Miquel Rayó

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, en la portada. La foto, com gairebé sempre és dolenta. Les dues fotos ho són (general i de detall). Qualque dia m’hauré de proposar de fer aquestes fotografies amb càmera, i en un lloc on hi hagi llum a bastament. Crec, no obstant, que el text pot llegir-se, que és el que m’interessa: que pugui llegir-se. Sobretot, perquè cada resenya vol ser només -i no és poca cosa!- una invitació a la lectura de l’obra ressenyada. En qualsevol cas, el diari és a la venda durant tot el dia als quioscs i a les papereries. Aquesta darrera frase equival a una clucada d’ull.

També basada en exemples proposats per Rowland Hilder:

Amb diferents procediments, darreres pràctiques per als cels (continuo ab les propostes de Rowland Hilder). Disculpau, com sempre, la mala qualitat de les fotografies:

Diuen els mestres: “Pinta un cel cada dia”. Un cada dia! No serà possible. Ahir vaig començar aquest, i avui l’he acabat. Seguesc ara exemples del gran i admirable Rowland Hilder al seu llibre Painting Landscapes in Watercolor (Amazon, segona mà, molt útil, molt econòmic). Això sí, he de pensar a provar altres pinzells, i no limitar-me al hake, que m’encanta… Imperatiu: sortir de la zona de comfort. M’hi atreviré? Hi ha algunes passes que he de fer, si vull avançar en l’aquarel.la, o almenys dues. Una: aprendre a fer esboços per marcar bé les valoracions tonals (Ranson i Hilder ho aconsellen, i molts d’altres), les quals permeten fer una bona composició de la pintura, meditar què hi vols posar i què hi vols llevar. Dues: sortir a pintar a l’aire lliure… Quina por!

Perquè, aquesta també m’agrada haver-la feta. El cel és més dramàtic, si voleu és un punt exagerat. Calma, doncs. I a practicar. El paper és Arches (26 x 46, crec, i de 300 gr).

Llegesc un titular en la premsa de paper de Madrid (no hi ha distinció notable per a mi entre els quatre diaris conservadors de la cort, són uniformes ideològicament): “El nacionalismo puede acabar con la democracia en España”, una afirmació de Vargas Llosa, sembla. Té raó. I potser arriba tard, la seva opinió. El nacionalisme espanyol -remarco: el nacionalisme espanyol- pot acabar amb la democràcia a Espanya. L’excusa és Catalunya i el nacionalisme català. Una llàstima. Amb un referèndum a temps hauríem evitat la tendència. No hi va haver intel.ligència suficient. Ni voluntat.

Ingènuament satisfet. Francament content: he tardat… quants d’anys?, quatre, ja?, a fer una aquarel.la com aquesta (i encara copiada amb variacions de qualque gran aquarel.lista, del qual no n’he trobat el nom per Pinterest: no és un plagi, doncs, sinó un homenatge). Content, dic, perquè a la fi he tengut paciència a bastament per esperar els cicles “posa aigua i pigment”-”espera que el paper s’eixugui”-”posa aigua i pigment”, etcètera, propis del procés quasi màgic de pintar a l’aquarel.la.

Entre moltes més (novetats editorials per a infants i joves, sobretot). He trobat a la llibreria de segona mà aquests llibres memorístics de Manuel Ibáñez Escofet (La memòria és un gran cementiri, Edicions 62) i de Fabià Estapé De tots colors, Edicions 62). D’aquest darrer, diré que feia temps que tenia ganes de llegir les memòries del personatge, que tothom m’ha lloat. Veurem aviat si amb raó. Aleta, de Christopher Moore, és un llibre curiós (La factoría de ideas). A mitges d’aventures a mitges d’humor. Han acabat també a casa dues velles produccions de la National Geographic Society que parlen dels vells camins de migrants cap a l’Oest dels Estats Units (Oregó, Califòrnia, Utah, etc.) i de les primeres expedicions d’exploració d’aquelles terres de frontera per part de Lewis i Clark, o de Mackenzie, i altres: Into the Wilderness i Trails West, d’aquest no copio la portada, interessantíssims!  De Primo Levi trob en un perfecte estat de conservació, de fet: gairebé nova de trinca, i en català la trilogia (Edicions 62) dedicada a la seva experiència als camps de concentració i a les seves reflexions sobre l’Holocaust. Lectures obligades, realment. Només he llegit fa temps la primera obra de la trilogia: Si això és un home. Ara tendré a l’abast les altres dues i podré ferme’n la idea completa a la fi: La treva, Els enfonsats i els salvats. Acompanyaré Goethe en el seu Viatge a Itàlia, un clàssic (Los libros de siete leguas), que no he llegit mai. N’hi ha més, com deia, però, ja en parlaré un altre dia: per avui ja n’hi ha prou! Només vull afegir que tots els llibres comentats aquí m’han costat, de segona mà, només dotze euros. Paga la pena.

