Miquel Rayó

Hi va haver fa unes setmanes temporals a la mar. Ja vaig anotar que anàrem a caminar per la costa de Deià. Hi poguérem veure ones poderoses, gavines empeses pel vent, pins que es gronxaven, horitzons grisosos. Ja està dit. Aquells dies vaig intentar expressar ones amb les aquarel.les. Ones. En qualque cas vaig seguir pautes suggerides per Ron Ranson. En altres, vaig fer-les amb més llibertat. El resultat és aquest:

Si voleu veure i escoltar la meva participació al programa Això és mel, d’ib3 televisió, de dia 20 de febrer de 2017 -d’ahir, doncs-, podeu fer-ho clicant aquí. Penjo el programa complet, ben interessant (un poc massa lent, al meu parer). La meva intervenció comença en el minut 31,15, quan en Toni Gomila recita un fragment del conegudíssim poema L’olivera mallorquina, de Josep Lluís Ponç i Gallarza, i acaba en el minut 38,20, després d’haver conversat uns minuts amb en Rafel, conductor del programa d’excursions Tira Tira. Es tractava de fer expressió de les connexions entre la nostra literatura i el paisatge de la Serra de Tramuntana. El programa està dedicat completament a la Ruta de Pedra en Sec (GR 221). Al final, minut 70,16, hi ha una relació dels participants convidats en aquest episodi: un cuiner, una cuinera, un gelater, tres margers, un etnòleg, un escriptor… Per fer gana, una aquarel.la de muntanya:

És gairebé impossible distingir la forma que el petit xoriguer mostra parat en l’extrem d’aquesta antena de comunicacions que hi ha ben a prop del meu carrer, a Palma. Haureu de fer un exercici de fe en el que jo escric i afirmo: dalt de l’antena hi ha un xoriguer que contempla terrats urbans i bull humà. La fotografia és de mòbil: no puc augmentar-la. Ni ho vull fer. Hi ha un xoric, imperceptible en el remolí quasi caòtic de la ciutat. Com n’hi ha a altres indrets: la plaça de Toros, l’edifici del Palma Arena… El xoriguer és, tots ells ho són, un punt de pau, de natura… El dia s’allarga pausadament, però sense descans. Començo a veure i a sentir aucells animats: teuladers, mèrleres, verderols, els xoriguers… Perceben el mateix que jo: augmenta la durada de la llum solar. Percebre aquestes, i altres, petites coses i esdeveniments insignificants és el que feien -i fan- els creadors dels haikus, les petites (i infinitament grans) joies poètiques japoneses (ja adoptades pels escriptors i poetes de tot el món). Tenc pendent de lectura dos volumets de haikus, comprats fa poc: Violeta agreste, de la poeta Chiyo, i Tintes del cielo, de Natsume Sôseki. I estic esperant rebre un volum de haikus traduïts al català, publicat fa molts d’anys a la col.lecció Els llibres de l’Ossa menor, de Proa. Parlant de japonesos, no puc deixar de recollir la mort molt recent de Jiro Taniguchi (o com s’escrigui en català: a la versió en aquesta llengua de Barri Llunyà, un dels seus magnífics relats dibuixats, apareix així). Admiro des de fa anys l’obra d’aquest autor, d’aquest dibuixant singular, d’obra molt diversa. Recomano sempre la seva història d’alpinistes a l’Everest: La cumbre de los dioses, que és magistral. D’ell, amb guió seu o amb guions elaborats per altres autors, són molts els relats que també recomanaria. El caminante, per exemple, m’entusiasma, perquè puc identificar-me amb el protagonista. I també és molt bona la història dels llops de Currumpaw (Nou Mèxic) d’Ernest Thompson Seton, que va adaptar Yoshiharu Imaizumi: Lobo, el rey. I per acabar, avui, una aquarel.la nova. No recordo si aquesta prové d’un exemple de l’artista Ron Ranson; en qualsevol cas, el traç segueix el seu estil -o ho intenta. La taca inoportuna de l’aigua en el cel no fa malbé el sentit de la imatge (em sembla i ho espero). Crec que pot esborrar-se amb una esponja humida, quan el paper ja està ben eixut. Qualque dia m’atreviré a provar-ho. Avui, no. La presento tal com va quedar:

Del Diario de Mallorca. Més llibres per a infants, en aquest cas farcits de referents a la naturalesa.

