Entre cims i barrancs

He llegit ahir, d’una tirada, el llibre d’en Lluís Vallcaneras Entre cims i barrancs, unes, diguem-ne, memòries de la seva experiència muntanyenca (en edició de Gorg Blau, la seva editorial). És la crònica d’una llarga experiència, doncs, i intensa. Lluís Vallcaneras no és únicament un nom; és un muntanyenc que ha observat i que ara ha recordat. El llibre està ben escrit, i està escrit com l’autor volia escriure’l; no és poca cosa. Té capítols molt emotius; sobretot, els que fan referència als amics que, injustament, la Vida li ha furtat en els moments més imprevistos. En les pàgines d’Entre cims i barrancs hi ha impressions, opinions. S’hi obrin torrents i vies d’escalada, s’hi camina. Hom hi parla de materials, de rutes i, especialment, de persones amb qui Vallcaneras compartia l’afició a la muntanya. En conjunt, Entre cims i barrancs és una molt interessant aportació a la coneixença del muntanyisme local. Fa temps que deman -sempre que puc, i potser a l’aire- que els muntanyencs mallorquins escriguin els seus records. Per modestos que siguin, i en el cas d’en Lluís no ho són gens, modestos. Cal donar-li les gràcies. Al seu text hi ha molt de quefer muntanyenc, moltes passes fetes, molts de ràpels, molts de llargs, moltes anècdotes, molta vivència. No oblidem que ha estat director de l’Escola Balear d’Alta Muntanya i president de la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada. Poca broma! M’agrada que l’autor de tantes bones i tan útils guies d’excursions hagi fet aquesta passa de gran dificultat: escriure sobre un mateix. Alguna referència hi ha a la seva vida personal; sempre en un segon terme, en parla molt discretament. No és l’objectiu del llibre. Aquest és un llibre de muntanya, de la muntanya aquí. M’agrada que hagi descrit les experiències en excursions i torrents, en parets. Ja sabem que no tots hem escalat l’Everest. En el meu cas, no he escalat ni sa Gubia, res. He caminat, i no tant com hauria volgut. I he llegit molt sobre caminar i sobre la muntanya… En Lluís escriu el que m’agrada llegir. És important, i així ho crec, contar-ho tot. És essencial deixar constància de les nostres activitats muntanyenques. Si no es fa, es perd alguna cosa. El sentit de la muntanya. De la muntanya, no de l’àmbit esportiu en què darrerament s’ha convertit on, com diu Vallcaneras, el que compta només és el temps i el rècord. On el que hi ha és massa gent i massa tracks sense nom ni significat. El llibre expressa un cert enyor. La muntanya no és ara allò que ell va conèixer i viure, o allò que recorda i descriu. Persones, llocs, trons, cordes, neu, les aventures casolanes, la descoberta sempre possible d’aleshores en un puig, en un coster o en un torrent, els accidents sempre possibles i que mai no esperam patir… Què bé que un muntanyenc veterà ens recordi tot això!