“El meu pare tenia raó: vaig trobar la meva illa del tresor. La vaig trobar en el meu món interior, en la gent que vaig conèixer, en el meu treball: passar la vida al costat d’un món imaginari va ser la meva illa del tresor”. Hugo Pratt
Citat en castellà per Guillermo Altares a El País, dia 26 de novembre de 2021.
Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya. Una bona segona part.
Fàcil: els jutges de la Cort, la policia i la guàrdia civil, els intel.lectuals i opinadors de la premsa de la Cort, la Cort mateixa, el rei, el gran empresariat, els concessionaris d’obra pública… Comanden els de “¡A por ellos!“. Amb tanqueta socialista. Mira per on els treballadors del metall a Cadis ja saben què vol dir, això… No s’ho devien pensar mai! Com deia no sé qui -segons ens ho va contar en Lewis Carrol-: les paraules signifiquen el que vol que signifiquin qui comanda. “Libertad“, “Constitucionalismo“, “Democracia“, “Nacionalismo excluyente“, “Lengua común“, “Sedición“, “Ley“… La famosa Cayetana ho va expressar clarament a l’entrevista que li feren a tv3 fa pocs dies: cal donar Poder al constitucionalisme (o sigui: a l’espanyolisme franquista de sempre, al nacionalisme espanyol de sempre) a Catalunya. O sigui: no acceptam les majories democràtiques triades per la gent i, quan comandem formalment a Espanya, posarem el Poder en les mans dels qui perden les eleccions: per això tenim les lleis i els tribunals, i per això tenim els piolins i el 155, i el que faci falta. O sigui: posarem el Poder en les mans de “los nuestros“. Com déu mana. Ara comanden informalment. Com sempre. Com déu mana. Fan por.
Per practicar. Poc a poc, d’ahir mateix… Aquarel.la sobre paper Arches de 300 gr, gra fi, 36×51 cm.
Per aprofitar el temps que falta perquè comenci la classe/demo d’avui del curset d’aquarel.la sobre els carrers de Lisboa, que imparteix via Zoom magistralment i divertidament Juan José Herrera Lara. Una entrada més, doncs, en el dia d’avui (i potser he abusat: qui fa tres, ase és). Però, és que no vull deixar de comentar dos llibres que m’envia generosament l’editorial Oberon i que vaig llegir ahir per rebre una molt agradable sorpresa en ambdós casos. Són dos àlbums d’humor gràfic.
És l’únic que tenen en comú. Perquè, tant de tema com de dibuix són com el dia i la nit. No nací princesa és un simpàtic treball d’Araceli Paz, il.lustradora sincera i ingènua. O a mi m’ho sembla. Perquè així són els seus dibuixos, les seves vinyetes i les seves històries. Fresques, sinceres, senzilles, mínimes. Hi llegesc tendresa i compassió. Mostren sense agressivitat allò que es pretén mostrar: la feblesa i la força de cadascun de nosaltres. Els nostres temors diaris i els nostres anhels. Fracassos i triomfs. Les recances per allò que no feim i hauríem de fer. La procrastinació dels nostres quefers. Els nostres somnis. La peresa. La inadequada gestió de les nostres preocupacions… La protagonista té dos companys: un moix de nom Leonardo da Michi, i una consciència menudona i de vegades impertinent.
Una mena de grill que ens adverteix i que, ai!, ens retrata. Nadie es perfecto (yo soy nadie), de l’il.lustrador Marcelo Pérez Dalannays (“dibujador“, diu ell, xilè) és més punyent. També ens hi podem veure retratats, en cada vinyeta, en aquests personatges d’aspecte hípster, amb el mòbil en la mà gairebé sempre, comunicant-nos per, paradoxalment, no comunicar res. O no entendre res. El retrat que se’ns ofereix aquí no és gens compassiu. Tampoc no ho són els consells que acompanyen les il.lustracions, uns “friendly reminder” o uns “fun fact!” del tot feridors, irritants. I tant una cosa com l’altra ens obliguen a pensar i, ai!, a reconèixer que aquests defectes que se’ns mostren -la hipocresia, el dissimul- són els nostres defectes, els que intentam (debades, generalment) ocultar als nostres coneguts, propers o llunyans. El dibuix és boníssim; figura el clàssic dibuix de revistes i còmics dels anys cinquanta i seixanta (de quan jo era un infant, i que record del Reader’s Digest, per exemple, o del Can-Can de Bruguera). Aquests dos àlbums són del tot recomanables. No puc ressenyar-los al Bellver, perquè no són el tipus de llibre que habitualment descric en la meva petita secció del suplement cultural del Diario de Mallorca. Si tu, lector o visitant d’aquesta pàgina, vols tenir una estona de lectura intel.ligent, compra No nací princesa i Nadie es perfecto (yo soy nadie). No te’n penediràs. Si ets capaç d’acceptar que això ets tu i que tu ets això.
