Miquel Rayó

Intento afermar la meva paleta de colors. Què difícil! Seguesc la que recomana Ron Ranson, ja ho sabeu, set colors només: French Ultramarine, Payne’s Grey, Raw Sienna, Burnt Umber, Light Red, Crimson Alizarin, i Cadmium Yelow (o Lemon Yelow). Hi afegeix de vegades el blau ceruli (Cerulean Blue) i el blau de Prússia (Prussian Blue), que m’encanta particularment, i també el Burnt Sienna. En Cesc Farré, admirable aquarel.lista i boníssim docent, ens va dir en un curs que el lavanda i el turquesa són molt útils… No conec el primer, però, entenc que per pintar la mar necessito un turquesa (per no haver de perdre temps fent la mescla fins a obtenir-lo). Quin turquesa? Farré usa, crec, un Cobalt Turquoise. També va dir que era útil el Neutral Tint, que estic provant. Serveix per, entre d’altres coses, fer les ombres (Ranson les fa amb una mescla de light red i ultramarí, amb la qual cosa ja evites un nou color a la paleta). Com veieu, el tema es mou entre dos pols: un, al qual m’agradaria lligar-me, diu que és millor tenir pocs colors, i aprendre els seus usos i possibilitats i a mesclar-los bé; i l’altre diu que cal una paleta ampla. Si vas, però, provant més colors, pots acabar amb una paleta confusa i ingovernable (al meu baix nivell de coneixements i de pràctica, i d’acord amb les meves expectatives: just passar l’estona). Aquí estic, doncs. De moment, ja he descartat els dos verds que tenia, l’indigo, el sèpia, tot i que aquests dos darrers m’encanten, i l’ocre groc. Tanmateix és vera que els verds no els usava molt i que és millor obtenir-los de mescles. En resum: cal practicar molt, fer moltes de proves i embrutar molt de paper. En aquest aspecte, tenc ara blocs d’A3, que me sembla una dimensió infinita. El gramatge (ai, els preus!) és variat: 225, 280 i 300. Ho són les marques (ai, dic!). Faig proves, i em desespero, francament. Aquesta n’és una. La fotografia és feta quan el paper encara està humit (podeu veure les ondulacions del paper encara moll). El paisatge és inventat (es nota que m’agraden les zones humides?), fet amb pressa només per veure la reacció del paper. M’agrada el llum (el de l’aquarel.la, no el de la fotografia, massa obscur).

Ja m’ha arribat la carta de La Galera, editorial històrica. Vull dir, la carta que em comunica el següent: “Periòdicament procedim a la revisió dels exemplars que hi ha en estoc al nostre magatzem amb la finalitat de poder sanejar les existències. Si trobem títols que tenen un nivell de vendes molt baix, ens veiem obligats a tirar endavant operacions de descatalogació i de destrucció de l’estoc. Malauradament, aquest és el cas de les vostres obres del full adjunt”. Ai, déu! Ai, ai, ai! És la carta que els escriptors més temem (més, fins i tot, que la que ens comunica molt educadament i molt formalment que els nostres textos nous no són aptes per ser publicats). I quines són les obres del full adjunt? Doncs: El raïm del sol i de la lluna (en estoc: 225 exemplars), El secret de la fulla d’alzina (541 exemplars) i Les ales roges (803 exemplars). Què hi farem? Per curiositat, miro la liquidació de drets d’autor de 2017, i s’hi confirma sense remei això del “nivell de vendes molt baix”: cap exemplar venut d’El raïm del sol i de la lluna i d’El secret de la fulla d’alzina, i 46 exemplars venuts de Les ales roges. Durant tot un any. Dades irrefutables. Així que, senyores, senyors: ja m’ha arribat. La carta. Les coses són com són. I ha estat bell, i molt, mentre que ha durat. No puc fer cap altra cosa que estar profundament agraït a La Galera, i a mi mateix, si se’m permet la vanitat. Gràcies a l’editorial per haver confiat amb la meva feina, i pel que fa a mi, gràcies per haver tengut la gran il.lusió i la voluntat suficient per escriure uns llibres que m’han donat moltes, moltes satisfaccions. No puc oblidar, ni voldria fer-ho, que amb El Raïm del sol i de la lluna vaig obtenir el premi Guillem Cifre de Colonya de 1982, i que amb Les ales roges vaig obtenir el Josep Maria Folch i Torres de 1987. I que qualcú de prestigi en el nostre món literari, en haver llegit El secret de la fulla d’alzina em va voler qualificar hiperbòlicament de “Tolkien catalanesc”! Mira per on (afegiu aquí l’emoticona d’èbria hilaritat). Són textos que me permeteren iniciar i consolidar el meu quefer literari. Naturalment, gràcies a qui estava i està encara al meu costat, permetent-me aquestes dedicacions. I gràcies als il.lustradors Francesc M. Infante i Ismael Balanyà. L’editor va ser Francesc Boada, un grandíssim professional. Els propietaris de La Galera, aleshores, eren els Dòria, vertaders pioners de l’edició de literatura infantil i juvenil en llengua catalana. Són noms gairebé històrics. Ha canviat el món editorial: res no en queda, just el nom, d’aquella editorial familiar. Han canviat els gustos literaris, el model de lector, el mercat del llibre, els temes d’interès, l’escriptura, la crítica… Jo mateix he canviat! Tot evoluciona. Què bé haver pogut participar tan positivament en aquella fase de la nostra literatura infantil i juvenil! Estam parlant de llibres editats els anys 1983 (El raïm…), 1985 (El secret...) i 1988 (Les ales roges). Han durat, doncs, 35, 33 i 30 anys respectivament. No és per estar-ne satisfet? No és per donar les gràcies? Els tres llibres han tengut vàries edicions, i suposo que milers d’exemplars venuts al llarg de tants d’anys. Qui pot saber si tendran una nova vida a partir d’ara? En recupero els drets a partir de dia 30 de setembre. Què en faré? No ho sé. Esperar, potser. I esperau vosaltres, perquè encara no he acabat: mil bilions de gràcies als nins i nines que, al seu moment, llegiren aquests llibres (i als seus pares i mares, i als seus mestres)! Creureu que, d’aquests nins i nines, encara me’n trobo -ara ja granats, molts amb trenta anys a les cames i molts amb fills en edat escolar- i em diuen que aquelles lectures infantils els són inoblidables? Puc haver somiat, com a escriptor, una més gran gratificació? Sens dubte, no.