Mentre que intento, inútilment, digerir la vergonya aliena que em produeix el funcionament de l’Estat espanyol, vist el que es desenvolupa al Tribunal Suprem, un claríssim judici polític, he viatjat durant tot el mes d’abril i també aquest cap de setmana passat. Del viatge d’abril ja en parlaré un altre dia (quasi un mes de caminada). Del cap de setmana al Montseny en vull parlar ara, ni que sigui breument. En Pep Duran, llibreter jubilat, traginer de contes, editor, narrador oral, indagador dels somnis i de les esperances que ens animen o que ens espanten, i tantes coses més, celebrava el seu 75è aniversari i convidava alguns amics i amigues a la celebració. Na Xon (en la fotografia, amb en Pep) i jo hi anàrem ben gustósament. Ha estat una bona trobada, alegre i relaxant. Feia temps que no ens vèiem amb en Pep, i fer-ho és sempre motiu de satisfacció, de rialles i de reflexions. Hi havia també na Paloma, escriptora i gairebé maga, tan estimulant. Però, m’interessa anotar que en aquesta ocasió hem pogut conèixer gent amable (na Mon, en Ferran, etcètera), i sobretot visitar directament la preciosa iniciativa que en Pep desenvolupa des de fa deu anys al seu tros de bosc en el parc natural del Montseny. En Pep està incorporant al bosc una biblioteca. Està traçant-hi una xarxa de tiranys (quasi laberíntics) en els quals, en recons que conviden a la lectura i alhora a la contemplació de l’entorn (i també al recolliment entre els arbres: vegeu la fotografia), ha ubicat unes bústies que contenen, desats en borses de plàstic per protegir-los de la intempèrie, un o dos llibres (i de vegades un quadern de notes, perquè el visitant (lector) hi pugui expressar el que vulgui). En els senders, a més, hi pots trobar personatges realment fantàstics. La Biblio Bosc és un regal, i és l’expressió original d’una creativitat envejable, la d’en pep Duran, i segur que ha suposat un grandíssim esforç, molta de feina, i una voluntat i una il.lusió insubordinables. Arbres i llibres, tiranys i marges arbrats, corriols d’aigua i sons d’aucells… I llibres: dels escrits de Lao Tsé als de Sábato, dels d’Ana Maria Matute als de Joan Margarit o Miquel Martí i Pol… Gràcies, Pep Duran! I per als lectors d’aquesta sens dubte massa breu nota una recomanació sincera: si anau al Montseny, visitau Ca l’Andreu i la seva Biblio Bosc. No us en penedireu.

El correu -postal o electrònic- pot portar bones i males notícies. Notícies que t’alegren i d’altres que t’entristeixen. Avui he rebut un correu electrònic d’aquells que et deixen en l’ànim sensacions oposades. Me l’envia en Josep Maria Aloy, bon i vell amic. Em (ens) comunica que deixarà d’escriure entrades (sempre tan puntuals) al seu blog Mascaró de Proa, que ha estat en els darrers anys un referent en l’àmbit de la crítica i l’anàlisi del llibre per a infants i joves en llengua catalana. Hi trobes ressenyes de novetats o de textos que ja són clàssics, i més coses. M’alegra molt saber noves d’en Josep Maria,  i comprenc que desitja iniciar un nou sender en el seu itinerari vital, o que ha de menester fer-ho. Endavant, Josep Maria! Compta amb nosaltres! M’entristeix sincerament, però, que quedi enrera la seva generosa, no gens petulant, tenaç i intel.ligent feina de difusió dels valors de la literatura infantil i juvenil en la nostra llengua. Vull destacar especialment el gran respecte que ell sempre ha manifestat (i ens ha ensenyat a manifestar) per la feina dels nostres creadors literaris, tan difícil i sovint tan mal entesa, i vull destacar també el seu esforç personal i intel.lectual a senyalar obres que ell considera essencials i que no dubta de recomanar als joves lectors. Positiu i savi, en Josep Maria és un exemple de rigor. I també de bonhomia, seny i tracte amable. Una gran abraçada!