Miquel Rayó

Acabarà el mes d’agost. Són dies de calor i de preocupació. La calor humiteja la nostra pell i deixa les robes banyades, incòmodes. I els llençols, en la nit. La preocupació per l’expansió de la COVID creix. Aquesta setmana -és clar: hi ha més proves, més dades- hem conegut tres casos ja molt propers, d’amics i amigues. Esperem que passin la quarentena bé, i que en surtin millor… I esperem que nosaltres no en siguem afectats, i tot és possible, perquè sembla reduir-se la cosa a una questió purament atzarosa i estadística. Tot plegat, cansa i desanima. Perquè, hi ha més… Avui mateix, bateria d’articles, quina casualitat!!!!, de lloança i quasi d’exaltació fervorosa en favor de la política decantada pels populars al Congrés. Aquesta dona ha fascinat la “gauche divine” d’abans, ara reconvertida en la cara intel.lectual del conservadorisme unitarista de cultura castellana i, quines coses!, constitucionalista (quina apropiació tan sagaç d’una paraula!). Almenys, dos articles d’avui: Vargas Llosa (a El País, com no?) i Andreu Jaume (a El español). D’aquest em sap greu. D’Andreu Jaume. Fa pena que un tan intel.ligent cervell hagi caigut en el parany ideològic de la dreta extrema i de l’extrema dreta d’Espanya, en la seva teranyina. I sempre, en aquests articles -és com si els seus autors responguessin a tocs de corneta emesos puntualment des de qualque caserna oculta en qualque Olimp-, l’apel.lació a la “moral” i l’atac a la nova esquerra parlamentària… Per a ells, el que no és el que ells creuen no és “moral”. Sentencien i enfilen tot un rosari de frases de pensadors que possiblement interpreten de forma tendenciosa o, com a mínim, interessada… Sento una gran llàstima. No per Vargas Llosa, precisament. En fi… Cadascú és com és i fa el que creu que ha de fer. Confés que a mi em ve just fer el que bonament puc fer i tractar d’entendre el que bonament pretenc entendre millor… Lectures? Poques, perquè, com diré en qualque entrada futura, estic immers en el procés de fer un treball que m’ocupa molt de temps. Destacaré La cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe, en traducció catalana, a la fi!, d’Alba Dedeu (adesiara). Una bona lectura que flaqueja avui, al meu parer, per mor del sentit religiós amb què hom argumenta sobre la llibertat dels homes. Pendent, un poemari de Iorgos Seferis, Diaris de bord (adesiara, també). Un còmic -un western que no m’ha acabat d’agradar-: Sykes, de Dubois i Armand (Ponent Món). I un poemari de la petita editorial Fahrenheit 450º: Los muertos y los dormidos, de Patrició Rascón, una acurada selecció de poemes. I les aquarel.les. Alguna marina, alguna improvisació amb colorins, algun paisatge d’aiguamoll, reconec que excessiu…

Va de tortugues marines. Beneïda ciència i beneïda tecnologia, quan s’apliquen a causes positives.

“”Solo le pido que preserve la unidad de España“. Estas pocas palabras son, según el rey emérito, la petición que le hizo Francisco Franco antes de fallecer.” (Público, d’avui).

El curs on-line amb Francisco Castro ha acabat, i ha resultat molt interessant. Ho és sempre, veure treballar un mestre i escoltar com explica tot el que fa, els materials que usa, les tècniques, la seqüència… Me falta fer la quarta i darrera pràctica, i no sé quan tendré temps de fer-la; però, abans he de penjar la tercera i ho faig ara. Es tractava de fer unes ones, potents, en el seu xoc contra una barrera de roques. Aquí teniu la fotografia original (esquerra) i la meva primera versió (dreta). Hi falta contrast, llum, volum. Encara en vull fer dues més, que ja tenc esborranyades; insistesc: no sé quan arribaré a fer-les.

Millor. Perquè, la resta és confusió, francament. No sé si és cert que la lectura ens serveix per comprendre millor el món. Potser l’únic que ara puc suggerir (no, afirmar) és que es converteix en un refugi en la muntanya, un recer en la tempesta, un remels en el corrent desfermat del riu… Trob aquesta edició de La immortalitat de Milan Kundera Destino), i la deso en la prestatgeria de lectures pendents. N’he llegit algunes pàgines abans de fer-ho, i de veres que m’ha interessat molt. Per tant: ja és a la coa. Amb el seu nou llibre titulat Reis del món, que m’ha deixat una bona amiga, en Sebastià Alzamora (Proa) passa amb nota alta la fallida literària de La malcontenta, la qual sempre he atribuït a una mala edició, a l’abandó del treball de revisió editorial. L’estic llegint, Reis del món, i és molt interessant, està molt ben escrit, molt documentat, beníssimament engirgolat. I el més important: és llarg i encara no em cau de les mans. Bravo, doncs! El tigre, de John Vaillant (Debate), és una altra relectura: va de tigres, d’espais oberts i glaçats a l’extrem de la Sibèria, evoca caceres, boscos, expedicions geogràfiques com les d’Arseniev, aventures i dificultats en llocs remots… N’he tornat a gaudir aquests dies. Peregrina, de Mardía Herrero (Fragmenta), és un relat en primera persona de l’experiència del Camino de Santiago. A veure què serà, en realitat. Esper que no sigui només un altre relat d’aquests. De vegades, els redactors d’aquests textos -com els de textos de muntanya- no passen de dir banalitats i llocs comuns. Tant de peregrinatges com de llibres de muntanyencs, però, en sóc lector. Hi ha aficions pitjors, certament. Crec que l’experiència d’Herrero és singular. Ahir, als jardins de La Misericòrdia de Palma, es va presentar un llibre de Roger Pera, l’actor. Es titula Èxit, i sembla ser que és la confessió radicalment sincera d’un procés de sanació d’una drogoadicció. La presentació va ser molt divertida, i ell molt sincer. Al final, va cantar emotivament una cançó. L’edita Angle. En Joan, el meu fill, l’acompanyà amb la guiterra. I n’Aitor (i disculpau que no recordi ara el seu llinatge), al violoncel. Un bon acte: se celebrava el cinquè aniversari de la llibreria Metròpolis. Per molts d’anys, Bernat i Mirèia!

No hi ha manera. Quan he de seguir un model magistral formal, sobretot si és de l’excel.lència dels que he tengut per ara (Amengual, Farré, Lasagabaster, Castro i algun altre), sigui presencialment o virtualment, em perdo. L’aquarel.la demostrada pels mestres m’intimida. Els colors em tornen foscos, no entenc la composició ni el tema, els pinzells es rebel.len, deix massa aigua o tot esdevé brut i fangós… No tenc paciència. Aquí teniu la fotografia que corresponia a la segona pràctica, clara i lluminosa, i les tres proves que vaig fer després d’atendre amb tot l’interés possible a la sessió i demostració que ell ens fa. Obscures i lletges. Ja els he abandonat, les tres, per pintar-hi per darrera. Es tracta d’aprofitar paper. De la primera a la tercera veig, i ho admet, que hi ha un abisme, i una certa millora. Però, hi abunda el marró i no la claror. De cap manera puc sentir-me’n satisfet. He de seguir practicant i practicant. Aviat he de fer la tercera pràctica, i la quarta. No sé quan.

D’això es tracta. A més de fer les pràctiques que ens proposa Francisco Castro al seu curset sobre platges, que va acabar ahir, i del qual me falta fer la tercera pràctica, de dilluns passat, i la quarta, d’ahir, he fet alguna altra coseta. Per aprofitar paper usat. Per provar. Per lliberar traços… Poca cosa. He tengut poc temps, en realitat, per dedicar-me a l’aquarel.la. He tengut altres ocupacions i compromisos, algunes lectures en les que calia avançar, i alguns afers domèstics que, ai!, sempre són una bona escusa o un motiu justificat per anar deixant de banda el que ens plauria fer… Aquí, tres proves florals, improvisacions ràpides, sense models.

Uns policies maten un home negre als Estats Units en una clara demostració de poder i de discriminació. El cas és freqüent. Es desenvolupa una reacció social gairebé global contra aquesta mena de fets amb l’expressió de clams i demandes de restauració equitativa i justa de les relacions humanes i de la seva narrativa. Es fan relectures del passat, dels herois, dels fets històrics… Hom tomba estàtues i exigeix marginar textos literaris o obres d’art pictòriques o d’altra mena… Hom intenta refer la memòria social, construir-ne una altra perspectiva… Cert: s’exagera de vegades. Cert: s’aprofita malauradament per fer violència (qualcú n’espera obtenir rèdits). Cert: frega de vegades el ridícul i, sobretot, la inutilitat, tanta d’agitació. No és menys cert, però, que convé de temps en temps sacsejar les bones consciències i remoure els fonaments de les veritats establertes (gairebé sempre pels qui comanden i alhora justifiquen, consenten o animen la brutalitat policial). I de sobte, què curiós!, es pronuncia la nostra (?) intel.lectualitat (?). I venga articles contra la intolerància i la censura… dels altres! I quins articles! Alguns són vertaders assajos, brillants i tot. Diuen res, no obstant, contra els abusos policials? No. Fan denúncia de què les policies de bona part del món, però especialment aquí, són el gran refugi –i la gran plataforma- de l’extrema dreta violenta? No… Es pronuncien contra qui ha protagonitzat aquella reacció política i social. Es pronuncien contra qui ha tombat –beneit ingenu!- l’estàtua d’un conquistador, per exemple, o –l’altra cara del sistema- la d’un “evangelitzador” (un eufemisme, tanmateix). Es pronuncien contra qui vol suprimir el rastre del racisme i l’opressió -perquè n’han patit i senten que encara els pateixen- en les expressions de l’Art (un gran error, per cert: l’Art ha de ser lliure, sempre, i si hem de suprimir coses ja podem començar a suprimir tota la creació humana, inclosos els bisons d’Altamira, pobres animals, perquè com dirien els animalistes: amb quin dret els vàrem retratar sobre la roca i ens apropiàrem de la seva imatge, a més d’apropiar-nos de la seva carn?)… La Humanitat és doiuda i màgica, agressiva i compassiva alhora, potentment generosa i miserablement mesquina, contradictòria. Els intel.lectuals han de jugar el seu paper. Però, no veig que els nostres (?), els d’aquí, hagin signat cap manifest contra la violència institucional, policial, judicial, breu: d’Estat, quan aquesta violència s’ha aplicat contra titellaries, cantants, manifestants independentistes o activistes antidesnonaments… Quants dels intel.lectuals espanyols que han signat la carta Harper’s per la democràcia han fet, per exemple, una adhesió al dret de llibertat d’expressió del raper Valtonyc i contra l’aplicació repressiva de la llei en aquest cas i en tants d’altres, com hem vist massa sovint i darrerament al nostre Estat? Quants han demanat al jutge Lesmes que la llei s’apliqui amb justícia i no amb fermesa (com aquest dixit fa dos dies, i ha quedat tan ample!). No en conec cap. Deixem Woody Allen en pau, i deixem en pau el pare Serra, i el navegant Colom, i el patriarca Abraham (capaç de matar el seu propi fill si un déu tronant i tirànic ho ordenava!), i Cervantes (pobre home!), i els pares de Hansel i Gretel i Allò que el vent se’n dugué… Visquem en la contradicció. Aprenguem que no tot és com ens diuen, encara que sigui en missa o amb una tesi doctoral o amb un discurs d’un rei o amb un manifest “liberal, progresista y democrático”. Així l’han definit tot d’una els mitjans de la Cort, i segurament vol ser-ho: però, compte, un liberal americà no té res a veure amb un liberal espanyol, com bé sabem! Vargas Llosa, senyors i senyores, no és Chomsky ni Carmen Posadas és Margatet Atwood… Ni tot és tampoc com l’Art ens diu o com ens diuen que estableix la Història ni com ens diuen els intel.lectuals…, especialment els del règim. Una cosa més: les caminades del Pare Serra i companys seus per Califòrnia i Oregon i altres llocs de l’Oest americà foren extraordinàries. Fos quin fos el seu objectiu i el seu resultat (que inclou, ai!, l’assimilació de cultures i la submissió a la Corona i la Creu espanyoles, en aquest cas). Clar que hi degué haver gent protectora de la gent d’aquells redols! El sistema que els enviava a la descoberta i a la conquesta no ho era gens, protector (per molt que així ho decretassin lleis i consells). L’or és l’or. El territori és el territori. La mà d’obra barata és la mà d’obra barata. L’espasa és l’espasa i la creu és la creu. Com ara. Era un altre temps. Un altre paradigma. Vist en perspectiva, cap paradigma humà no és just ni és digne a bastament. Per això cal evolucionar, i trencar motlles i advertir d’enganys ideològics . I tot el que podem dir és refutable. Per això hem de poder dir-ho. És sempre millor fer caure una estàtua i esbaldregar un mite que matar una persona. I per combatre el “puritanismo de izquierdas” val tot. Sobretot, val oblidar el propi puritanisme, sempre ocult sota el mot màgic per excel.lència: liberal.

P.S.: Poc a poc es van publicant els noms dels signants d’aquesta carta al lloc d’origen. Fa feredat. És, com era fàcil de sospitar, un manifest de l’extrema dreta. No sé què hi fa en Chomsky, aquí. Cal acceptar un fet: quan es tracta del discurs -de la narració-, les dretes són, ara per ara, imbatibles.

Contra les tribulacions i les marees que ens arrosseguen mar endins. Contra les ones adverses, la lectura, una caminada per la serra de Son Moragues amb un bon amic excursionista, les aquarel.les, els actes literaris de la nova i improvisada festa del llibre a Inca i a Santa Maria -gràcies per deixar-m’hi participar-, i tirar cap endavant, i no deixar-se abatre. Cada obstacle és un repte i cada repte té el seu propi i enigmàtic significat. Cal viure’ls, els obstacles i els reptes cal superar-los. O intentar-ho. Malgrat tot. Contra les ones, doncs. D l’autora Penelope Lively només conec el seu llibre sobre els jardins britànics, Vida en el jardín, ben entretengut i farcit de curiositats que, al seu moment vaig ressenyar al suplement Bellver, ara en hivernació o en repòs estival: tornarà a publicar-se? Es publica (Impedimenta) la seva novel.la El mundo según Mark: a veure què serà; no en tenc cap notícia… Desant llibres i buidant prestatgeries, he trobat aquest volum d’aforismes de Ludwig Wittgenstein i, naturalment, l’he retirat per posar al caramull de textos pendents de lectura: Aforismos: cultura y valor (Espasa Calpe). De relectura. Els aforismes, ja se sap, cal oblidar-los i així, en cada lectura, resplendeixen com si fossin nous de trinca (això potser és, també, un aforisme). Tenia moltes de ganes que a la fi es publicàs en català o en castellà la proposta de Rebecca Solnit: Una guía sobre el arte de perderse (Capitán Swing). El seu llibre del caminar em va semblar excel.lent; m’és de repàs obligat. El tenc en anglès i en castellà, i si a la fi s’edita en català, també el compraré. A la llibreria de segona mà hi he trobat La sagrada aroma del món. L’indi i la natura (Olañeta), i ja podeu entendre el motiu de la meva adquisició, un assaig de José Enrique Ruiz-Domènec sobre les novel.les de cavalleria: La novela y el espíritu de la caballería (Mondadori), novetat absoluta per a mi, i la crònica d’un peregrinatge des de Madrid a Santiago l’any 1926, editat l’any 1976, un text segurament molt tocat de religiositat i d’espanyolitat catòlica (déu del cel, assistiu-nos!), però que m’ha de resultar molt interessant, perquè: com es caminava en aquells anys? Es titula Caminando a Compostela, i n’és l’autor Javier Martín Artajo (Editorial Católica). Caminar a Santiago, llavors, no era el que és ara… Contra les ones, doncs, lectura i caminades. Si és possible fer-les, les caminades. Sempre és més fàcil llegir a casa.

Gràcies. Donar és rebre: