Miquel Rayó

Recordau allò de la “unidad de destino en lo universal” dels falangistes…? Doncs, ara se’ns proposa un “destino colectivo en democracia y libertad“… Canviar-ho tot, canviar les paraules i canviar el seu sentit, perquè res no canvii… Una altra acceptació nacionalista espanyola de l’iderari franquista. No se n’adonen? O se n’adonen perfectament?

De vegades, unes correccions menors, uns detalls afegits en un moment posterior salven una pràctica. Així ha estat en aquest paisatge de dunes i aiguamolls. Llàstima de fotografia! Quan les faré com correspon, amb un bon enfoc?

Caminar. Enguany ho he fet al llarg de 600 quilòmetres, des de Sevilla fins a Mèrida i des de Granja de Moreruela fins a Santiago. Per a l’any que ve ja preparo una caminada des de València fins a Toledo, i això voldrà dir que, si hi ha salut i forces, el 2021 voldria fer des de Toledo fins a Zamora… Caminar. Ho faig per la Serra (sempre que no trobis tancades les barreres). Ho faig quan puc. Ho feim quan podem. Què fàcil és deixar-se véncer per la peresa, i dir que tenim altres compromisos, i és cert que els tenim, i quedar a casa. De cada dia en fa més, de peresa. I cal forçar-se a trencar-la. Cal caminar. I pel que fa a mi, llegir sobre caminar i caminades. Vaig llegint tot el que, sobre el tema, m’arriba. Bé: tot és, ja, impossible. Les darreres lectures han estat: Caminant pas a pas, d’Erling Kagge, editat per Grup62, i El gran caminante d’Antxon González Gabarain, en edició d’Erroteta. Aquest és un text, llarg, sobre el Camino.

Poetes de casa. Admirables tots. No vull jerarquitzar la seva qualitat ni la rellevància o l’impacte de la seva obra. Ni el que en pot quedar per al futur. Només els anoto aquí perquè em plau haver-la llegit. Es deia abans, i sovint, que Mallorca era una terra de poetes. Tal vegada és certa, una afirmació tan atrevida. A Mallorca hi ha bons poetes, és clar! I bons escriptors en general. I escriptors de tota mena, com arreu… Sense grans rius no hi hauria mar. Sense torrents, rierols i sense xaragalls o degotissos insignificants no hi ha grans rius. He llegit que el Danubi neix en veritat d’una aixeta sobre una pica… O he imaginat aquesta lectura? El Delta d’aquest riu és d’una grandíssima extensió i d’una infinita bellesa. A la llibreria de segona mà vaig trobar fa unes setmanes els volums següents de la col.lecció balanguera de l’Editorial Moll. Els vaig comprar, naturalment. Fer-ho, comprar un llibre i llegir-lo o rellegir-lo, és la més clara manifestació d’homenatge a un autor, ni que sigui en aquest format de llibre de segona mà. Així els rescatam, també, de prestatgeries en les quals no hem de voler que tals llibres recullin pols massa temps. He rellegit, doncs: Lovely d’Antònia Vicenç, un contundent exercici de sinceritat autobiogràfica. He descobert La carn que cruix de Bernat Nadal, amb versos que m’hauria plagut escriure jo mateix. I he descobert Les terrasses d’Avalon, de Miquel Cardell, escriptor intel.ligent que no trobo fàcil, que usa referents que no són els meus, i que sempre em deixa amb ganes de llegir més treballs seus. Gràcies als tres.

