Agost, adéu! Benvingut, setembre! Entre lectures i aquarel.les passen els dies. També alguna excursió, a pesar de la calor abusiva: torrent de Pareis, portell de sa Costa, puig de ses Vinyes, s’Evangèlica… Lectures? Un poc de l’escriptor Alberto Manguel, que rebrà a finals de mes, a Formentor,
el premi honorífic d’aquest nom. He llegit o
rellegit, aquestes setmanes, d’ell: La novia de Frankenstein, Diario de lecturas, Una historia natural de la curiosidad, Una historia de la lectura... No posaré totes les portades. Manguel és, sens dubte, un savi. De la lectura i dels llibres s’ho deu saber quasi tot… Si això és possible. De vegades, el que conta és fascinant. Quin gran misteri, el llenguatge humà! També he rellegit aquest mes Walden, d’Henry David Thoreau, un llibre que per a mi sempre ha estat mal de païr. I he rellegit amb gust immens un dels meus llibres preferits: L’idiota. De temps en temps el rellegesc.
El recomano sempre. Per què? Una possible resposta seria aquesta: vetaquí els personatges literaris que, al meu parer, caldria salvar de l’extinció de la Huma
nitat (tan futura com inevitable): mister Pickwick, don Quixot i el príncep Mixkin, l’idiota creat per Dostoievski. Deixo de banda els simpàtics animals d’El vent en els salzes, que no he de mesclar aquí, o el titella Pinotxo o Sandokan o el capità Nemo o Allan Quatermain o el professor Challenger o Corto Maltès o Tintin: juguen en una altra lliga, tots aquests… Un quart personatge literari a salvar seria Odisseu, però aquest és més maliciós i ambigu, pot ser usat perversament (i amb raó) com a model de poder i de violència, d’engany i de traïció. No és ingenu. Estimo la ingenuitat, tan propera a la compassió. Odisseu no és pietós. Deixem-ho estar, això, ara. He assistit a un curs amb l’aquarel.lista Cesc Farré, tot un mestre.
Veure’l treballar a l’aire lliure és impressionant. Llegeix el paisatge i l’interpreta. He après molt: és un tutor generós i no oculta secrets als seus alumnes (en la fotografia hi som tots, a una de les caletes de la cala de sant Vicenç). Es tractava, en el curset, d’aprendre a mirar bé la mar i d’intentar posar-la amb aigua dolça i pigments sobre el paper. Ha estat una experiència profitosa i divertida. Entre els que apareixen a la foto ja hi ha alguns bons artistes. Sé, ara, que he de canviar de paper i que puc (o no) afegir alguns colors a la meva paleta i que… Que he de perdre la por. Mirar millor encara. I que cal fer molta de feina… Quina peresa! He obsequiat, amb l’atreviment de sempre, aquest paisatge quasi bromós a una bona amiga que viu un mal tràngol en aquests mesos.
