Miquel Rayó

Especialment per l’homenet i el canet que estan a punt d’arribar al portell de la tanca. El titul “Passejada solitària”.

L’assossec tan necessari en dies de capgiraments i de trons. Titul aquesta aquarel.la “Voreres d’aiguamoll”. Feta seguint un model de Clàudia Cabellos.

Amb tots els inconvenients de fer-ho virtualment (i els de tenir sempre massa coses per dir i no acabar de fer-ho). Va ser un plaer: gràcies a en Xavier Manzano i en Manuel Suárez, els mantenidors del cicle i de l’acte concret. La podeu seguir aquí.

Domèstica, sí. Però, per a mi, per a nosaltres, una molt bona notícia literària. Enhorabona, Mar!

Continuo amb les aquarel.les. Estic seguint els cursos de boníssim i molt didacte Francisco Castro. Per ara he seguit els de platges i el de carrers, que acaba la setmana que ve. Diumenge he de fer la tercera pràctica. Ja m’he apuntat al següent, sobre “Marismas y ríos“, un tema que m’apassiona i del qual m’agradaria saber-ne alguns secrets i alguna tècnica aplicable. Penj la darrera aquarel.la que he fet. Massa colorins. Què hi farem? Doncs, corregir i aprendre dels errors per quan intenti fer-ne una de nova.

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Com sempre, disculpau la mala qualitat de la reproducció fotogràfica. No cap, la portada sencera del suplement, en el meu escàner.

I haurem de gaudir-ne tot i la situació pandèmica, plena d’incerteses. Tenc projectes, temes per tractar, aquarel.les per fer, llibres per llegir i segurament alguns textos per excriure i, molt properament, una nova col.laboració en un llibre que és ja a màquines. En parlarem al seu moment! D’aquests, de llibres per llegir, massa. Com sempre. Estic llegint la interessant novel.la de Paolo Bacigalupi La chica mecánica (Plaza&Janés), perquè em serveix per incloure un altre exemple a la xerrada que he de fer el proper dijous, dia 24, en el cicle d’Els Dijous del GOB, que catalitza en Xavier Manzano. Parlaré de literatura i crisi climàtica. Via zoom, naturalment. I això és el que menys em plau: no veure la cara de veres a la gent que pugui atendre’m. No passa res. Tira tira. Endavant! Adjunto la tarja de convit. Per a aquesta xerrada he pogut rellegir el clàssic  La sequía, de J. G. Ballard (Minotauro), i Deshielo, d’Ilija Trojanov (Rayo Verde), i en tenc més de preparades i a l’espera. El que em fa una gran il.lusió és llegir el poemari del bon amic en Pere Martí i Bertran, Taroda. Haikus de les quatre estacions, magníficament editat, amb elegància i simplicitat, per Andana. Esperaré a llegir-lo: no vull fer-ho amb pressa. També tenc moltes de ganes de conèixer a fons la nova versió completa de les dues parts del relat Heidi de Johanna Spyri (Nórdica), presentades juntes en una molt atractiva edició. La narració dels fets de Heidi sempre m’ha interessat, especialment perquè amb la seva modèstia i carrincloneria va servir per iniciar el mite de ser a la muntanya en pau i assossec, i de la muntanya com a àmbit per a la noblesa, la bondat i la vida sana… I no aturam, doncs…  I aquesta entrada d’avui ens menarà a una altra d’aquí a poc, amb més lectures i qui sap amb quines novetats. De moment, cal esperar la tardor. I aprofitar-la, quan arribi. Per caminar en la muntanya, precisament. Per seguir llegint.

Per enlluernar. M’he passat amb el groc de Nàpols. Però, m’agrada aquest caminant i el seu canet. Fan passes cap allà on no hi ha camins, sinó, horitzó. O potser, tornen d’allà. Qui sap què ens podrien contar?

Feia dies que no tocava pinzell. Estic embarcat i concentrat en la finalització d’un projecte del qual en parlaré aquí ben aviat. Encara hi he de fer repunts. Paciència. Aquest paisatge és d’ahir.

Bona notícia! Ha tornat el suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, i seguirà cada dijous. El coordinador em demanà un article sobre el que he viscut aquests mesos darrers. N’hi ha un tast a continuació. No pot contar-se tot el que hom ha viscut en una tan impensada situació. No sabria explicar-ho. Si qualque dia ho he de fer, ja ho faré. Sé que he fet molta de feina. I compte, això no ha acabat!

Nota: la fotografia de la capçalera sí és d’en Josep Maria Aloy. La que acompanya l’article correspon al bon amic i mestre Joaquim Carbó. No crec que cap dels se senti ofès (en vida o en esperit) per una equivocació documental com aquesta. L’error és, en aquest cas, feliç.