Miquel Rayó

Aquest cap de setmana pasast he assistit a un curset impartit pel molt boníssim aquarel.lista Cesc Farré sobre la pintura de l’aigua (mar, ones, esquits, transparències, rius…). Ha estat molt interessant, perquè en Cesc és molt bon comunicador, i ha resultat molt intens (em fatiguen, cursets tan densos, però em són molt útils per veure i aprendre). S’ha desenvolupat a Palma al taller del també bon artista David Santos, amfitrió amable. De les tres pràctiques fetes només en puc mostrar dues, perquè la tercera és francament abominable. Aquí teniu, doncs, dues marines a la manera d’en Farré; una amb barques i reflexos i l’altra amb una ona que romp en la platja com a tema principal. Caldrà practicar molt més, en soc plenament conscient!

Un poquet més de lectura i de crítica. ARM? Alguna reflexió més? Que els opinadors de lectures ens podem equivocar, com apuntava en l’entrada anterior, crec, és ben segur. Probable. Possible. En tenim dret, els lectors, d’equivocar-nos. Vegem-ne un exemple. M’han passat darrerament d’una editorial els volums d’una sèrie “perquè la llegesquis i en gaudeixis”. Gràcies. És una sèrie que ha resultat premiada volum a volum, i no dubto que merescudament premiada. No he pogut ni acabar el primer volum: no em diu res. Llegiré el segon i els altres volums? Per a què? Estic equivocat? És possible. És probable. És segur? Sóc injust? És injusta la lectura o el veredicte que la lectura, en aquest cas la no-lectura, em faria lliurar? Què difícil! Com justifico aquesta disparitat de criteri amb aquests altres lectors que han premiat una tan gran feinada? Qüestió de gustos? D’interessos propis? De circumstàncies sobre les que n’ignoro el sentit? Els personatges no acaben de resultar-me atractius. El relat és demorat; podria portar més ànim… Podria apuntar més notes de la meva lectura. En definitiva, no ressenyaré la sèrie al suplement Bellver. O sí? Perquè, aquí se’m planteja un repte, o una obligació. M’hi empeny el respecte que dec a l’autor o l’autora (no vull donar pistes) per la seva gran i llarga i tenaç feina literària. I si el meu error de lector, de crític, queda en evidència quan llegesqui el segon volum, o quan m’enfronti al tercer o següents? L’autor també té drets. I un dels drets que té és el de ser llegit. Ho faré, doncs. Llegiré amb gust el segon volum de la sèrie. Potser no en tregui gust, al final. Però, puc assegurar que començaré la lectura amb gust. Pel dret que en té l’autor. Pel respecte que em mereix l’opinió dels altres premiadors. O per contrastar aquesta seva opinió amb la meva. A la feina, doncs! ARM? Doncs, sí: mai no he pogut llegir les sis darreres entregues de la sèrie de Harry Potter. M’agradà molt el primer volum. Del segon, vaig cansar-me’n abans d’arribar a la meitat. Els altres ni els he començat. Li reconec mèrits, a la sèrie del personatge Potter, molts, i interès. Són indiscutibles. Ho són? Però, dels set volums me’n sobren sis.