Aquesta, en base a un original de Ron Ranson:

La fantasia de l’independentisme català ha estat jutjada pel deliri espanyolista intolerant, un nacionalisme perillós, aquest sí. Diguem-ho clar: franquista. La “Unidad de España” justifica qualsevol mentida i qualsevol prepotència. Com ha dit Romeva en el seu al.legat final: “Ese “aporellismo”. Fiscalia indolent i hiperbòlica, de grada dels Ultra Sur del Reial Madrid. Se n’han fotut tot el temps. Advocacia maniobrant per no embullar-se. L’acusació popular de zombies, feliç de veure que la fiscalia li ha fet la feina. Informes probatoris policials falaços i inferències clarament falses (Baena), testimonis no gens fiables (Rajoy, Millo, Pérez de los Cobos…) i, algun informe, il.legalment iniciat fa anys, prospectiu (més Baena i més fiscals, que l’ordenaren: “por si acaso”). A Espanya es permet la investigació a polítics. Un judici indubtablement polític. Presos indubtablement polítics… Brillants, algunes defenses (Melero, Arderiu, Pina, etc.), i clarificadores: els independentistes enganaren la gent (Melero), cal acceptar-ho.  Un referèndum a temps ens hauria evitat tot aquest desgavell. Això no acaba aquí. Falta la sentència… i més enllà.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Llàstima de les il.lustracions, que podrien ser les de l’edició catalana, que és la que en veritat comento. I que ningú no em malinterpreti. 

Anar fent, provant. Ara colors ara papers ara traços… He descobert el pinzell petit suís i el pinzell “mop”… Permet fer molt de joc. Hauré de cercar-ne un i investigar. Avançar. Així sortiré de la meva zona de comfort.

Jules Verne és un dels meus referents. I em referesc a la Literatura i a la Vida. A com passar per la Vida. Lector, compromès, escriptor, curiós de tot avenç científic i de tota questió cultural… En fi: Verne és Verne. Intimida. Sempre dic que L’illa misteriosa va ser el primer llibre que vaig llegir sencer, o un dels primers. El rellegesc de tard en tard. Té escenes, capítols memorables. D’unes pàgines d’un altre llibre seu, Viatge al centre de la Terra, i d’una il.lustració en aquestes pàgines (en l’edició de Bruguera de Colección Historias) me va venir l’espira de la qual va sortir molts d’anys després la meva novel.la L’enigma Altai… I ja podeu imaginar, què fàcil!, d’on prové el títol d’El cementiri del capità Nemo. Curiosament, tan amant de la ciència, o de la tècnica en tant que ciència aplicada, Verne no treballà tant la ciència general, la ciència en abstracte. O no m’ho sembla. Sempre m’han vengut uns interrogants, en aquest sentit: Verne coneixia la teoria de Darwin? L’acceptava? Era evolucionista, ni que fos lamarckià? L’evolucionisme s’insinuava ja en el segle XVIII (Goethe, per exemple, o el padrí del mateix Darwin, entre d’altres) i esclata poderosament a la meitat del XIX, amb l’obra de Darwin i de Russell-Wallace, i amb les proves paleontològiques que, poc a poc, es descobririen en l’època, i que Verne coneixia per ser lector de revistes científiques avançades. Diferents treballs sobre l’obra i la persona de Jules Verne senyalen que en la novel.la Le village aérien o La Grand Forêt (pot portar un els dos títols, segons les edicions) hom pot endevinar qualque senyal per tractar de respondre a aquests interrogants… És notable, en aquest sentit, l’article El pastor de mastodontes: la prehistoria en Jules Verne, de Rafael Domingo Marttínez, dins el volum De Julio Verne a la actualidad: la palabra y la tierra, editat per Mª del Pilar Tresaco, Javier Vicente i Mª Lourdes Cadena (Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2013, pàgines 121-137). Verne es debatia entre l’evolucionisme i la tradició cristiana de l’origen bíblic del ser humà… He trobat, a la llibreria de segona mà de prop de casa, un exemplar d’El poble aeri, en castellà. La tenc en arxiu digital. L’esborraré. Preferesc el paper. Verne és autor de paper. Jo sóc lector de paper.

Sobre els informes de les acusacions. Adjectius a senallades (més propis de tertulians i d’articulistes de la premsa de la cort o dels intel.lectuals del règim que d’un membre del poder judicial). Vet aquí que ara recordo una sentència (o un acudit) de Pla: “El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó” (Fer-se totes les il.lusions possibles, Destino, 2017, pàgina 217). Si no fes vergonya i plorera, tot això faria riure.