Miquel Rayó

Doncs, sí: d’una banda a l’altra. I en les dues, amb el quadern d’apunts en les mans. El dia va ser primaveral, calent a la fi, lluminós. Caminàrem fins a dalt de na Fàtima (651 m). Vaig fer un primer apunt: 

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

Cada -maleït!- atemptat terrorista provoca, a més d’un gran dolor i d’un no menor desconcert, una pauta conductual, un ritual, el desplegament protocol.lari de símbols, i un espectacle mediàtic, sovint esperpèntic. Tothom opina. Tothom creu tenir la solució. Tot val. Els escarafalls i la cridòria tertuliana solen acompanyar els diferents episodis. La prudència descompareix. La intel.ligència s’arrufa. Ara toca expressar el dòl, ara toca la bandera a la meitat del pal, ara toca el minut de silenci, ara toca la declaració conjunta -ai, traidor, si no la signes!-, ara toca, i així aprofitam l’ocasió, condemnar els nacionalismes i construir a la fi l’Europa unida… Això sobretot, ara toca amollar la paraula màgica, sobretot aquí, en l’Espanya oficial casposa: “Unitat!. “Unitat!”, clamen els hipòcrites que no la mantingueren en temps decisius de fa pocs anys. “Unitat!”, exigeix a la SER un veterà eurodiputat socialdemòcrata i alhora accepta, submís, que, en nom de la seguretat, es retallin, encara més, les llibertats civils. Les dretes i l’esquerra oficial fan veure que ploren i condemnen, i lamenten aparentant estar escandalitzats que els nous radicals (als quals senyalen com a populistes, sense recordar allò de la biga i la palla) no signin el “seu” pacte contra el terror islamista… Unitat, per a què? Per perseguir titellaires? Per barrar fronteres? Per engegar refugiats? Per sostenir aliances amb països dirigits per dictadors religiosos? Per finançar millor els negocis de l’armament i del petroli? Per afermar el neoliberalisme, ja que hi som? Unitat, unitat, unitat… Pensem tots igual. Facem callar i expulsem, si cal, els dissidents. Si no pensen i si no fan el que nosaltres diem és que són terroristes, també. “Compte amb aquests!”, avisen amb rostre compungit mentre que condecoren una Mare de Déu de qui sap on amb una medalla al mèrit policial, i mentre membres de la Guàrdia Civil o de la Legió acompanyen els passos de les processons en lloc de vetllar per la seguretat de la gent… Què fàcil és seguir rutines, protocols, pautes!

Tornam de passar uns dies al parc natural de Llevant. Hem romàs al refugi de la caseta dels Oguers. Hem vist milanes, àguiles calçades, ropits, mèrleres, perdius, corbs…, i dues gavines d’Audouin a la platja, on també hem sentit el xiulo d’un picaplatges cama-negra (hi criarà?). Les gavines menjussaven les restes, escampades en una gran taca de color brut, d’una onada de petits grumers d’un preciós color violeta avarats en l’arenal de s’Arenalet. Hem pujat sencer el torrent de la Penya Roja, que mai no havíem fet; des del nivell de la mar fins el camí dels Soldats. Hem caminat l’Esquena Llarga i el camí d’en Mondoi. El paratge és esplèndid: la talàia Moreia, la talàia Freda, sa Tudossa, les cales, el puig des Porrassar, la torre des Matzocs… Hem vist amb satisfacció que no hi ha cabres a lloure, la qual cosa beneficia la vegetació, que apareix esplèndida, densa, sana i rica. Feia dos o tres anys que no havíem estat en aquest refugi. Enguany hi hem anat amb una feixuga càrrega de tristor personal que ha esclatat, com era lògic, en aquell entorn d’arboceres, garballons, albons, pins, estepes i mates llentrisqueres. El temps sanarà ferides; és possible. Però, no evitarà la memòria ni l’enyor. He fet alguns apunts ràpids, potser, un poc desganat. Els exposo aquí, no obstant, com a record. Quan hem tornat, hem sabut que el país continua exactament igual… Què bé estàvem lluny de tot, i fins i tot lluny de nosaltres, en el paisatge del parc de Llevant! Quan tornàvem ha plogut un poc. Sonaven trons llunyans. S’Alqueria, restaurada, dóna un punt de rústega familiaritat a l’entorn.El campament dels presos ens obliga, cada vegada que hi passam pel mig, a reflexionar sobre el país on sóm.

Ja hem conegut un dels efectes misteriosos en el planeta Terra de les ones gravitacionals recentment descobertes. S’han alterat fins i tot les més elementals regles del càlcul aritmètic: 130 (o 131) són més que 161 (o 167). I també 167 són menys que 164… Haurem de canviar les regles bàsiques de la suma, tots els textos d’ensenyança i totes les calculadores. La Física és traïdora. Però, deixem les verbes i parlem de llibres, de lectures noves, que esperen en la prestatgeria. Ara mateix estic amb un curiós text, gairebé autobiogràfic, de John Fowles, El árbol, una molt interessant reflexió sobre relacions entre la percepció i el coneixement de la Naturalesa -del bosc, dels arbres i dels jardins- i la creació literària. Lectura breu, però, densa. Llarga i intensa serà, n’estic segur, la lectura del singular text d’en Miquel Bauçà, El canvi. Sento un poc de vergonya de dir que no l’he llegit encara, tot i que vaig seguir sempre el treball de Bauçà, i que alguna de les seves poesies inicials influí en els meus primers escrits els anys setanta (per sort, inèdits!). Aprofitaré la nova i recent edició d’Empúries per capficar-me en una rara obra d’un autor dels més rars (en el bon sentit de la paraula) de la literatura en llengua catalana. En contrast a l’anterior, Poema a tres voces de Minase, és de poesies aparentment senzilles i immediates dels poetes Shôhaku, Sôchô i Sôgi (o com s’escriguin en català), que també respondrà amb tota seguretat a les meves expectatives de lector que estima la poesia japonesa. És una obra del segle XV, amb poemes enllaçats (renga). Envejo la capacitat de fer-me pensar i sentir que tenen els haikus amb tan poques paraules, amb versos tan petits, però, d’amplíssima capacitat evocadora. Vanament, de vegades n’escric. I per acabar, envestiré, com sempre amb il.lusió, la lectura de la darrera novel.la de José Carlos Llop, Reyes de Alejandría, un mallorquí que és, sens dubte, un dels grans escriptors actuals en llengua castellana. I tancaré amb una aquarel.la no del tot reeixida, de fa pocs dies. Sé que els pocs lectors i lectores d’aquest blog me les consentiu, per la qual cosa us dono les gràcies molt cordialment:

