Miquel Rayó

Ja hem tornat i, passats uns dies, una setmana, el cervell pot processar part del que ha experimentat en la fira del llibre infantil i juvenil de Bologna. He redactat una crònica per al Bellver i en redactaré una altra per a El Mirall. Seria inútil tractar de resumir-ho aquí. I per tant, no ho faré. La fira és un gran mercat…, de llibres. De drets sobre llibres. Amb mil i una parades d’editorials d’arreu del món (literalment). L’autor que hi vagi pel seu compte, només ha de fer-ho per observar, per reflexionar, per xuclar idees i inspiracions. L’il.lustrador, és cert, no ha de traduir els seus dibuixos, la seva proposta. Pero, així i tot: quants de milers i milers i més milers d’il.lustradors hi ha al món? I no tots són presents a la Fira. Què petita, insignificant és l’obra pròpia (o deia, això, en Miquel Àngel Riera després d’anar a la fira de Frankfurt)! I no obstant, què gran és i què important per a cadascun de nosaltres! Cal anar a Bologna de la mà d’un agent, i començar a preparar l’agenda de contactes un any abans, ja des d’ara. Així han de fer-ho els autors professionals, si és que volen tenir una oportunitat per vendre la seva obra a altres països, perquè siguin traduïdes a altres llengües. O esperar que les editorials que han publicat obra teva aquí facin precisament d’agents literaris. L’experiència és molt positiva. Hi hem anat na Xon i jo. Hem aprofitat per visitar Milà (on he fet un dibuixet del seu Duomo imponent i elegant). I hem visitat bé Bologna: les torres, l’Archiginnasio, els palazzos, la col.lecció d’art municipal, el museu MAMBO (d’art modern de Bologna, amb la col.lecció Morandi)… A la Fira hem visitat les exposicions dels il.lustradors catalans (na Xon descansa en una de les hamaques del hall de la fira, cadascuna d’elles dedicada a un/a il.lustrador/a) i la paradeta de l’Institut Ramon Llull (amb l’Illenc). I a la ciutat hem fet allò que i havíem de fer. Ho podeu veure en aquesta fotografia:

O sigui: participar amb l’escriptora Núria Pradas en un debat sobre la guerra, l’exili i els refugiats en els llibres infantils i juvenils i les seves conseqüències, debat que va fer-se dia 5 d’abril a la biblioteca Salaborsa (preciosa i eficient). Gràcies a les dues tradutores! Ens ho em passat bé, a Bologna. Hem après.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, una resenya de la nova novel.la de Miquel Mas Ferrà, Llums de tardor:

Una molt bona pel.lícula, Patterson, de Jim Jarmusch, reviscola l’obra i la figura del poeta William Carlos Williams, del qual acabo de comprar la Poesía reunida, que edita Lumen en format bilingüe, anglès-castellà. Vet aquí com la vigència i el record d’una obra literària depèn de molts d’atzars, en aquesta ocasió del fet que qualcú commogut hagi decidit fer una pel.lícula que agradi, basada en els versos d’un poeta singular (n’hi ha cap que no sigui?). És aquella poesia, per tant, una lectura pendent. Una d’entre moltes més. La veritat és que aquestes setmanes estic prou enfeinat (feliçment) amb visites a escoles, conferències a pares i mares de centres escolars, l’estada a Bologna, a la fira del llibre per a infants i joves, els quefers de Tramuntana XXI, els inevitables i indefugibles manejos domèstics, i naturalment amb la lectura de diferents novetats com la d’en Miquel Mas Ferrà, un bon escriptor mallorquí d’obra de lenta elaboració, però de qualitat sempre. Llums de tardor en té, de qualitat. Gairebé ni surto a caminar! Terrible dèficit! Me’l compensa saber que les falzies ja són aquí. Però, és cert que els llibres tenen vides curioses, impensats itineraris: mirau com Aucells esquíus, que vaig escriure amb Gabriel Janer, i tot el procés va resultar ser per a mi un curs pràctic de com escriure bé; una altra cosa és haver-ho aconseguit al cap dels anys; de com un llibre nostre, dic, és trobat de segona mà en una paradeta de llibres de segona mà, com la novel.la La reina de Sabà és a la mà dels lectors en els prestatges del refugi de Muleta, en la ruta GR 221 de la Serra de Tramuntana, i com El cementiri del capità Nemo apareix en el mostrador d’una llibreria de Torrejón de Ardoz, el febrer d’enguany, naturalment en la versió castellana. Què més puc demanar…? Parlant de falzies, aucells migrants per excel.lència, adjunto una imatge d’una de les primeres accions conservacionistes dels ornitòlegs mallorquins. Un bon amic m’envia un ja entranyable retall de premsa. Érem a principis dels setanta; neixia el GOB. Es tractava d’amollar al cel de Mallorca un enviament massiu d’oronelles recollides per ornitòlegs del centre d’Europa. Els pobres aucells varen ser impedits de fer la seva migració per mor d’unes maltempsades sobtades, amb molt de fred, crec que a Suïssa. Arribaren en caixes de fusta a l’aeroport de Palma, les oronelles. En el ventre d’un avió de passatgers. Pel prat de Sant Jordi n’amollàrem algunes, i d’altres al Salobrar. I acabaré l’entrada amb una aquarel.la del castell del Rei:

Al suplement Bellver del Diario de Mallorca, avui:

(Dedico aquesta entrada als meus amics caminants Daniel i Chantal, que comencen una nova aventura pels camins de Sant Jaume).

Tard, perquè ja fa dies que se celebrava el Dia de la Poesia (em sembla), deixo aquí un breu poema meu de fa temps. Segurament al.ludeix al Salobrar. Pertany a un recull que vaig titular al seu moment Bambús domesticats. El vaig escriure entre 1999 i 2002. Roman inèdit, naturalment, aquest recull. I crec que el mantindré així.

