Miquel Rayó

Que no sé on desar les aquarel.les. No m’agrada tirar-ne cap, ja que totes són producte de les meves “exploracions” i dels meus jocs, de còpies, d’exercicis, de proves… De temps en temps en faig una tria i, sí, llavors en tiro qualcuna a la paperera, poques si he de dir ver. El que més faig és aprofitar la part posterior d’aquelles que, definitivament, no tenen cap valor per a mi (objectivament) i no signifiquen res (subjectivament). Així puc aprofitar el revers del paper per fer més proves i més còpies i més versions… Però, ja comença a passar-me el que passa a tots els jubilats que exerciten una afecció: produïm tantes aquarel.les, tants d’olis, coixins, randes, peces de ceràmica, cendrers o peces de ganxet o brodats, que no sabem on ficar-les. Pitjor encara: ja no tenim amics o coneguts a bastament per regalar-los els nostres “productes”. Perquè, en el fons… els regalam per no tenir-ho acaramullat a casa? Particularment, afirmo m’encanta regalar aquarel.les. Avui mateix n’he donat una a un boníssim amic i company de muntanya. I afirmo que, quan les veig envasades, me sento satisfet i honorat. Gràcies, doncs, a qui les acceptau tan generosament. I ara, atenció! Si qualcú llegeix aquesta entrada i volt tenir qualque aquarel.la, que m’ho digui que jo estaré agrait de poder-la-hi obsequiar. I no dic res si, a canvi, em dóna un quadern de paper bo o un tub de pigment o un pinzell… Breu: si feim una truca. Aquí en teniu algunes mostres. Són marines. Darrerament hi afegesc velers. És divertit fer-los, els velers. Hi posen un poc de vida i d’acció.

Intentaré traduir al català una frase llegida en la versió en castellà del magnífic llibre de J.A. Baker The preregrine (El peregrino), on es parla de falcons. Diu: “Un nigulet de fosca solcà la llum barrada com si fos l’ombra de qualque cosa de més amunt. A trenta metres en l’espessor es va llançar per posar-se en una branca d’un reure. Era un falconet. El goig d’un moment així pot assaborir-se tota una vida, encara que el color del record s’apagarà poc a poc com el plomatge d’un aucell embalsamat en una gàbia de vidre” (p. 137). L’ornitòleg parla aquí d’un esparver (Accipiter nissus). Tot el llibre és ple d’aquests apunts, producte d’anys i anys d’observació de la natura; apunts d’una prosa envejable. Tenc la sort de diposar també d’un gran bagatge d’experiències semblants, de moments, d’observacions, sovint fugaces, brevíssimes… D’algunes, de moltes, diria, n’he fet ús en els meus llibres, que són fets tanmateix d’experiències i de lectures viscudes com si ho fossin. Sí. Les impressions són els maons de la memòria, i la memòria empal.lideix amb el temps, es dissol… A Villafranca de los Barros vaig visitar, enguany, durant la meva caminada per Andalusia, Extremadura i Galícia, el col.legi de San José, dels jesuites. Vaig demanar si tenien un gabinet d’Història Natural, habitual en col.legis antics. El tenien. El porter em va deixar entrar. Els peregrins (aquí heu de llegir “caminants”, no “falcons”: els homes i dones que fan a peu el Camí de Sant Jaume) visiten normalment la capella, el portal vell, o la sala d’actes, demanen el segell per a la credencial. Dins les (poques) vitrines desades en un llarg passadís hi havia aucells, peixos, rèptils i mamífers embalsamats o just l’esquelet, i minerals i alguns estris propis de les Ciències Naturals d’utilitat escolar. Hi havia un llop, i també un cap de llop. Hi havia falcons, un flamenc, una grua, abellerols… Com sempre, tots aquells animals em feren llàstima.

He trobat aquest document pel Youtube: un breu documental sobre els primers vint anys del premi Edebé de literatura infantil i juvenil…

M’agrada aquest llum entre niguls d’un cel tempestuós i dramàtic, pintat en el revers d’una aquarel.la mal feta.

“D’aquests fets, però, en tenim un record que ens arriba per memòria oral: el maig del 2014 l’Ajuntament de Barcelona va procedir al desallotjament del Centre Social Autogestionat Can Vies, un edifici ocupat del barri de Sants. Varen intervenir-hi Mossos d’Esquadra i Policia Urbana, va haver-hi resistència popular i forta contundència policial, molt qüestionada per la seva brutalitat. Al ser l’acció televisada les imatges varen ser molt vistes. L’afer Can Vies es va judiacilitzar. A l’entrada de l’estiu un grup d’amics es va aplegar en un sopar a Barcelona, entre altres un bon amic meu, R. P. O. i un “casteller” d’Igualada. En la conversa va sortir Can Vies i la brutalitat dels Mossos (pilotes de goma, ferits, etc.). Algú va dir que per aquest camí els Mossos aviat serien pitjor del que havia estat la G. C. En aquest punt, va intervenir l’igualadí per dir que amb la G. C. no es podia pas generalitzar amb tanta lleugeresa: havia sentit explicar als seus avis que d’ Igualada en recordaven una vaga molt forta i violenta, que la gent estava molt espantada i temien que hi hauria morts. Va evitar la tragèdia, sense cap tret, el cap de la G.C, un mallorquí molt apreciat per la població i amb fama de bona persona. No en recordava pas el nom. El meu amic, que estava al corrent d’aquest treball, va preguntar si el cognom podia ser Ferrer. La resposta va ser afirmativa. Ferrer, doncs, va actuar com era preceptiu.” El text anterior -disculpau-me’n la longitud- prové del llibre encara inèdit El capità de la Guàrdia Civil Miquel Ferrer Melià (Inca, Mallorca, 1876 – Berga, Barcelona, 1954). El seu temps, destinacions i serveis. Assaig biogràfic d’un home de valors, interpretat des de la micro història, escrit per l’historiador de Berga Josep Noguera Canal. Tot el text, brufat de diferents anècdotes certes del personatge estudiat, demostra com les coses poden fer-se bé, dignament. No com varen fer-les Baena i Pérez de los Cobos, per exemple. Hi ha gent digna i gent que no ho és, per molt que se n’omplin la boca. El capità Ferrer era el meu padrí vell, el pare de la meva mare. Un Guàrdia Civil exemplar. No com els dos esmentats ni com els agents que actuaren de testimonis de la fiscalia al judici polític de fa unes setmanes, ben alliçonats per exagerar i , si calia, mentir. La fotografia és de 1921. A cavall, el capità Ferrer dirigint unes maniobres. Aleshores segurament només era tinent. Crec que ja l’havia mostrat en aquest web. Ara, és oportú parlar-ne un altre pic.

And the winner is… Lluís Prats i Martínez, per l’obra Com caçar un alienígena, un text ben construit, dinàmic, amb moltes referències al cinema de súperherois i als còmics, i amb versemblança tot i el joc que proposa l’autor entre realitat i fantasia, i també entre fantasia i deliri. La confiança d’un nin no gens ingenu cap al pare, afectat greument per una gran pèrdua. La tendresa. Un bon premi, triat entre 27 títols aspirants. No està gens malament. La foto d’en Tomàs Moyà mostra el feliç guanyador, amb el president de Colonya i els membres del jurat. D’esquerra a dreta: Miquel Àngel Llauger, Miquel Rayó, Mar Rayó, la coordinadora del premi, en Lluís Prats, en Pere Martí i Bertran, na Sara Moyano, cap de projectes de l’editorial Barcanova, que publicarà el llibre en la propera tardor, i en Josep Antoni Cifre, president de Colonya. L’acte es va fer a Es Baluard. Aspas hi va servir un boníssim refrigeri. I na Clara Fiol i en Joan Vallbona oferiren un breu concert, preciós. Una bona vetllada! Gràcies Colonya!

