Tot ho són, atreviments. En aquest cas, he intentat interpretar una esplèndida fotografia d’en Sebastià Torrens, publicada al seu llibre més recent, Hivern a Mallorca, en el qual he tengut el privilegi de poder col.laborar. Una roca en la boira. No he sabut robar el punt necessari de blau de la imatge original. Això vol dir que cal que ho torni a provar. És un model estimulant.
Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquest (molt sincer) divertiment meu d’homenatge al Mestre per invitació del seu coordinador, en Pere Estelrich:
Un nou desembre, un altre, amb lectures i experiències, i amb records. En Biel Pomar, veterà ecologista i vell amic nostre ha trobat en els seus arxius una fotografi
a, que m’envia.
Havíem anat junts a Burgos, a un refugi de muntanya de Pineda de la Sierra, per participar en representació del GOB en una trobada sobre espais naturals amenaçats. Sé que parlàrem i presentàrem informacions de La Trapa, que era aleshores una iniciativa pionera de compra d’un espai natural per suscripció popular, i també de la platja, sistema dunar i de llacunes i estanys d’
Es Trenc i Es Salobrar de Campos, llavors en litigi. Ens hi acompanyà en Jaume Llabrés. Era l’any 1982. Record que vaig veure una merla aquàtica en un rierol. L’altra fotografia ens l’envia en Tonyo Alcover. És d’una excursió que hem fet fa poc amb ell i na Xisqueta Comas per la Serra de Tramuntana. Na Xon i 
jo som en el cim del Galileu, amb fred. Darrera hi tenim el Masasnella. I a una altra cosa! Les lectures, ja fetes per ara en aquests primers dies del mes, són diverses. Entre d’altres. La biblioteca del hielo, de Nancy Campbell (Ático de los libros), és un poc decebedora (perquè potser jo n’esperava
una altra cosa); s’hi parla precisament del fred i del gel. Los viejos creyentes, de Vasili Peskov (Impedimenta), és un generós reportatge sobre una família de “vells creients” rusos -una secta certament radical- que ha viscut durant dècades oculta en la taigà siberiana, lluny, sí, de persecucions i de discriminacions, però, també lluny de remei i de relacions i, sovint, de nodriment suficient. Una 
història molt interessant i ben contada. El fantasma y la señora Muir, de R.A. Dick (també d’Impedimenta) és una lectura ràpida i amable, d’entreteniment amb somriure. També és una lectura d’entreteniment per a mi el recull de relats western El árbol del ahorcado y otros relatos de la Frontera de Dorothy M. Johnson (Valdemar), una de les grans autores del gènere, molts de relats de la qual han estat convertits posteriorment en pel.lícula d’èxit.
Sobre paper Hahnemühle de 300 grams, “matt”, de 36×48 cm. Amb el hake només, com en els primers temps.
De divendres passat, en la classe virtual amb l’artista aquarel.lista Társila Jiménez:
És el que més enyor en tot aquest període de pandèmia: caminar cap a horitzons desconeguts (o no) i sempre cap a la sorpresa.
Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:
Deixar que l’aigua pinti amb llibertat sobre el paper… Marcar-hi només algun traç, una direcció, potser un camí… Insinuar. Tenir sort o esperar tenir-la…
Llegesc llibres de muntanya i llibres de caminants. Vull dir, llibres on es parla del muntanyisme i de caminades: escalades, expedicions, exploracions, passejades, travesses a peu…
Poden ser llibres escrits per mutanyencs o per caminants, o llibres escrits per autors que parlen de muntanyencs o de caminants. O de muntanyenques: en acabar aquesta entrada parlaré d’això
darrer, perquè ja puc comunicar una novetat important (per a mi). Aquests dies estic llegint, entre d’altres lectures, alguns llibres de muntanya o de passejades. La montaña y el hombre, per exemple. És un clàssic de 1970, obra de Goerges Sonnier. Ara l’ha reeditat beníssim linceediciones. Intuesc que avança com una història del muntanyisme… M’interessa. Com m’ha interessat, i molt, la proposta (no tant, el text: que és massa pompós) de Pablo Batalla Cueto: La virtud en la montaña, que porta el subtítol següent: Vindicación de un alpinismo lento, ilustrado y anticapitalista. No cal dir res pus. M’interessa. No entenc el muntanyisme d’ara, competitiu i individualista. El que es fa a la muntanya és admirable i deixa astorat, però, no significa res, sinó, publicitat egoista… Sempre apressat i exposat a les xarxes socials, el muntanyisme és, ja, un negoci, un bé de consum… Alimentar a la bèstia parla d’una manera de fer muntanyisme que ja ha caducat, i que de qualque manera ja anunciava el que vendria. És obra d’Al Alva
rez, en edició castellana de Libros del Asteroide. Un llibre breu i bo de llegir, britànic; molt ben narrat tot. Filósofos de paseo, de Ramón del Castillo deu parlar de pensadors que caminen, del lligam entre la caminada i el pensament, la reflexió. L’edita Turner. A la contraportada es diu que el text és… delirant. Veurem per quins motius. I la novetat: estic a punt d’acabar un projecte que m’ha entretengut molt i durant molt de temps. Un p
rojecte on s’exposarà la presència i la participació de les dones en les activitats muntanyenques (en sentit ample) a les Illes Balears. Si tot va com ha d’anar, acabaré el text el proper mes de desembre. El text, llarg, constarà d’una primera part d’introducció al tema i d’una segona part amb més de trenta entrevistes (potser, 34) a muntanyenques de les Illes (nascudes aquí o que hi viuen). Sóc feliç de saber que, per ara, el tema, en el nostre petit context muntanyenc insular, és inèdit, i que el llibre, en conseqüència, serà una primera passa. S’hi parla tant d’excursionistes com d’espeleòlogues com d’escaladores o de corredores de muntanya… Una novetat. Voldria que tot anàs bé. De moment, el títol del treball és: Penyaleres. Dona i muntanyisme a les Illes Balears. Apunts històrics i entrevistes. Va per bon camí, i ja acab de parlar-ne per ara, la cerca del finançament necessari per a l’edició. I la distribució sembla que podrà ser generosa… Però, no he d’avançar res més, perquè no vull que s’estronquin les possibilitats amb les quals treball. Cal que faci la recerca que falta fer (Pitiüses, sobretot) i acabi la redacció definitiva del text. Una feinada encara!
El nou llibre d’en Sebastià Torrens, Hivern a Mallorca, estimula el treball, sobretot les imatges de s’albufera fan que vulgui reproduir-les, interpretar-les (així com puc i així com en sé). Aquí en teniu una. L’altra aquarel.la és un dels meus horitzons de pocs colors i que faig simplement per anar provant com l’aigua dibuixa sola. Cosa, per cert, fascinant.
