Miquel Rayó

Imaginàries, òbviament:

Vaig saber de l’existència de les Sundarbans, el gran i complex delta del golf de Bengala, com d’altres tantes coses, gràcies a la lectura d’una novel.la d’Emilio Salgari titulada Los misterios de la India (de l’Editorial Ramón Sopena). Conservo el llibre ni que fos un tresor: ja el llençaran els meus fills! El vaig comprar en una paradeta del Ram, a Palma, a la Rambla. Aquí surten Kammamuri i Tremal Naik, i els temibles assassins thugs, que Salgari faria participar en alguna de les aventures del formidable Sandokan. La regió dels Sundarbans, Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, és una importantíssima reserva per al tigre de Bengala. No hi he estat mai físicament, ja m’agradaria!, però, ara hi torno a viatjar gràcies a la lectura d’un preciós, apassionat assaig sobre aquesta espècie i el seu profund i potent significat ecològic i cultural escrit per Sy Montgomery: El embrujo del tigre (Errata Naturae). Comentaré precisament això, que conec la naturalesa sobretot de les lectures que vaig fer en la infància i en la joventut, en la conferència que podeu veure anunciada en el cartell adjunt: De caçador de lleons a protector de voltors, que diré en el cicle d‘Els dijous del GOB el proper dia 11 d’octubre. Espero no defraudar els assistents. Cansasuelos (Libros K.O) i Cuidadores de mundos (Altaïr) són dues obres d’Ander Izagirre, periodista basc afeccionat a caminar, entre d’altres ocupacions i interessos. El primer llibre, breu, parla concretament d’un viatge seu per un GR italià que uneix Florència amb Bolonya i viceversa: Seis días a pie por los Apeninos n’és el subtítol. En los senderos. Reflexiones de un caminante, de Robert Moor (publicat per Capitán Swing) tracta també de caminades, de caminar i fer excursions per senders, de l’anar a peu… Per cert que d’aquest assumpte aviat en donaré noves importants per a mi: espero! No havia llegit mai L’Enèida, del gran Virgili, i ara he trobat en la llibreria de llibres de segona mà de prop de ca-nostra aquesta versió de Gregorio Hernández de Velasco (nascut a Toledo el 1555!), i la considero boníssima. Ja n’he llegit els tres primers cants, de dotze. És en vers, i en un castellà antic, solemne i alhora proper. Com és possible que sigui vigent per al meu gust? Doncs, ho és. Els clàssics són indestructibles. L’edició és de RBA, a càrrec de Virgilio Bejarano, catedràtic de la Universitat de Barcelona (no sé quan). Naturalment, cercaré una versió catalana, potser la d’en Miquel Dolç, per gaudir-ne una segona vegada. També he trobat en la llibreria de segona mà aquests Cuadernos de Lanzarote, 2, de José Saramago (Alfaguara), un autor que em costa de llegir, ho confesso. He de cercar el primer volum, i sobretot El último cuaderno. M’interessen molt els dietaris. I entre lectures i xerrades, intento no perdre el gust pels colors. Vegeu un exemple del treball d’aquests dies.

La portada del suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca d’avui amb la ressenya del bon treball de Josep-Francesc Delgado sobre la vida i l’obra de Michael Ende, tot un clàssic de la literatura infantil i juvenil:

Per a la vergonya de l’Espanya políticament ignorant, violenta i poruga que no ens mereixem, i per a la vergonya de qui no n’ha dit res i ha preferit i prefereix la repressió policial i la mentida judicial a la solució pacífica, democràtica d’un referèndum. Imposar en lloc de comprendre: vet aquí el pensament polític espanyol de sempre.

