Miquel Rayó

El format és petit, quadrat (20 x 20 cm), 280 gr. Què diferent és cada paper! Simplement, ara aprenc amb aquests a no posar massa aigua o a no posar-ne massa poca. Insistesc amb els paisatges, perquè aquest és el tema que m’interessa treballar. M’agradaria atrevir-me a fer-ho au plein air… Encara és prest! A veure quan puc envestir els papers de format A3.

Papers de diferents gramatges (o com es digui). Aquests són de 280 gr. Implica saber mesurar millor l’aigua, un aspecte essencial. El pigment no llenega tant i no es difon tant, o tant com a mi m’agrada. Freqüentment hi queden rebaves… De tota manera, pel que jo faig o pretenc fer (watercolor fast & loose: aviat i sense manies), ja me va bé això d’anar provant. Preferesc la textura del paper de 300 gr. Però, com que en tenc dos blocs (raó: eren molt econòmics), no me queda altre remei que practicar i practicar. Tot anirà en un sentit positiu. Aquestes són d’ahir. Paisatges amb un punt d’abstracció. O d’il.lusió.

L’Orient (una part de l’Orient) per a infants: dues propostes interessants. Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

Aquest febrer ha començat amb incomoditats per a mi: tossina i febre, Paracetamols i desgana, fatiga sense fer res… Vaig passar molt de fred a Campanet, fa dos dissabtes, mentre que fèiem un curiós itinerari pels llocs literaris del poble (Llorenç Riber i Miquel dels Sants Oliver, com a referents), i les conseqüències han estat dolentes. Fa dies que quasi no surt de ca-nostra. Avui, intentaré recuperar certa normalitat. De moment, ja he anat al súper. Vaig retrassat de lectures, i no en parlem de dibuixos i d’aquarel.les: ja no sé el que són! Paciència. Esperar. Recuperar. Continuar. Així mateix he preparat el power point i els textos que usaré dia 6 de març en la presentació del meu nou llibre Llibres i literatura de muntanya a l’illa de Mallorca, que edita Lleonard Muntaner, una presentació que farem al Club DM, en el marc del programa d’actes de la 9a mostra de Cinema de Muntanya de Palma, gràcies a la invitació dels seus coordinadors principals Tomeu Tomàs i Ferran Tolosa. Aniré informant de tot això. Amb tot, faig ara mateix dues lectures molt interessants. La primera: Notes del capvesprol, de Josep Pla (Destino), sempre admirable i sempre per analitzar des de l’òptica d’un escriptor (o de qui vol ser-ho). La segona, que tenia pendent des de Reis: Las viejas sendas, de Robert MacFarlane (Pre-Textos), que tracta de caminades i d’itineraris a peu per diferents parts de la Gran Bretanya i, també, de fora d’ella. Hi ha una tercera lectura pendent: el nou poemari d’en Sebastià Alzamora, La netedat (Proa). A veure què. D’abans de l’emmalaltiment és aquesta aquarel.la:

La ressenya d’avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

Una lectura generosa de La nuesa del silenci (El Gall, 2018), a la revista digital sonograma.org. Gràcies!

El de Miquel Àngel Llauger. Avui, la ressenya al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca.

M’ha decebut un poc la lectura del llibre El muchacho salvaje de Paolo Cogneti (minúscula), una crònica de la seva estada de, diguem-ne, reparació literària en una casa dels Alps, un poc enfora de tot i de tothom. Potser esperava una altra cosa, i les expectatives de vegades frustren. No he trobat que tengués l’interés de, per exemple, La muntanya viva, que ja vaig presentar en una entrada anterior. No obstant, és possible que el llibre de Cogneti enganxi qualcú, i per això em plau incloure’l aquí. Molt més interessant em resultarà aquest primer aplec ordenat de relats holmesians: Les aventures de Sherlock Holmes. Relats, I, que edita amb molt bon gust Viena. Els relats d’Arthur Conan Doyle sobre la seva més coneguda creació són sempre atractius, tot i que jo preferesc el professor Challenger, més simple, i més aventuresc. La lògica, i el tarannà quasi psicòtic del detectiu, m’inquieten. Confesso que no sóc lector de contes de por ni de novel.les de detectius. La novel.la negra és un camp quasi desconegut per a mi. Kes, de Barry Hines (Impedimenta) porta un llast. Té alhora, al meu parer, el to d’un clàssic modern, però li pesa el que hagi quedat un poc desmodat, i sobrepassat per l’allau de novel.les més recents sobre el tema dels adolescents inadaptats. Va obrir un camí. Tot i això, la lectura, no gens dolça, és positiva: la relació del protagonista amb el seu xoriguer -ensinistrat, però lliure i tanmateix salvatge- és commovedora. Mentretant, continuo amb les meves proves de colors. He canviat de paper, i no obtenc els resultats que em pensava obtenir. Vaig trobar una oferta de papers econòmics, de 225 gr i de 280 gr, i no els comprenc encara. El problema és que en tenc dos quaderns nous i sencers, i me’ls hauré de menjar. A veure si m’hi pos amb ganes. Potser és un problema de proporció i equilibri entre l’aigua i el pigment. Questions que jo no doino de cap de les maneres. Penjo dues proves: la marina amb ones és feta amb paper de 300gr, i trobo que té més vida. No n’estic content. Paciència.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya:

Anam fent. Ara, proves amb llums i reflexos a l’aigua (tot amb molt d’atzar):