Un altre paisatge amb l’aquarel.la. Feia dies que no tocava els pinzells. He estat enfeinat, i encara hi estic. Però, vaig trobar un temps per tenir-los a la mà, i per fer-los pintar. El paisatge està inspirat en el treball d’un aquarel.lista que admir, i del qual ara no me’n record del nom. Ho podeu creure? El cercaré.
Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, en Joan Roca i Avellà parla generosament de Memòria de camins. Gràcies, Joan!
Al diari Última Hora d’avui surt l’entrevista que em va fer ahir na Clara Ferrer. Gràcies, Clara! La podeu trobar aquí. En paper ha quedat com es mostra en aquesta fotografia que m’envia una bona amiga (gràcies, també):
També sobre l’edició del meu petit nou llibre Memòria de camins. És una entrevista en la secció que, sobre l’excursionisme, presenta a Ib3 televisió en Joan Carles Palos, dins el magazin Cinc dies de dimarts, dia 26 d’abril passat. Comença aproximadament en el moment 2h 47 minuts. Gràcies a tots els/les que hi participen!
Ell, sens dubte. En Joan Manuel Pérez i Pinya. Però, la pregunta fa referència a un joc que teníem entre els dos quan, temps era temps, treballàrem durant molts d’anys junts a l’Institut Francesc de Borja Moll de Palma. El debat entre nosaltres dos era pueril: “Qui és més intel.ligent, un jugador de bàsquet o un jugador de futbol?”. Ja podeu endevinar qui defensava què. Era només un joc, vull insistir; innocent i per passar l’estona. Érem potser al bar de l’institut, on cada dia ens trobàvem. O en la sala de professors i professores. O en els passadissos.
O en els patis. Era, aquest, un dels molts debats que teníem. Les seves rigoroses i apassionades argumentacions en tots ells, sempre brufades d’una fina ironïa, solien atropellar-me. Ell era el més intel.ligent. Obsessiu, informat, fener, generós… Sovint discutíem d’Educació. De la nostra feina. Dels continguts. De les programacions. Dels protocols. I particularment, de com es podia fer l’ensenyament de la llengua catalana als nostres alumnes, no excessivament proclius a fer-ne, de la nostra llengua, un ús normal. Discutíem de lectures recomanades (o no). De lectures. I de l’escriptura. No estàvem d’acord en molts d’aspectes. Amb en Joan Manuel he sentit, però, el plaer de la divergència d’opinions combinada amb un amable i sincer respecte a la persona que les defensa i les expressa. Amb en Joan Manuel he sentit empetitir-se la meva vanitat d’autor local. La meva fàtua pedagogia. Era un professor entregat als seus alumnes, massa exigent per al meu gust, i era un boníssim lector, i un boníssim estudiós de la Literatura, i un boníssim i molt autoexigent poeta,
lent en l’escriptura, i avar en la publicació, i era un savi seguidor principal d’en Gabriel Ferrater… No és el meu cas. Davant de la poesia més hermètica i més racional em sent perdut. M’agrada el vol atzarós de la papallona… Un altre debat entre nosaltres, doncs. He sabut avui, ara mateix, per la premsa, com se sol dir, que en Joan Manuel és mort. He estat fora de l’illa uns dies i fora de preocupacions i voluntàriament lluny d’informacions. El vaig veure fa poques setmanes en una reunió d’escriptors i escriptores a Ca n’Alcover, i en un apart em va comentar el darrer diagnòstic que l’afectava. Ferm, asserenat, somrient, i amb els seus ulls de mirar sempre irònic, em va dir que no era bo. Vaig envejar la seva valenta capacitat d’acceptació. Jo m’hi rebel. Maleïda Germana Mort! Cerc una vegada més els seus poemaris Atletes de la fuga i el nou Fauna mutilada… Els llegiré novament. I després el cercaré sense conhort per discutir-li el sentit de la seva poesia… Maleïda Germana Mort!