Sobretot, als qui d’una forma o d’una altra rebérem la influència ideològica -molt profitosa, molt més oportuna- de Félix Rodríguez de la Fuente, quan érem joves, adolescents, encara quasi nins. No podem negar el pes específic dels seus pensaments, expressats en programes de ràdio, de televisió i en publicacions diverses, en la formació de la nostra primera consciència conservacionista, en les nostres primeres passes associatives en favor del medi ambient, de les espècies i dels espais naturals. El personatge és singular. Únic. Irrepetible. Félix era un potentíssim comunicador, en un país i en una cultura (la castellana) on generalment l’Acadèmia Científica no accepta bé la divulgació de la Ciència. En Benigno Varillas, que va viure i va poder ser partícep i cronista d’aquells anys, retrata Félix Rodríguez de la Fuente des d’una amplísima documentació. Què interessant la seva peripècia falconera! I les seves contradiccions! En Benigno Varillas (autor i editor alhora) ho fa d’una forma molt completa, i amb una boníssima escriptura, d’un castellà ric, envejable, i dens de pòsit rural, en aquest La estirpe de los libres. Una lectura que recomano molt sincerament. No tant per acceptar sense debat ni reflexió tot el que el bon amic en Benigno Varillas hi inclou, sinó per comprendre millor, des de la mirada d’aquest, la figura de Félix, l’abast de la seva acció, l’interès indubtable de les seves propostes. Les d’en Benigno, relacionades amb la recuperació d’un estil paleolític d’ocupar els espais rurals deixats a l’abandó, són també molt estimulants, amb hipòtesis per explorar… El llibre ens deixa amb alguns interrogants: què hauria passat, si en Félix no hagués mort tan (relativament) jove? Què hauria estat del moviment ecologista? De l’ecologisme més polític? Lectura súper, doncs. Un text vibrant. Conservacionistes: no vos el perdeu! Acabo amb aquesta aquarel.la, feta de fa uns pocs dies. Llàstima que la fotografia tengui poc llum:

Que he abandonat els esketxos o les aquarel.les. Continuo. Poc a poc. Provant. El que passa és que, per mostrar aquestes feines uso l’Instagram, que em sembla el mitjà, la xarxa, més adient. No obstant, i pregant disculpes per la mala qualitat de les fotografies, sempre més fosques del que jo voldria, vet aquí dos petits paisatges (intuïtius) que avui mateix he estampat en els papers:

Però, tot i la peresa, vull fer aquesta entrada i comentar les lectures fetes o encara pendents. Algunes, no totes. Dels nous creadors de les aventures de Corto Maltès, Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero, que segueixen amb fidelitat les pautes del personatge creat per Hugo Pratt, llegesc Equatoria i Bajo el sol de medianoche. Mentretant, en Josep-Francesc Delgado, un dels autors més interessants de la literatura catalana actual, m’envia -i jo el llegesc immediatament amb passió, just havent-lo tret del sobre de Correus- el seu estudi sobre El món de Michael Ende: vida, obra i Antroposofia (Pagès editors), que resulta ser interessantíssim. Permet conèixer millor Ende i la seva obra, les dimensions soterrades en cada text seu, els valors, els alens. I també permet saber més del mateix Josep-Francesc, del seu quefer i de les seves preocupacions literàries. Molt recomanable. Conquista de lo inútil, de Werner Herzog, el director de cinema, ha resultat ser un els millors textos que he llegit aquests darrers anys. El publica, molt bé, Blackie Books, en format butxaca. És un dietari del procés de filmació de Fitzcarraldo. El text és delirant -perquè és la crònica d’un deliri, realment-, riquíssim, potentíssim. Amb igual interés he rellegit les Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh (en edició de Círculo de lectores, que trobo en molt bon estat a la llibreria de segona mà), no exemptes de deliris, també, i no he pogut evitar, novament, la sensació de pena, d’injustícia. Vincent Van Gogh hauria estat un grandíssim escriptor igualment que és un grandíssim artista. Quanta passió en la seva obra pictòrica, i quanta en les seves cartes al germà còmplice! Són admirables les seves reflexions sobre els colors. Van Gogh tenia uns altres ulls, els ulls d’un déu. Andrea Wulf escriu una biografia del viatger i naturalista Alexander Von Humbolt: La invención de la naturaleza (taurus). Humbolt és fascinant. Ho sé, perquè conec de passades lectures part de la seva obra científica i dels seus viatges per Sudamèrica, i espero confirmar-ho amb aquesta lectura. Me deixa el llibre un bon amic: li demano paciència, perquè són moltes de pàgines. I per acabar, penso embarcar-me, en poder, en l’embolic de la física moderna a través de l’obra Historia del tiempo. Del Big Bang a los agujeros negros, de Stephen W. Hawking (Alianza). Espero no perdre’m en els enigmes laberíntics de l’Univers.

No tocar. Ni una sola crítica, en vull sentir. Ho deia Marcel Proust: les lectures de la infantesa han de romandre a banda. Llegir, de nins o d’adolescents, era una altra cosa. D’adults ja no llegim igual. És difícil, ara, que ho facem mossegant-nos el morro inferior, corpresos per l’aventura que ens expliquen els textos… Que ningú no critiqui, doncs, Jules Verne. Que ningú no critiqui que, jo, de temps en temps, necessiti rellegir-lo o llegir-lo. Ara, he trobat en la xarxa una novel.la en la qual potser parla de l’Evolució… El poble aeri, es titula. Deu ser una de les seves darreres obres. He d’assabentar-me’n. No l’he llegit mai, aquest relat de Jules Verne. Això és segur. Ho faré aviat. I això és seguríssim! No sé si ho faré abans o després de llegir aquest interessantíssim recull d’articles i d’estudis sobre l’autor i les seves obres i els seus temes que ha publicat la Universitat de Saragossa: De Julio Verne a la actualidad: la palabra y la tierra. En qualsevol cas, he de tenir temps. Les falzies ja han partit de Ciutat. Bon viatge!

Ignacio Sánchez-Cuenca ja va demostrar (i posar en evidència) en La desfachatez intelectual la gran buidor argumental de fons dels intel.lectuals de capçalera de la premsa que sosté el règim espanyol de 1978: Vargas Llosa, Savater, Azúa, Muñoz Molina, Cercas, Carreras, Juaristi… Autors (i qualque autora) sens dubte interessants en el seu quefer literari, però, desbocats en tant que aportadors d’opinions a la societat espanyola, com si aquesta existís, uniforme i crèdula. No poden argüir ignorància: és gent informada. Més ben dit: són ignorants de moltes de coses, però no saben reconèixer les seves mancances i es creuen en la possessió de la veritat. Opinen del que sigui. Amb tòpics, generalitzacions, sentències de pare prior, frases fetes… Voluntàriament han renunciat a saber, a voler comprendre, a acceptar que altres tenim altres opinions. En els seus escrits, els arguments ad hominem són freqüents, perquè en general menyspreen tothom que no pensi com ells. Són prepotents. Fa massa anys que dominen el mercat espanyol de les opinions. També a la premsa de Mallorca en tenim: Aguiló, Papell, Huguet (el seu darrer article és una clara apologia del franquisme!)… La seva opinió política val tant com la de qualsevol parroquià d’una taverna o la de qui fa coa al supermercat. Tant com la meva, doncs. Per això el seu vot val tant com el meu. Hom els ha posat fa dècades en una trona privilegiada (El País, El Mundo, ABC, La Razón, La Vanguàrdia, El Periódico…), perquè pontifiquin i determinin línies ideològiques; s’han esmerçat molt per sostenir l’Espanya bipartidista, borbònica i sempre sobretot anti-nacionalista, quan el nacionalisme a combatre no és el seu, el que ells practiquen, el nacionalisme espanyol. Han sabut substituir intel.ligentment “pàtria” per “constitució” i “democràcia” per “estat de dret” o per “llei”… Dels nacionalismes no espanyols n’han dit burrades impunement. I així ens va. Han fracassat. I ens han fet fracassar com a societat democràtica. Penso des de fa anys que ells són els principals responsables de l’odi anti-català i anti-basc, i de rebot l’anti-espanyol, llargament covat en aquells diaris (i en infinites tertúlies de ràdio i televisió). La seva aversió ha creat una terrible ideologia, resumida en l’agressiu “¡A por ellos!“, que el rei ha avalat amb un discurs infame, i que empeny el jutge-torero Llarena cap el ridícul internacional, que protegeix la caspa política, i la repressió. Són incapaços de fer anques enrera, d’intentar avaluar-se. Espanya no s’equivoca; són els altres: Alemanya, Escòcia, Bèlgica, Anglaterra, Suïssa…, els que van equivocats. Podrien ajudar un poc a rebaixar tibantors. No ho faran. S’esbucaria tot el seu xiringuito partidista, mediàtic, judicial. La lectura de La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana és un exercici necessari, perquè despulla i tomba el xiringuito nacionalista espanyol martasanxista, pel que fa a l’actitud d’Espanya cap a una bona part del seu poble. La conclusió final de Sánchez-Cuenca és aterridora, però, ja l’hem comentat en altres llocs: els espanyols, si tot és per sotmetre el nacionalisme basc o català, estan disposats a admetre rebaixes molt significatives en la qualitat de la seva democràcia. De la meva. Ho estan fent. I els agrada que així sigui. I aquells intel.lectuals callen com a morts. Ho va dir Lluís Llach al darrer programa FAQS de TV3: el franquisme mai no el va tancar a la presó, la democràcia espanyola actual tanca cantants a la presó. Crec que també vol tancar independentistes. Ni que sigui amb mentides judicials i prevaricacions vàries. O amb noves lleis de prohibició d’ideologies. Tant és: aquells intel.lectuals justificaran qualsevol mesura si es tracta de “salvar la Unidad de España” o per eliminar els que, diuen, “quieren romper España“.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, avui:

Toca. Repasso lectures, i en faig de noves, per preparar la xerrada que he de fer en el context dels Dijous del GOB el proper setembre (segurament), a l’inici del curs 2018-2019, i que coordina el bon amic Xavier Manzano. En la xerrada parlaré de com, d’infant i jove, algunes lectures i pel.lícules me feren naturalista i conservacionista. O m’ho penso. Entre les lectures repassades, destaco aquestes aventures seleccionades d’Eustaqui Morcilló i Babali (després Babalí), de Bruguera (i abans del TBO), dibuixades pel gran Benejam, nascut a Ciutadella, per cert. He pogut trobar-ne un exemplar a la biblioteca municipal Josep Maria Llompart de s’Escorxador, de la qual en sóc membre. No coneixia el llibre de Barbara Gowdy, El tesoro blanco: veurem què serà. Va d’elefants. Amb ganes llegiré Cazador blanco, corazón negro, de Peter Viertel (Berenice). Fa molt de temps que vaig veure la pel.lícula (Clint Eastwood). Tractava del rodatge de La reina d’Àfrica, una pel.lícula molt divertida, entranyable, i de com el seu director, John Huston, el que volia era caçar un elefant… En la conferència parlaré precisament de caçadors blancs. Las reinas de África és el títol del llibre de Cristina Morató (Plaza&Janés), i s’hi presenten noms i aventures de moltes dones mai no tingudes en compte realment, tot i les seves aportacions a l’exploració i coneixement del continent. Justa reivindicació: eren totes unes dones admirables, valentes, insuperables. Rellegiré Las verdes colinas de África, d’Ernest Hemingway, El cazador blanco, de John A. Hunter, Los misterios de la selva, d’Emilio Salgari, perquè recordo que hi cita el goril.la, El sueño de África de Javier Reverte, Las raíces del cielo de Romain Gary…

Vet aquí una frase molt interessant, que em causa sorpresa i que em fa reflexionar sobre les nostres capacitats -les que provénen de la pura animalitat de la nostra espècie. O sigui, de totes les nostres capacitats, innates i/o apreses (tanmateix aprenem perquè som animals i cream perquè l’Evolució ens ha menat a “crear” com a estratègia d’adaptació). L’anoto de la lectura d’una biografia força ben escrita del científic Konrad Lorenz, un dels creadors de l’Etologia, o ciència del comportament (per dir-ho pla). Diu: “A Lorenz le agrada mucho un comentario de Julian Huxley, según el cual si nosotros también fuésemos animales olfativos, no existirían observadores de aves, sino husmeadores de mamíferos” (Lorenz, d’Alec Nisbet. Biblioteca Científica Salvat, p. 28). Genial! Llavors, si així hagués estat, com seria el món? Com, la Cultura? Com, el llenguatge? Com, la Literatura?