Encara amb lectures pendents del mes passat, només apunto dues novetats que tenc a la prestatgeria. El nou volum de poesies d’en Miquel Bezares, Si són flors, que em fa moltes ganes de llegir, i el curiós aplec de records de l’autor francès Georges Perec titulat precisament Me acuerdo. Una feina així -anotar records, sovint minúcies alhora simples i importants d’una vida viscuda- m’interessa. I m’encoratja. El nou llibre d’en Bezares me sembla molt madur. Només n’he fet uns tasts. Diu: “els meus dies / de llum / i / de lliris / són finits“. Diu: “És / palès que em fuges / de les mans / i que els besos / són de cendra“. Hi percebo tristor. Serà un bell temps el que dedicaré a aquesta lectura concreta. Perec em resultarà més d’entreteniment. He estat enfeinat, aquest hivern. I durant el gener he pogut enllestir una versió ja prou tancada del meu diari de viatge per la Via de la Plata, l’any 2014. Un viatge, una caminada en solitari que no oblidaré mai i que m’agradaria poder completar qualque dia. Me’n queden dos trams: des de Sevilla fins a Mérida, i des de Granja de Moreruela fins a Santiago, pel Camí Sanabrès, una de les infinites variants del Camí de Sant Jaume. Qui sap si enguany en faré un, d’aquests dos trams? O els dos…? Preguem-ho als déus! Em plau haver acabat aquest treball. Serà de difícil edició. Sóc conscient del seu interès limitat, quasi particular. Però, si qualcú en vol tenir una còpia, si qualcú té curiositat per saber què he apuntat d’aquest camí, quines experiències he viscut en l’itinerari, el qual recomano a tothom, amb molt de gust li deixaré llegir el text. No faceu massa cas de la fotografia que adjunto, de molt mala qualitat, ni del títol, que és encara provisional. Per ara, aquest original passa a arrenglerar-se en la meva, ai!, col.lecció d’inèdits variats: narracions, poemaris, un assaig sobre el fet de caminar, textos teatrals… Una col.lecció que continuarà creixent, espero, mentre que tenguem ànim per escriure mots en un paper. Per acabar, una de les aquarel.les d’aquests dies:

En un dia de vent -amb onatge a la mar, cops violents d’aigua a les roques, vols erràtics de gavina i gemecs de branques de pi somogudes en els costers llenegadissos o en les marjades encara amb oliveres abandonades-, caminàrem diumenge passat pel camí dit dels Pintors, que va des de Cala Deià fins a Béns d’Avall, i després a Sóller per diferents vies (Muleta, camí des Rost, etcètrera). També hi ha la possibilitat de tornar a Deià pel sender GR221, i enllaçar amb el camí de Castelló, o pel dels Ribassos, o pel de sa Vinyeta, etcètera. Hi havia pocs excursionistes, i per això la caminada va ser molt agradable a pesar de les bufades impertinents. El paisatge és certament esplèndid, per aquells verals, miraculosament ben conservat com a panorama estètic, però, deixat i desatès, sense els usos tradicionals que abans el sostenien viu i actiu: els marges s’esbaldreguen, el pinar empeny, el càrritx envaeix el sòl, les oliveres envelleixen, inútils, els tiranys es perden… Vaig fer uns apunts. Molt ràpids i enèrgics: quin remei! És incòmode dibuixar dret, mentre que el vent s’oposa a la verticalitat del teu cos i a l’estabilitat del teu quadern. Mentre que tens les mans fredes, i sense haver tengut temps d’escalfar la dibuixera. Al final, varen caure algunes gotes del cel grisós, progressivament obscurit.

Ressenya de quatre bons àlbums: diversitat és riquesa.

M’ha passat una cosa molt curiosa fa uns pocs dies. En una de les sessions setmanals que dedico a intentar fer aquarel.les, una activitat que em produeix molt de goig, perquè l’aquarel.la, com tot el que és creatiu, em  sembla màgic, vaig poder fer dues composicions més o menys potables (per a mi). La primera és aquesta, un bosc amb una clariana on hi ha un cèrvol solitari:Ja sabeu que des de fa temps utilitzo la guia (o que seguesc el model) de l’aquarel.lista Ron Ranson, del quan ja en tenc a casa alguns llibres, comprats de segona mà molt barats a través de la xarxa, i que sovint miro per aprendre’n els secrets (cosa impossible, tanmateix). La meva aquarel.la respon a una de les il.lustracions d’un dels llibres de Ranson, i us asseguro que hi té poc a veure. Per molt que m’esforci no aconseguesc imitar bé el treball d’aquest mestre. La segona aquarel.la va ser, crec, més interessant, i més bona, si podem qualificar-la així. La vaig titular Un passeig en el bosc. Penso que hi ha un bon joc de llums. Podeu veure que segueix el mateix esquema: un bosc, una clariana, i qualque cosa que hi és present, a més de la botànica o l’atmosfera. En aquest cas vaig posar-hi un home i un ca:Com que en vaig quedar content (mirau si em basta poc!), vaig penjar-la al Facebook, perquè els meus amics i coneguts la poguessin veure. Però, hi vaig penjar la primera fotografia que vaig fer de l’aquarel.la, feta gairebé sense llum, amb la qual cosa l’aquarel.la va quedar molt homogènia i quasi “monotonal” pel que fa als colors, convertida gairebé en una altra cosa, amb més ocres, i per tant més tardoral o més hivernenca:En realitat, per tant, aquesta segona aquarel.la és falsa, no existeix, i per descomptat jo seria incapaç de fer-la o de reproduir-la per molt que m’ho proposàs. Només té sentit, perquè ha estat fotografiada amb manca de llum… Doncs bé: creureu que ha agradat més aquesta versió (falsa) que no la que vaig penjar després a Instagram amb els colors més autèntics, amb una fotografia feta ja amb llum a bastament? Misteris de la percepció. Misteris de la presentació… Enganys de l’art? No diguem art, si ho trobau pretenciós; diguem-ne: expressió plàstica. Tot això em sembla fascinant. Us extranya que hi dediqui temps? I per acabar, em plau afegir un petitíssim apunt d’una caleta prop de Portopetro, del dia de l’encesa de les talàies mallorquines:

Gràcies per la vostra atenció, i fins a l’entrada vinent.

Una ressenya meva de la nova obra de l’escriptor Sebastià Bennassar, Un oceà de memòria. Un bon relat que comento al suplement Bellver del Diario de Mallorca d’avui.

“Cada dia és breu com un sospir”, és un tòpic que sol usar la gent gran. I així ja m’ho semblen ara, els dies, com sospirs, perquè m’hi faig, gran. Dia a dia. Sospir a sospir. No estam aturats, participam d’activitats, assistim a presentacions, a reunions, intentam encara servir positivament a causes socials a través d’associacions, intentam escriure un poc, redactar ressenyes, fer qualque dibuix i qualque aquarel.la, anar al cinema… I amb dificultats arribam per tot… O arribam tard… Sempre he estat limitat per mor de l’angoixa fàcil o la fàcil fatiga. O he estat ambiciós per mor de la curiositat que em transmeteren genèticament i per l’educació en Joan i na Miquela. Hauré de fer un pensament, i retallar aviat les meves curolles, escapçar-les. Perquè, a tot això, cal afegir els afers domèstics que sempre necessiten d’atenció i dedicació imprescindibles. Es lo que hay. I fa un mes llarg que no surto a caminar per la muntanya! Potser aquesta setmana, si la neu arriba… Tres còmics, dos Shakespeare il.lustrats, i algunes narracions diverses i de diversa procedència i autoria s’han afegit a l’ample prestatge de les lectures meves pendents. El primer volum de les històries de Johnny Roqueta (1982-1985), dibuixades per Rafel Vaquer, sobre guions de Joan Tharrats, una versió francament imposant de Moby Dick, realitzada per Chabouté, que concentra molt bé les fites essencials de la història balenera i humana en escenes dinàmiques i contundents, i un més frívol Nemo: Río de fantasmas, amb guió d’Alan Moore (el gran Alan Moore), i dibuixada per Kevin O’Neill, una espècie de derivació de The League of Extraordinary Gentlemen (els Reis són els Reis): aquests són els tres còmics. Macbeth i El rey Lear són els dos Shakespeare, en precioses edicions. Traduccions castellanes noves de Luís Alberto de Cuenca y José Fernández Bueno (Macbeth) i del bon amic Andreu Jaume (Lear), un vertader savi en el tema, gran erudit. El primer l’il.lustra Raúl Arias. El segon, el pintor mallorquí Tià Zanoguera, que ho fa amb potència i sentiment, amb una oportuna selecció dels moments il.lustrats. Una bona exposició d’originals o d’apunts per a aquesta edició es pot veure aquests dies a la divertida llibreria i centre d’activisme cultural Rata Corner de Palma. Molt recomanable. Rellegir aquestes dues tragèdies serà un exercici plaent (sempre dic que sóc més re-lector que lector). Uns contes d’Oscar Wilde, una narració de Stephen King (Apocalipsis), la reedició de les Industrias y andanzas de Alfanhuí, de Rafael Sánchez Ferlosio, probablement uns dels millors i més preciosos i imaginatius llibres que jo hagi pogut llegir mai, i que ara rellegiré amb molt de gust en aquesta nova edició, i recordaré amb enyor la que conservo encara, treta de la biblioteca dels meus pares, de quan jo vivia amb ells encara al carrer dels Apuntadors, més la nova obra de Dora Muñoz, atrevida col.lega en el temps professionals de l’orientació en instituts i amiga, Massa mares per a un fill, una novel.la negra (perquè, ella n’és una experta coneixedora), El libro de los niños, de A.S. Byatt, i un nou llibre de l’amic i mestre Pere Morey, Balèria i l’amazona, del qual no en tenc ara la imatge de portada (aquests editors mallorquins!), completen els meus deures lectors pel que queda de mes i pel febrer vinent. I no compto les novetats per a infants i joves que sempre tenc a l’espera i que sempre em plau fer! Temps insuficient? Sí, sens dubte. Perquè sóc un ambiciós cultural, un lector golafre. I no gens primmirat, com heu pogut comprovar: Melville, Muñoz, Shakespeare, King, Moore, Wilde, Byatt, Morey… He de retallar curolles. Imperatiu cert. I confiar que les dedicacions domèstiques minvin en intensitat en els mesos que vénen. Futur incert.