Merescut parèntesi estival. Durant el mes d’agost, el suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca no es publica. Beníssim! Puc espaiar així les meves lectures de llibres per a infants i joves dels quals fer-ne la ressenya crítica (què és això?, què vol dir?) és la meva principal funció en el suplement. De vegades, no obstant, el coordinador em demana que comenti alguna altra obra no-LIJ, generalment de qualque autor local, o d’altres vegades sóc jo mateix qui proposa de fer un comentari crític de qualque llibre que m’ha plagut llegir. El coordinador és benvolent i comprensiu. Són bones ocupacions i les faig amb gust. A la prestatgeria de lectures pendents hi ha encara molts de llibres. Poc a poc vaig triant-los. Els llegesc. Alguns els deixo quan ja no em diuen res. Abans no era capaç d’aquest gest de refusament, que ara és imperatiu i que de cap manera vol ser de menyspreu vers l’autor o vers l’obra: simplement és que l’obra concreta no em diu res, que l’obra, aquesta obra, me cansa, que el que s’hi conta no estira la meva atenció a bastament. No puc perdre temps. No tenc paciència. Quins títols de LIJ reservo per a una lectura crítica durant aquest mes? Per ara, aquests tres: La cançó del cucut, de Frances Hardinge (Bambú), Doc Doggie. Unitat de medicina estrambòtica, de Vicent Dasí (Bromera, i ja apunto aquí que el títol em fa arrufar el nàs: espero equivocar-me) i Com un miratge, de Maria Mercè Roca (Barcanova), una obra que prové d’un molt llunyà 1988, de quan el món era diferent al d’ara. Veurem si aquest text resisteix una lectura nova. Si ‘editorial el publica novament és que hi confia. I si no la resisteix, benvinguda sigui l’edició. De quina manera, si no és així, hom pot homenatjar els nostres autors i autores? De quina manera, si no és així, hom pot recuperar els llibres que han senyat camins i que, possiblement, han marcat alguna vida? He de dir que no escric resssenyes si el text no em satisfà. Per què fer comentaris negatius del treball dels nostres col.legues? No cal. Segur que cada obra troba el seu lector. I si no el troba a la fi és que no és un bon text. O que no és un text per a nosaltres en aquest moment concret. Per què dir-ho publicament quan hi ha molts d’altres títols que sí mereixen un bon comentari? Sé de l’esforç que cal fer per redactar una sola frase. Imaginau-vos, doncs, el que costa fer un llibre! Pobres autors! Tot lector (probablement) s’equivoca (pot equivocar-se) en el judici que fa de les obres que llegeix. El país de les lectures és Terra ingcognita. Hi avançam sols, entre brossa o clots d’arena o escletxes o basses de fang o infestades de bèsties… Llegir és avançar malgrat tot. I si per un sender no trobam sortida per a les nostres passes, doncs, cercam senders nous, tiranys. O el feim nosaltres, el nou camí. Pregunta final: per què preferesc ara llegir a escriure?

També és essencial el model. Avui he fet aquestes dues versions del model que em suggereix l’esplèndida i dramàtica fotografia d’en Xisco Alario, publicada al Diario de Mallorca. La secció, setmanal, es titula Fotos corrientes, i surt els diumenges.  Aquest cel profund, aquest paisatge mariner m’ha temptat. És molt potent. Quasi inversemblant! N’he fet dues aquarel.les en una estona. La primera (dreta) ha resultat excessiva i negativament blava, i per si fos poc el paper no ha resistit gaire bé les manipulacions per treure’n els espais de claror… Queda grollera i falsa. De fet, no hauria de ser mostrada aquí. Què hi farem! No sé si és oportú mostrar els nyarros. La segona, a baix, m’agrada més. Aquí he intentat fer una mescla de colors més versemblants i més assosegadors i alhora he intentat escampar les aiguades amb més suavitat. He baixat l’horitzó. He reduit la superfície del mar. El paper és millor -o és més adequat al meu mode de fer, tampoc no en tenc les referències-, jo hi he treballat amb més prudència i, havent estudiat els errors anteriors, he anat amb més cura i amb més seny… En definitiva: prova inicial i repetició i, quan pugui, una altra repetició. Sé que no està acabat. No obstant, no el tocaré pus, aquest resultat. Si toques massa les aquarel.les, les fas malbé irremeiablement. Ho dic per experiència. I ho aconsellen els grans mestres.

Essencial! El paper, la qualitat, el gramatge, el format, etcètera, és essencial en la pràctica de l’aquarel.la. A més, hom ha de trobar -cadascú ha de trobar el seu: sembla mentida!- el paper que més s’avé a la forma pròpia i personal de fer els traços. Lamentablement, d’aquest, del paper usat per a aquesta simple marina, no en tenc cap referència, excepte la marca. Me’n regalà un full una bona miaga pintora. M’agrada com aquest paper deixa blancs a bastament -uso aquí el pinzell hake-, perquè també signifiquin alguna cosa. Almenys per a mi. La marina és feta seguint les maneres d’Aubrey Phillips, que és un grandísism mestre aquarel.lista.

Com és natural. O potser no tant: s’hi afegeix l’extremisme meteorològic. Preocupació ambiental màxima. Ja era hora! Lectures, un poc d’aquarel.la, alguna pel.lícula, les rutines diàries… Res de muntanya (i sóc sensible a aquesta abstinència, que em desbarata; necessito caminar-hi). Cal esperar la suavització de les temperatures. Paciència, doncs, i respiracions. La platja? La mar? Fa un parell d’anys que hi hem renunciat: massa gent, massa cotxes, massa vaixells, massa turistes, massa motos aquàtiques i altres aparells d’ocupació de l’espai marí costaner, massa mòbils engegats, massa venedors ambul.lants… En resum: massa desordre. D’ahir, una pràctica:

Envasat avui (la vasa és d’IKEA, on acudim tots els afeccionats a les aquarel.les, quin remei!) i a punt d’embolicar com a regal d’aniversari per a un amic nou. Espero que li agradi. És de fa uns pocs mesos. Un paisatge semi-abstracte.

Trob ahir a la llibreria de segona mà una edició -realment nova, molt ben conservada- de Marcelino Pan y Vino, de José María Sánchez Silva (Anaya), un conte o noveleta la lectura del qual sempre recomano en les meves xerrades. Ara en tenc a casa dues edicions. Intento explicar a qui vulgui escoltar-me que cal llegir el relat sense prevencions, sense pensar que és un llibre cristià. Ho és. Franciscà, sobretot. Però, és un conte de riquíssima literatura, de sentiment, de sorpresa. La segona part, El gran viaje de Marcelino Pan y Vino,  ja no és tan interessant per a mi. Ara, permet conèixer tot el cicle del personatge. A un altre apartat d’aquest blog (150 mots sobre…) l’he comentat. Hi trob, i també nou, Mi casco por almohada de Robert Leckie (Marlow), memòries d’un soldat de l’exèrcit americà, i després periodista en la vida civil, que participà en quasi totes les grans batalles de la guerra del Pacífic.  El llibre serví de base per a la sèrie The Pacific. De Joaquín Araujo, ecologista molt veterà, hi trob Agua (Gadir) i El calendario de la vida (Espasa), de prosa sempre a punt de semblar excessiva però del tot indiscutiblement suggeridora. Un exemple: “Somos agua que piensa“. El segon llibre s’ha llegit molt. Vull dir que el propietari o propietària ha llegit aquest exemplar algunes vegades. No és de lectura seguida, sinó de repassar un pic i un altre per trobar-hi perles. Araujo viu a Extremadura, en una finca on hi té gairebé un parc natural. És un grandíssim divulgador de la necessitat de conservar la Naturalesa. També nou (es veu que alguns llibres es compren i no es llegeixen) és aquest volum de Recuerdos y olvidos de Francisco Ayala (Alianza), que m’ha cridat l’atenció. A veure què serà.

“Espanya és un país en el que encara hi ha un llenguatge del feixisme i una gramàtica arqueològica. Hem de ser capaços d’inventar un llenguatge nou que pugui ser parlat en els àmbits polítics“. Paul B. Preciado, filòsof. Declaracions a Elena Vallès, Diario de Mallorca, 13 de juliol de 2019, p. 47. Idò! Hi canviaria una paraula: en lloc de “feixisme” posaria “franquisme”.

En Pere Estelrich me facilita fotografia dels meus dos articles que surten avui al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca. El primer, en portada, és el meu homenatge a un home fener, escriptor apassionat i veterà, en Pere Morey, bon amic:

I el segon és la ressenya del llibre Estels, un repàs al programa de ràdio El crepuscle encén estels, dirigit p’en Pere Estelrich durant deu anys, emès primer Ib3 ràdio i ara a Ona Mediterrània: