Miquel Rayó

Oronelles i falzies. La primavera s’acosta, doncs. Avui hi feia vent, un ventet que incomodava, al Salobrar. Hi he arribar devers les vuit, amb cel ennigulat, i he partit a les onze un poc passades, quan ja dominava el sol i l’oratge ja era prou teb per oferir l’assossec que sempre hi trobo, en aquest lloc. Enfora, la mar bramava, i els cimals dels pins es queixaven en les dunes. Hi havia pocs flamencs, una seixantena de becs d’alena, alguns avisadors més dels que hi han romàs durant l’hivern (són missatgers de la primavera, també), les ànneres blanques de sempre, abundants, els collblaus també abundants, un grupet de cullerots, dues cetles blanques, un mínim de vuit arpelles, i una més que no he sabut identificar, potser la pàl.lida…, un mascle. Era massa lluny per a les meves òptiques. No he vist cap agró, i només un o dos agrons blancs. El vent fa que les aus s’ocultin. Hi havia busquerets de cap negre, vitracs, butxaquetes, titina groga. Però, quasi no s’han deixat veure. Més tard he començat a observar els cames llargues: passa-rius, qualque cama rotja, esbarts reduits de corriols variants i menuts… Poca cosa. Entre els becs d’alena m’ha semblat veure, de bon matí, un cegall de mosson de coa negra… He fet, abans de partir, uns apunts ràpids del paisatge. Feta de fa uns dies, penjo ara aquesta aquarel.la. És un fragment de paisatge inexistent, que m’agrada. Sembla tardoral o directament hivernenc. Imaginacions.

Amb un petit error d’expressió. Llàstima! Sempre ens en passen per malla. El lector que el descobreixi sabrà disculpar-me’l. N’estic segur. Avui, dia 8 de març, al suplement Bellver, del Diario de Mallorca.

Al noticiari d’ib3 televisió, una breu ressenya de la meva participació en la 9a mostra de Cinema de Muntanya de Palma, amb la presentació del llibre titulat precisament Llibres i literatura de muntanya a l’illa de Mallorca, editat per Lleonard Muntaner, Editor, que ja podeu robar a les llibreries. En l’acte, vaig tenir l’ocasió de saludar vells amics caminants, i també de fer noves coneixences en aquest món tan divers i enranyable del muntanyisme mallorquí.

Ja vaig dir-vos que tenia llibres comanats i per adquirir i, obviament, per després llegir. Massa, com sempre. I massa pocs. De tot tipus, a més. Dues obres d’autoria local, en primer lloc. El bon amic en Pere Estelrich m’obsequia el seu El misteri del llibre del cant gregorià (Documenta), una novel.la juvenil que llegiré amb gust i amb atenció. I na Rosa Planas, també amiga, lectora i estudiosa, crítica literària i novel.lista, ha publicat fa poc a Olañeta Del doctor il.luminat al doctor fosc, un títol certament enigmàtic i prometedor. Crec que és un llibre ambiciós i que deu aportar pistes molt curioses sobre els quefers del pensament. Veurem. Espera a la prestatgeria amb les altres novetats (per a mi, novetats; tal vegada no ho són en realitat). De Suso de Toro llegesc sovint els seus articles sobre Catalunya. Tal vegada és un dels pocs autors, diguem-ne espanyols (ell és gallec, i per això en sap), que comprèn o intenta comprendre i sobretot explicar la situació del nostre país (Catalunya) i del nostre Estat (Espanya). Pens, però, i per això m’interessa molt més, que el seu Esdevenir humil (Gregal), és quelcom més personal i íntim, més ric, més il.lusionant. Per ventura són reflexions des de l’experiència vital i literària. Veig que són textos brevíssims… Quan un autor torna gran potser necessita reflexió i calma. Byung-Chul Han (no tenc ni idea de com s’escriu aquest nom correctament en català) és un filòsof coreà que aporta interpretacions del món d’ara mateix, de la societat. En tenc dos llibres pendents de llegir: En el enjambre i El aroma del tiempo, que és el que em fa més ganes. Els edita Herder. Finalment, engrescat com estic amb la presentació -demà- del meu llibre sobre Llibres i literatura de muntanya, del qual ja us n’he parlat en entrades passades, he llegit Correr o morir del fenòmen Kilian Jornet (edita NOW). És interessant. Això sí: la seva activitat en la muntanya -incontestable, admirable, portentosa- no pertany al meu imaginari muntanyenc. Jornet és lector. Bona cosa.

Proves, insistesc. 20 per 20 cm, 280 grams (paper de rebaixes: si el que faig en una cara no m’agrada, uso l’altra per veure de fer qualque cosa més atractiva; si no surt: paperera). Tenc un problema amb un pinzell. Amb un hake. Vull intentar recuperar-lo… Potser l’he maltractat. Cal aprendre a tractar bé els materials. Veurem.

Imperativament. Perquè estan passant coses francament decebedores i preocupants, i el que ve no és millor. Assistim, incrèduls i esverats (al menys jo), a la degradació de l’Estat espanyol i de les seves institucions, i a l’escapçament progressiu de la seva democràcia (l’economia espanyola ja fa temps que va de rota batuda). El país continua lligat a toreros, cupletistes i tricornis. Però, no vull parlar d’això aquí. Els (pocs) lectors d’aquest web no us ho mereixeu (ni teniu per què compartir el que jo hi escric). Vull parlar de què el nostre bon i vell amic Vicenç Sastre inaugura dia 1 de març una mostra de dibuixos i aquarel.les de torres de defensa al Castell de Sant Carles, i vull parlar de les (per ara, poques) lectures previstes per a aquest mes que ve. Tenc, això sí, una llarga llista de llibres per comprar o per demanar en prèstec a la biblioteca. Un altre dia l’exposaré. Aigües desprotegides (editat en la preciosa col.lecció de poesia Jardins de Samarcanda de Cafè Central-Eumo) és el darrer poemari d’Antoni Vidal Ferrando, santanyiner fecund. Els pocs poemes que n’he llegit anuncien un gran recull. Antoni Vidal és un dels grans poetes vius de la llengua catalana, o sigui del món sencer. Escriu des de fa anys de forma magistral. I el rumb que treballa darrerament -des del deliri o el somni, amb una tendra i compassiva, i de vegades cruel, fantasia esbojarrada- em causa admiració. El segon llibre és tota una altra cosa. La cabra, espècie invasora a les Balears, un títol i un contingut més prosàics. És una obra col.lectiva i de gran interés per a la gestió conservacionista del nostre espai natural més emblemàtic a hores d’ara, la Serra de Tramuntana. En són autors: Eva Moragues, Joan Rita, Josep Antoni Alcover, Oriol Domènech i Joan Mayol (l’edita Lleonard Muntaner). A veure si aconseguim posar fites netes en el debat -ja certament histriònic- sobre què fer definitivament amb la cabra a les muntanyes de Mallorca. Continuo fent aquarel.les, proves de colors, tasts de paper. Aquí en teniu dues, sempre paisatges, sempre platges o costes, marines:

Al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca, dos àlbums diferents en to, estil i argument; molt interessants, els dos: 

Sempre m’ha agradat la literatura de muntanya, les cròniques de les exploracions als cims més alts del món o els relats dels escaladors que iniciaren l’alpinisme i el desenvoluparen abans de convertir la muntanya en un circ i l’alpinisme en un espectacle o en un negoci o en modalitats tan sofisticades que ja no les entenc (i per a les quals ja no cal la muntanya). M’agraden també les ficcions on la muntanya és l’àmbit de l’aventura i del creixement personal, i els llibres que parlen de caminades, de camins… N’he fet conferències. D’elles, he pogut redactar el text que ara tendrà, a la fi, forma de llibre gràcies a Lleonard Muntaner, Editor. És una primera aproximació al tema a casa nostra. Una altra petita aportació meva a la història de l’excursionisme a l’illa. N’estic satisfet, què voleu? Aquí teniu la tarja d’invitació a l’acte de presentació:

Convocats per la directora del Diario de Mallorca, na Maria Ferrer, i pel coordinador, en Pere Estelrich, ens reunírem divendres passat al Club DM els col.laboradors del suplement cultural Bellver. No hi som tots, però, ja n’hi ha! Vegeu la nota de premsa aquí. La fotografia és un document.

Un bon llibre i un bon entreteniment: novel.la d’aventures, d’intriga, d’emocions… La protagonista, sensible, intel.ligent i valenta, és un personatge molt, molt singular. Un cor de subjectes entrenyables. La ressenya d’ahir al suplement Bellver, del Diario de Mallorca.