Amb un carregament de lectures noves, per variar. Entre d’altres -no esmento aquí les moltes novetats per a infants i joves que llegesc cada mes, 
excepte aquelles que ressenyo per al suplement del diari on tenc
un espai per fer-ho-, Historia de las abejas, de Maja Lunde, llibre del qual n’he llegit crítiques estimulants. Veurem. Feia temps que volia llegir la segona part de les peripècies de Calpúrnia Tate. Ja tenc el llibre (en la seva versió al castellà) i ara em resta llegir-lo: El curioso mundo de Calpúrnia Tate. La primera part em recordà Mark Twain i els seus Tom Sawyer i Huck Finn. Una curiosa forma de mostrar com la teoria de l’evolució de Darwin entrà en una regió perduda dels Estats Units, i de com una al.lota vol ser, dedicant-se a la ciència, alguna cosa més que un bon partit.
L’autora és Jackeline Kelly: ha creat un personatge que a la llarga serà inoblidable. L’escriptor Peter Handke sempre m’ha interessat molt. Creureu que no puc explicar, o no en sé, el motiu? Aquest autor pensa, escriu, camina, mira.
.. És un autor dels rars, inqualificables. Tenc a punt el seu extrany Poema a la durada. No hi ha cap obra seva que no ho sigui, extranya. És un autor molt singular, aparentment esquerp. D’allò més nostre són Llànties de foc, un dels clàssics de Joan Mascaró, que vull retrobar, com un dels més eminents savis i erudits, i l’edició d’aquests diaris
de Gabriel Fuster Mayans, Gafim, personatge controvertit de la literatura i la cultura de Palma durant la llarga postguerra: Diario (1940-1951), amb edició de Maria M. Socias Colomar.
No m’ho vull perdre. No m’ho he de perdre, si vull comprendre millor com era aquella època, que precedí la meva, ja que jo sóc de 1952. Com gairebé sempre, l’editorial mallorquina responsable no és capaç de pujar una bona fotografia de la portada a la xarxa, imprescindible per a la bona i eficaç promoció del llibre, i ens hem de conformar amb aquest fragment (he de dir que per pura peresa de fer-ne l’escaneig pertinent). No anam! I no oblido una curiositat comprada a baix preu en una botiga de còmics: Tintín y el secreto de la literatura, de Tom McCarthy, que em fa una llegiguera (com diria Biel Mesquida) descomunal. El problema serà que, després, segurament voldré tornar a repassar tots els àlbums de Tintin, i això és un no acabar mai! Potser trobi un poc de calma en les aquarel.les, a les quals retorno després de dos mesos d’abandó (voluntari) per mor de la pràctica del dibuix d’aucells. Vet aquí una de les darreres que he pintat, d’ahir mateix:
