Miquel Rayó

Impartint la conferència El llibre de les bèsties de Ramon Llull i altres bèsties del seu temps. M’ho vaig passar molt bé. Moltes gràcies a tots els assistents i especialment, per la invitació, als organitzadors de l’acte i membres de la junta de l’activíssima associació veïnal.

Mentre que intento dibuixar fragments del tot immens que m’envolta, i del qual, com el Fèlix de Ramon Llull, me’n meravello cada dia, visc un mes de maig ple, i ho agraesc. Dia 17, per cert, parlaré precisament de Ramon Llull i de les seves bèsties humanitzades, i d’altres bèsties medievals i recents, al local de l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa. Esperem que hi hagi molta d’assistència: l’associació és molt activa i s’ha implicat molt en la celebració i difusió de l’Any Llull, cosa d’admirar. Tornem al dibuix. Aquest cap de setmana vàrem ascendir fins el cim de s’Esclop (928 m, segons l’Alpina), i allà em teníeu fent de “mountaineer sketcher” en lloc d’”urban sketcher“, plagueta i retolador en mà. Vaig dibuixar un apunt de la caseta esbucada de n’Aragó, la que el savi francès va usar com a vèrtex del dissetè triangle de la medició del meridià terrestre l’any 1808 (sé això, perquè allà dalt hi ha una placa que ho indica). I el dimecres anterior havíem cercat caminois inxistents -només petjats per bestiar i excursionistes- per la serra des Teixos, que és d’una aparença formidable, i d’nua realitat de rocam pur, un esquetjar ferotge. Dia 21 participaré, per primera vegada en la meva vida, en una lectura pública de poesia (vegeu l’entrada anterior): ni sé com m’hi atrevesc. En qualsevol cas, s’ha atès amb confiança una meva petició: m’agrada, i ho veureu ara mateix i ho escrit aquí cent i una vegades, la literatura japonesa, m’agrada l’art japonès. M’agradarà, doncs, participar en aquest acte d’homenatge poètic a un gran fotògraf japonès, Masao Yamamoto, d’expressió molt singular i concentrada en les petites coses de la naturalesa i de la humanitat. Mirau, per comprovar que és cert aquest gust meu, alguna de les lectures que tenc a punt per a aquest mes (sense comptar els 28 originals que opten al premi de narrativa infantil Guillem Cifre de Colonya que convoca la Fundació Colonya amb la col.laboració de l’editorial Barcanova). En primer lloc, però, vull saber com és, i no puc esperar, el text de la novel.la que va permetre realitzar un dels westerns clàssics i inoblidables, i per a mi quasi mític: Shane, de Jack Schaefer (la pel.lícula es va traduir com Raíces profundas; hi participava un colossal Jack Palance). Després, recordaré la lectura d’una obra primerenca d’un dels nostres escriptors ja clàssics, reeditada per Bromera: La lluna i el ‘Cala Llamp’, de Baltasar Porcel. Com la rebré? Ha passat molt de temps des de la primera vegada que vaig llegir-la, aquesta obra. N’he de fer la ressenya per al diari. I llegiré amb vertader delit el darrer, recentíssim llibre de Gabriel Janer Manila, potser unes memòries, que titula Ha nevat sobre Yesterday. Acabo de comprar-lo, avui horabaixa. I el que abans deia: tres llibres de poesia japonesa. Instantes. Nueva antología del haiku japonés, editada per José María Bermejo a Hiperion, Los 99 jaikus de Ryookan, i Palabras de luz d’Ueshima Onitsura, esperen amb paciència oriental ser oberts i ser llegits atentament i ser alenats profundament. I ara, la caseta, l’apunt fet a la muntanya:

Crec que s’escriu així, l’expressió: Work in progress. Treball en desenvolupament. En camí. Cosa fent-se… He estat generosament convidat per l’AELC, i gràcies sobretot a en Miquel Bezares, el vicepresident de la secció illenca de l’associació, a participar en una experiència preciosa, i d’una gran dificultat per a mi, que m’omple d’inquietud. “Dir” (vull dir: he d’escriure i després he de llegir davant gent) alguna cosa des de la contemplació d’una fotografia del singular fotògraf japonès Masao Yamamoto, que exposa actualment al claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor. Una iniciativa de la Fundació Toni Catany. Altres escriptors i poetes han estat convidats a ser part d’aquest joc de creació. La lectura pública es farà el dia 21 de maig, a les 19,30, en el local esmentat. Hi seré a temps? He d’escriure alguna cosa. Encara no sé què ni com. Un haiku, potser? Un poema de forma occidental? Un aforisme, una frase, un text… de quina mena? Hi penso. Hi treballo… L’exposició no s’ha de deixar de veure. És molt suggerent en cada fotografia exposada i en el seu conjunt. Yamamoto creu en les coses petites, en els fluxos, en els trànsits lleugers, en l’assossec, en l’envelliment pausat, que ell accelera de vegades… Ho explica molt bé en el seu llibre-catàleg titulat, en anglès: Small things in silence. I ens ho va comunicar amb eficàcia el dia de la presentació de l’exposició. El treball de Yamamoto m’interessa, perquè intenta percebre allò menut, allò que passa sovint desapercebut, feble, ingenu, silent… I no obstant, tot això tan insignificant en aparença és en veritat solemnial i rotund, viu, sonor. Vaig triar la fotografia d’unes branques escapçades i unes flors. He visitat l’exposició dues vegades, amb temps. He fet un esquema de la fotografia, i he pres molts d’apunts escrits mentre que intentava copsar-ne el sentit. Per ventura massa. Tal vegada hauria de deixar que fos producte d’una rampellada, el meu text, de la fluïdesa i de l’espontaneïtat. I no, el resultat d’un procés d’elaboració massa meditat i massa llarg en el temps. Vaig fer, el dia que Yamamoto presentava l’exposició, com he dit amb unes interessants declaracions per a la premsa i per als assistents, un apunt del seu rostre, mentre que ell dialogava amb la traductora. Deixo aquí les tres coses: l’apunt, l’esquema i la fotografia a la qual estic lligat ja de per vida. Espero que Masao Yamamoto no consideri cap d’aquestes tres coses un abús de confiança. Volen ser un homenatge al seu treball i una manifestació d’agraïment per tot allò que el seu art provoca en nosaltres.

Hem pujat, na Pipa i jo, el puig de na Fàtima. Procuram anar preferentment, amb ella fermada mentre que hi transitam, per camins públics, o privats poc freqüentats, i procuram passar per llocs on no hi hagi bestiar a lloure, per no incomodar-lo i per no incomodar tampoc els pagesos i propietaris de les finques per on caminam. No els plau, amb raó, que els nostres cans urbans vagin solts per les finques ramaderes o amb usos de caça. Na Pipa està ben educada i és bona de retenir a prop. Amb els amics hem fet el Massanella, on hi havia, en divendres, una gentada, sobretot gent extrangera. La Serra rep, ja, massa gent. Hi ha massa gent per tot: em solidaritzo amb les pintades palmesanes que senyalen els turistes excessius a Ciutat, i no m’agrada, no obstant, que aquestes pintades es facin en segons quines parets. Puc estimar i comprendre i acceptar els turistes individualment -jo ho sóc, i tu, lector o lectora, ho éts també, turista, en alguna ocasió-, però, refuso ja el turisme massiu que envaeix i condiciona la nostra vida, que genera desigualtat, pèrdua del valor real del PIB local, clou les vies per a un futur diferent, millor, i causa uns abusos territorials i culturals insuportables i irreversibles. I facilita l’evasió de capitals, no ho oblidem. Els papers de Panamà canten la cançó que tots sabíem, i no la canten tota. Un turisme, a més, que aprofita perversament la situació de guerres, de conflictes i d’inestabilitat a algunes regions de la bella Mediterrània. De les desgràcies dels nostres veïns en treim un profit insolidari, com carronyaires. M’empegueeix ser partícep d’aquesta explotació de dòls aliens. He participat en la presentació d’una novel.la divertida i feridora, de lectura plaent, a la llibreria Metròpolis de Palma: La restauración tróspida, de l’escriptor i professor Jaume Salvà i Lara, atrevit i intel.ligent. Seguesc discretament el procés de nidificació sota les teules de les cases del meu barri de les falzies, cridaneres, que m’animen. Preparo la conferència que, el proper dia 17, faré al local de l’Associació de Veïns de Santa Pagesa. Parlaré de les bèsties de Ramon Llull, i d’altres bèsties. El compromís m’ha anat bé, perquè així he hagut de rellegir el Llibre de meravelles, i admirar-lo una vegada més, “meravellar-me’n“, com diria el seu protagonista, Fèlix, la missió del qual és demanar de tot allò que no sap i explicar arreu tot el que sap. He llegit molt i tenc pendents llibres per llegir, com una condemna. M’ha agradat molt la poesia de Laia Martínez, atrevida, contundent, feridora, de gran perspectiva emocional: L’abc de Laia Martínez i López, Cançó amb esgarrip i dos poemes, L’estiu del tonight, tonight. Hi ha un poema dedicat a un dels menuts, aparentment insignificants socarrells (plantetes del gènere Limonium) que perviuen en la costa, sotmesos a plugim constant de sal, a ventades i a assolellades implacables, que és una preciositat. He assistit a l’espai Xocolat a la presentació del nou bon disc dels Germans Tanner, i a la inauguració d’una fantàstica exposició de fotografies de Jaume Gual, titulada Setembre. No us la perdeu! He visitat l’IES de Binissalem, que aviat rebrà el nom de Llorenç Moyà, escriptor massa poc reconegut encara, i les escoles de La Immaculada de Palma i del Beat Ramon Llull, a Inca. I l’escola pública de Can Misses, a Eivissa, fenera i modèlica. He assistit a l’acte final del festival de poesia de la Mediterrània, i he de repassar encara el llibre editat per a l’ocasió. He atès amb interès i il.lusió a la situació política a l’Estat, que confirma que el canvi és impossible. Hi ha massa temors i massa interessos, i massa delits i aspiracions secretes. Al final, després de les noves eleccions, molt possiblement hi haurà el gran pacte que volen els que comanden de veres, i que mantindrà la corrupció i el sistema. Agonicament. És clar: podria ser pitjor, direm els més pragmàtics. Espero equivocar-me. He pintat algunes aquarel.les, diguem-ne, d’un cert paisatgisme abstracte (i amb aquest eufemisme intento ocultar la veritat: no sé pintar). És un plaer observar allò que pot sortir de les mescles que improvises.

Quatre bons àlbums:

La ressenya d’un llibre tendríssim, de lectura més que recomanada:

Sento que la fotografia de la ressenya m’hagi sortit un poc torta. Puc compensar-ho afegint aquesta aquarel.la de fa uns dies?

Content perquè a la fi s’hagi iniciat el procés per declarar parc natural l’àrea d’Es Trenc i Salobrar de Campos, després de tants d’anys d’una relativa protecció urbanística aconseguida des de la pressió popular liderada pel GOB (i amb la participació de molts d’altres agents socials i polítics), ahir vaig visitar el lloc, horabaixa. Feia un bon estar: sol teb que compensava l’oratge fresquet, molta d’activitat d’aucells -vols, xiuladissa, comportaments d’aparellament. Vaig observar flamencs (pocs), ànneres blanques (moltes), collverds, agrons blancs, batallaires, becs d’alena (moltíssims), cames-roges (ja ben tintats amb els colors de l’estiu), un fuell, una àguila calçada o esparver, dues milanes, curleres, avisadors, butxaquetes, busquerets de cap negre, titina groga, entre d’altres, i sobretot, una guatlereta de mar (Glareola pratincola), preciosa. També hi havia arpelles, al menys quatre. Dos mascles, bellíssims, per cert. Vaig fer alguns apunts del paisatge, del skyline (no sé si s’escriu així) dels diferents punts cardinals. Aquí els teniu:

Un relat preciós, commovedor:

De moment, estic ben a punt d’acabar la lectura d’El imperio comanche, de Pekka Hämäläinen (espero no haver-me equivocat amb els accents). Dóna una idea per a mi nova de les relacions històriques entre els comanxes i l’imperi espanyol a Nova Espanya, amb el primer Texas independent, amb Mèxic ja independitzat, i amb els Estats Units expansius. Relacions alhora de competència i de domini, amb avantatge pels comanxes (!!!) fins a, més o manco, l’acabament de la guerra civil americana. L’evolució dels comenxes des del segle XVII, poc nombrosos i pobres, fins el XIX, quan foren molt nombrosos i molt rics gràcies a haver sabut crear la seva pròpia cultura del cavall, és admirable. La desfachatez intelectual, d’Ignacio Sánchez-Cuenca és, per a mi, un llibre necessari: demostra la superficialitat i la grolleria intel.lectual dels “opinadors” a certa premsa escrita espanyola. Són noms amb prestigi merescut, que no els puc discutir ni ho faig, en els camps literari o acadèmic, però, que, quan opinen d’allò públic i/o polític, expressen idees que no tenen superior nivell ni superior qualitat que les que pugui exposar qualsevol de nosaltres. El problema, i molt gros, és que aquests intel.lectuals han estat els “progressistes oficials” del pensament de l’Estat en les darreres dècades quan no passen de ser tertulians de taverna, quan parlen d’allò que parlam tots nosaltres, creient-nos ser els més savis del món. Amb la diferència que ells han arribat a creure’s portadors de veritats indiscutibles: Fernando Savater, autor d’una magnífica lloança a les lectures de la joventut i de la infantesa, La infancia recuperada, de lectura obligatòria, Jon Juaristi, Félix de Azúa (home cultíssim), Juan Luis Cebrián, Javier Cercas (autor de boníssimes novel.les), Antonio Muñoz Molina, Javier Marías, Arturo Pérez Reverte, Mario Vargas Llosa… Són bons o boníssims escriptors, i alguns són bons o boníssims acadèmics, i persones de gran cultura. No veuen, però, més enllà de nosaltres. Al llibre es diu que gairebé mai no opinen del que passa més enllà d’Espanya: per tant, són provincians. No entenen -ni volen entendre- la diversitat cultural espanyola (creuen sempre que les “altres cultures d’Espanya” són inferiors a la del centre, del Madrid cortesà, del que s’expressa en castellà. Tenen un pensament messetari i són creients dels mites unitaristes dels Reis Catòlics. Són de “toros” i de “fandangos”. No per casualitat tots són anti-nacionalistes (com odïen el nacionalisme basc i el català!), i són molt espanyols, tot i que s’esforcen a negar-ho sempre que poden, al.ludint a la seva condició de “ciutatans del món”. No per casualitat solen escriure a l’ABC i a l’altre ABC, El País, i alguns han acabat en El Mundo, La Razón o en les tertúlies de les televisions de la dreta casposa espanyola… El jardinero del rey, de Frédéric Richaud, és una novel.la històrica. No en sé res. Només, que el tema m’atrau: un botànic, disseny de jardins, intrigues a la cort francesa del barroc, el Racionalisme, la Il.lustració incipient… Mason y Dixon, del singular Thomas Pynchon, és una novel.la, també històrica, sobre la demarcació de fronteres entre certs estats dels nous Estats Units, una línia que, pel que sembla senyalà la partició entre el nord i el sud, enfrontats pel model de desenvolupament econòmic, simbolitzat sempre per l’actitud dels diferents estats envers de l’esclavatge (vegeu el petit mapa adjunt). Lletrescades, de Damià Rotger Miró, un jove poeta i, sobretot, un veterà i expert tipògraf, ens parla de sentiments i percepcions des de la perspectiva de qui és un enamorat de les lletres -literalment: de les lletres i de com es dissenyen i per a què, i de què expressen elles soles, les lletres. La presentació, a la llibreria Literanta, amb lectures d’algunes de les poesies de Damià Rotger, va ser molt entretenguda i enriquidora. La Tipografia és un món. Damià Rotger el coneix bé i ens el vol mostrar. Pel que fa als meus aprenentatges, aquí teniu una mostra dels darrers deures fets:

I horabaixa, cap a la plaça de Sant Francesc a seguir la processó de la Nostra Senyora de l’Esperança (ho sé, perquè així ho vaig llegir al programa de processons). Un espectacle (del fons i del sentit del qual no en vull parlar aquí). Quadern en mà, a intentar glapir el que veia, cosa quasi impossible, perquè, com ja he dit en ocasions anteriors, la figura humana és complicadíssima de dibuixar: les proporcions són especials i males (per a mi) d’interioritzar i de representar, i a més sempre es mou i sempre n’hi ha una altra que es posa davant per incordiar (sense saber-ho, és clar). Però, l’intent està fet. Aquí teniu els resultats. Amb aquests dibuixos he acabat un altre quadern. Poc a poc es fa camí. Quadern en mà, no ho he dit abans?