Miquel Rayó

Al suplement Bellver del Diario de Mallorca, avui:

(Dedico aquesta entrada als meus amics caminants Daniel i Chantal, que comencen una nova aventura pels camins de Sant Jaume).

Tard, perquè ja fa dies que se celebrava el Dia de la Poesia (em sembla), deixo aquí un breu poema meu de fa temps. Segurament al.ludeix al Salobrar. Pertany a un recull que vaig titular al seu moment Bambús domesticats. El vaig escriure entre 1999 i 2002. Roman inèdit, naturalment, aquest recull. I crec que el mantindré així.

La ponentada és roja, tòpica

de claretats crepusculars,

gemecs tristíssims de curleres

i vols d’esbarts de cetles fosques…

En l’horitzó dels tamarells,

l’ombra de l’home es fa metàfora.

I una aquarel.la un poc atrevida per acompanyar el text anterior (basada en models de Steven Cronin).

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, una ressenya per a un nou Pinotxo: un text sempre, sempre interessant.

La vida humana és certament molt breu per abastar completament els infinits canvis que es produeixen al seu entorn (siguin canvis per causes naturals o per l’impacte de l’acció humana). Alguns d’aquests canvis poden ser ràpids, perceptibles, potents i fins i tot catastròfics; d’altres, poden ser lents, imperceptibles mentre que es produeixen, però igualment potents i alguns catastròfics també. Parlaré ara d’un canvi que jo he pogut percebre, i no només jo, en els quaranta anys poc més o menys que fa que visito el Salobrar de Campos com a ornitòleg afeccionat. No en faré cap drama. Simplement, ho anoto perquè em sembla fascinant. Ho faig estimulat per l’observació, ahir, de set exemplars de fotges en un dels seus estanys. Una observació sorprenent per a mi (espero que altres companys d’afició em diguin coses). No recordo haver vist mai cap fotja al Salobrar. I si faig una repàs ràpid a la documentació ornitològica que tenc a casa, puc comprovar que la fotja no apareix citada al Salobrar en cap recompte d’aus hivernants ni en cap atles ornitogeogràfic ni en la relació d’observacions que anualment ofereix l’Anuari del GOB (ignoro, això sí, els resultats dels darrers recomptes on tal vegada ja hi figuri). Ho miraré en poder. Les fotges són indicadors, com ho són altres aucells acuàtics, de les condicions ambientals d’un espai natural humit:  la fotja necessita un poc de fons, plantes que hi cresquin, voreres per refugiar-se, un cert paràmetres de salinitat… Si abans no hi havia fotges al Salobrar sens dubte era perquè el lloc no podia satisfer aquelles i altres necessitats pròpies de l’espècie. El Salobrar, doncs, està canviant. Els ornitòlegs veterans hem vist al llarg dels anys altres símptomes d’aquest canvi: quasi han desaparegut els tamarells, ara abunden les ànneres blanques, hi ha gairebé sempre flamencs i en gran nombre, hi ha curleres que abans eren rares, hi ha becs d’alena, no hi ha tants d’avisadors en l’estiu, no sentim tants de rossinyols bords (ahir només en vaig sentir un) ni tants de rasclons (ahir no en vaig sentir cap)… No sé si hi haurà més fotges al Salobrar ni si tornaré a veure’n allà. Vida i canvi potser són sinònims. O sense potser. I sinònims de sorpresa. I de meravella… Vaig fer uns apunts apressats del paisatge que tant estimo. Aquí en teniu un.

En el suplement Bellver del Diario de Mallorca, ressenyes de dos poemaris tendres i aguts:

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, surt aquesta ressenya de l’obra La ciutat de ningú, d’Antoni Vidal Ferrando. Una obra singular, inesperada en l’itinerari d’un gran poeta i d’un gran narrador. Del tot recomanable, si vos agrada la literatura de bon de veres.

Un boníssim deure que em reconcilia amb el pas del temps: esperar les oronelles i les falzies, amb la certesa de què arribaran, perquè els cicles naturals es mantenen a pesar de totes les adversitats que els humans tractam d’imposar en el planeta. Les espero ja. Miro cap el cel, i ho faig amb il.lusió. Segur que qualcuna, avançada i arriscada, ja ha arribat, i fins i tot ja ha passat sobre l’illa, envelada cap el Sud. Desitjo que no es trobi amb cap girament del temps. Pot fer fred encara. Pot fer un fred mortal per a elles, o una gran ventada que pugui desorientar-les o grans pluges… Admiro la fragilitat aparent i la força indiscutible de les oronelles, i el vol afuat i permanent de les falzies sobre els teulats de Palma. Jo espero veure els primers exemplars urbans entre dia 20 i dia 25 d’aquest mes. Per anotar-ho amb il.lusió al meu diari. Com cada any. Mentretant, tenc entreteniments i quefers de sobres. Algunes lectures, és clar: El pensador intruso de Jorge Wagensberg, l’assaig Homo deus, de l’historiador Yuval Noah Harari (autor també de Sàpiens, que vaig llegir fa uns mesos), Per tot coixí les herbes, un esplèndid recull de kaikus elaborat per Miquel Desclot… Lectures dels nous llibres de col.legues com Miquel Arguimbau, Pere Morey, Guillem Frontera (una llarga entrevista biogràfica que m’interessa molt conèixer), i redactar qualque ressnya per al suplement cultural del diari… I també he de preparar la meva intervenció al programa de les activitats de la fira del llibre infantil de Bolonya (dia 5 d’abril, a la bella biblioteca Salaborsa d’aquesta ciutat) i la meva participació en el programa Del camp a la mar, d’ib3 ràdio, de la mà d’en Rafel Gómez… I tenc compromesa una xerrada per a una associació de pares i mares d’alumnes d’una escola de la part forana mallorquina, una activitat que m’encanta poder fer. I dibuixar, i caminar per la muntanya o pel salobrar, anar al cinema, i tractar de pintar a casa unes aquarel.les per assaborir l’encís de l’aigua i els pigments en els pinzells i en els papers… Penjo una aquarel.la feta seguint el model de David Bellamy, i aquesta nota paisatgística real, dibuxada durant una excursió (retolador de punta fina i aquarel.la):

