Miquel Rayó

Aviat començaré la meva nova caminada en solitari pels camins diversos que configuren La Vía de la Plata (llegiu-ho, això, en castellà), un Camí de Sant Jaume que, de sud a nord, travessa l’occident d’Espanya, entre deveses, cortijos, cotos de caça major, blateres immenses, vies pecuàries i pobles que, d’una altra manera, mai no visitaries. L’any 2014 vaig fer-hi el tram que va des de Mèrida fins a Astorga (uns cinc-cents quilòmetres, que qualcú nomena també Camino Mozárabe, però amb això dels noms hi ha teories diverses; per exemple, hi ha qui diu que el Camí Mossàrab és, en realitat, el que va des de Granada a Mèrida). Enguany, cinc anys després (com passa el temps, i quantes coses passen en cinc anys!), pretenc fer els trams que van des de Sevilla fins a Mèrida (deu dies), i després des de Granja de Moreruela fins a Santiago(entre dotze i quinze dies, depèn), potser uns altres cinc-cents quilòmetres en total. L’inici, doncs, i el final. Pretenc, dic, perquè ara els genolls i els peus es queixen massa sovint quan els faig esforçar-se, i perquè alguns músculs de les cames em demanen prudència general i exigeixen calma… La motxilla, ara, pesa més, i això que intento reduir el pes al mínim imprescindible… No tenc bitllet de tornada a Palma, a casa. Na Xon és ara pel Camino portuguès. Quan ella torni, jo partiré, pocs dies després. Perquè, als dos, ens agrada fer aquestes marxes a peu. A ella, amb gent. Els preparatius de la meva excursió estan fets. He obert la lladriola corresponent: hi havia 470 euros, que són bon per fer les inevitables despeses d’actualització de material (calcetins, plaguetes, una gorra, etcètera), i per fer front a les despeses d’allotjament i manutenció dels primers dies de caminada. Crec que me bastaran per a una setmana, ja que en el Camino l’austeritat comanda. Després, les visites als caixers del camí són inevitables. Sento una gran il.lusió. Espero que no hi trobi o que no m’arribin dificultats insuperables. Desitjo que faci bon temps, amb pocs dies de vent o de pluja, que incomoden quan són excessius. Recordo especialment, ara que s’aproxima la partida, els bons amics que vaig fer l’any 2014. Aquí em teniu amb Pepe (andalús, cada dia amb la borsa verda a la mà) i amb Daniel (francès, infatigable caminador dels Caminos d’arreu, penso que els ha caminat tots). Al fons, Zamora. Amb Daniel ens escrivim sovint. Amb Pepe, més de tard en tard.

Ha fet fred, aquests darrers dies. Diuen que ahir hi havia neu al puig Major. Encara avui el ventet és un incordi. Sóc massa sensible al fred i al vent: m’agrada el sol, la tebior. Ahir vaig fer unes aquarel.les sobre el fred, precisament; paisatges amb grisos, paisatges just insinuats, d’horitzons indefinits, amb niguls. Són proves, són just apunts. Com aquest:

I com aquest altre, encara més subtil:

Sí, quines coses! La meva filla i jo, junts, en un programa d’IB3 televisió, Els entusiastes.

D’ara mateix, encara s’eixuga. M’agrada aquest paisatge abstracte i lleuger, de colors suaus. En canvi, una altra que he intentat fer tot seguit…, ha resultat un desastre. L’aquarel.la vol reflexió prèvia, i execució ràpida i sense repassades d’un costat a l’altre.  De veres, sembla una tècnica màgica. Encantadora.

Interessantíssim i estimulant assaig sobre la creació poètica:  La baba del caracol de Chantal Maillard (Vaso Roto/Cardinales). Quanta saviesa, la d’aquesta autora! En canvi, la seva poesia me sembla excessivament cerebral, i per a mi inassolible, de difícil interpretació. Coneix molt bé la literatura oriental i la cultura d’Orient (Santôka, per exemple, o l’Índia). Molt distint, i divertidíssim, és aquest llibre de viatges de Bill Brysson, la lectura del qual desembafa i allunya les preocupacions. Té, Brysson, un estil fresc, aparentment espontani, amb un bon brufament de comentaris jocosos sobre allò que veu i troba. Aquí viatja a Austràlia: En las antípodas (RBA). M’és impossible no riure amb les seves notes. De tot en sap treure punta. El caso del anillo és un thriller (amb Tolkien pel mig, crec: ho sabré en obrir el llibre). De tard en tard m’agrada llegir-ne qualcun per pur entreteniment. També desembafen. L’obra és de Michael Ridpath, autor que no conec de res. L’edita Espasa. De més ambició literària deu ser aquest Creta, lateral traveling (La Noche Polar) d’Agustín Fernández Mallo, autor que convé llegir de temps en temps. Les seves derivacions no saps mai on et poden portar. La bona amiga Hanna (Aina) Bonner me dóna La mente salvaje, una antologia de textos de Gary Snyder,  poeta i assagista nordamericà atentíssim amb la Naturalesa, afecció que n’Aina i jo compartim des què ens vàrem conèixer ja fa molts, molts d’anys.  Què bé! Com podeu veure, no me falten lectures (i mai no exposo aquí totes les novetats que m’arriben d’editorials especialitzades en literatura infantil i juvenil, perquè només penjo les ressenyes que d’algunes en faig per al Bellver). Curiosament, me n’adono que aquestes d’avui, que no són novetats, són totes lectures en llengua castellana: què hi farem! Són llibres comprats a la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra o deixades de qualcú, com he dit. Potser és un indicador, això. Afegesc una aquarel.la d’aquests dies. Llàstima que la fotografia no reproduesqui bé el color. Té més llum del que sembla. És un detall, perquè l’aquarel.la completa m’ha quedat massa “densa”.

Dues pràctiques, ràpides i simples. Aigua, pigment, i res pus. La primera, 20 x 20 cm, en paper de 300 gr, fotografiada encara en el temps d’eixugar-se. Quan estigui eixuta del tot quedarà molt lleugera:

La segona, aquest paisatge marí de blaus i grisos (dinA4, 300 gr):

En ocasió del dia de les dones, la ressenya d’un bon àlbum, esclaridor.

D’això és tracta. Aquí tenim un detall d’un paisatge gairebé abstracte.

Més proves, més pràctiques. Aquesta és d’ahir. Anar fent: caminant. Vagarejant sense cap altra aspiració que no sigui la descoberta.

Sensacions? Quines sensacions? De vergonya, sobretot. I de llàstima. I de ràbia. Continua el judici polític on es despulla, sobretot, l’Estat, i on també es mostra la pressa eixorca de l’independentisme català en la tardor de 2017… La manipulació de proves pels informants de la Guàrdia Civil i l’instructor Llarena (déu meu!) i l’estolidesa argumental dels fiscals i de l’advocada de l’Estat en les sessions del judici és quelcom tan evident que empegueix fins i tot els domassos de la sala, un escenari intimidatori, caspós, de sainet… Sento, en efecte, una gran vergonya… Però, no vull parlar d’això, perquè tot és opinable i tot depèn de les ulleres que portes quan mires. Vull parlar de lectures pendents. Potser del desesper que em causa pensar en que no tenc temps a bastament per fer-ho amb calma, sobretot per les interferències de la realitat en el meu temps (no puc . Resignem-nos: cal avançar, mentre que tenguem ganes de fer-ho. Vull parlar de la necessitat de llegir, de la voluntat de llegir, del plaer de llegir. Per saber què diu, per exemple, Antonio Basanta, en el seu Leer contra la nada (Siruela) o Salvador Pániker a Variacions 95 (Random House) o Rosa Planas a Literatura i Holocaust (Lleonard Muntaner), una autora intel.ligent (potser massa per a mi). Lectures sucoses, doncs: és fàcil imaginar que ho seran, en efecte.  He trobat aquest Al sur de Granada de Gerald Brenan (Tusquets), un text que mai no he llegit, però del qual en tenc moltes de referències, totes positives. I també esperen a les prestatgeries de casa lectures relatives a la nostra cultura: La consolidació del sistema educatiu liberal a Mallorca, de Francesca Comas, Epistolari familiar (1896-1931), d’Antoni Maria Alcover (Sa Nostra), El pont de la mar Blava. Vida i obra de Miquel Ferrà, de Francesc Lladó i Rotger (Abadia de Montserrat). I a la fi repassaré Obra abierta d’Umberto Eco, un clàssic del pensament contemporani (Planeta-Agostini), del qual en conec només fragments i idees sovintment citades en altres textos. Un paisatge, finalment, per mostrar les pràctiques que feig per pintar cels dramàtics, voreres de la mar, platges…