Miquel Rayó

Una associació que estim molt. Potser no sabeu que jo vaig ser el primer tresorer del GEM! No vaig durar molt en el càrrec, i no record per quines raons. Tal vegada per mor del servei militar… Això no importa. El que volia dir és que el GEM senyala que ja té el nostre llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears a disposició de la seva gent en la biblioteca. Gràcies!

Fa poc, la “invasió” de Ceuta i ara l’indult als presos polítics catalanistes. Els espanyols ja tenen entreteniment per a una temporada llarga. Els tertulians de la premsa de la Cort esmolen les barres i es preparen a fer unes bones clavades. La veritat és que sense poder insultar en Pablo Iglesias, ja no sabien què fer… Mentrestant, la pandèmia, una crisi econòmica dificilment salvable i afegida a l’anterior no salvada encara, precarietat laboral permanent i perspectives nul.les de futurs dignes per a la ciutadania. I els espanyols, entretinguts. A veure quina trampa farà el Tribunal Suprem, per afegir-la al seu curriculum “español, español, español“… Molta bandera i poca substància democràtica. Molta “caña” lliure, i que a més sigui “una y grande, ¡cojones!“. I és que Espanya és un país de sarsuela… tragicòmica. Més tràgica que còmica. I així anam!

En Pere Estelrich, divulgador de la cultura de casa nostra en diferents mitjans de comunicació locals, m’entrevista generosament per parlar del llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears en el programa de l’emissora Ona Mediterrània de dia 24 de maig de 2021. Es tracta del programa El crepuscle encén estels. L’entrevista, que podeu escoltar aquí, comença aproximadament en el minut 35. Gràcies!!!

Així qualifica el treball Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears, el Centre d’Interpretació de l’esport de les Illes Balears (Fundació Esport Balear, Conselleria d’Afers Socials i Esports), i cal agrair-ho. Podeu llegir la ressenya sencera, aquí.

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca aquesta ressenya d’un clàssic nostre de la literatura per a infants:

Sí, són 26 els originals que enguany es presenten a la convocatòria (la 40ena convocatòria!) del Premi Guillem Cifre de Colonya. Ja n’he llegit un i sóc en les primeres pàgines d’un segon, que pinta millor que l’anterior. És molta de feina. I intent combinar-la amb la lectura -sempre excessiva, la lectura pendent, i sempre més poca que la que hom voldria poder fer- de textos nous o vells que, de sobte, es presenten a casa o que vaig a cercar un cop sé de la seva existència. Del que he llegit darrerament, dos textos m’han interessat, tres. I els tres són, mira per on!, biogràfics (dos, autobiogràfics). Records de la meva inexistència, de Rebecca Solnit (El fil d’Ariadna) posa en evidència un fet: és difícil viure com a dona en un món on no se la té present ni se la respecta. Dic: posa en evidència. Llegeix, Solnit, la realitat des d’una mirada femenina, i hi reflexiona i t’obliga a fer-ho. Molt bn document. Conec Solnit del seu llibre sobre el caminar i del seu art de perdre’s, que podríem dir que el complementa. Una autora molt interessant. Teresa Ordinas exposa, i amb una molt bona escriptura, els seus records d’un personatge singular, inigualable: Avelino Hernández, el seu home, l’escriptor i amic sorià. Sempre he lamentat no haver aprofitat la bona relació que tenia amb ell per fer-m’hi més proper, per freqüentar-lo. Però, ja sabeu que sóc esquiu, que no vaig de gent ni de reunions, m’hi sent mal a pler, sotmès a examen. És un pensament paranòide, segurament; perniciós. El llibre (Rimpego) es titula Avelino Hernández. Desde Soria al mar. Per a un llibre entranyable d’Avelino, vaig escriure fa temps un pròleg. Hi parlava d’aucells, d’un hort, de poemes japonesos… I per acabar la relació d’avui, no deixeu de llegir Lungomare, la tercera i darrera part de les imponents memòries d’en Gabriel Janer Manila (Proa). Aquestes memòries són un tresor. Són una fita literària i cultural. El personatge i l’obra de Janer són únics. Amb la lectura d’aquestes memòries, escrites en tres volums de prosa extraordinària, de gran bellesa literària, amb la crònica d’infinits fets i el retrat, obviament expressades des de l’experiència personal de l’autor, de moltíssims personatges de la nostra cultura, em colpeja el cap la sensació, terrible, de què una època s’ha acabat. Ja no és possible escriure així. És una opinió, naturalment. En qualsevol cas, heu de llegir Lungomare. Una altra gran lliçó d’estil d’un mestre irrepetible de la literatura en llengua catalana contemporània, i del món sencer. I posaré punt i final amb una altra aquarel.la. La vaig fer ahir, mentre que parlava amb en Toni Vidal del llibre d’en Gabriel Janer.

Sí, perquè aixi correspon fer-ho. Acabat el llarg procés de fer un llibre -en aquest cas, gairebé un estudi, un text de no ficció-, cal planificar la propera passa en l’escriptura o en l’edició, i mentrestant seguir amb les quatidianes obligacions i curolles. Parlem, doncs, de lectures. he llegit, o tenc encara per llegir en algun cas, nous poemaris que he anat comprant darrerament, i altres textos com pot ser aquest Lítica, de Lucia Pietrelli (Males Herbes), que és un interessant exercici de prosa, amb moments intensos. No és extrany que hagi agradat al món crític dominant, o aquesta Biografia autoritzada, de Neus Canyelles (Empúries), que és una proposta de gran sinceritat, amb punts commovedors. No és agradable el que s’hi relata. Perquè l’injust sempre és desagradable. I si anam als poemaris, repetirem el nom de Pietrelli, perquè el seu La Terra i altres llocs m’ha interessat (Ossos de sol). Com també ho fa, d’interessar-me, el regal que m’ha fet Xesc Alemany Sureda, amb Pòtol (Edicions del despropòsit) un inici que he de llegir amb gust. Una coneixença personal que ve rebotada feliçment de vells amics. Torna a ser contundent en el títol, i admirablement escrit, Pare què feim amb la mare morta, d’Antònia Vicenç (La Breu edicions), del qual no en puc penjar la portada per motius tècnics (no en localitz l’arxiu adient). Ella ha trobat des de fa temps aquest nou sender literari i les fites que hi deixa són per posar-hi atenció. I acabaré l’entrada amb una curiositat, obra d’un veterà conservacionista i estudiós del medi natural, Martí Boada. Ha replegat, ell, en el volum Poesia forestal poemes, apunts del diaris de camp, notes botàniques, etnogràfiques, topònims… Un exercici que hauríem de copiar molts de nosaltres. Perquè les nostres experiències, per petites que siguin o que ens semblin (sobretot, si les comparam amb les de l’autor). Edita El cep i la nansa.

Ahir es va fer a l’aljub d’Es Baluard de Palma la presentació del meu nou llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears. Apunts històrics i entrevistes, que ha editat l’Institut Balear de la Dona. A la taula hi havia la Consellera de Presidència, Funció Pública i Igualtat, Sra. Mercedes Garrido, la directora de l’Institut Balear de la Dona, Sra. Maria Duran i un servidor, catalogat com “Educador, escriptor i excursionista”. L’acte es va desenvolupar molt bé i arrib a pensar que tots els/totes les presents ens sentírem per una estona part d’una ona solidària de positives sensacions, entre la nostàlgia, el reconeixement i l’esperança. L’acte està recollit en el canal de Youtube de l’Institut Balear de la Dona en aquest enllaç (comença devers el minut 15, aproximadament). Sense voler, la meva intervenció resultà una breu conferència. I ara, una fotografia d’en Jaume Gual com a bon recordatori: hi són la consellera, la directora general i les penyaleres que assistiren a l’acte.

Sí, una aquarel.la de fa només mitja hora, i passada per l’eixugador. M’agrada. Un paisatge mig abstracte, de muntanya. Potser, perquè demà es presenta el meu darrer llibre de tema muntanyenc.

A veure com ho dic? Perquè, de veres que no tenc cap intenció d’ofendre ni de menystenir una bona feina de divulgació. La cosa és simple: quan, d’aquí a, diguem-ne, 50 anys, ningú no recordi ni el nom d’Albert Sánchez Piñol (ni per descomptat el meu) ni el títol de cap de les seves bones novel.les (ni per descomptat de cap dels meus llibres), la gent (des dels lectors més discrets fins a l’acadèmic més saberut, però necessàriament també discret) seguirà llegint l’Ulisses de Joyce, l’obra immensa de Proust, l’Odissea, El Quixot o fins i tot les novel.les de Jules Verne… Tenguin o no tenguin els girs narratius (1 i 2) que Sánchez Pinyol proclama com essencials en tota narració. O els blocs que igualment proclama. O un qualsevol dels elements o peces que, d’acord amb la seva mirada d’antropòleg estructuralista, ha de tenir una narració com cal. Estic molt d’acord amb la seva hipòtesi, no em grinyola ni em produeix cap aversió ni cap refusament i tampoc no entenc que els provoqui en cap escriptor mínimament preocupat per escriure bé ni entenc que això ocupi Sánchez Piñol fins el punt d’haver-hi d’insistir tantes de vegades: les narracions, perquè funcionin, han de tenir estructura. I això se sap des de fa molt de temps. Molts de nosaltres, o alguns dels qui tractam o hem tractat d’escriure’n, hem estudiat per exemple les funcions de Propp, els suggeriments de Rodari o els interessantíssims manuals de confecció de guions de Snyder, Trudy o de Robert McKee. I també sabem que són elements inconscients les més vegades, compartits culturalment. Elements que permeten la sintonia entre lector i escriptor, o entre lector i obra narrativa. Sabem des de fa temps també de la importància de l’oralitat. Al meu parer, doncs, Les estructures elementals de la narrativa d’Albert Sánchez Piñol (La Campana) és un bon llibre, molt ben escrit, pràctic…, o sigui un altre (un altre) bon manual per a l’escriptura de narracions que s’incorporarà a les prestatgeries dels autors encuriosits o preocupats pels secrets (suposats) del seu (nostre) quefer. I el recomanaria sense cap emperò a qui volgués aprendre alguna cosa sobre l’art -o la tècnica- d’escriure. Gràcies, doncs, Sánchez Piñol. De la cosa xamànica i mediúmnica ja en parlarem un altre dia. Torna a ser una hipòtesi. El que no entenc és el to (al meu parer) fatxendós de l’autor. Sánchez Piñol es cura amb salut i prudentment separa la narrativa de la “literatura”, assegurant que aquesta és una “qualsevol cosa”, i la separa igualment de la poesia, de la literatura “ètnica” i de les “novel.les experimentals” que no dubta a qualificar d’experiments “fracassats”, així, en general. Aquest to, que trob poc elegant i inescaient (i només provocador), em recorda molt al de Pérez Reverte, un altre autor que, cregut amb raó del seu èxit comercial, ha menyspreat sovint la literatura (menysprea tot el que se li posa per davant) i que a la llarga serà arrossegat implacablement cap a l’oceà de l’oblit on ens trobarem sense que de res no hagi servit la nostra arrogància verbal… És com si aquests autors, conscients de les pròpies limitacions literàries, volguessin reforçar amb constructes racionals i amb menysteniment envers d’altres el seu quefer d’escriptors. Correcte. Cadascú fa el que pot. No cal, però, ser tan desdenyós. O ben mirat: tal vegada no he entés la intenció de Sánchez Piñol. Tan d’un com de l’altre he gaudit de qualque llibre. Fa temps, però,  que consider que usen fórmules que no permeten la sorpresa.