Passes per la llibreria de segona mà que hi ha molt a prop de ca-nostra des de fa uns mesos, t’hi atures, repasses les prestatgeries, i cada vegada hi trobes qualque cosa interessant.
Per exemple, aquestes Confesiones inconfesables de S
alvador Dalí, el geni i el foll, el venedor de fum i el grandíssim artista. L’he començat a llegir i és francament una immersió en el món delirant del personatge. Fins a quin punt Dalí era ell o només una representació interessada? Segurament les Odas de Ricardo Reis, un dels heterònims de Fernando Pessoa, pacificaran posteriorment el meu cervell alterat o francament irritat per les excentricitats i per l’histrionisme de Dalí. O també em produirà assossec la lectura d’aquest Las consolaciones de la filosofía, d’Alain de Botton, del qual ja tenc i el rellegesc sovint un llibre que dedicà a la filosofia de Montaigne, confesso que un dels meus referents en els darrers anys. M’interessa molt Montaigne. M’hi sento cone
gut. En aquest parla de Sèneca, de Sòcrates, de Montaig
ne, de Schopenhauer… Per descomptat que, després, el meu cervell haurà d’esforçar-se de valent amb Los tres primeros minutos del Universo, una divulgació de Steven Weinberg, que em semblà molt interessant. Ja ho veieu: diversitat i economia. Són llibres en bastant bon estat. I si t’en canses, els tornes a vendre o els regales en una botiga de qualque associació de suport social. Lectura, això n’obtenc. Imagino que els Reis me’n portaran més. Mentretant, continuo provant les aquarel.les. Necessito paper nou i més gran. Diferent de gramatge. Control.lar l’aigua, per descomptat. Vaig aprenent. Poc a poc. Crec. I si no, passo el temps sense incordiar ningú. I això ja és molt. De tota manera, enguany he de fer un parell de passes cap endavant: ampliar el paper, com he dit, treballar au plein air, mesclar i aplicar colors amb força, eixamplar l’espai de les mescles a la paleta, atrevir-me a explorar sobre els models que m’interessen…