Hi va haver fa unes setmanes temporals a la mar. Ja vaig anotar que anàrem a caminar per la costa de Deià. Hi poguérem veure ones poderoses, gavines empeses pel vent, pins que es gronxaven, horitzons grisosos. Ja està dit. Aquells dies vaig intentar expressar ones amb les aquarel.les. Ones. En qualque cas vaig seguir pautes suggerides per Ron Ranson. En altres, vaig fer-les amb més llibertat. El resultat és aquest:

Si voleu veure i escoltar la meva participació al programa Això és mel, d’ib3 televisió, de dia 20 de febrer de 2017 -d’ahir, doncs-, podeu fer-ho clicant aquí. Penjo el programa complet, ben interessant (un poc massa lent, al meu parer). La meva intervenció comença en el minut 31,15, quan en Toni Gomila recita un fragment del conegudíssim poema L’olivera mallorquina, de Josep Lluís Ponç i Gallarza, i acaba en el minut 38,20, després d’haver conversat uns minuts amb en Rafel, conductor del programa d’excursions Tira Tira. Es tractava de fer expressió de les connexions entre la nostra literatura i el paisatge de la Serra de Tramuntana. El programa està dedicat completament a la Ruta de Pedra en Sec (GR 221). Al final, minut 70,16, hi ha una relació dels participants convidats en aquest episodi: un cuiner, una cuinera, un gelater, tres margers, un etnòleg, un escriptor… Per fer gana, una aquarel.la de muntanya:

És gairebé impossible distingir la forma que el petit xoriguer mostra parat en l’extrem d’aquesta antena de comunicacions que hi ha ben a prop del meu carrer, a Palma. Haureu de fer un exercici de fe en el que jo escric i afirmo: dalt de l’antena hi ha un xoriguer que contempla terrats urbans i bull humà. La fotografia és de mòbil: no puc augmentar-la. Ni ho vull fer. Hi ha un xoric, imperceptible en el remolí quasi caòtic de la ciutat. Com n’hi ha a altres indrets: la plaça de Toros, l’edifici del Palma Arena… El xoriguer és, tots ells ho són, un punt de pau, de natura… El dia s’allarga pausadament, però sense descans. Començo a veure i a sentir aucells animats: teuladers, mèrleres, verderols, els xoriguers… Perceben el mateix que jo: augmenta la durada de la llum solar. Percebre aquestes, i altres, petites coses i esdeveniments insignificants és el que feien -i fan- els creadors dels haikus, les petites (i infinitament grans) joies poètiques japoneses (ja adoptades pels escriptors i poetes de tot el món). Tenc pendent de lectura dos volumets de haikus, comprats fa poc: Violeta agreste, de la poeta Chiyo, i Tintes del cielo, de Natsume Sôseki. I estic esperant rebre un volum de haikus traduïts al català, publicat fa molts d’anys a la col.lecció Els llibres de l’Ossa menor, de Proa. Parlant de japonesos, no puc deixar de recollir la mort molt recent de Jiro Taniguchi (o com s’escrigui en català: a la versió en aquesta llengua de Barri Llunyà, un dels seus magnífics relats dibuixats, apareix així). Admiro des de fa anys l’obra d’aquest autor, d’aquest dibuixant singular, d’obra molt diversa. Recomano sempre la seva història d’alpinistes a l’Everest: La cumbre de los dioses, que és magistral. D’ell, amb guió seu o amb guions elaborats per altres autors, són molts els relats que també recomanaria. El caminante, per exemple, m’entusiasma, perquè puc identificar-me amb el protagonista. I també és molt bona la història dels llops de Currumpaw (Nou Mèxic) d’Ernest Thompson Seton, que va adaptar Yoshiharu Imaizumi: Lobo, el rey. I per acabar, avui, una aquarel.la nova. No recordo si aquesta prové d’un exemple de l’artista Ron Ranson; en qualsevol cas, el traç segueix el seu estil -o ho intenta. La taca inoportuna de l’aigua en el cel no fa malbé el sentit de la imatge (em sembla i ho espero). Crec que pot esborrar-se amb una esponja humida, quan el paper ja està ben eixut. Qualque dia m’atreviré a provar-ho. Avui, no. La presento tal com va quedar: