“Passejant amb el ca per un bosc màgic” és el títol que he posat, per penjar-la a Instagram, a aquesta aquarel.la feta de pur gest i sense cap pla previ. Només volia que hi hagués un centre de llum… He aprofitat un paper ja usat (Arches, 300 gr., gra gros, 26×36).
He de començar a posar el fre. Ahir vaig anar a Metròpolis a cercar tres còmics que tenia comanats. Tres bons productes editorials i literaris -ho dic, perquè ja n’he llegit un i m’ha agradat molt, i estic a punt d’acabar-ne un altre, i també m’agrada molt-, cars. Què hi farem!
Primer diré, no obstant, que ahir vaig rebre amb il.lusió el nou llibre de n’Alfred Sala: Expedició al Congo. Bwana Nyani, editat per Edicions del Bullent. La novel.la va obtenir el premi Enric Valor.
N’Alfred, que m’ha tramès la seva obra per correu postal, a l’antiga, doncs, comparteix amb jo el gust per les novel.les i pel.lícules d’aventures, pels aucells i per les caminades, entre d’altres temes. Estic segur que aquest llibre seu m’encantarà: Àfrica, els animals salvatges, una guerra civil, un primer amor, una recerca que obliga a un itinerari i que deu facilitar una iniciació… Una amiga m’ha deixat, cosa ben distinta, El naufragio de las civilizaciones, d’Amin Maalouf (Alianza), un assaig, m’ha assegurat, per comprendre un poc millor les causes de la desfeta de l’Orient més proper:
Líban, Egipte… I ara, passem als còmics. Dos són integrals de Jonathan, de Cosey, que inclouen sis aventures de l’heroi del mateix nom: Jonathan. Aventures que transcorr
en, al menys les primeres que ja he llegit, en paratges que m’agradaria visitar qualque dia, i que potser com a ciutadà responsable ecològicament no hauria de voler visitar mai: Nepal, Tibet…, o sigui l’Himàlaia. Avui acabaré segurament la lectura del primer volum. Els edita Ponent Món, com sempre de manera excel.lent. I per acabar un relat dibuixat de Jiro Taniguxi (o com s’escrigui): El rastreador. També és producte de Ponent Món i també va de muntanyes, ni que sigui de forma tangencial. Me serveix per a un projecte que tenc en el cap i que qualque dia comentaré. Tot al seu temps. Cosa senzilla, de veres.
Després de l’amollada d’ahir -no puc callar davant tanta sarsuela tòxica-, vet aquí que començo a rebre llibres, i continuo comprant-ne, per a lectura i assosec. I si escau, també per fer un poc de feina.
No sé si el suplement Bellver reprendrà el seu camí, en aquest sentit ho dic. Els diaris en paper potser han rebut el cop de gràcia amb el confinament. Veurem. De moment, co
mento aquí aquestes noves lectures. Refugis remots, de Dan Richards, porta un subtítol que convida: Un viatge als confins salvatges de la Terra. Ja hi sóc dedins, i m’agrada. Segurament l’acabaré avui. Toca temes que són del meu gust: viatges a llocs remots, caminades i exploracions, literatura que s’hi relaciona… L’edició és de Sidillà. Vestida de corto no té res a veure amb tot l’anterior. Me l’envien de Nórdica amb esperan
ça: diuen que és una seva il.lusió, l’edició i la distribució d’aquest llibre. Que tenguin sort! És obra de Marie Gauthier, autora que desconec. Sí conec, en canvi, i prou bé (modestament, sempre
) la poesia de Wislawa Szymborska. Nórdica n’edita un darrer recull, que desitjo llegir tan aviat com acabi això dels refugis. Es titula Canción negra. Què dirà, la cançó negra? Coppelius, el creador d’autòmats és la darrera novel.la de la sempre jove, elegant i activíssima Rosa Maria Colom. L’edita Bromera, i és Premi Fundació Bancaixa de narrativa juvenil. Sé cert que m
‘agradarà. Admiro molt alguna obra prèvia de na Rosa Maria. I finalment, m’ha arribat avui aquesta adquisició, essencial per a la fase d’aprenent d’aquarel.lista que visc tan desvergonyidament: Masterclass de acuarela. Comprendiendo los cuatro pilares de la acuarela, del gran pintor Álvaro Castagnet (Artbook24). M’intimida i m’interessa. Per cert que els dilluns del mes que ve, juliol, assistiré a classes on-line de l’aquarel.lista Francisco Jiménez Castro. Tema: platges.
Informes aberrants de la Intel.ligència (?) de la Guàrdia Civil que no passarien un examen de selectivitat, un segon informe forense, perquè el primer no era prou acusatori contra Franco, Illa o Simón, elaborat per un membre dels Legionarios de Cristo i comanat per una jutgesa filla i germana de guàrdies civils, quina casualitat!, un judici a un major dels Mossos català les conclusions dels fiscals del qual són: “L’hem acusat de rebel.lió durant dos anys i no ha passat, ara l’acusam de sedició, per si passa, i si no passa, ens el condemnin per desobedient, i si tampoc passa la desobediència… el condenin d’una puta vegada i pel que els passi per les punyetes!”. Així anam. Rapers condemnats per lletres de cançons. Un rei cobrant comissions i desviant doblers impúnement durant dècades, i l’altre rei ocultant el fet des de fa temps, perquè ho sabia, i signant compungit actes notarials que no serveixen de res… I si no vaig errat, la jutgesa del cas Trapero també és casada amb un guàrdia civil, oh, si fos així, quina casualitat! I querelles i més querelles de les diverses estirps de la dreta, i ja fa temps que a Espanya només hi ha extrema dreta -PP, part del PSOE, Cs i VOX-, contra el Gobierno per la gestió del tema coronavirus… Només hi faltava un informe de la també intel.ligentíssima FAES del gloriós Campeador Aznar, supòs que tan ben pensat i encertat com el seu pensament clarivident sobre les armes químiques a Iraq. Ah, i ja hi podem afegir una querella de na Rosa Díez, espanyola de pro “y mucho española“, contra el Gobierno, també… Hi falta un torero. Aviat sortirà a escena. La premsa de la Cort bava feliç: té la història d’un cocodril, que potser és una pobre llúdria espantada, campant per una síquia de Valladolizzz… Hi enviaran a lo millor la Legión a capturar-la, desgraciada, i l’acusaran de terrorista i pro-etarra, segurament, perquè ha fet por els pobres ciutadans… Això és Espanya? Doncs, sí. Això: cine de Berlanga i Cuerda junts. Mentre que no la canviem. No canviarà mai. No hi ha prou pensadors amb ganes de fer-ho. No hi ha liders que creguin que s’ha de fer. Ni forces socials a bastament per empènyer cap a aquesta transformació. Estic cansat de creure que és possible. La veritat, preferiria anar-me’n.
Sí: quan podré tornar al camí, al Camí de Sant Jaume? Enguany tenia projectat caminar des de València fins a Toledo, pel nomenat Camí de Llevant… Tema ajornat. Viatge a l’espera. Mentrestant, ahir vaig fer aquests arbres a la vorera d’un camí, i una estampa d’una possible albufera o d’un aiguamoll interior, no ho sé bé.
Una espècie de marina amb predomini dels colors terrosos, potser excessius. Algun traç de pintura l’he posat directament del tub al paper (un Arches reciclat, de 26×36 cm, 300 gr.). Segons un model d’Idòia Lasagabaster. Naturalment a una infinita distància! Com sempre, la fotografia és fluixa, un pèl desenfocada.
No coneixia El cuarto de Jacob,
de Virginia Woolf (Lumen), i sento curiositat per saber com està escrita aquesta novel.la inicial, s
i ja anuncia el gran estil, personalíssim, de l’autora. Lectura nova, doncs. I també relectures: El canvi, del rar i enigmàtic Miquel Bauçà (Empúries), sempre sorprenent, Les desventures del jove Werther, de J.W. Goethe -quantes dècades fa que la vaig llegir, aquesta obra gairebé fundacional?- i una versió en castellà de Las flores del mal, de Baudelaire (Edaf) -que, francament, he oblidat en la seva total
itat. Potser per mor d’aquest oblit sento un cert estímul quan penso que rellegiré el llibre per avaluar novament si els textos, si els poemes tenen en mi el poder o el ressó o la influèn
cia que molts d’altres autors manifesten haver experimentat en llegir-les. Confesso que no ha estat el meu cas. Tal vegada no tenc prou sensibilitat per penetrar en el sentit que vessen, aquestes fleurs du mal. O potser no la tenia quan, fa també molt de temps, les vaig llegir. Veurem què passa en aquesta relectura en temps pandèmics i de desordres. Excepte l’obra de Bauçà, que és adquisició meva de quan es va editar per primer pic, les altres obres les he trobat desades en la prestatgeria que encara té a ca-nostra na Mar. Aprofitaré, doncs, abans que s’endugui els molts llibres que encara hi són.
Deixar-se guiar per l’aigua, el gest, la imaginació, la intuició… Aprofitar un background que et penses saber usar per fer alguna altra cosa. La forma d’un pinzell. Acabar fent -com és possible?- un fons marí de posidònia prou satisfactori (per a mi)… Atrevir-se. No deixar-ho.
O que surti un urbà suggeridor d’un altre intent, en un altre moment, mab uns altres colors, amb un altre paper…
Aquarel.la màgica.
Recordau que vaig dir que em feien por? Que tenen massa poder? Ells, que són covards i prepotents i mentiders, parlen amb grans paraulots d’honor i de pàtria. I d’herois. Van despullats, com el rei del conte. No són res. Són la por viva.
“Militars i jutges, jutges i militars, un còctel explosiu de poder paral·lel en una Espanya desvertebrada territorialment, esfilagarsada institucionalment i arruïnada econòmicament. I, per acabar-ho d’adobar, les revelacions de corrupció a la Casa Reial que afecten l’anterior cap de l’Estat i l’amenaça, cada vegada més seriosa, d’una explosió social davant del desproporcionat augment de la pobresa.” Espanya i el pols dels altres poders. José Antich.
“Que la Guardia Civil pretenda alimentar la acusación al Gobierno —como siempre, procedente de un abogado de trayectoria turbia— de prevaricar por autorizar la manifestación feminista del 8 de marzo es una prueba fehaciente de la voluntad políticamente conspiradora de los mandos del cuerpo… Con todo, lo más significativo es la admisión a trámite de la denuncia por parte de la juez Carmen Rodríguez Medel. El coronel Diego Pérez de los Cobos es un fascista de trayectoria inequívoca y suficientemente conocida que, como hizo en Catalunya, actúa brutalmente, sin disimular nada, ejerciendo ostentosamente su impunidad… Desde el año 2000 a esta parte, las fuerzas reaccionarias del Estado, con el amparo de un Partido Popular que votó no a la Constitución y de buena parte de la judicatura, se ha ido imponiendo progresivamente con leyes, ordenanzas y valores una interpretación de la Constitución objetivamente contraria e incluso opuesta al espíritu con el que fue redactada y votada el año 78. Lo ha expresado mejor que nadie la presidenta madrileña Isabel Díaz Ayuso, proclamando al fascista Pérez de los Cobos como un “héroe de la democracia española”, obviamente por la represión que dirigió contra los catalanes en 2017. Y en esta deriva los socialistas han ejercido de meros compañeros de viaje, convencidos de que si no molestaban a la bestia, les dejarían disfrutar alternancia, pero la bestia es insaciable. Primero los catalanes y después quien se ponga por delante.” ¿Quién apuñalará a Sánchez? Los jueces y la Guardia Civil. Jordi Barbeta.
“Si tuviera que resumir lo que voy a contarles, lo haría diciendo que el lawfare contra el gobierno progresista de España ya tiene el equivalente al instrucción 13 de Barcelona, y ustedes, queridos lectores, me entenderían perfectamente… El atropello de los derechos del delegado del Gobierno en Madrid, José Manuel Franco, que está llevando a cabo la juez Rodríguez-Medel está produciendo, como poco, un cierto volumen de material judicial, alguno de calidad democrática execrable, que si me dejan hacer de agorera, puede que acabe en la sala de Marchena como palanca para admitir una querella contra el presidente del Gobierno. La maniobra tiene claros antecedentes en el caso penal del procés y no precisan que se lo explique. Cuando una cosa funciona y mucha gente la aplaude porque comparte sus fines, la historia demuestra que acaba siendo utilizada contra otros… Esta operación espuria ya salió con Catalunya, llevo años contándoselo, y ahora todo apunta a que van a intentar reproducirla a escala nacional. Por eso siempre he creído que honestamente había que denunciar estos manejos y así lo hice. Lawfare ofrendado a mayor gloria política de la derecha y la ultraderecha.” El atropello de la juez Medel. Elisa Beni.
“Los guardias civiles, ya metidos en su papel de epidemiólogos sin titulación, tienen preparado su veredicto: “Por tanto, el Gobierno ya conocía desde el mes de enero la gravedad real de la epidemia”. Si la ciencia viviera en ese universo de ficción, ya tendríamos vacuna y tratamiento médico para las próximas diez pandemias.” Los bulos tienen las patas tan largas que acaban apareciendo en un informe de la Guardia Civil. Iñigo Saez de Ugarte.
I així podria transcriure fins a mil exemples. Naturalment, són textos publicats en diaris progressistes (ja en queden pocs) i catalans. Els de Madrid són premsa de la Cort, i ben alerta a sortir del solc! Fan vergonya! Però, és pijor que facin por. I ho saben. Primer la creen, després l’usen. És avès històric: sempre els ha anat bé. A Espanya ja no hi ha dreta democràtica. Bé, de fet no n’hi ha hagut mai, especialment se la va va carregar l’infame Aznar. Ells guanyaren una guerra i ho saben. El poder és seu. I ho és l’Estat, i ho és Espanya, per la gràcia de Déu. Des de fa segles són espanyols, castellans, mesetaris, imperials, catòlics, ignorants. I els que la perderen no saberen, no hem sabut, llevar-nos el seu jou del coll, i molts dels perdedors perden el cul quan es tracta de capgirar l’Estat, no fos cosa que… I invoquen la Constitució, que ja és propietat dels franquistes, com sempre ho ha estat… Blanc i en botella: jutges, empresaris, premsa, militars, partits d’extrema dreta violenta (fotografia de Colón: PP, VOX i Cs, i podem afegir-hi mig PSOE o més de mig) i la Corona, tots en un mateix tauler… Si això no és un intent de cop d’estat, què és?
I mentrestant, la crisi sanitària…
