Miquel Rayó

No sempre arribes allà on voldries arribar. No sempre obtens el resultat que voldries obtenir. No sempre pots oferir el que voldries oferir. Cal anar provant, assajant, fent temptejos, de vegades, reculant i tot. Passa en la Literatura i en la Vida. Passa amb l’aquarel.la. L’intent d’arribar, d’obtenir, d’oferir, de provar, d’assajar, de temptejar, de recular… és, potser, allò que compta.

Una pàgina d’apunts dibuixats al Salobrar. Hi he trobar un crani d’ànnera. He vist, com a mínim 219 flamencs. I un ornitòleg, tan solitari com jo. Feia bon temps. Podíem oir la remor dels moscards, un cop que l’aire s’ha escalfat. Sonaven xiulos de curlera. N’hi havia, avui. S’han deixat veure bé. La piuladissa atrafegada dels corriols i dels pica-platges animava els estanys més propers al camí des d’on jo els observava. Un clam de gavina, esguerrat. Juies, titines, ànneres… He vist tres arpelles. Un fuell. Dos agrons i una dotzena llarga d’agrons blancs… La companyia de sempre. El sol i un lleuger oratge; al principi, fred a les mans. Després, a la tarda, ja a casa, tocava fet net algunes prestatgeries. Llevar pols, retirar llibres i desar els que no patiran, per ara, l’exili. De temps en temps he de buidar la biblioteca. M’ha agradat trobar La vall de l’Issa, un extraordinari llibre de memòries d’una infantesa singular, de l’autor polonès Czeslaw Milosz (o com sigui que s’escrigui) o la història de Tristram Shandy o uns llibres de cetreria medieval o algunes novel.les del cicle de l’Oest del fantasiós Karl May, oblidades (però, ni les dono de baixa ni oblido els seus dos principals personatges emblemàtics: Winnetou i Old Shatterhand) o les obres de Miquel Àngel Riera o el relat del viatge de Charles Darwin entorn del món o les de… Aquests són llibres que sempre tendran un lloc a ca-nostra. He trobat algunes arnes escàpoles (que han estat indultades). Espero que puguin resistir l’olor del neteja-mobles amb què he ruixat generosament els prestatges, abans de passar-hi amb energia un pedaç. Desar la biblioteca, a més de ser un deure de necessària ordenació domèstica, té alguna cosa d’exercici memorialístic. Som el que hem llegit. Algunes lectures els enyoram. Per ventura perquè enyoram allò que ja no som ni podrem tornar a ser o ni tan sols no voldríem tornar a ser. Desar la biblioteca em reconcilia amb una part important de mi mateix: en la lectura, comprenc, no hi he perdut el temps. Potser n’he guanyat.

Va sortir-me, potser per atzar, l’altre dia, aquest joc de colors que m’agrada. I ahir, també per atzar, el meu Pinotxo toscà, comprat a Florència ja fa molts d’anys, va caure del lloc on sol estar, vetllant per damunt de la meva esquena la feina que faig o renyant-me mut per no fer-la, i va patir un accident. Potser el més greu que pot patir un Pinotxo: perdre el nas. Al servei d’Urgències li varen fer la reparació cirúrgica necessària. Ara, el meu Pinotxo ja és un altre pic on toca ser, enfilat en una prestatgeria per dominar-ho tot, i em diu ara mateix sense paraules i amb una mirada prou inquisidora: “A veure, Miquel, quan podràs llegir aquests llibres nous?”. Quins llibres? Doncs, per exemple, El Incal, el més que famós i ja clàssic còmic amb dibuixos de Moebius i guió de Jodorowsky. Per exemple, aquests dos extensos i densos volums dedicats a explicar, al detall, la història i el significat de la darrera guerra dels Estats Units contra el poble indígena dels Nez Perce, que culminà amb la famosa marxa dels últims membres d’aquesta tribu fins el Canadà, l’estiu de 1877: The Nez Perce Indians and the opening of the Northwest, i Nez Perce Summer 1877.  Com totes les històries d’aquest període i dels fets i relacions entre blancs i indis, la dels Nez Perce acabà malament. Altres tribus de l’Oest nordamericà protagonitzaren la seva pròpia i final marxa humiliant i ara ja mítica: els “navajos” (imaginada també pel duet Charlier-Giraud en una aventura del tinent Blueberry), els xeiens (o com es diguin en català, relatada amb un cert desordre per mor del muntatge imposat per la productora, pel gran John Ford a la pel.lícula Cheyenne Autumn, traduïda aquí com El Gran Combat)… I per què, direu, aquestes dues lectures? Doncs, perquè aviat seré pels indrets que els Nez Perce creuaren en la seva fugida cap el nord. Aviat seré, serem, pel territori de Montana, gràcies a la invitació d’uns bons i amables amics. Aquestes lectures, que segurament no podré acabar com jo voldria abans de partir, es complementen amb tres més: En el corazón del mar, de Nathaniel Philbrick, un relat dels fets verídics que inspiraren capítols, i per ventura el tema principal, de la gran obra Moby Dick de Melville; Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de la Nobel de 2015 Svetlana Aleksiévitx; i Una cabana a l’hivern d’Hubert Mingarelli… I ara vet aquí un document fotogràfic excepcional, una primícia informativa: Pinotxo sense nas. Reproduesc la impactant fotografia, obtinguda pocs minuts després de l’incident, sense la seva autorització expressa. De fet no m’ha dit sí ni m’ha dit no. És un Pinotxo silenciós i prudent. No plau a ningú, cal que ho comprenguem, veure’s exposat publicament sense el seu millor i més reconegut atribut físic.