Una ressenya negativa, i sento molt haver-la hagut de fer així. Sempre he estat partidari d’allò que aconsellava Joan Mascaró al seu boníssim i singular llibre La creació de la fe: “Llegeix amb simpatia i comprensió tot el que llegeixis; perquè darrere les paraules hi ha un proïsme“. Procuro donar una opinió objectiva. Sobretot, crec que en aquest cas ha fallat l’editor. No ha sabut dirigir les preocupacions creatives de l’autor. Un apunt: al meu text deia “Binissalom”, un topònim de la novel.la. Un corrector del diari ben intencionat (però, no ben informat) l’ha transformat en Binissalem. En fi. El que dèiem: darrere les paraules hi ha un proïsme.

Del meu petit Quadern de retalls (2013), inèdit. Per tant, aquest poemet (fet amb retalls del diari AraBalears de dia 16 d’agost de 2013) és una primícia que regalo a les dones:

Hem estat pocs. Ens hem reunit davant del campanari. Feia molt de fred i fins i tot ha plogut. Hem entrat a la Seu per fer-hi algun dibuix. Estava estibat de turistes, tots amb els mòbils i les tablets. Atrevir-se amb el mural d’en Barceló és una basfèmia: ho comprenc. Al final, ja de camí cap a casa, he dibuixat uns músics que animaven els vianants. El baix m’agrada tal com ha quedat (tot i que l’instrument és un poc petit). Al principi, d’anada, he fet un dibuix d’unes senalles penjades de reclam en el portal d’un comerç del carrer del Palau Reial. I també he vist com unes monitores explicaven el sentit de la plaça de Cort a un grup d’escolars.

A la fi sabrem si el grandíssim poeta Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto, excursionista i pirineista ambiciós, va ascendir o no fins el cim del Neto (de l’Aneto). És la polèmica del muntanyisme català clàssic. Hi posà els peus, en aquest cim més que notable, l’autor del gran poema dels Pirineus, Canigó? O va tenir por, per ventura, de travessar el pont de roques eritzades de Mahoma, tan mític pels muntanyers nostrats? Ens ho aclarirà un molt ben documentat Bernat Gasull i Roig en el seu, segur, apassionant llibre Maleïda. L’aventura de Jacint verdaguer a l’Aneto. Una lectura que no té res a veure naturalment amb el que deu proposar Cioran en els seus Cuadernos, 1957-1972 o en el seu molt atractiu títol Ese maldito yo. Penso que hi obtindré frases per copiar en les meves plaguetes de notes. Les notes que sovint incloc en les meves xerrades per fer veure que sóc un erudit… Algun dels textos inclosos en aquests volums segurament ja els he llegit en qualque moment. Repassar-los no em sabrà gens de greu. Un Peter Handke nou per a mi m’espera: El peso del mundo. Un dels autors més extranys que he pogut llegir. No sé encara per quin motiu la seva literatura m’atrau. Vaig coneguent, poc a poc, Patti Smith. Què diferent i vital, explossiva, front a l’autisme reflexiu de Handke! Ara, de la creativa Smith, em toca llegir Babel, i també Mis mejores canciones. Per comparar la pel.lícula amb el relat original, llegiré amb plaer un western: El renacido de Michael Punke. El film The revenant m’ha semblat excessiu, amb massa imatgeria redundant, i amb uns afegitons “per necessitats del guió” del tot innecessaris en la trama, tot i que està molt ben fet, i en uns paisatges molt suggerents. Li sobra mitja hora bona. Tan exagerat és, com simple em va semblar al seu dia El hombre de la tierra salvaje, una primera versió en cinema de la novel.la, amb Richard Harris de protagonista. Finalment, rellegiré vàries vegades amb molt de gust i amb molta d’atenció el primer poemari de David Castelo, un nou bon amic, en la presentació del qual participaré el proper dia 4 de març en qualque lloc que trobareu anunciat als esdeveniments dels nostres respectius Facebooks (o com s’escrigui). Uns tasts: “espero el presagio del narval“, “ESCRIBO / con la certeza / de que soy incertidumbre“, “Vuelco la arena / del jardín zen / en mis manos“… Recomano aquest poemari molt sincerament. David és persona sensible i culta, de llarga conversa intel.ligent, amb un bon bagatge de moltes lectures i de referents musicals i cinematogràfics que compartim. I per acabar, permeteu-me que pengi una nova prova no del tot satisfactòria d’un paisatge imaginari amb dunes:

Hem passat del xantatge criminal d’ETA al xantatge gràcies al nom d’ETA. Qui enyora ETA? Amb ETA com a excusa, l’Espanya miserable pretén llevar-nos drets, com el de la llibertat d’expressió, i vol homogeneïtzar els nostres pensaments i les nostres actituds. L’Espanya mesquina explota politicament les emocions de les víctimes. ETA és morta: per què revifar-la com una bubota de fer por? A qui interessa?