Miquel Rayó

Sí, des de fa unes setmanes m’acompanya un nou amic. És petit i magre, i també robust. Molt petit. I molt discret. Tant que roman tot el temps quiet sobre la taula escriptori i calla. Mira. Escolta. No incordia. No demana. No reclama res ni es queixa. No es mou gens si no l’empenyen a fer-ho. Es deixa fer. Es deixa mirar. Es deixa dibuixar. M’obligo a fer-ho cada dia. Per veure si puc millorar la meva pràctica en el dibuix ràpid de la figura humana, tan movedisa i complexa. Poc a poc, i sense rendir-se, com diu, amb severitat riolera, que ha de fer-se el dibuix la que fou durant alguns mesos professora meva Núria Sunyer. L’homenet de fusta, mentre que rep el càstig de veure’s desfigurat en el paper per les meves provatures i esborranys amb el llàpis, veu com s’acaramullen les lectures pendents a la prestatgeria en la que els deso tot d’una que arriben per correu o per missatgeria de les editorials o quan els porto jo mateix de la llibreria on els hagi pogut comprar. Novetats infantils i juvenils (massa!) i comandes meves. Les primeres les comento, quan m’agraden, al suplement Bellver del Diario de Mallorca. De tant en tant penjo en aquesta pàgina virtual les ressenyes publicades. Les segones, les llegesc així com puc. Una estona cada dia. Ara estic amb ¡Adiós, libros míos! del japonès Kenzaburo Oé i amb Al límite de l’americà Thomas Pynchon, dues novel.les molt distintes, extranyes, no obstant, relacionades entre si, si més no, perquè són creacions posteriors al terrible 11S. L’atemptat a les Torres Bessones marca, poc o molt, directa o indirectament, els arguments dels dos llibres. Pur entreteniment serà per a mi la lectura dels dos nous relats de l’Oest publicats en un sol volum per Valdemar a la seva sèrie Frontera, en aquest cas Hombre i ¡Que viene Valdez!, d’Elmore Leonard. Felicito molt cordialment l’editorial Tundra per la reedició en castellà (quan i qui la voldrà editar en català?) de Los lobos también lloran, de Farley Mowat, una història d’aventures naturalistes molt divertida. Jo en conservo encara l’edició de Debate, de principis dels anys vuitanta. Una lectura que al seu moment em va entusiasmar (té moments del tot hilarants). Tracta de llops, naturalment. Salvatges, és clar. I de la seva conservació, sempre problemàtica. L’original anglès (l’autor era canadenc, si no vaig errat) es diu Never Cry Wolf, expressió que també fou el títol de la magnífica pel.lícula basada en el text. Si no l’heu vista, ja podeu cercar-la per fer-ho! El Consell de Mallorca en va fer al menys una còpia subtitulada en català a instància meva, en ocasió d’un cicle de cinema conservacionista a Manacor (ja ha plogut!). Tundra edita també dos reculls d’articles de bona i rigorosa divulgació científica que segurament seran d’un gran interés: Apuntes de Conservación biológica. Experiencias, reflexiones y perplejidades de un naturalista, del meu bon amic i savi naturalista Joan Mayol, i Los vencejos sueñan despiertos, del també naturalista David Álvarez. El títol és tot un encert. Tenia ganes de rellegir l’Orlando de Virginia Woolf: n’he comprat fa poc aquesta versió per satisfer-les. És una obra digna de ser rellegida. I també en tenc de conèixer què diu Peter Handke al seu nou assaig titulat precisament Ensayo sobre el lugar silencioso. I desig veure com ho diu. És un autor rar, Handke, molt particular. M’obliga a esforçar-me com a lector (i modestament: com a escriptor). Lectures, doncs, no me’n falten. Ja ho podeu veure. Recomanar-les i compartir-les és un plaer.

Passen coses terribles i desconcertants, que provoquen reaccions potser de conseqüències encara més perverses que les causes d’aquestes reaccions. Hi ha preguntes que no tenen resposta. El conflicte cognitiu és poderós. Com el resoldrem? Apostarem per la violència desfermada, justificada amb discursos bel.licistes aparentment continguts? O preferirem ser en veritat prudents, acceptar que no tot és blanc o negre, que qualcú causa el mal per interessos concrets, que nosaltres, els ciutatans, no podem oposar cap altra resistència que la bona voluntat? D’on prové l’odi? I el menyspreu per la vida… dels altres? No neixen del no res, aquests pensaments, aquests comportaments. Quin és el substrat ideològic? O és pura follia? Si es tracta d’una patologia qui la pot patir? Què la indueix? I posem els peus a terra: qui subministra les armes? Qui prepara els cops? Per què ens esveram -el tractament que en fa la premsa és equivalent al d’un gran espectacle; fa vergonya- si el fet és a Paris i, en canvi, capejam resignats o miram a una altra banda quan està passant cada dia, cada dia!, a llocs llunyans com Síria o Sudan o…? Passen coses i intento superar-les amb passejades i lectures. Ahir, al Salobrar, vaig tenir temps de recórrer el territori on vaig ambientar Les ales roges, ja fa molts d’anys, un relat que, en la seva senzillesa, encara pot tenir vigència. Un relat que jo estimo molt i que ha estat molt llegit a Mallorca (i em consta que a fora Mallorca). Diuen que el Salobrar serà aviat un nou parc natural… Veurem. Vaig poder observar com unes arpelles (fins a set, ahir!) empaitaven un falcó pelegrí parat en terra estoicament. El dia era boníssim. Vaig poder dibuixar, també, un apunt del qual en reproduesc només un detall:

Vaig passar ahir una llarga estona a la llibreria Metropolis Mallorca, amb Mirèia i Bernat, que m’hi convidaren com a “llibreter per un dia”. Un acte dels que havia preparat el Gremi de Llibreters de Mallorca per a aquest dia. La tertúlia amb ells (i amb el seu col.lega Toni) va ser molt agradable i enriquidora; el món del còmic és molt interessant i divers, en tots els seus aspectes: edició, creació, distribució, venda, els fanàtics… També vaig escoltar els projectes dels meus amfitrions, als quals espero que tot els vagi bé. Sé que, amb les ganes i els coneixements que tenen, i amb el bon tracte que donen als seus clients -ho vaig poder comprovar ahir-, tendran la sort que es mereixen. Vaig aprofitar per fer uns apunts per deixar un record a la meva plagueta de dibuixos urbans, aquests (hi he de tornar per repetir-los i millorar-los, i per fer-ne de nous, dels moltíssims objectes que tenen a la venda en els mostradors i en les prestatgeries):

Sol, llum, al principi un poc de boira i també una capa de niguls obscurs sobre el mar, a la costa de Santanyí. Després, a migdia, sol, molt de sol i molts de blaus. Tords, estornells, ropits, butxaquetes, mèrleres, titines…, fins i tot una arpella que no he pogut identificar perquè no he portat els binocles en la caminada. Les llentrisqueres presentaven bons fruits. Hem anat des de S’Almonia fins ben passats els talaiots o les talaies de Son Baus (tal qual, segons la cartografia de què he disposat), ubicats ran del penyasegat, i encara pendents d’excavacions. Per sort, tot ben conservat. He fet quatre apunts en la plagueta de dibuix. Dos amb el retolador fi, i dos amb el retolador i amb aquarel.la. Hi haurem de tornar per arribar fins a cala Màrmols i fins el far de Salines, un tram que fa anys que no he vist. Feia temps que no visitava aquests paratges, i la veritat és que paga la pena caminar-hi. Hi ha molta de tranquil.litat, i poca gent. En la mar, calmadíssima, qualque corb marí, i com sempre l’enyor de no trobar-hi un vellmarí ajagut en les tenasses. Al caló del Moro hi nedaven valents. Hi ha per tot llocs de pedreres velles, i boques de coves ran de mar i també escletxes i baumes de marès. Ullastres, mates, estepes negres… El llocaret mariner de S’Almonia és certament pintoresc i no he pogut evitar de fer-hi un tempteig apressat.

Des del llom on s’alcen les restes del poblat talaiòtic, la vista cap a l’interior és molt atractiva, molt rústega. Aquest és el resultat de la meva impressió del moment:

Un bon dia, doncs, per registrar aquí.

A què esperen els Poders de l’Estat per permetre la convocatòria d’un referendum a Catalunya, ben pactat, just, democràtic, net, amb una pregunta clara de resposta no interpretable, o sigui, una pregunta de resposta “sí” o “no”? No m’extranya que hi hagi gent que vulgui sortir d’aquest Estat mesquí i covard. Com sempre, els catalans van anys per endavant (tot i que, en la meva opinió, ara no actuen amb equilibri: cal recordar que no tenen la majoria social necessària ni la suficient per fer el que estan fent, i això em sorprèn i em desconcerta). La sacsejada institucional que provoquen, però, i l’estímul que aporten (a qui vulgui acceptar el repte) per trobar innovacions polítiques que poden beneficiar a tots és admirable, sempre i quan no servesqui per reforçar la dreta espanyola (Partit Popular i Ciutadans, UPyD ja no compta) ni per justificar la corrupció dels neoliberals catalans (igual de mafiosos i de miserables que els de tot el món). Espero que el PSOE no s’enroqui per guanyar uns vots. El seu paper de comparsa del Govern més infame que hem tengut és ben trist, patètic. Cal intel.ligència. N’hi ha?

Mentre que passen (massa) coses que no comprenc, i que m’és difícil d’interpretar i encara d’acceptar en alguns casos, camino quan puc i m’enfilo a qualque puig per contemplar el paisatge. M’asserena. Si encara tenc la sort de poder observar un voltor o un xalambrí o un esparver, més m’assossega aquesta estona de calma contemplativa. Ahir vaig pujar na Fàtima, poca cosa (651 metres). Feia un bon dia. Dalt del cim, vaig esbossar aquesta ràpida aquarel.la, mirant cap a ponent.

Afers domèstics i gestions vàries. Qualque sortida a la muntanya (sempre menys de les que voldria fer). Lectures. La conferència a Bunyola, per als amics i amigues de l’associació cultural Koslowsky (dia 30 d’octubre).