Pel que veig darrerament amb fàstic, podríem enunciar-la així: “Com més vegades i com més enfervoridament esmenta un polític la pàtria, sigui quina sigui, més podem pensar els ciutatans que és un corrupte o que tendeix a ser-ho”. També podria dir-se d’aquesta manera: “La tendència d’un polític -o d’un partit- a la corrupció és directament proporcional a la magnitud de l’expressió del seu orgull patriòtic”. Això val per a tots (i totes). S’admeten variants.

Fins que sortiren els orvals, ja quasi fosc, vaig romandre ahir al parc natural de s’Albufera, mentre que els agrons blancs i els esplugabous es colgaven en els seus dormidors. Curiós aucell, l’orval: és un ardeid nocturn. Un agró nocturn. El seu nom científic fa referència als seus hàbits peculiars: Nycticorax nycticorax. El corb de la nit, podria ser la traducció, o una cosa semblant. Ens ho explicava, i molt bé i amb una sàvia amenitat, en Pere Vicenç, naturalista veterà, expert, durant les sessions de formació per als ornitòlegs que participaran en els diferents recomptes anuals d’aucells aquàtics hivernants, que solen fer-se durant el mes de gener. Convocava el GOB de Mallorca amb el suport i les facilitats del parc natural. Al matí, la sessió ens mostrà -o ens recordà- els trets més clars per a la identificació dels anàtids en el camp: grises, cetles, moretons, cullerots… Detalls importants: un mirallet de plomes colorides o blanques en l’ala, el color o la longitud del bec, el volum arrodonit o allargassat del cos, el cant propi de cada espècie… La sessió de la tarda tractà  sobre els ardeids, els agrons: blanc, blanc gros, roig, gris, bitó, quequí, suís, orval… Érem un bon aplec. Hi havia vells coneguts i, el millor, gent nova per a mi, si més no, amb ganes d’aprendre i de participar en un treball preciós, el seguiment quantitatiu de les poblacions d’aus de prat en diferents llocs i en diferents èpoques de l’any. Feia temps que no assistia a una reunió com aquesta. Vaig aprendre molt, i vaig recordar molt. Fa quaranta anys, a s’Albufera hi havíem d’entrar d’amagat, i si vèiem, sempre massa lluny, un ànec coer o un xiulador fèiem festa grossa. La feina sovint ingènua d’aquells primers conservacionistes va ser, ara es veu, molt positiva. Haver-hi participat em satisfà, si em perdonau la vanitat de comentar-ho novament. I les amistats que establírem en aquell temps d’il.lusió i en aquelles visites furtives a la més gran zona humida de les Illes Balears és permanent. L’albufera de Mallorca està molt ben gestionada, i encara podria estar-hi més, si a la fi acaba la política de restricció que ha dominat els darrers anys i de la qual preferesc no parlar-ne, perquè m’encendria massa. És preferible deixar constància de la positiva activitat d’ahir, compartida, i servar en el meu quadern de camp el registre de les observacions que vaig poder fer des dels aguaits o des de les voreres dels canals. I en el meu quadern de dibuix, els dibuixos que vaig poder fer, apunts d’una jornada preciosa i completa. I en les ninetes i en la memòria, la sempre agitada sortida dels orvals dels arbres on han passat el dia, ocults. Llums, colors, formes, vols, ombres, niguls, l’oratge que somou el canyet, sons, veus d’aucells, plugeta, olors, sensacions, passes, comentaris, silencis… S’Albufera és un bon lloc per caminar, per visitar, per observar els aucells, per dibuixar, per viure unes hores en la quietud i en la solitud necessàries per prendre forces, per tractar de comprendre, per sentir-nos part de la meravella de viure, això tan misteriós i tan atzarós.