La ponentada és roja, tòpica

de claretats crepusculars,

gemecs tristíssims de curleres

i vols d’esbarts de cetles fosques…

En l’horitzó dels tamarells,

l’ombra de l’home es fa metàfora.

I una aquarel.la un poc atrevida per acompanyar el text anterior (basada en models de Steven Cronin).

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, una ressenya per a un nou Pinotxo: un text sempre, sempre interessant.

La vida humana és certament molt breu per abastar completament els infinits canvis que es produeixen al seu entorn (siguin canvis per causes naturals o per l’impacte de l’acció humana). Alguns d’aquests canvis poden ser ràpids, perceptibles, potents i fins i tot catastròfics; d’altres, poden ser lents, imperceptibles mentre que es produeixen, però igualment potents i alguns catastròfics també. Parlaré ara d’un canvi que jo he pogut percebre, i no només jo, en els quaranta anys poc més o menys que fa que visito el Salobrar de Campos com a ornitòleg afeccionat. No en faré cap drama. Simplement, ho anoto perquè em sembla fascinant. Ho faig estimulat per l’observació, ahir, de set exemplars de fotges en un dels seus estanys. Una observació sorprenent per a mi (espero que altres companys d’afició em diguin coses). No recordo haver vist mai cap fotja al Salobrar. I si faig una repàs ràpid a la documentació ornitològica que tenc a casa, puc comprovar que la fotja no apareix citada al Salobrar en cap recompte d’aus hivernants ni en cap atles ornitogeogràfic ni en la relació d’observacions que anualment ofereix l’Anuari del GOB (ignoro, això sí, els resultats dels darrers recomptes on tal vegada ja hi figuri). Ho miraré en poder. Les fotges són indicadors, com ho són altres aucells acuàtics, de les condicions ambientals d’un espai natural humit:  la fotja necessita un poc de fons, plantes que hi cresquin, voreres per refugiar-se, un cert paràmetres de salinitat… Si abans no hi havia fotges al Salobrar sens dubte era perquè el lloc no podia satisfer aquelles i altres necessitats pròpies de l’espècie. El Salobrar, doncs, està canviant. Els ornitòlegs veterans hem vist al llarg dels anys altres símptomes d’aquest canvi: quasi han desaparegut els tamarells, ara abunden les ànneres blanques, hi ha gairebé sempre flamencs i en gran nombre, hi ha curleres que abans eren rares, hi ha becs d’alena, no hi ha tants d’avisadors en l’estiu, no sentim tants de rossinyols bords (ahir només en vaig sentir un) ni tants de rasclons (ahir no en vaig sentir cap)… No sé si hi haurà més fotges al Salobrar ni si tornaré a veure’n allà. Vida i canvi potser són sinònims. O sense potser. I sinònims de sorpresa. I de meravella… Vaig fer uns apunts apressats del paisatge que tant estimo. Aquí en teniu un.

En el suplement Bellver del Diario de Mallorca, ressenyes de dos poemaris tendres i aguts:

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, surt aquesta ressenya de l’obra La ciutat de ningú, d’Antoni Vidal Ferrando. Una obra singular, inesperada en l’itinerari d’un gran poeta i d’un gran narrador. Del tot recomanable, si vos agrada la literatura de bon de veres.

Un boníssim deure que em reconcilia amb el pas del temps: esperar les oronelles i les falzies, amb la certesa de què arribaran, perquè els cicles naturals es mantenen a pesar de totes les adversitats que els humans tractam d’imposar en el planeta. Les espero ja. Miro cap el cel, i ho faig amb il.lusió. Segur que qualcuna, avançada i arriscada, ja ha arribat, i fins i tot ja ha passat sobre l’illa, envelada cap el Sud. Desitjo que no es trobi amb cap girament del temps. Pot fer fred encara. Pot fer un fred mortal per a elles, o una gran ventada que pugui desorientar-les o grans pluges… Admiro la fragilitat aparent i la força indiscutible de les oronelles, i el vol afuat i permanent de les falzies sobre els teulats de Palma. Jo espero veure els primers exemplars urbans entre dia 20 i dia 25 d’aquest mes. Per anotar-ho amb il.lusió al meu diari. Com cada any. Mentretant, tenc entreteniments i quefers de sobres. Algunes lectures, és clar: El pensador intruso de Jorge Wagensberg, l’assaig Homo deus, de l’historiador Yuval Noah Harari (autor també de Sàpiens, que vaig llegir fa uns mesos), Per tot coixí les herbes, un esplèndid recull de kaikus elaborat per Miquel Desclot… Lectures dels nous llibres de col.legues com Miquel Arguimbau, Pere Morey, Guillem Frontera (una llarga entrevista biogràfica que m’interessa molt conèixer), i redactar qualque ressnya per al suplement cultural del diari… I també he de preparar la meva intervenció al programa de les activitats de la fira del llibre infantil de Bolonya (dia 5 d’abril, a la bella biblioteca Salaborsa d’aquesta ciutat) i la meva participació en el programa Del camp a la mar, d’ib3 ràdio, de la mà d’en Rafel Gómez… I tenc compromesa una xerrada per a una associació de pares i mares d’alumnes d’una escola de la part forana mallorquina, una activitat que m’encanta poder fer. I dibuixar, i caminar per la muntanya o pel salobrar, anar al cinema, i tractar de pintar a casa unes aquarel.les per assaborir l’encís de l’aigua i els pigments en els pinzells i en els papers… Penjo una aquarel.la feta seguint el model de David Bellamy, i aquesta nota paisatgística real, dibuxada durant una excursió (retolador de punta fina i aquarel.la):