Començam bé l’any: avui dues ressenyes meves que formen una pàgina completa del suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Portam retard per mor dels mesos de silenci obligat per mor de la Covid-19, però, poc a poc ens posarem al dia. Cal agrair l’esforç del coordinador perquè així sigui.
L’aquarel.la, ho he dit tantes de vegades!, és màgica. Té grans poders, per ventura gràcies al seu indiscutible fort component atzarós. I un dels seus poders és el de ser delatora. Posa en evidència irrefutable qui no sap dibuixar. La delació és demolidora, contundent, com podeu veure a baix. Tot i això, l’aquarel.la escampa una misteriosa màgia compassiva sobre els intents de qui la practica amb respecte i entusiasme.
He titulat aquesta aquarel.la “Apunt per a una plaça”. I només és això, un apunt, una nota. Hi provava colors, formes sense límits ni detalls, només amb insinuacions… S’aproxima bastant a allò que m’agradaria saber fer… Aprofit un paper(Arches) ja utilitzat… En fi.
Aquesta és la questió: tractar d’aprendre. Fer, revisar, analitzar, acceptar, comprendre, rectificar. Això és: repetir, insistir. La primera aquarel.la de l’any 2021 ha estat aquest urbà: 
És rígid, fosc, fred, groller… I la segona, sobre el mateix model (una fotografia d’un carrer de Palma), aquesta, més lleugera i més lliure, amb més improvisació…
Hi ha més bon llum, més equilibri, especialment en la part superior… Es tracta, doncs, de tractar d’aprendre. Davant cada paper en blanc. Com en l’escriptura. Per cert que el primer paper era un Arches de gra gruixat, i el segon un Hanhnemühle, també de gra gruixat.
Temes, tractaments, papers i dimensions distintes. Tot proves.
Una caminada pel Salobrar de Campos té virtuts terapèutiques per a mi. Encara és un lloc on pots trobar-te i sentir-te sol, sense obligacions ni presses. Atent, només, a allò que la Naturalesa vulgui mosrar-te. El Salobrar és un lloc tranquil que ofereix de franc una gran sensació de calma. I possibilitats d’aprenentatge. I observacions naturalístiques. No és poca cosa. Hi vaig anar fa dues setmanes. Feia temps 
que no visitava aquest espai natural (i tanmateix humanitzat). Hi vaig ser durant unes quatre hores. Feia fred, al principi. Començava el dia. Vaig arribar-hi quan el sol treia just el nas rere l’horitzó de pins i boires. Record que, en un moment determinat, devien ser les onze, ja, es va fer un silenci sobtat. Ja hi feia bon estar; l’aire era teb a bastament per ser comfortable. No bufava vent, en aquells minuts; no xiulaven els aucells i no sentia cotxes de la carretera veïna ni la veu dels galls o les gallines que s’escolten adesiara, provinents de les finques que són a prop de les basses de la salinera… El silenci passà. Com havia vengut. De sobte. Tal vegada era un regal per a mi. No hi havia molts d’aucells. Ni en varietat ni en quantitat. El Salobrar ha perdut, al meu parer, diversitat per mor de la creixent salinització segurament. Hi vaig veure alguns flamencs (pocs), alguns becs d’alena, ànnera blanca, coll-blau, cama-roges, cama-verda, corriols, picaplatges, corb-marí gros, agrons i agrons bancs, juies, un xoriguer, arpelles, busquerets de cap negre, curleres, molts d’ullets de bou esquit
erells i una blaveta meravellosa… Poc a poc, la propietat va posar reixes en les entrades dels camins que et permetien, abans, caminar entre els estanys i fer una volta per tot l’espai. I aturar-te a observar la fauna en llocs molt aptes per fer-ho. Poc a poc, la propietat limita el pas. Una llàstima. Entenc que ho faci. Em sap greu que sigui així. Hi havia fang al caminal. Barrelles arreu. Canyar en les voreres. Les aigües embassades. Aucells. I de cop, silenci. Un silenci breu i acollidor, que assossegà per uns minuts les meves incerteses en aquests llargs, llarguíssims mesos de pandèmia.
No sé si puc afirmar que La última galopada, una novel.la, un western, de Thomas Eidson (Valdemar),
és la millor novel.la de l’Oest que he llegit. Ja sabeu 
que el tema m’agrada (i m’interessa). És més que una aventura d’indis (els apatxes, en aquest cas) i de colons blancs. També és un western, aquest amb un to i un caràcter molt més clàssics, Cornetas al atardecer, d’Ernest Haycox, un dels més grans i reconeguts, i també populars autors del gènere, sobre els relats del qual se n’han fet moltíssimes pel.lícules. Ambdós llibres formen part de la col.lecció Frontera, de l’editorial esmentada. La remoman sincerament. L’edició és molt bona. Ben 
enfora del tema i del gènere es troba el llibret 
de Remei Margarit, La gota de agua del colibrí (Vanguàrdia), que tira, potser sense voler, a manual d’autoajuda. Si només fos això, no m’interessaria per a res. Crec que és alguna cosa més, a banda d’un recull de col.laboracions d’aquesta autora al diari La Vanguàrdia., si no vaig errat. Ho sabré quan el llegesqui. La poesia d’en Miquel Cardell, un autor singular i intel.ligent, i ja molt savi, és sempre una proposta amb sorpresa. No sempre de fàcil lectura: en Miquel té claus d’interpr
etació del món molt pròpies. En aquest cas es tracta del poemari Els ponts de l’autopista (Adia),
nou de trinca. També és d’aquesta editorial Liquidació, una novel.la de Rosina Ballester, autora que desconec totalment. Ni sé qui és ni sé que fa. Una oportunitat, doncs, per salvar-me d’aquesta ignorància imperdonable. Els dos llibres els he canviat per unes aquarel.les. Gràcies, Pau Vadell. A la llibreria de segona mà -sempre convé fer-hi una passadeta- he trobat un volum de Les màquines de Leonardo. Antologia heterònima, que m’ha semblat una curiositat per explorar. És o sembla que és un recull de textos de diferents autors (molts dels quals tampoc no conec). I el llibre és d’una editorial mallorquina que… desconec també: Casaabierta. Lectures diverses, doncs, per a un final d’any impensable, per a un Nadal que no és com hauria de ser i que, no obstant, és com és i com ha arribat
a ser, i punt. No cal fer-ne més comptes. Mentrestant, i amb una gran dosi d’esperança i d’il.lusió, he tornat a comprar al comerç dels xinesos que hi ha just al cap de cantó de davant ca-nostra, una guardiola per posar-hi cèntims per al meu projecte de viatge a peu i en solitari pel Camí de Llevant, un dels Caminos de Sant Jaume. Almenys tenc pensat fer des de València fins a Toledo (i potser, més enllà). No he pogut fer aquesta caminada enguany. Tot m’ha resultat massa confús. Podré fer-la l’any que ve? Tenc la rara i incòmoda sensació d’haver perdut una oportunitat, que vull recuperar abans que no sigui massa tard per a mi… Potser aquest és un pensament erroni i és millor que calli. Sí, durant el 2021 podré caminar molt… un altre pic.
M’agrada seguir aquests cursos. Si no ho fes, no practicaria mai temes ni maneres de fer que no són en la meva zona de comfort. M’mposen una certa disciplina, i molta d’atenció. Així que, a seguir. Perquè, aprenc. Aquí tenim dues postals nadalenques suggerides per na Társila Jiménez (en la sessió de divendres passat).
Muntanya amb tempesta de neu. D’ahir, sobre paper ja usat (300 gr., gra fi, 18×28 cm).
Al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca, avui, els meus comentaris a les obres, distintes, de dos amics estimats i excel.lents col.legues de curolles literàries.