Un relat veterà, vigent encara (suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca):

I un assaig més de colors:

Vaig expressar, ahir, en veu alta, en l’acte de presentació d’un conte escrit i dibuixat per uns bons amics a una coneguda llibreria de Palma, una queixa: “No vull fer menyspreu de l’educació que jo vaig rebre d’infant i de jove, però, aleshores no em permeteren desplegar la creativitat. No vaig rebre ensenyaments d’arts plàstiques ni de música ni d’expressió teatral, ni de lectura poètica ni d’escriptura literària…”. Una queixa inútil. Al final, quan tots ja ens acomiadàvem a la porta de la llibreria, una persona es va acostar i em va dir: “Per sort no t’ho ensenyaren tot, quan eres petit. Així ara pots explorar tots els aprenentatges que has dit i que encara trobes a faltar”. Aquesta persona tenia, té, bona part de raó. Sense adonar-se’n em donava una lliçó: encara puc aprendre, o millor, encara vull aprendre alguna cosa de tot el que em queda per aprendre, que és moltíssim. Excepte en els sabers professionals i, no obstant, també en aquests, puc dir que he estat un autodidacta tota la vida. Un impuls íntim m’ha obligat a cercar, a conèixer, a llegir, a escoltar, a observar, a expressar, a imitar… He estat com un tasta-olletes. Ara, intento dibuixar i fer aquarel.les. De temps en temps em surt quasi magicament, sempre inesperadament, com si qualcú em regalàs una oportunitat de sentir-me satisfet (em podeu creure?), alguna cosa que m’agrada, com aquesta petita marina improvisada. Mentretant, vaig a explicar alguna cosa del que he après en l’àmbit de l’educació, la lectura, els llibres, la Literatura. Vet aquí una fotografia de dia 25 de novembre, en una sala del col.legi públic CEIP Rafal Vell, amb membres de l’associació de mares i pares, i professorat del centre. Penso que ens ho passàrem molt bé tots, amb bon humor i amb ganes, doncs, d’això tan apassionant, justament, d’aprendre junts. Perquè mai no és tard.

Ramon llull. L’admirable personatge, tan enigmàtic, tan prolífic intel.lectualment. Avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, la ressenya d’una versió del conegut, i sempre a punt de ser llegit amb nous ulls, sempre vigent, Llibre de les Bèsties, i la ressenya d’una biografia de Llul adaptada per a infants, tot en una magnífica doble pàgina dedicada al gran Ramon Lo Foll. Aquí en teniu les fotografies.

Al suplement Bellver, del Diario de Mallorca:

Quina llàstima! Un veïnat generós ens regala mitja dotzena de tords acabats de caçar per la zona d’Artà. Sap que jo sóc conservacionista i coprenc que el seu obsequi oculta, a més de simptaia, una certa ironïa. És un home molt afeccionat a la caça, però, sempre s’ha manifestat molt respectuós amb la Naturalesa, i sé que el seu comportament com a caçador és modèlic. Ha estat soci de grups conservacionistes, com jo mateix. De fet, hem coincidit en el GOB, fa anys. Naturalment, no hem refusat l’obsequi i, és clar, l’haurem d’aprofitar per no convertir en iutil la mort d’aquests bells aucells migrants i, aquí, hivernants. Farem, doncs, un arròs amb els tords, o els aguiarem o ja ho veurem… Cercarem qualque recepta. Ahir, jo en vaig poder veure molts volar lliurement per la zona del Salobrar de Campos, on vaig acompanyar-hi uns companys meus, docents jubilats, que no coneixien el lloc. En aquest hivern tan retardat, els tords arriben ara. Ahir, a més, vàrem veure dues àguiles calçades, una milana, un falcó que intentava caçar juies, xoriguers empaitant arpelles, i els flamencs (aproximadament uns 140 exemplars en total). Els tords saltaven d’entre les mates i els tamarells de les voreres del salobrar, a la banda de sa Barrala o en el camí dels Pals, al principi del camí que jo sempre faig per allà. Pobres tords! De moment, he plomat els que ens donaren (i afirmo que el plomatge d’un aucell és una meravella evolutiva, alhora funcional i estètica), els hem esbutzat i, després, no he pogut evitar les ganes de dibuixar el bodegó resultant. Aquí el teniu, sé que imperfecte, amb l’afegitó d’un detall del mateix dibuix. Dos apunts de la primavera d’hivern.