Miquel Rayó

Sense comentari: d’Alemanya.

Cada dilluns de juliol, via Zoom, assistiré a unes classes d’aquarel.la amb Francisco Castro, un gran mestre aquarel.lista. Ahir férem la primera presa de contacte, l’assaig amb el programa de connexió. Com sempre, la majoria de participants en aquests cursos són dones. És que l’aquarel.la és femenina? Compte, Miquel! Un comentari com aquest et pot portar a la picota… El curs porta per títol Playas. M’interessa moltíssim. En un altre curset, Castro va proposar de fer una aquarel.la d’aquesta fotografia de grans dunes i la mar en l’horitzó. M’ho ha dit una bona amiga, també aquarel.lista. No sé si Castro ens la proposarà a nosaltres, però, em sembla un bon exercici. Ahir vaig fer un esboç de la imatge en un quadern de notes, per veure si era capaç de captar-ne l’essència, la proporció, la distància suggerida… Vaig fer-ne dos, en realitat, d’esquemes o esboços. El primer, un desastre sense pal.liatiu. El segon intent ja m’agrada, i el teniu aquí (entenent que el meu gran dèficit és el dibuix). A veure si aquesta setmana tenc una estona per fer l’aquarel.la en paper gros, i no de prova, sinó amb totes les conseqüències. Com toca.  Un repte. Cada aquarel.la ho és.

PS: ahir, diumenge, dia 5 de juliol, vaig acabar l’aquarel.la sobre aquesta fotografia i des d’aquest esboç. No n’estic insatisfet del tot. No obstant, hi veig defectes que podria haver evitat.

“Passejant amb el ca per un bosc màgic” és el títol que he posat, per penjar-la a Instagram, a aquesta aquarel.la feta de pur gest i sense cap pla previ. Només volia que hi hagués un centre de llum… He aprofitat un paper ja usat (Arches, 300 gr., gra gros, 26×36).

He de començar a posar el fre. Ahir vaig anar a Metròpolis a cercar tres còmics que tenia comanats. Tres bons productes editorials i literaris -ho dic, perquè ja n’he llegit un i m’ha agradat molt, i estic a punt d’acabar-ne un altre, i també m’agrada molt-, cars. Què hi farem! Primer diré, no obstant, que ahir vaig rebre amb il.lusió el nou llibre de n’Alfred Sala: Expedició al Congo. Bwana Nyani, editat per Edicions del Bullent. La novel.la va obtenir el premi Enric Valor. N’Alfred, que m’ha tramès la seva obra per correu postal, a l’antiga, doncs, comparteix amb jo el gust per les novel.les i pel.lícules d’aventures, pels aucells i per les caminades, entre d’altres temes. Estic segur que aquest llibre seu m’encantarà: Àfrica, els animals salvatges, una guerra civil, un primer amor, una recerca que obliga a un itinerari i que deu facilitar una iniciació… Una amiga m’ha deixat, cosa ben distinta, El naufragio de las civilizaciones, d’Amin Maalouf (Alianza), un assaig, m’ha assegurat, per comprendre un poc millor les causes de la desfeta de l’Orient més proper: Líban, Egipte… I ara, passem als còmics. Dos són integrals de Jonathan, de Cosey, que inclouen sis aventures de l’heroi del mateix nom: Jonathan. Aventures que transcorren, al menys les primeres que ja he llegit, en paratges que m’agradaria visitar qualque dia, i que potser com a ciutadà responsable ecològicament no hauria de voler visitar mai: Nepal, Tibet…, o sigui l’Himàlaia. Avui acabaré segurament la lectura del primer volum. Els edita Ponent Món, com sempre de manera excel.lent. I per acabar un relat dibuixat de Jiro Taniguxi (o com s’escrigui): El rastreador. També és producte de Ponent Món i també va de muntanyes, ni que sigui de forma tangencial. Me serveix per a un projecte que tenc en el cap i que qualque dia comentaré. Tot al seu temps.  Cosa senzilla, de veres.

Després de l’amollada d’ahir -no puc callar davant tanta sarsuela tòxica-, vet aquí que començo a rebre llibres, i continuo comprant-ne, per a lectura i assosec. I si escau, també per fer un poc de feina. No sé si el suplement Bellver reprendrà el seu camí, en aquest sentit ho dic. Els diaris en paper potser han rebut el cop de gràcia amb el confinament. Veurem. De moment, comento aquí aquestes noves lectures. Refugis remots, de Dan Richards, porta un subtítol que convida: Un viatge als confins salvatges de la Terra. Ja hi sóc dedins, i m’agrada. Segurament l’acabaré avui. Toca temes que són del meu gust: viatges a llocs remots, caminades i exploracions, literatura que s’hi relaciona… L’edició és de Sidillà. Vestida de corto no té res a veure amb tot l’anterior. Me l’envien de Nórdica amb esperança: diuen que és una seva il.lusió, l’edició i la distribució d’aquest llibre. Que tenguin sort! És obra de Marie Gauthier, autora que desconec. Sí conec, en canvi, i prou bé (modestament, sempre) la poesia de Wislawa Szymborska. Nórdica n’edita un darrer recull, que desitjo llegir tan aviat com acabi això dels refugis. Es titula Canción negra. Què dirà, la cançó negra? Coppelius, el creador d’autòmats és la darrera novel.la de la sempre jove, elegant i activíssima Rosa Maria Colom. L’edita Bromera, i és Premi Fundació Bancaixa de narrativa juvenil. Sé cert que m‘agradarà. Admiro molt alguna obra prèvia de na Rosa Maria. I finalment, m’ha arribat avui aquesta adquisició, essencial per a la fase d’aprenent d’aquarel.lista que visc tan desvergonyidament: Masterclass de acuarela. Comprendiendo los cuatro pilares de la acuarela, del gran pintor Álvaro Castagnet (Artbook24). M’intimida i m’interessa. Per cert que els dilluns del mes que ve, juliol, assistiré a classes on-line de l’aquarel.lista Francisco Jiménez Castro. Tema: platges.

Informes aberrants de la Intel.ligència (?) de la Guàrdia Civil que no passarien un examen de selectivitat, un segon informe forense, perquè el primer no era prou acusatori contra Franco, Illa o Simón, elaborat per un membre dels Legionarios de Cristo i comanat per una jutgesa filla i germana de guàrdies civils, quina casualitat!, un judici a un major dels Mossos català les conclusions dels fiscals del qual són: “L’hem acusat de rebel.lió durant dos anys i no ha passat, ara l’acusam de sedició, per si passa, i si no passa, ens el condemnin per desobedient, i si tampoc passa la desobediència… el condenin d’una puta vegada i pel que els passi per les punyetes!”. Així anam. Rapers condemnats per lletres de cançons. Un rei cobrant comissions i desviant doblers impúnement durant dècades, i l’altre rei ocultant el fet des de fa temps, perquè ho sabia, i signant compungit actes notarials que no serveixen de res… I si no vaig errat, la jutgesa del cas Trapero també és casada amb un guàrdia civil, oh, si fos així, quina casualitat! I querelles i més querelles de les diverses estirps de la dreta, i ja fa temps que a Espanya només hi ha extrema dreta -PP, part del PSOE, Cs i VOX-, contra el Gobierno per la gestió del tema coronavirus… Només hi faltava un informe de la també intel.ligentíssima FAES del gloriós Campeador Aznar, supòs que tan ben pensat i encertat com el seu pensament clarivident sobre les armes químiques a Iraq. Ah, i ja hi podem afegir una querella de na Rosa Díez, espanyola de pro “y mucho española“, contra el Gobierno, també… Hi falta un torero. Aviat sortirà a escena. La premsa de la Cort bava feliç: té la història d’un cocodril, que potser és una pobre llúdria espantada, campant per una síquia de Valladolizzz… Hi enviaran a lo millor la Legión a capturar-la, desgraciada, i l’acusaran de terrorista i pro-etarra, segurament, perquè ha fet por els pobres ciutadans… Això és Espanya? Doncs, sí. Això: cine de Berlanga i Cuerda junts. Mentre que no la canviem. No canviarà mai. No hi ha prou pensadors amb ganes de fer-ho. No hi ha liders que creguin que s’ha de fer. Ni forces socials a bastament per empènyer cap a aquesta transformació. Estic cansat de creure que és possible. La veritat, preferiria anar-me’n.

Sí: quan podré tornar al camí, al Camí de Sant Jaume? Enguany tenia projectat caminar des de València fins a Toledo, pel nomenat Camí de Llevant… Tema ajornat. Viatge a l’espera. Mentrestant, ahir vaig fer aquests arbres a la vorera d’un camí, i una estampa d’una possible albufera o d’un aiguamoll interior, no ho sé bé.

Una marina: Unes cases: Un bosc:

Una espècie de marina amb predomini dels colors terrosos, potser excessius. Algun traç de pintura l’he posat directament del tub al paper (un Arches reciclat, de 26×36 cm, 300 gr.). Segons un model d’Idòia Lasagabaster. Naturalment a una infinita distància! Com sempre, la fotografia és fluixa, un pèl desenfocada.

No coneixia El cuarto de Jacob, de Virginia Woolf (Lumen), i sento curiositat per saber com està escrita aquesta novel.la inicial, si ja anuncia el gran estil, personalíssim, de l’autora. Lectura nova, doncs. I també relectures: El canvi, del rar i enigmàtic Miquel Bauçà (Empúries), sempre sorprenent, Les desventures del jove Werther, de J.W. Goethe -quantes dècades fa que la vaig llegir, aquesta obra gairebé fundacional?- i una versió en castellà de Las flores del mal, de Baudelaire (Edaf) -que, francament, he oblidat en la seva totalitat. Potser per mor d’aquest oblit sento un cert estímul quan penso que rellegiré el llibre per avaluar novament si els textos, si els poemes tenen en mi el poder o el ressó o la influència que molts d’altres autors manifesten haver experimentat en llegir-les. Confesso que no ha estat el meu cas. Tal vegada no tenc prou sensibilitat per penetrar en el sentit que vessen, aquestes fleurs du mal. O potser no la tenia quan, fa també molt de temps, les vaig llegir. Veurem què passa en aquesta relectura en temps pandèmics i de desordres. Excepte l’obra de Bauçà, que és adquisició meva de quan es va editar per primer pic, les altres obres les he trobat desades en la prestatgeria que encara té a ca-nostra na Mar. Aprofitaré, doncs, abans que s’endugui els molts llibres que encara hi són.