Miquel Rayó

Tenc per mi que La lliga dels homes extraordinaris (Planeta Cómics) és un els millors còmics de la història. Amb un dels més grans guions que he llegit mai, del gran i desvariat Alan Moore, i amb una il.lustració (Kevin O’Neill) i una coloració (Benedict Dimagmaliw) fora de sèrie. Literalment. Surt de motlle. Tal vegada estic equivocat. Tot pot ser. Una sèrie, però, que mesclàs en un mateix conjunt de relats el capità Nemo i el Nautilus, Robur i l’Albatros, Allan Quatermain, Sherlock Holmes, el seu germà i el seu enemic Moriarty, Auguste Dupin, Wilhelmina Murray (Mina Harker), el globus de Samuel Fergusson, el de Cinc setmanes amb globus, els marcians invasors de H.G. Wells, el Dr. Moreau, l’home invisible, i tota la pesca de personatges dels relats clàssics (i també moderns) d’aventures i d’acció havia d’interessar-me per força. La lliga dels homes extraordinaris és una mescla brillant, potent, intel.ligentíssima, coherent… I abocada al deliri. Potser creada també des del deliri. Moore cent per cent. Estic completant el cicle. Tenia els dos primers volums. Només em falta ara The Tempest, el darrer volum creat i disponible en anglès, encara no publicat a Espanya. Tot arribarà. Llegesc ara els tres volums dedicats a la filla de Nemo (la filla del capità Nemo!), i hi surten els nazis, el robot de Metròpolis, el Dr. Mabuse, l’esfinx dels gels i per tant Poe i Verne un altre pic, i Lovecraft, i tants d’altres personatges, autors, aventures i relats insinuats…, que no puc fer cap altra cosa que admirar-ho i badar la boca. Hi ha tants noms de llocs reals o de ficció, tantes llegendes i mites inclosos en cada pàgina, gairebé, tantes de situacions que evoquen incomptables recons de l’univers de la Ficció, que et deixa astorat. Fins i tot, en un dels dos primers volums hi ha un dibuix al.lusiu a Natty Bumpoo, l’heroi de James Fenimore Cooper, protagonista, entre d’altres, d’El darrer dels mohicans! Dic que he comprat els volums que em faltaven: Dossier Negro, 1910, 1969, 2009 (reunits en un sol volum), i les tres parts de Nemo (Corazón de hielo, Rosas de Berlín, Río de fantasmas).  Quines grans lectures!

Donar és rebre. Si reps, i jo he rebut molt, donar és un deure. Saber que aquests llibres -la més gran part d’ells gairebé nous i en perfecte estat- seran a les prestatgeries d’una biblioteca infantil pública em satisfà. Que siguin a l’abast dels nins i nines m’alegra. En poder, i si les institucions responsables ens els accepten, farem més donacions de llibres.

D’ahir:

Tirar un paper pintat a la paperera no m’agrada. Per això, i seguint el consell de Ron Ranson -a qui no oblido-, intento sempre que puc -quan no em cega la frustració- aprofitar el revers de l’aquarel.la no aconseguida. Està clar que: a) no sé dibuixar, dèficit que m’impedeix seguir instruccions metòdiques i models, diguem-ne, acadèmics o clàssics; i b) potser tenc un cert, petitíssim punt d’expressió positiva quan me sento lliure i improviso… Naturalment, hi ha una evidència superior a aquestes dues consideracions: no sé usar, encara!, l’aigua ni ajustar la proporció adequada del pigment. Especulacions de bon matí, inútils. Vet aquí tres d’aquests aprofitaments, fets després del fracàs evident i repetit amb la primera platja del curs. Avui, dilluns, toca una segona platja.

Un:

Dos: Tres:

Ja he fet la primera pràctica proposada per Francisco Castro en la classe d’aquarel.la del passat dilluns. La proposta era treballar la fotografia d’una platja (a l’esquerra) que el professor ens havia lliurat prèviament. Ell ho va fer davant nosaltres (via Zoom), com és natural, amb mestria i aparent facilitat. I jo, doncs… Ahir ja vaig contar que la primera prova meva havia acabat a la paperera. Avui he preparat tres fons per a repetir la mateixa pràctica. El segon intent (a la dreta) no ha anat del tot malament, tot i que, no sé per què, les masses sempre me surten brutes, apilotades, confuses… És obvi, d’altra banda, que no he ajustat els colors. No és menys obvi que no sé com pintar els cels… He afegit un tronc a la vorera per equilibrar a l’esquerra del paper el pes de la muntanya de la dreta (un suggeriment ben encertat d’en Castro, que hi posà una barca avarada). L’he enviat al grup de uasap de la classe, perquè se’n faci la pertinent avaluació i comentari. Del tercer intent només en rescato un fragment (a baix). En els dos casos sóc benèvol. Si no ho sóc jo…

Feia dies que no treballava amb l’aquarel.la, que no treballava una aquarel.la. Avui he intentat fer la pràctica que ens proposà en Francisco Castro en la primera sessió del curs (ben interessant): ha resultat un desastre sense pal.liatiu! Maleït dibuix! He llençat el paper encara banyat a la paperera, enrabiat, i sense opció a aprofitar-ne el revers. Per destesar-me he improvisat aquesta fantasia d’estiu, potser una marina. Bona nit!

No sóc lector de llibres sobre l’actualitat política, els considero sempre parcials i apressats. La història necessita temps i no cròniques immediates. Ara bé, confesso que he llegit La conjura (Espasa) en un no res. Me l’ha deixat un bon amic. El llibre és obra de Jesús Cintora qui, per molt progre que vulgui ser i per molt objectiu que pretengui ser, és periodista a la Cort i de la Cort. Espanya. Constitució. Etcètera. Podria ser pitjor. Fa por quan relata les exclamacions i les amenaces de la dreta, l’extrema dreta i el suposat centre dreta (i part dels socialistes) espanyols perquè no es pogués conformar el primer govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos. Franquisme residual o no tant. És un text oportunista i amb l’avantatge de què és fàcil de llegir. No en faig refusament. Estic ara amb La vella escola, de Tobias Wolff (La Magrana), i enganxa, potser perquè parla, i ho fa bé, de literatura, d’escriptors que comencen i d’institucions escolars. La grieta, de Doris Lessing (debolsillo), no m’ha agradat gens. No és versemblant. Presenta una tesi forçada. De fet, no l’he acabat de llegir i no en sento cap recança. Relatos fantasmagóricos de las montañas (ecc) és un manga que m’interessa conèixer. L’autor del guió és Junpei Azumi, o dels guions: el contingut és un conjunt de diferents històries dibuixades per dibuixants distints: Akemi Inokawa, Akihito Yoshitomi, Daisuke Imai, Jungi Ito, Mimika Ito. Confesso que no els conec. Em limito a copiar els noms. És el tema, la muntanya, allò que m’estira d’aquest volum. L’he demanat a una llibreria. També he demanat una guia del GR99 (Camí Natural de l’Ebre), perquè és una marxa que potser qualque dia ens animarem a fer na Xon i jo, o això voldríem, si la situació pandèmica es regularitza. Per ara tot és incert. Especialment, els viatges. Veurem. Com gairebé sempre, les guies del país aragonès solen ser de Prames, veterana editorial molt útil a senderistes i muntanyers. I acabaré ja: he anat avui a la fi a Reread, després de setmanes, per saludar en Josep i na Paula, i per veure si trobava qualque lectura interessant en les seves prestatgeries atapeïdes de llibres de segona mà. N’he trobat dos: Un cambio de verdad, de Gabi Martínez (Seix Barral), amb el subtítol Una vuelta al origen en tierra de pastores, i un exhaurit Caminos sagrados. Aventuras de un peregrino, de Nicholas Shrady (Muchnik), el títol del qual ja permet endevinar per on el text… camina. De Gabi Martínez vull dir (recordar) que vaig usar el seu llibre Només per a gegants quan escrivia L’enigma Altai. És just.

Sí, llibres que les editorials tenen l’amabilitat i la generositat de facilitar-me per a lectura i ressenya, o llibres que vaig comprant adès i ara pel meu compte. Llibres per a infants i joves, diguem-ne, la meva especialitat. Llibres que ja no tenen espai a ca-nostra i que se’n van, a la fi, a ca-seva: els prestatges d’una biblioteca pública. En aquest cas, a la biblioteca infantil de Nou Llevant (i si és necessari, a qualsevol altra que determini l’autoritat bibliotecària municipal), de l’Ajuntament de Palma. No sento cap tristor, sinó, tot el contrari: una gran alegria. I em sento satisfet. És difícil, a hores d’ara, donar llibres. Quasi ningú -vull dir: quasi cap institució- no els vol. La més gran part dels llibres que hem donat aquesta vegada estan nous, tenen una sola lectura o dues. D’altres potser tenen més lectures i es notaran un poc gastats. Recomano, no obstant, que siguin conservats i posats a disposició dels lectors infantils i/o juvenils en aquell barri o en un altre, perquè en algun cas són llibres que ja no es troben al mercat, o de col.leccions que ja no existeixen, que ja no s’editen. Avui ha vengut un funcionari municipal a cercar-los. Deu caixes (recollides del súper Eroski de prop de ca-nostra  i de la llibreria Rata Corner: gràcies!). Plenes. En total, uns 540 llibres. En tenim més. Qualque dia faran un camí semblant. Cap a on han de ser; insistesc: en una biblioteca pública, a l’abast dels ciutadans de Palma. Qui sap si trobaran, cadascun d’aquests llibres, el seu lector, la seva lectora? Qui sap si es crearà, gràcies a la seva lectura nova, un bell futur? Qui sap si donaran un poc d’assossec? O si inquietaran qualque esperit…? Per molts d’anys.

Sense comentari: d’Alemanya.

Cada dilluns de juliol, via Zoom, assistiré a unes classes d’aquarel.la amb Francisco Castro, un gran mestre aquarel.lista. Ahir férem la primera presa de contacte, l’assaig amb el programa de connexió. Com sempre, la majoria de participants en aquests cursos són dones. És que l’aquarel.la és femenina? Compte, Miquel! Un comentari com aquest et pot portar a la picota… El curs porta per títol Playas. M’interessa moltíssim. En un altre curset, Castro va proposar de fer una aquarel.la d’aquesta fotografia de grans dunes i la mar en l’horitzó. M’ho ha dit una bona amiga, també aquarel.lista. No sé si Castro ens la proposarà a nosaltres, però, em sembla un bon exercici. Ahir vaig fer un esboç de la imatge en un quadern de notes, per veure si era capaç de captar-ne l’essència, la proporció, la distància suggerida… Vaig fer-ne dos, en realitat, d’esquemes o esboços. El primer, un desastre sense pal.liatiu. El segon intent ja m’agrada, i el teniu aquí (entenent que el meu gran dèficit és el dibuix). A veure si aquesta setmana tenc una estona per fer l’aquarel.la en paper gros, i no de prova, sinó amb totes les conseqüències. Com toca.  Un repte. Cada aquarel.la ho és.

PS: ahir, diumenge, dia 5 de juliol, vaig acabar l’aquarel.la sobre aquesta fotografia i des d’aquest esboç. No n’estic insatisfet del tot. No obstant, hi veig defectes que podria haver evitat.