Uns dies lluny de nosaltres

Tornam de passar uns dies al parc natural de Llevant. Hem romàs al refugi de la caseta dels Oguers. Hem vist milanes, àguiles calçades, ropits, mèrleres, perdius, corbs…, i dues gavines d’Audouin a la platja, on també hem sentit el xiulo d’un picaplatges cama-negra (hi criarà?). Les gavines menjussaven les restes, escampades en una gran taca de color brut, d’una onada de petits grumers d’un preciós color violeta avarats en l’arenal de s’Arenalet. Hem pujat sencer el torrent de la Penya Roja, que mai no havíem fet; des del nivell de la mar fins el camí dels Soldats. Hem caminat l’Esquena Llarga i el camí d’en Mondoi. El paratge és esplèndid: la talàia Moreia, la talàia Freda, sa Tudossa, les cales, el puig des Porrassar, la torre des Matzocs… Hem vist amb satisfacció que no hi ha cabres a lloure, la qual cosa beneficia la vegetació, que apareix esplèndida, densa, sana i rica. Feia dos o tres anys que no havíem estat en aquest refugi. Enguany hi hem anat amb una feixuga càrrega de tristor personal que ha esclatat, com era lògic, en aquell entorn d’arboceres, garballons, albons, pins, estepes i mates llentrisqueres. El temps sanarà ferides; és possible. Però, no evitarà la memòria ni l’enyor. He fet alguns apunts ràpids, potser, un poc desganat. Els exposo aquí, no obstant, com a record. Quan hem tornat, hem sabut que el país continua exactament igual… Què bé estàvem lluny de tot, i fins i tot lluny de nosaltres, en el paisatge del parc de Llevant! Quan tornàvem ha plogut un poc. Sonaven trons llunyans. S’Alqueria, restaurada, dóna un punt de rústega familiaritat a l’entorn.El campament dels presos ens obliga, cada vegada que hi passam pel mig, a reflexionar sobre el país on sóm.