Miquel Rayó

Poc a poc, molt poc a poc vaig fent les aquarel.les. Llegesc opinions, miro models i demostracions, estudio obres dels mestres… Poc a poc. Aquests dies he fet el que jo en dic marines. Paisatges. Puc semblar indulgent amb les meves pràctiques, i és necessari que ho sigui. No obstant, sóc exigent en la mesura que he de ser-ho. I tracto de fer variacions que m’imposin un deure, una novetat, un canvi. Ho he estat en l’escriptura, exigent. He de ser-ho en aquesta nova forma d’expressió. El problema és que, en aquesta ocasió, el temps de les oportunitats és molt reduit. I en el camp de la Literatura me sembla que ja no sé cercar pus… Millor no pensar-hi. Aquests dies he tirat molt de paper sollat a la paperera. Ahir mateix, per exemple, vaig fer dues aquarel.les. D’una només n’he pogut aprofitar un fragment (a l’esquerra). L’altra m’agrada. Satisfà un punt d’exigència i permet justificar la meva auto-indulgència. Trob que ja està prou bé, que palesa avenços si la comparam amb el que feia ja fa cinc anys. El paper és Hahnemühle de 300 gr., gra gruixat, 36×48 cm. Els colors: roig clar, taronja, siena natural, gris de Payne, blau de Prússia, i un tast de blanc, sèpia i terra cremada.

Doncs, sí, còmics, novel.la gràfica, tbo, tebeos, literatura en imatges…, com volgueu. Comprats avui, comanats fa una setmana, a Metròpolis, i obtinguts puntualment per la bona i amable feina de na Mirèia i en Bernat, als quals desitjo molta de sort en aquesta nova etapa empresarial i (pel que he sabut) vital. Enhorabona, i endavant! Què he comprat? No us en rigueu: un producte “local” i dos productes forans. El local és La saga d’Atlas i Axis, de Pau, en edició integral en català (Escápula còmics). Aventures èpiques amb referències geogràfiques i culturals de la nostra illa, amb cameos de personatges d’altres històries (el ca Milou, per exemple, o el conill Tambor, de la vella pel.lícula clàssica de Walt Disney Bambi), i algun extra que ja fris de poder trobar en les vinyetes. Els productes forans són ben diversos, tot i que els dos tenen en comú l’acció: d’una banda, un western, Texas Jack, d’Armand i Dubois (Yermo ediciones), i de l’altra, Las tribulaciones de Roxane (Yermo), una aventura a l’Himàlaia protagonitzada per Roxane Leduc, personatge femení creat per André Taymans, i que desconec. Però, ah, lector!, a la portada hi ha una muntanyenca amb motxilla, ulleres de glacera, bastó…, i hi ha al fons uns voltors i un templet -stupa- nepalí entre mutanyes nevades… I per si fos poc, el títol d’un dels dos episodis que conté el volum és La mano de Pangboche… La mà. O sigui… La mà del ieti!

He posat el títol “Horitzó” a aquesta aquarel.la:

Com si el miràs des de qualque cim, amb la mar, allà enfora… D’un qualsevol dels cims que enyoro tant en aquestes setmanes de confinament. Al final, tot anirà bé. És imperatiu que hi vagi.

No sé on acabo de llegir -segur que en unes declaracions de qualque aquarel.lista dels bons- que hom necessita haver fet un mínim de 1.000 (mil!) aquarel.les per començar a saber-ne un poc… Mil! Horror! No tenc temps per fer-ne tantes…! No me basten els anys en què potser mantindré les meves capacitats d’aprendre i d’expressar-me…, i a més, per si fos poc, tenc tantes altres coses per fer! Estic desolat, doncs. Aquesta informació és demolidora. Perquè, m’agradaria aprendre a poder fer qualque aquarel.la ben feta, digna de bon de veres de ser mostrada… Però, en fi: deixem-ho estar, i facem el que poguem, i esperem i tenguem paciència i constància.  I deixem que l’aigua ens ajudi amb el seu voler capriciós. I d’altra banda, qui em diu que aquesta afecció, quasi una febre, no em passa i em fuig del cap un dia qualsevol i em dedico, després, a la cria de caragols o a la col.lecció de plomes d’aucell? Aquí tenim les darreres aquarel.les fetes aquests dies. Confesso que n’he tirat directament a la paperera mitja dotzena. Són proves per aprofitar papers o per provar papers nous, o per imitar algun autor que admiro o per veure si sóc capaç d’aplicar alguna de les coses que he après fins ara. D’alguna aquarel.la d’aquestes, ho confesso amb vanitat, n’estic prou content. Sobretot, m’agrada la de la platja amb un tint de violeta en l’arenal. En canvi, la del paisatge tempestuós, té més intenció que correcció: té massa brutor en el primer pla. No vaig saber aturar-me a temps.

Repassant la lectura d’Alícia en terra de meravelles, he trobat aquesta peça de pura arqueologia lectora: un val de Llibres Mallorca, de quan la botigueta de llibres i discos estava ubicada just davant de la botiga de material de munanya Kènia…  Hi vaig comprar molts de llibres i molts de discos de jazz, a la llibreria dels Moll… Quan de temps fa? Aquest paper és d’un molt gran significat personal, doncs. De quin any deu ser? Per descomptat, d’abans de la posada en circulació dels euros, i d’abans del moment en què la llibreria va canviar d’ubicació. Sóc incapaç de posar una data. Deixaré aquest quefer als arqueòlegs. Les coses han canviat molt. I canviaran encara més. No sento cap enyorança dels temps passats, i intento escampar les moltes recances que em causa el record de moltes equivocacions i de tantes oportunitats perdudes. Millor felicitar-me per les ocasions aprofitades, siguin quins hagin estat els seus efectes. Les aigües flueixen riu avall; no hi posaré cap comporta.

Ho he dit en l’entrada anterior: havia d’anar a la llibreria Rata Corner a recollir uns llibres que hi tenia comanats. Ja he tornat. Els tres esperits animadors de la botiga estan bé, tranquils, i amb ganes; protegits. Beníssim, doncs! Al fons hi havia encara les meves aquarel.les penjades als murals expositors, crec que o vull creure que dignament. Ara fa tres mesos, gairebé exactes, de la inauguració de la meva petita i atrevida exposició: si n’han passat de coses en aquests mesos, sota l’aparença de què tot ha romàs aturat! Deixem-ho. Què tenc, doncs, de nou per llegir, gràcies al bon fer dels ratacorners? El dilema de Proust o el paseo de los sabios, de Javier Mina (Berenice) és una recomanació d’un bon amic caminador aragonès, els suggeriments del qual no poden ser llençats a la paperera, sinó atesos amb diligència i interès. És un llibre que no pot faltar a la meva biblioteca del caminar, i que ja no hi faltarà gràcies a en Luis.  Tampoc no hi ha de faltar, i ja no hi faltarà Sense fer mai el cim. Viatge a l’Himàlaia, de Paolo Cognetti (Navona): la crònica personal d’un viatge per les grans muntanyes d’allà enfora. En aquest cas, la recomanació vé d’un altre bon amic caminador, mallorquí, incansable: en Joan Carles. La lectura d’El noi de paper, de Jordi Folk (Edicions 62), respon a un interès meu per conèixer un poc millor l’obra per a lectors joves d’aquest autor, que té personalitat literària, té ofici, té capacitat de projecció, té un desig provocador… Segons ell mateix declara, El noi de paper és la seva millor obra. A veure.

Mentres mantenc retingut el pensament de què qualque dia hauré de deixar d’actualitzar i encara de sostenir la web que ara llegiu, és fàcil adonar-se de com ha passat a ser més, i principalment, un mostrador de la meva actual afecció per l’aquarel.la que allò que era al principi: un mostrador de lectures i d’altres activitats. Falten, sobretot, les periòdiques reproduccions de les meves ressenyes de llibres per a infants i joves, o adults, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. De moment, el suplement ha caigut o desaparegut en el combat. Veurem si podem enviar una patrulla al front per salvar-lo. Falten les notícies sobre xerrades, presentacions o participacions…, perquè tot està aturat i segurament tardarem a reprendre certes activitats que demanen públic assistent. Si tot va bé, avui podré anar a Rata Corner a cercar tres llibres que hi tenc comanats, i la setmana que ve aniré a recollir dos àlbums integrals a Metròpolis, les portades dels quals també penso reproduir aquí. Potser, aquests dos fets són indicadors de què les coses tornen al solc, ni que sigui molt poc a poc… És lícit, no obstant, demanar-se: hi tornaran? De quina manera ho faran? Per ara, preferesc callar. I mostrar una aquarel.la d’ahir, influïda per les ensenyances d’en Cesc Farré i de na Idòia Lasagabaster, no es pot negar ni he de negar-ho. Sóc un aprenent i faig pràctiques suggerides pels mestres. Ahir vaig fer una estrena, dues, en realitat: de paper, Hahnemühle de 300 gr i de gra gruixat, i de dimensió de paper, 36 x 48 cm. Vet aquí el resultat:

En efecte, i qualsevol altre dia, el més impensat… és possible la satisfacció. Com ahir, amb aquest apunt de paisatge, simple, no molt gran, naturalment inventat o imaginat o copiat, en aquest cas, inconscientment. I fet amb quatre traços. És vera que tenia el fons pintat des de feia dies, ben eixut, doncs. També és cert que el paper, ja usat, no és del millor. Però, n’estic satisfet. Ja té, per cert, destinatari. Cap al Montseny se’n va per correu postal. Amb il.lusió i amb amistat. Allà sempre pot acabar en una foguera de Sant Joan, que no és un mal final. I una altra nota sobre les aquarel.les: una cosa vaig aprendre, entre d’altres, al curs amb na Idòia Lasagabaster, magnífic, positivíssim. A tirar. Sí, vull dir: a tirar a la paperera el que no ens satisfà o fins i tot el que hem desat una vegada i, més tard, endevinam o a la fi sabem o acceptam amb humilitat que és un mal apunt, un mal dibuix, un mal resultat. A ser estricte amb la pròpia feina, a no conformar-te. A la paperera, doncs! Fa uns dies vaig repassar aquarel.les passades, i en vaig tirar moltes (ja ho he fet vàries vegades). Però, creureu que aquest apunt abstracte (?), que ja és derivat d’un retall d’un paper més gros, no he estat encara capaç de tirar-lo? M’agrada. No em demaneu per què ni què hi puc trobar… Com explicar-ho? És totament distint de l’anterior. També és un paisatge, amb elements urbans potser… Continuo pensant, i per ventura ja és un retall de fa un any, que si és envasat amb cura quedarà bé, digne. Què més puc voler? A veure si passa una futura selecció.

Un dia, i mai no saps a priori per quin motiu, les aquarel.les no surten. No hi ha manera. Les embrutes, s’obren colfloris, s’esguerren, no endevines els colors, no t’atures quan toca d’afegir-hi taques… Divendres vaig llençar dos papers a la paperera; enrabiat, ho confesso. Dos fracassos absoluts. És una sensació frustrant. Un tercer paper el vaig desar amb clemència a l’espera que s’eixugàs, per aprofitar-ne la part posterior un altre dia. I vet aquí que ahir, dissabte, vaig quedar molt satisfet de les dues còpies que vaig fer d’una obra esplèndida del gran Aubrey Phillips, sobretot de la segona, que és ja més lliure… La primera ocupa l’anvers del paper amnistiat el dia anterior… Per què ahir sí, doncs, i despús ahir no? Segur que tenir un bon model ajuda. Indiscutible. I com que ahir, a més, vaig seguir bé les passes que apunta el mateix mestre, el meu camí estava ben fitat… Preparar bé l’aquarel.la, pensar-la bé també ajuda. Indiscutible igualment. Vet aquí les dues còpies meves del preciós paisatge A Winter Stream, publicat al llibre Watercolour Painting with Aubrey Phillips.

Cap. Cap culpa. Vull dir: les cussetes. No són culpables de res. Aquí les teniu. Na Pipa, peluda, i na Lila, ratera. Una, amb la seva bolla. L’altra, amb la necessitat permanent de ser amb qualcú. Cadascuna amb la seva personalitat. Cap d’elles no és nostra, sinó dels nostres fills, però les dues són a casa i com si ho fossin, nostres. Mereixen una entrada en aquesta pàgina, un reconeixement, perquè són una companyia molt gran (aquesta és la virtut dels cans, heretatge del llop, animals de guarda, de grup, de família) i ens han servit d’entreteniment domèstic i d’excusa també per sortir al carrer uns minuts cada dia durant aquest ja llarguíssim període de confinament. I perquè tenen una grandíssima paciència. De vegades parles amb elles, i és d’agrair la seva atenció ingènua perquè, per si fos poc, mai no discuteixen amb tu… No hem pogut, però, anar amb elles pel camí d’es Correu ni pel tram del GR221 que s’enfila pel camí de Son Moragues ni per la ruta que va des d’Establiments fins a Esporles… A què ve, ara, això? Simplement: faig aquesta anotació, perquè els cans són molt bon col.legues, empàtics, fidels. I perquè convé donar les gràcies de temps en temps. A qui sigui. Recordau allò de “germà aire”, “germà sol”, “germana lluna”… Doncs, això és. Germanes cussetes.