Miquel Rayó

Era un digne oficial de la Guàrdia Civil. Una biografia sobre la seva persona, a punt de ser publicada i realitzada per un historiador rigorós, mostra com es pot ser un servidor públic decent i humanitari dins un cos pensat tanmateix per a la repressió. Repressió que, ara més que mai, es reforça des del pur franquisme residual: “Todo por la patria“. ¿Tot? Doncs, sí, sembla que tot. Poc a poc, normes publicades i sentències judicials van reforçant la seva situació de privilegi i d’impunitat. El cas dels espies russos i l’independentisme català, construit sobre una pàgina d’una novel.la, és delirant. Què dir del cas d’Altsasu? I del famós informe sobre les conseqüències de les manifestacions del 8M en relació amb la COVID? Ho varen ser els informes del judici al procés i molts dels informes posteriors on, amb calçador, els informadors ficaven paraules com “terrorisme”, “explosius”, “atemptats”… Molta mentida i molta arrogància hi va haver en les declaracions als tribunals de Baena i Pérez de los Cobos, i molta imprecisió i opinió i prejudici en les dels números que hi aportaren testimonis calcats un de l’altre. Francament, a mi em fan por. No em donen seguretat. Sent vergonya aliena cada vegada que un polític espanyol, quan nomena la policia, la guàrdia civil o l’exèrcit (escric les minúscules amb intenció: això segurament serà penalitzat qualque dia) tot d’una ha d’afegir una lloança llefiscosa, un elogi improcedent, una declaració, en definitiva, de vasallatge. De temor. Per calmar la fera.

En el marc de la 12a Mostra de Cinema de Muntanya de Palma d’enguany es va dedicar una jornada a la presència i participació femenina en els esports relacionats amb la muntanya. En aquesta jornada vaig dir una conferència a la qual va seguir una interessant taula rodona amb la participació de na Cati Lladó, n’Alícia Gallardo i na Maria Francisca Mas Riera. Moderava la taula, quines coses!, na Mar Rayó. Podeu escoltar i veure la conferència i la taula rodona en aquest enllaç.

Surt avui aquesta ressenya de dos boníssims àlbums al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca.

Aviat plorarem tots. Guanya la tropa (i la mentida) constitucionalista. Franquistes, postfranquistes i neofranquistes obeeixen el dogma sagrat: la “Unidad de España”. Monarquia, poder judicial (Marchena, per exemple, és un colpista: inventa argumentacions i sentències per castigar i per acoquinar), partits del règim, exèrcit, tricornis i piolins, més empreses de comunicació i opinadors (els/les de la “desfachatez intel.lectual”), banca, concessionàries, i energètiques… “¡Todo por la pàtria!” i “¡A por ellos!“. Torn a dir que tot això em fa molta de por.

Aquests llibres pertanyen a un gènere (?) relacionat amb una de les meves aficions i passions: la literatura de muntanya (i per extensió, de caminades, del fet de caminar…, i més extensament a la literatura de la naturalesa). No tractaré de definir els límits del gènere. Tal vegada ni existeixen. Tal vegada no existeix ni el gènere. No som aquí per fer disquisicions crítiques, sinó per comentar el que llegim, el que ens plau (o no) llegir. I per convidar-vos a llegir. I per contar el que ens agrada fer. Perquè, afegiré també al final de l’entrada una aquarel.la de l’altre dia, una prova més, una exploració més. Ara, parlem dels llibres, primer. L’ascensió dels mítics Mallory i Irvine al cim de l’Everest és un mite fundacional de l’alpinisme extrem i de els grans exploracions muntanyenques. Tothom destacat en el món de l’alpinisme n’ha volgut parlar. En aquest cas, qui en parla és Sebastián Álvaro: Everest. El enigma de Irvine y Mallory (Desnivel). A veure què diu. Aportarà alguna novetat? Segur que té informació nova. Segur que sap ofeirr novetats des d’un tema vell, de cent anys. Solos, de Rosa Agudo (Desnivel), és un relat de ficció relacionat amb la muntanya. No conec l’autora, així que esper una sorpresa. Conec, en canvi, el llibre de Frédéric Gros, Caminar, una filosofia (Cossetània), perquè l’he llegit fa anys en castellà. Que surti en català és una bona notícia. I me serveix per repetir-ne la lectura. Del tema “caminar”, aquest text ja és un clàssic. No vull deixar d’esmentar, però, que hi ha caminades imposades amb la violència o amb la injustía o amb la inequitat. No hem d’oblidar-ho, això. No hi ha, en aquests casos, filosofia que pugui valer. Ni plaer en la imposició del caminar. He citat treballs del professor Francesc Romà i Casasnovas al meu text sobre les dones, l’excursionisme i el muntanyisme a les Illes Balears. Són estudis imprescindibles en aquest camp del coneixement. He vist que ha publicat molt recentment aquest Ja hem fet el cim. Episodis històrics de l’alpinisme català (Albertí) i no he resistit la crida a comprar-lo.  Sueño y verdad. Pioneras en la aventura (també Desnivel) és un recull d’episodis biogràfics (crec) sobre aventureres. L’ha escrit Ricardo Martínez Llorca  molt oportunament. Vivim ara dies de reivindicació femenina i feminista de l’aventura en general i de la muntanya en particular, i està bé que així sigui. Ja era hora! Haureu vist que els llibres presentats avui es relacionen amb l’actual Mostra de Cinema de Muntanya que se celebra a Palma a hores d’ara. Lògic! I aquesta és l’aquarel.la. Una platja ben distinta de l’anterior. Surten com surten, les aquarel.les.És cert que has d’aprendre a ajudar l’aigua i el pigment a escampar-se sobre el paper. N’has d’aprendre. No és fàcil. Però, és molt agraït. He utilitzat una fotografia feta durant la nostra darrera caminada per Astúries i Cantàbria (l’agost passat).

La Fundació Mallorca Literària ha presentat aquesta plagueta de nom Norai de lletra. Literatura voltada de mar: 10 relats sobre escriure a Mallorca, en el seu projecte general Walking on Words. Es publica en català, castellà i anglès. Hi participam Sebastià Alzamora, Roser Amils, Miquel Bezares, Míriam Cano, Gabriel Janer Manila, Anna Nicholas, Bel Olid, Joan Miquel Oliver, Joan Pons Bover i jo mateix. Gràcies per convidar-me a ser-hi! El meu text (pàgines 35-36) es titula On neixen els mots. Acaba així: “L’escriptura, però, ve i fuig tot d’una del lloc on és escrita. Sempre ens fuig, l’escriptura, i cal saber acomiadar-se’n“.

En l’acte d’entrega del premi de narrativa infantil i juvenil Guilem Cifre de Colonya, celebrat a Es Baluard de Palma dia 29 de setembre passat, com sempre entranyable i simpàtic, Colonya va presentar aquest breu documental. Un bon resum d’allò que és ara el premi, de la seva història i de la seva projecció.

Una platja. M’agrada. Hi he usat colors clars. No sé per quin motiu tir habitualment als marrons, als obscurs… Ahir em vaig proposar no fer-ho.

Ens queda aquesta senzilla edició d’El llibre de l’estiu de l’autora finesa Tove Jansson, coneguda sobretot per una seva incomparable i preciosa creació literària: els Mumin. El que conté aquest llibre seu sobre l’estiu és un regal per al lector. Pens que és un dels textos que més pòsit ha deixat en els meus pensaments, i no em faceu dir-ne els motius. És un llibre savi i ranquil. La traducció és de Montserrat Vallvé Viladoms. He dit edició senzilla: sí. Coherent amb el que és. Un tast de deixondiment emocional. Vull retrobar Dune, de Frank Herbert, ara que he vist la nova versió per al cinema, la qual, per cert, és molt més que bona per al meu gust i em sembla molt ben feta, ben adaptada. Veurem, en pròximes entregues, com se’n desfà l’equip productor. Per ara, van bé. Dune és un cim de la ciència-ficció i de la literatura d’”altres bandes”, que tanmateix són la “nostra banda”… Esper tenir temps per rellegir-la. L’edició que tenc a casa és de 1983. Comptau! Menys ambiciosa i molt llegidora és la proposta de gènere negre -sense esquitades de sang, però amb oportuna i encertada crítica social- que ens ofereix per sorpresa en Sebastià Marí, vell amic, editor actiu, persona compromesa en l’animació i educació  sociocultural (no sé si aquesta qualificació agradarà a en Sebastià, per això ens coneguérem ja fa molt de temps).  Es tracta de Lorena y el inventor de palabras, que edita Milenio. La brevetat del text i la síntesi argumental i narrativa me recorda Georges Simenon. Directe. Cap el grell. A allò que importa. Hi ha Mediterrani: llum enlluernador i amable i alhora capes tèrboles en l’aigua turquesa de les cales… Llegesc les primeres parts d’aquesta (auto)biografia de Nelson Mandela, El largo camino hacia la libertad (debolsillo), un personatge que no podem deixar de definir com a singular. El segle XX no pot explicar-se sense ell: quasi res! La seva evolució ideològica i el seu compromís creixent amb la gent, sense diferències i des de la concòrdia, és admirable, envejable, insòlit. Sí, té ombres. Qui no les té? No va ocultar-les quan era el moment d’exposar-les. Qui ho ha fet, aquí? En defensa de la terra és un bon treball d’estudi històric i també sociològic sobre, com es remarca amb el subtítol, les Mobilitzacions ecologistes a Mallorca (1983-2007), que ha elaborat, amb bona documentació i amb seny, en Gabriel Mayol Arbona (Lleonard Muntaner, editor). L’ecologisme, doncs, en la Transició. Hi érem. I per això me vantaré de dir que l’autor ha tengut la generositat de citar qualque treball meu sobre la questió. Cites que agraesc.  I per acabar l’entrada d’avui, vull destacar aquest esplèndid catàleg de part de l’obra gràfica immensa del gran i prolífic Hugo Pratt (Norma), titulat Viaje imaginario. Quines aquarel.les! Quins dibuixos! Quines vinyetes! Quin imaginari tan propi! Pratt és una personalitat essencial de la cultura del segle XX, també. Cal fer-li més lloc, encara!

Dues pràctiques, improvisades. Dos temes distints. Anar fent. Rescatar-les, quan et penses que hauràs de tirar el paper… Què interessant, aquest aprenentatge!