Les activitats i trobades amb els amics. El temps passa… Fa dies que no penjo apunts ni aquarel.les. Ara estic treballant amb l’homenet de fusta, les dimensions i proporcions del qual m’agradaria memoritzar per dibuixar millor la gent real. Missió (quasi) impossible! Aquí exposo quatre aquarel.les menudes, el dibuix d’un pacient a l’espera en l’hospital d’El Carme, davant dels despatxos dels cardiòlegs, i uns apunts de les visites al Museu Diocesà i al Museu de Mallorca, que vàrem fer ahir dissabte, especialment per veure l’exposició sobre Ramon Llull, Barbaflorida, que és molt interessant i està molt ben pensada i realitzada.

Francesca Lenti, una de les persones que coordinen i gestionen una pàgina cultural italiana que espigola en literatures d’arreu del món Grafias, altri mondi letterari, ha traduit a l’italià amb correcció i sensibilitat la meva intervenció al I Festival Iberoamericano de Literatura Infantil y Juvenil (octubre de 2014), la qual havia estat publicada a la revista Babar fa uns mesos. Moltíssimes gràcies, Francesca. Aquí teniu, per si us interesa, l’enllaç corresponent: Grafias.

Un molt bon i molt simpàtic relat de Jaume Cela, tot un veterà. Ressenya al suplement Bellver del Diario de Mallorca:

Entenc el darrer Nobel de Literatura, el d’enguany, 2015, com un Nobel anti-Putin, com un escut de protecció internacional per a la periodista i assagista Svetlana Alexièvitx (o com s’escrigui a la fi en català), de qui jo no en sabia res de res. La seva feina no deu agradar gens a les autoritats russes. És, sens dubte, una dona valenta i una periodista amb coratge. M’apresso a dir que el premi em sembla ben donat. Acabo de llegir Veus de Txernòbil: una mirada desoladora sobre l’accident en aquesta central nuclear i en el seu entorn ambiental i humà. El que conten els entrevistats a la periodista és horrorós. El que ells, i ella, denuncien del silenci i del secretisme, tan soviètic, de les autoritats soviètiques d’aleshores és criminal. La ignorància que es té encara de les vertaderes conseqüències del desastre és demolidora. En qualque lloc del text es diu que Txernòbil pot ser pitjor que Auschwitz o que la Segona Guerra Mundial o que la dictadura de Stalin. No ho sé. No ho puc avaluar. Però, llegir aquest llibre és necessari, i per això el recomano. Ens fa pensar molt. Segurament, l’accident de Txernòbil accelerà el que ja era un procés irreversible: la defunció de la URSS. És cert que allò que ha vengut després no és gaire feliç… I és cert que ens n’hem oblidat. Tant del que hi havia com de l’accident, de l’explosió del reactor. La Història dirà. Imagino que l’esperit rus (en el sentit més ampli) vol sempre un imperi i enyora un tsar. Hi està avesat? No abandona el desig d’escampar la seva influència arreu. Tot això escapa al meu abast. Passem a altres lectures. També he llegit, doncs, una novel.la de Cormac McCarthy, Tots aquells cavalls, un magnífic western i un excel.lent relat. I una selecció dels aforismes de Lichtenberg, editats per Cátedra. I la deliciosa i simplíssima Crònica de la cabana de Kamo no Chómei, amb una darrera part que és una lliçó de vida (del segle XIII, d’abans del nostre Ramon Llull!). He mirat amb gola An Illustrated Life, una espècie d’antologia de mostres de quaderns de treball i d’apunts de diferents dibuixants d’arreu del món, recollits per Danny Gregory, una institució, i he repassat Un zoo en invierno del mestre Jiro Tanigutxi. Ara estic amb el llibre Arenes movedisses de Henning Mankell, unes molt interessants memòries de l’escriptor que acaba de morir (massa jove, massa prest). I espera torn H de Halcón d’Helen MacDonald (sempre, l’edició en català tarda massa per a mi), amb una preciosa portada. La fotografia que adjunto deixa constància d’un encontre no del tot casual amb tres veterans conservacionistes: Jordi Sargatal (protagonista de la campanya per la conservació dels aiguamolls de l’Ampurdà ja fa quatre dècades), Joan Mayol i Jesús Jurado, fundadors del GOB. Ens trobàrem els quatre en l’acte d’homenatge a l’Arxiduc Lluís Salvador del qual n’he indicat les referències a la secció Obra (podeu clicar-hi, si les voleu saber) d’aquest blog, en l’apunt de l’agenda de dia 12 d’octubre. En l’activitat, desenvolupada a Miramar i organitzada per l’Associació dels Amics de l’Arxiduc, hi vaig fer una lectura per a la preparació de la qual vaig rellegir amb gust alguns textos del personatge. Entre ells, el sempre suggerent Somnis d’estiu ran de mar, que és una joia singular pels amants de la Naturalesa. Un text entranyable i personal escrit en un català molt pagès i rondallesc per l’Arxiduc (Josep Maria Llompart el comenta en el pròleg d’aquesta edició d’Olañeta).