Amb en Juan José Herrera Lara, un jove, gran, molt didàctic i divertit professor d’aquarel.la. He fet amb ell molts d’urbans. Ho necessitava. M’agrada el seu estil desenfadat, leuger. Aquesta és una de les darreres pràctiques que he fet dels seus cursos mensuals en línia. Un recó de la ciutat de Lisboa. N’estic content. M’agrada. Aviat deixaré les classes amb ell, però. Perquè necessit rebre informacions noves. Ha estat un vertader plaer seguir-lo durant gairebé un any, i aprendre molt dels seus consells i models, recursos, idees i estil. El mes que ve toca fer urbans de ciutats holandeses. No me’ls vull perdre.
Riureu per mor d’aquesta entrada. És un assumpte tan… Tan poc rellevant. però, per a mi tan interessant. A la fi, qualcú amb experiència i criteri en aquests assumptes (no és el meu cas) expressa una opinió que jo he defensat des que vaig saber el cas. És molt possible i molt probable que, en efecte, Mallory i Irvine coronassin el cim de l’Everest l’any 1924. Sempre he cregut que varen caure quan baixaven. En el moment que es va trobar el cos de Mallory (1999), aquest duia les ulleres protectores dins la butxaca, i a l’esquena no portava les ampolles d’oxígen… Ho he pensat i ho he cregut sempre, dic, i ara en Sebastián Álvaro -una vertadera autoritat- en el seu darrer llibre, la lectura del qual recoman als aficionats a la muntanya, s’atreveix a posar-ho per escrit. Mallory i Irvine, com els exploradors -no només britànics, però especialment ells, de finals del XIX i del XX, eren titans, sers singulars, amb una força de voluntat i una resistència física i moral extraordinària, i unes habilitats no reconegudes a bastament. I en aquest cas concret, amb un patriotisme que els empenyia a no retrocedir mai… Vestien robes i usaven materials amb els quals possiblement cap dels nostres muntanyencs actuals no arribaria on aquells arribaren o pretenien arribar ni farien les proeses que ells feren al seu moment. Escalaven per on avui pocs muntanyencs escalarien sense materials o sense patrocinis comercials que els estimulin a fer-ho. No tenien cordes fixes. No usaven crampons, de vegades. Obrien camí. No sabien on anàven ni que hi trobarien… Però, clar: si Irvine i Mallory hi arribaren aquell any, en què queden els mèrits dels alpinistes que els seguiren?
Un altre paisatge (26×36 cm, paper Arches de gra gros, 300 grams).
I mentrestant, seguesc explorant paisatges i provant els impensables resultats dels controls i descontrols que fiten el diàleg de l’aigua amb els pigments sobre el paper. Surt el que surt. Només saps que vols un cel, un horitzó llunyà, i uns elements propers. Per exemple, això mateix:
Una prova de l’afirmat en l’entrada anterior. Copio, transcric.
“…el maig del 2014 l’Ajuntament de Barcelona va procedir al desallotjament del Centre Social Autogestionat Can Vies, un edifici ocupat del barri de Sants. Varen intervenir-hi Mossos d’Esquadra i Policia Urbana, va haver-hi resistència popular i forta contundència policial, molt qüestionada per la seva brutalitat… A l’entrada de l’estiu un grup d’amics es va aplegar en un sopar a Barcelona, entre altres un bon amic meu… i un “casteller” d’Igualada. En la conversa va sortir Can Vies i la brutalitat dels Mossos (pilotes de goma, ferits, etc.). Algú va dir que per aquest camí els Mossos aviat serien pitjor del que havia estat la G. C.. En aquest punt, va intervenir l’igualadí per dir que amb la G. C. no es podia pas generalitzar amb tanta lleugeresa: havia sentit explicar als seus avis que d’Igualada en recordaven una vaga molt forta i violenta, que la gent estava molt espantada i temien que hi hauria morts. Va evitar la tragèdia, sense cap tret, el cap de la G.C, un mallorquí molt apreciat per la població i amb fama de bona persona. No en recordava pas el nom. El meu amic, que estava al corrent d’aquest treball, va preguntar si en cognom podia ser Ferrer. La resposta va ser afirmativa. Ferrer, doncs, va actuar com era preceptiu. Així va ser reconegut pels seus superiors i pels igualadins anònims…; també ens ha arribat que durant aquells dies a Igualada, la G.C. reforçada per sometents va protegir els edificis religiosos i públics per evitar els incendis que van ocórrer a altres ciutats. El cert és que d’incendis no se’n produïren i que aquesta estratègia… solament la podia fixar el “comandante de puesto”, que segons el testimoni oral del familiar d’aquest informant, va estalviar el que podia haver estat uns dies tràgics.”
Extret del llibre, encara inèdit, El capità Ferrer i el seu temps. El capità de la Guàrdia Civil Miquel Ferrer Melià (Inca, Mallorca, 1876 – Berga, Barcelona, 1954). El seu temps, destinacions i serveis. Assaig biogràfic d’un home de valors, interpretat des de la micro història, per Josep Noguera Canal.
El capità Ferrer era el meu padrí, el pare de la meva mare, na Miquela Ferrer Navarro. A la fotografia es reprodueix una escena d’algunes maniobres dirigides per l’oficial Ferrer, a cavall. En la foto, amb lletra seva, està escrit el següent: “Año de 1921. Ejercicios de tiro al blanco en BERGA (Barcelona)“.
