Més lectures pel febrer i, ja, potser, pel març

A la fi sabrem si el grandíssim poeta Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto, excursionista i pirineista ambiciós, va ascendir o no fins el cim del Neto (de l’Aneto). És la polèmica del muntanyisme català clàssic. Hi posà els peus, en aquest cim més que notable, l’autor del gran poema dels Pirineus, Canigó? O va tenir por, per ventura, de travessar el pont de roques eritzades de Mahoma, tan mític pels muntanyers nostrats? Ens ho aclarirà un molt ben documentat Bernat Gasull i Roig en el seu, segur, apassionant llibre Maleïda. L’aventura de Jacint verdaguer a l’Aneto. Una lectura que no té res a veure naturalment amb el que deu proposar Cioran en els seus Cuadernos, 1957-1972 o en el seu molt atractiu títol Ese maldito yo. Penso que hi obtindré frases per copiar en les meves plaguetes de notes. Les notes que sovint incloc en les meves xerrades per fer veure que sóc un erudit… Algun dels textos inclosos en aquests volums segurament ja els he llegit en qualque moment. Repassar-los no em sabrà gens de greu. Un Peter Handke nou per a mi m’espera: El peso del mundo. Un dels autors més extranys que he pogut llegir. No sé encara per quin motiu la seva literatura m’atrau. Vaig coneguent, poc a poc, Patti Smith. Què diferent i vital, explossiva, front a l’autisme reflexiu de Handke! Ara, de la creativa Smith, em toca llegir Babel, i també Mis mejores canciones. Per comparar la pel.lícula amb el relat original, llegiré amb plaer un western: El renacido de Michael Punke. El film The revenant m’ha semblat excessiu, amb massa imatgeria redundant, i amb uns afegitons “per necessitats del guió” del tot innecessaris en la trama, tot i que està molt ben fet, i en uns paisatges molt suggerents. Li sobra mitja hora bona. Tan exagerat és, com simple em va semblar al seu dia El hombre de la tierra salvaje, una primera versió en cinema de la novel.la, amb Richard Harris de protagonista. Finalment, rellegiré vàries vegades amb molt de gust i amb molta d’atenció el primer poemari de David Castelo, un nou bon amic, en la presentació del qual participaré el proper dia 4 de març en qualque lloc que trobareu anunciat als esdeveniments dels nostres respectius Facebooks (o com s’escrigui). Uns tasts: “espero el presagio del narval“, “ESCRIBO / con la certeza / de que soy incertidumbre“, “Vuelco la arena / del jardín zen / en mis manos“… Recomano aquest poemari molt sincerament. David és persona sensible i culta, de llarga conversa intel.ligent, amb un bon bagatge de moltes lectures i de referents musicals i cinematogràfics que compartim. I per acabar, permeteu-me que pengi una nova prova no del tot satisfactòria d’un paisatge imaginari amb dunes: