això en un blog que vol ser cultural sobretot. No obstant, també és un blog personal. Callar seria mentir. No sóc independentista. Sóc partidari d’un referèndum per la independència de Catalunya. Una convocatòria pactada entre l’Estat i la Generalitat seria la prova definitiva de què l’Estat espanyol pot i vol ser una altra cosa, millor, actualitzada, autènticament solidària i radicalment diversa (tal com és, doncs). No m’agrada la convocatòria unilateral que proposa el govern Puigdemont. Les coses clares. No hi ha cap altra manera de convocar la gent a votar en un referèndum per a la independència? Qui en té por? El pur franquisme residual, tan poderós i covard, i tan responsable de l’independentisme català.