Una vegada més. L’any anterior, també el vàrem baixar. Enguany, dimecres passat, amb quatre bons amics, un dels quals, el boníssim fotògraf en Jaume Gual, m’envia algunes fotos de l’excursió. N’adjunto una de l’estona que dedicàrem a visitar la sortida de Sa Fosca. Hi havia un poc d’aigua, i en queia. M’agrada el torrent. Me cansa físicament, i m’esbraona, però, no em cansa esportivament ni emocionalment. El paratge és bellíssim (una àguila calçada, per cert, i voltors lleonats i negres sobre Escorca), tot i que al final sempre hi trobes massa gent. No hi podem fer res, de moment. Una cosa he de dir: tres punts hi ha, al torrent, que m’incomoden molt. Tres llocs on cal fer un salt, on no és possible deixar-se caure o llenegar voluntàriament o despenjar-se. Cal saltar. Aquests tres salts els temo. Ja no salto eficaçment. Sembla com si les cames haguessin perdut flexibilitat, capacitat d’esmorteir l’impacte del meu cos contra el sòl de pedres. L’any vinent, quan travessi el torrent, hauré de pensar una estratègia per fer aquests tres passos, per superar-los sense impediments. Qualcú haurà de quedar darrere per sostenir una corda amb la qual jo pugui deixar-me caure, simplement això.  De corda, sempre en duc un tros, quan feim el torrent.

Una generosa ressenya d’en Pere Martí i Bertran de La nuesa del silenci, a la Revista de Catalunya (juliol de 2018). La penja al seu web l’editorial El Gall. Gràcies a tots.

La ressenya del passat dijous al suplement Bellver del Diario de Mallorca (mentre que jo era voltant per Sicília, de turisme):

Sí, escric. Veurem què en sortirà. Avanço que no es tracta de ficció, de la qual ara no en sóc capaç de repuntar dues frases condretes. Llegesc. Això sí. Oest (Edicions 62), per exemple, és una curiosa novel.la breu de Carys Davies, que ens parla d’un viatge en cerca de monstres que no existeixen o que ja no existeixen. Com que la cerca es fa en els anys posteriors de la gran exploració de Lewis i Clark més enllà del Missouri, tot és possible a l’Oest desconegut, fins i tot l’existència de bèsties no catalogades. La revista de viatges Altaïr ha dedicat un monogràfic a un tema que m’entusiasma i que he treballat amb lectures i textos propis: El arte de caminar, amb col.laboracions d’autors i autores molt distints. Me servirà molt, segur. Rellegir, en aquest sentit, La passejada del raríssim Robert Walser és un plaer. Vet aquí un text encisador, misteriós, d’aquests que, sense saber-ho explicar del tot, deixa empremta sense parlar de res o per ventura parlant de gairebé tot. Obra admirable, editada ara per Flâneur. L’edició té un complement preciós de G. W. Sebald, un altre autor de culte, certament. Dels llibres per a la pràctica de l’aquarel.la que vaig comprant a través d’Amazon (llibres de segona mà i del mercat del Regne Unit, que és d’on solen provenir tantes coses bones en cultura i difusió de coneixements) me vénen agradables sorpreses com ja he dit en qualque altra ocasió. Ara, me n’ha sobtat una d’aquest exemplar de Big Brush Watercolor, de Ron Ranson, mestre meu virtual i textual (ja que no pot ser-ho físicament). Resulta que el llibre ha pertangut a una biblioteca pública de Northamptonshire.  I ha vengut a parar en les meves mans! Un altre llibre de Ranson adquirit per la mateixa via fa uns mesos pertanyia a un grup d’afeccionats a l’art de Collingham, idò! La teranyina de les afeccions ens embolica a tots a la llarga en aquest món globalitzat. Divaga molt intel.ligentment sobre aquest tema, entre d’altres que es preveuen en el futur, i que preocupen, la darrera obra de l’historiador Yuval Noah Harari, autor d’assajos importants, que ja hem llegit i comentat aquí al seu moment (Sàpiens, Homo Deus). El nou títol és 21 lliçons per al segle XXI (Edicions 62). Molt interessant.

El suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca torna de vacances: avui la ressenya d’un llibre amb curiositats sobre dones creatives i pràctiques: gràcies a elles i als seus invents vivim molt millor.