Miquel Rayó

Mentretant, mentre que em dòl Barcelona (i Nigèria, i Síria, i i tants d’altres llocs on gairebé cada dia hi ha atemptats igualment avorribles), envaso aquarel.les. Em fa il.lusió veure com milloren un cop les deses dins un marc (ni que sigui comprat en uns grans magatzems). O això és el que em sembla a mi: que milloren. Amb el seu punt d’abstracció i també d’imperícia. Aquí en teniu algunes. Què trobau, a pesar de què la fotografia no és massa bona i de què alguns vidres presenten reflexos?

No sóc independentista. Pens que és una questió de fe patriòtica que jo no compartesc. No obstant, sóc partidari des del primer dia d’un referèndum a Catalunya, legal, pactat i amb avals internacionals. He dit en qualque altra ocasió que no m’agrada el que s’està preparant per al proper dia 1 d’otubre ni com s’està preparant. Ni m’agrada el que fa l’Estat. He dit també que si el pensament vigent a Espanya no fos el de la premsa de Madrid ni el dels partits centralistes (quanta curtor política!), el referèndum es podria haver fet fa temps a Catalunya des d’una interpretació intel.ligent de l’actual Constitució. Dit això, que penso que ha de fer Catalunya després dels horribles atemptats de dia 17? Seguir endavant, recuperar la normalitat. Endavant vol dir també seguir endavant amb el projecte de referèndum o consulta de dia 1 d’octubre. No hi estic d’acord… No m’agrada… Però, Catalunya ha de seguir. Res no pot aturar la normalitat diu tothom (la dreta casposa inclosa, l’esquerra espanyolista, els opinadors i tertulians; tothom ho diu). Doncs, bé: la normalitat a Catalunya és que hi ha des de fa anys un procés singular per a aconseguir un objectiu polític concret. Hi podem estar d’acord o no. Negar o intentar arreconar ara el procés per mor dels atemptats seria donar força als assassins. Creure que aquests han d’aturar o modificar el calendari català és treure profit polític i partidista del terrorisme (com sempre fan els qui ja sabem, per cert). Ja n’hauríem d’estar escalivats, d’això, els ciutatans. Endavant Catalunya, doncs! Des de la més sincera (i arriscada) discrepància.

Més ones. Diferents feines no me deixen practicar amb les aquarel.les, i ja les enyoro. Aquesta és de dia 27 de juliol. Un poc excessiva: he d’aprendre a moderar, a contenir.

Avui, al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca:

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Comentaris sobre uns àlbums il.lustrats i sobre tendències en la literatura infantil i juvenil.

Una petita aquarel.la per començar. Fa calor excessiva aquests dies. No ha fet hivern, i l’estiu és llarg i feixuc. Cal suportar-la amb paciència, la calor. Tanmateix…, sóc home d’estiu, jo. I de primaveres. He sortit a caminar un dia a la setmana: puig d’en Corso, en Farineta, Sa Rateta, puig de ses Vinyes, portell de sa Costa, coma de Son Torrella… He fet al final base a l’embassament de Cúber. Quasi a mil metres, fa menys calor. Partir prest de casa i tornar-hi a mig matí són les claus. No deixar que el sol de migdia caigui sobre el clatell… I el paisatge, dematí prest, és bellíssim. Molts de sopars d’estiu -sempre massa per a mi-, poc cinema, moltes lectures i massa quefers domèstics, incòmodes… Una nova tristíssima de la qual ja en parlaré més extensament, tal vegada (o no), un altre dia: ha mort n’Arnau Amer, i el fet, inesperat fa uns mesos, ens a deixat molt abatuts. A ell sí que li agradaven aquests paisatges! El motiu de l’entrada d’avui, però, quin és? Doncs, que han obert una llibreria de segona mà -d‘una coneguda franquícia- molt a prop de ca-nostra. Perill! Compren llibres per 0,20 cèntims -preu únic-, i els vénen a tres, a dos i mig o a dos, segons el nombre de llibres que compris en cada ocasió. És un bon espai. Ja hi hem deixat cuatre o cinc senallades d’aquests volums que ja no saps on posar a ca-teva (quasi tots, certament). I ja hi he comprat algunes coses interessants (que els revendré tot d’una allà mateix, un cop llegides). Per exemple Juan de Mairena, d’Antonio Machado, que no havia llegit mai, i que m’ha semblat un recull de notes d’una gran intel.ligència i de molt d’humor. Per exemple, En los confines del mundo, de Lawrence Millman, un llibre de viatges per les terres de l’Atlàntic Nord, diu l’autor, seguint el rastre dels víkings. Divertit i ric d’imatges i d’anècdotes, i amb molta d’informació sobre Islàndia, Noruega, Groenlàndia, les illes nordatlàntiques… Compro també en la nova llibreria  Canciones de los árboles de l’Arxiduc. És anecdòtic parlar un dia amb el meu fill Joan d‘El mundo como voluntad y representación, d’Arthur Schopenhauer, i trobar-lo a l’endemà precisament en la llibreria de segona mà acabada d’obrir al carrer de Francesc Suau (3 euros, ja dic). Passat al fill, segurament no el llegiré; no obstant, en Joan em recomana que llegesqui els aforismes d’aquest important filòsof. Ho faré. M’ha agradat trobar-hi aquest tercer volum de les memòries entre personals i periodístiques (?) d’Antoni Serra, ple dels pensaments trencadors i de les opinions punyents de l’autor solleric, sempre enrabiat i de posat histriònic, i amb un gran bagatge cultural i literari: La decrepitud del periodisme. Diari d’ombres, paisatges i figures (1980-1982). Molt interessant pels noms i els fets que s’hi esmenten, sempre amb relació amb la nostra cultura i literatura. I aquest llibre, Orzowei, d’Alberto Manzi, el darrer que presento avui, no és de segona mà (tot i que a casa en tenc l’edició que al seu moment en va fer La Galera: vet aquí un dels llibres que no es tiren mai). És una nova versió al castellà editada per Maeva, i els agraesc que posin un altre pic la novel.la en el mercat, perquè potser és un clàssic. Vull saber si manté la seva vigència. En faré, sigui quina sigui la sentència que emetré després de la lectura, una ressenya per al Bellver. Manzi se la mereix com a pedagog i com a autor. I acabaré amb una segona aquarel.la:

Avui al suplement Bellver del Diario de Mallorca. La qualitat de la fotografia no és del tot bona: disculpau-me. Servesqui d’homenatge als amics muntanyers.

Una marina que ha sortit de l’atzar, del joc permanent de sorpreses entre l’aigua i els pigments. No puc explicar-ho de cap altra manera. Mentiria si digués que aquest era el resultat que jo pretenia. Volia fer una marina. No “aquesta” marina, que no em desagrada gens. La trobo molt suggeridora. La fotografia imperfecta, perquè mostra l’horitzó lleugerament inclinat, afegeix acció a l’aquarel.la. Sembla que es desplaçi pel paper una onada de mar vella.

La lectura que vaig fer l’any 1987 de Sueños árticos, de Barry Lopez, va deixar-me entusiasmat. És un assaig completíssim, molt amè i molt ben documentat sobre les terres àrtiques, sobre els óssos blancs que hi viuen, els icebergs,  les navegacions vikingues, les temibles exploracions polars… S’hi parla de l’obra místico-balenera de Melville, de les migracions animals que tenen lloc en les terres del nord extrem del planeta, de la llengua dels inuit, de la Terra de Francesc Josep, de les aurores boreals, dels narvals i dels viatges fantasiosos de John Mandeville… Acaben de reeditar Sueños árticos (Capitán Swing): no us perdeu aquest llibre si us agraden els viatges, les aventures, la ciència natural, les cultures llunyanes. Espero, això sí, que no hagi quedat desfasat amb el pas del temps. Una cosa és segura: després de llegir Sueños árticos, el paisatge polar ens sembla un món nou, sencer, quasi autònom, misteriós i fascinant… He fet, però, altres adquisicions que ja esperen lectura. Estic amb una d‘elles: Más allá del ancho Missuri (Valdemar), un altre assaig, en aquest cas sobre la vida i el treball dels trampers de l’Oest nordamericà d’abans de la guerra civil. L’autor, l’investigador Bernard DeVoto, va ser subtilment homenatjat per breus segons en una escena de La legió invencible (She wore a yellow ribbon), del grandíssim John Ford. Tot i no ser una narració, el llibre va ser la base d’un western molt simpàtic i amb molt de colorins en la pantalla: Across the wide Missouri, dirigit per William A. Wellman, l’any de la picor, i protagonitzat per Clark Gable.  En el text, llarg i sucós, es repassa l’activitat de la caça de pells a l’oest del gran riu citat entre els anys 1830 i 1840, aproximadament; s’hi relaten les exploracions que ampliaven la Frontera, les difícils relacions amb els indígenes, els llargs hiverns inclements i les primaveres esclatants, les topades amb els grizzlies i amb els búfals, com es posaven les trampes per capturar els castors, com es feia el pemmicam… Hi surten Kit Carson, Jim Bridger, John Colter, Jedediah Smith…, personatges mítics de la Frontera. Més recent és el llibre (un altre) sobre la guerra del Vietnam, Persiguiendo a Cacciato, de Tim O’brien (Contra). Conec altres escrits d’ell, per exemple: Las cosas que llevaban los hombres que lucharon. He llegit La biografía del silencio (Siruela), de Pablo d’Ors, i La sed, de Paula Bonet (Planeta). La primera és una lectura assossegada i aconselladora (quasi una introducció a la meditació); la segona, amb profusió d’imatges certament tenebristes, és intensa i inquietant, quasi agressiva i alhora d’una tendresa que no acaba de poder manifestar-se… Amb La perspectiva en urban sketching. Trucos y técnicas para dibujantes (Gustavo Gili) intentaré (ho prometo!) millorar els meus dibuixos urbans, tasca difícil; seguiré amb atenció els bons i senzills consells del dibuixant francés Bruno Mollière. I per acabar, un thriller: La substància del mal, de Luca d’Andrea (Rosa dels vents). A veure què serà i quins enigmes ens planteja. I tancaré aquesta entrada d’avui amb un apunt a retolador de punta fina fet en la muntanya, des del cim de Sa Rateta (o Sa Roteta), mirant cap el puig Major de Son Torrella:

Sí, aquest paisatge. Ha agradat molt. I no ho entenc. És improvisat, i a més en una estona en què no em sortia cap pinzellada oportuna o graciosa, d’interès. I és que fa setmanes que quasi no disposo de temps per posar-me a jugar (o a treballar) amb els pigments i l’aigua. Obligacions domèstiques m’ocupen el cervell. Però, si aquesta aquarel.la pot agradar, endavant, doncs, i gràcies! Mirant-la bé, crec que té uns llums interessants, atractius.

Mentretant, avançaré que un segon llibre amb textos poètics meus s’està preparant…