Miquel Rayó

No. No m’he atrevit a fer una veladura per reforçar el to d’aquest paisatge. Ara, just així, queda molt lleuger (soft, vull dir). Li falta vibració, empenta, força, interés. Tot i així, m’agrada. Era una prova. El format és gran per a mi (36×48 cm, crec). Volia fer un paisatge sense complicacions. Només amb pinzellades ràpides. Li falta la veladura. Potser blau-clar o taronja o de siena torrat, tot molt pàl.lid. Només per fer viure els colors… En una propera ocasió. Perquè, ara no tenc -ja separat el full del bloc- un llenç de fusta o de plàstic prou gran on tornar a aferrar el paper per fer-hi una nova passada d’aigua amb pugment. Calma. Fins i tot s’aprèn d’aquests “no atreviments”.

…i practicant les tècniques apreses, pots anar fent escenes que, per exemple, et poden menar, si deixes lliure la imaginació, a les voreres del riu Mekong (per dir alguna cosa):

L’avantatge de seguir un curs és que, de manera inequívoca, t’obliga a seguir un mètode, a comprendre un model, i a fer les pràctiques que l’animador del curs proposa. En aquest cas, del curs “Marismas y ríos” d’octubre del mestre Francisco Castro, aquesta és la primera versió de la tercera pràctica suggerida. No n’estic insatisfet, si entenem i recordam des de quin punt he partit. De zero.

Dues aquarel.les, lliures. Quasi espontànies. Fetes només amb la intenció d’aprofitar el revers d’uns papers ja usats en l’anvers (Arches de 300 gr., gra fi, 31×41 cm.). Dues. Paisatges inventats. Dos. Dos més. M’agrada el del toc blau, especialment.

Si aquest fos el ritme, podria sentir-me satisfet: de tres aquarel.les, una de satisfactòria, si més no parcialment. No sempre és així. De la pràctica de la setmana passada amb el professor Francisco Castro, n’he fet tres versions. Només aquesta, feta aviat i depressa i sentint-me curiosament lliure, m’agrada. I el que encara és millor: veig com podria millorar-la. Aprenc? Sí. Poc a poc.

A veure si aconseguesc posar-me al dia de lectures. Serà difícil, perquè els llibres, a casa, vénen i arriben a l’atropellada (i no parl gairebé mai, aquí, de les novetats de literatura infantil i juvenil que les editorials m’envien per a ressenyar-les, al seu cas). Em neguiteja veure plena quasi sempre la prestatgeria de lectures pendents, i saber que, per molt que faci, sempre m’anirà davant. Trob lectures a les llibreries, a la llibreria de segona mà, arreu… Per això m’ha agradat llegir 50 llibres que m’han canviat la vida, de na Llucia Ramis (Bruguera): parla de llibres, de lectures, i en parla amb un bon estil i amb criteri. Un criteri lector, per descomptat, diferent del meu. I aquest és l’avantatge de la Literatura: els cànons sempre seran individuals, per molt que algunes obres siguin presents en tots els cànons imaginables. Donen el premi Nobel a una autora americana que desconec absolutament (ni en coneixia el nom): Louise Glück. Per sort, tenir una filla lectora de poesia femenina (i de l’altra) ajuda. En la seva prestatgeria hi ha, i en faig el furt, un exemplar de Vita Nova (Pre-Textos). Queda a la coa amb un punt de preferència. Dos llibres (Miragüano) de les expedicions espanyoles del segle XVIII per Califòrnia i altres indrets de l’Oest americà, de quan encara no ho era: Diarios de les expediciones a la Alta California, de Juan Bautista de Anza y Becerra, i Diario de la expedición Domínguez-Escalante por el Oeste americano, dels frares Francisco Atanasio Domínguez i Silvestre Vélez Escalante. Aquest tema m’agrada des de sempre. Com m’ha agradat llegir la novel.la western de títol Los que no perdonan, d’Alan Le May (Valdemar), molt bona. El vici lector t’imposa la compra de versions distintes dels llibres que estimes, en aquest cas, l’Odissea, en la versió (traduïda al castellà) de Samuel Butler (Blackie Books). El format és preciós. veurem el contingut. Porta uns complements que ja tenc pressa de llegir. I a la llibreria de segona mà hi trob Cartas a Olga de Václac Havel (Galaxia Gutemberg-Círculo de lectores), Diarios 1932-1933, de Manuel Azaña (Crítica), una curiositat.

La primera pràctica que ha proposat Francisco Castro per al curs d’aquarel.la del mes d’octubre sobre “Marismas y ríos” és un treball sobre aquesta fotografia d’una zona humida segurament gallega o càntabra. Un bell paisatge, sens dubte. Un tema que m’agrada molt. Tant, que vaig fer-ne quan la vaig rebre una primera versió, molt lliure, sense esperar a veure com la treballava el mestre aquarel.lista (dreta superior). I vaig fer-ne una altra variant, més lliure encara, i utilitzant, sobretot, el pinzell hake, que Castro no usa esquerra). Després n’he fet dues més, ja seguint així com he pogut les pautes i els consells, sempre excel.lents i ben explicades, de Castro (dreta i esquerra inferiors). I seguint així com he pogut la manera pacient que té d’aplicar el color i la textura amb els pinzells sintètics, sobre el paper encara humit i amb molt de pigment, i la paciència que té de repassar i repassar el treball a mesura que s’eixuga… Veure’l treballar -veure treballar els bons/les bones aquarel.listes- és fascinant: veus com un aparent caos de taques humides sense sentit arriba a tenir-ne i a convertir-se en una imatge gojosa i suggerent. Ai, però! Cal que treballi més els colors i la seva varietat -els verds, els ocres, els blaus-, els cels a la primera, la sensació de distància i perspectiva, les basses de l’aigua amb vorderes de llot, els blancs de les llacunes que suggereixen espai i llunyania… Cal treballar, aprendre. Insistir.  Atendre els oportuns i encertats comentaris del mestre, després de cada avaluació.

Avui, al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca:

Estic molt content amb els cursos de Francisco Castro (on line). En sap, és un bon didacte i un molt bon artista, molt, i fa les seves aquarel.les amb un aire personal envejable. Veure com construeix les demos és un plaer (i alhora és un plaer frustrant…!). Dóna bons consells, quan fa les avaluacions de les pràctiques. Per exemple: aquí teniu la fotografia sobre la que havíem de fer la pràctica darrera del curs de setembre, sobre Carrers, i també teniu la meva versió, la meva aquarel.la seguint les pautes que ell recomana i mostra. És la pràctica de la qual me’n sent més satisfet, de les quatre del curs. Doncs, vet aquí el que ell em comenta, entre d’altres detalls: el sòl d’asfalt està embullat, més que banyat, i els reflexos rojos dels llums no es perceben sinó en la confusió; cal fer els cotxes sempre més amples que alts; el fons del carrer ha de ser més clar i grisenc, i també el sòl davant de l’espectador, si tendeix a marrons, com és en el meu cas, es perd el sentit de llunyania… Boníssims consells! Sabré tenir-los en compte en una nova ocasió?

Perquè, ja la imagin molt llarga, la llista d’obres literàries i Literàries que parlen de temes ecologistes i, en concret, de la crisi climàtica. Per això dic que tancaré la llista de lectures sobre el tema…, per ara. Estic llegint, per exemple, la llarga novel.la Mengele zoo, de Gert Nygardshaug (nom de llinatge impronunciable, i damunt la primera lletra “a” del qual hi ha d’haver un cerclet petit que no sé quin nom té ni on puc trobar-lo en el teclat del meu ordinador). Editat per Capitán Swing, em sembla una proposta magnífica, de gran qualitat i interés. És un thriller, sí; però, no sé com, amerat d’un aire de realisme màgic a la manera de García Márquez, per exemple. No exager. Un text molt ben elaborat, molt ric en llenguatge i imatges, i una història molt ben embastada, i molt aventuresca en el millor sentit de la paraula; en deu capítols densos i alhora lleugers de llegir, dinàmic i poètic alhora… Diguem que és un text d’”ecologisme màgic”, per l’estil que l’autor hi desenvolupa. El contingut, però, és realista cent per cent. S’hi conten abusos. S’hi conta una revolta. S’hi parla de terrorisme ecologista i de papallones i de passions… He llegit Señales de lluvia, de Kim Stanley Robinson (Minotauro), i el recoman també. L’autor ens exposa una mirada distinta, no catastrofista ni distòpica (i ho fa l’any 2004: el llibre ja fa temps que roda), sobre la crisi climàtica, i dels seus efectes quan aquesta arriba en el moment menys esperat. És la primera part d’una trilogia no editada completament a Espanya. M’encantaria que es publicàs. Las torres del olvido, de George Turner (Ediciones B), es considera un clàssic de la cli-fi o “ficció climàtica”. Un precedent. Tenc ganes de llegir-lo per poder opinar sobre la seva vigència. Tiempo de lobos, de Martin Cruz Smith (Ediciones B), és un simple thriller relacionat amb l’accident nuclear de Txernòbil i tot el que l’accident ens ha causat. Dic simple i vull dir: segur que m’ha d’entretenir. Potser me servirà per contraposar a la lectura de l’assaig El ecologista nuclear de Juan José Gómez Cadenas (Espasa), el qual creu que l’única solució viable per a la crisi climàtica és incrementar l’ús (segur) de l’energia nuclear… Sent curiositat per saber-ne els arguments. De vegades, novel.les i assajos -en realitat, sempre- provénen de creences, de prejudicis, de convenciments, de bases ideològiques. I no només de coneixements. És també el cas d’Agenda 21, de Glenn Beck i Harriet Parke (editorial Doce Balas). L’autor principal, Beck, és un ultradretà negacionista estatunidenc. Tal vegada fins i tot terraplanista. La seva tesi és: si aplicam totalment els principis de l’Agenda 21 per a la gestió de la nostra vida, el resultat és inevitablement un estat dictatorial. És la interpretació ideològica de la llibertat individual sobre tota altra consideració o limitació (que no atempti contra els principis del Mercat Sagrat… i de qui el comanda). Cal llegir-lo, doncs. Llista tancada… Per ara!