Una fotografia per contribuir a l’exercici egoísta, vanitós i egocèntric de pujar entrades a un blog o un web personal com els presents. Com per mostrar que encara ets aquí, i com hi ets. Aquí em teniu parlant dels aucells a les rondalles i al cançoner en la Fira del Llibre passada, al passeig del Born, per invitsció, que agraesc, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Un record, doncs. I a continuació, les lectures que, d’entre d’altres, vaig fent aquestes setmanes. M’ha agradat molt, per exemple La ternura de los lobos, de Stef Penney (Salamandra), una llarga i intensa i curiosa novel.la d’aventures en territori canadenc, en els temps ja decadents de les companyies pelleteres mítiques (finals del segle XIX). La prosa alhora poètica i científica de Rachel Carson a Bajo el viento oceánico (Errata Naturae), i la de J.A. Baker a El peregrino (Sigilo) causen enveja. Precioses obres naturalistes! Carson ens parla de la vida en el mar, diversa, múltiple, movedissa, sotmesa a mil i un atzars. Baker singularitza la Vida en el falcó pelegrí, una meravella amb ales que va observar durant deu anys, ja que era un ornitòleg afeccionat. M’hauria agradat poder llegir aquests llibres traduïts molt abans. Són llibres per a reforçar interessos conservacionistes. No oblidem qui va ser Rachel Carson ni el gran impacte del seu llibre sobre el silenci de la primavera… En una altra dimensió intel.lectual, Arendt sempre obliga a la reflexió, i també Susan George, més assequible. La primera intenta exposar raons del que pensa sobre el mal, la política, la mentida, l’Holocaust, és clar!, a Converses amb Hannah Arendt (Lleonard Munaner editor), que recull Adelbeat Reif. La segona intenta explicar com es pot modificar i dissenyar, i des de quines instàncies, el pensament de les societats i com es provoca la història, si és que ens podem creure aquesta possibilitat: El pensamiento secuestrado (Público). Així que, aquest mes, ens toca pensar un poc. I rellegir clàssics: La gaviota, d’Anton Txékhov Millenium/El Mundo), que encara me commou, o llegir-los per primer pic, prerquè els desconec: Els promesos d’Alexandro Manzoni (Edicions 62/La Caixa). Dos volums trobats a la llibreria de segona mà de prop de casa.

Recordau allò de la “unidad de destino en lo universal” dels falangistes…? Doncs, ara se’ns proposa un “destino colectivo en democracia y libertad“… Canviar-ho tot, canviar les paraules i canviar el seu sentit, perquè res no canvii… Una altra acceptació nacionalista espanyola de l’iderari franquista. No se n’adonen? O se n’adonen perfectament?

De vegades, unes correccions menors, uns detalls afegits en un moment posterior salven una pràctica. Així ha estat en aquest paisatge de dunes i aiguamolls. Llàstima de fotografia! Quan les faré com correspon, amb un bon enfoc?

Caminar. Enguany ho he fet al llarg de 600 quilòmetres, des de Sevilla fins a Mèrida i des de Granja de Moreruela fins a Santiago. Per a l’any que ve ja preparo una caminada des de València fins a Toledo, i això voldrà dir que, si hi ha salut i forces, el 2021 voldria fer des de Toledo fins a Zamora… Caminar. Ho faig per la Serra (sempre que no trobis tancades les barreres). Ho faig quan puc. Ho feim quan podem. Què fàcil és deixar-se véncer per la peresa, i dir que tenim altres compromisos, i és cert que els tenim, i quedar a casa. De cada dia en fa més, de peresa. I cal forçar-se a trencar-la. Cal caminar. I pel que fa a mi, llegir sobre caminar i caminades. Vaig llegint tot el que, sobre el tema, m’arriba. Bé: tot és, ja, impossible. Les darreres lectures han estat: Caminant pas a pas, d’Erling Kagge, editat per Grup62, i El gran caminante d’Antxon González Gabarain, en edició d’Erroteta. Aquest és un text, llarg, sobre el Camino.