Mentre que jo era de caminada pel Camí de Llevant -ja en contaré coses qualque altre dia-, surt al Bellver del passat dijous 28 d’abril d’enguany aquest llarg article. Cercaré en poder una millor fotografia. De moment, penj aquesta per deixar-ne constància, i per si qualcú té la curiositat o l’interés de llegir-ne el contngut.
Fins el minut 16:20, podeu escoltar si voleu l’entrevista que em va fer en Joan Martí al seu programa Feim Kilòmetres d’ib3ràdio, amb motiu del meu nou llibre Memòria de camins, que ha editat recentment la Nova Editorial Moll. Gràcies, Joan!
Qui pot tenir prevencions de què l’extrema dreta governi a “España, España, España“? A què ve tanta d’hipocresia? Aquesta opció política ja estava dins la dreta -i dins part del PSOE. En el cor. I és en el substrat ideològic de la més gran part de la societat “española de bien“. Tot val contra els “enemigos de España“. Des de sempre. PP, Cs i part del PSOE han usat i escampat els mateixos missatges que l’extrema dreta. Han usat els mateixos mètodes. I els opinadors de la Cort. I una grandíssima part dels intel.lectuals “españoles, españoles, españoles“, que es consideren “patriotas“, però, no nacionalistes… Quina panada! “Constitucionalistas“, diuen. I han furtat el sentit de la Constitució. No ens enganem. L’extrema dreta ja és a les estructures de l’Estat. Ben arrelada. En totes. Les profundes i les visibles. No se n’amaguen. Tot està justificat en la defensa de “esta gran nación, la más antígua de Europa“. Amb toga, amb tricorni, amb porra o amb ploma o amb tauleta o amb xequera o amb silencis. I validades des de fa temps pel discurs del rei: “¡A por ellos!“. I sempre, la covardia, la conspiració, el frau de llei, la prepotència: “Con dos cojones, coño!“.
Un recordatori necessari, i una felicitació igualment necessària. Cal recollir els records dels veterans excursionistes i muntanyencs/muntanyenques de ca-nostra. No podem permetre’ns el luxe de perdre els referents. Un d’ells, indiscutible, és Don Pep Canals i Gomila. I na Catalina Amer. I na Catalina Canals Amer. I tants i tantes!
L’alegria de rebre un sobre per correu postal. I més si el sobre conté aquesta bella edició d’un nou poemari d’en Miquel Àngel Lladó, bon amic, excursionista, persona compromesa en allò social i en allò ecològic, escriptor sensible, humà compassiu, observador atent dels detalls positius i de les belles sorpreses que el món ens regala. No ha estat fàcil, en algun tram, l’itinerari d’en Miquel Àngel. Hi ha hagut qualque gran dol. I no obstant, ell se n’ha sabut sortir amb tremp, amb la companyia de qui l’estima, amb l’escriptura, i amb la dedicació generosa als altres. La poesia d’en Miquel Àngel és senzilla i agradosa, essencialment íntima. I alhora d’una humanitat expansiva. Qualque vegada l’he trobat, en Miquel Àngel, assegut en un banc de fusta, vora la font dels polls, en la pujada costeruda al puig d’es Teix pel camí de Son Moragues públic. Potser escrivia, en aquests moments de concentració que jo he interromput sense voler, alguns del versos que omplen Sota l’esqueix, la tanyada, que edita excel.lentment Viena. He obert el llibre a l’atzar i hi he trobat el següent text, un regal que em plau compartir:
Mir en l’aire i de sobte
compareix un agró blanc,
solemne, per dibuixar el contorn
més pur de Tu,
aquell vol que mai de mai s’oblida.
En el brancam dels polls i de les alzines piulaven pinsans. Queia qualque penya per la rosseguera dels Cairats. Qualcú escrivia versos. Demà llegiré amb gust aquest nou llibre. M’esperava a la bústia.
