A la fi…

Riureu per mor d’aquesta entrada. És un assumpte tan… Tan poc rellevant. però, per a mi tan interessant. A la fi, qualcú amb experiència i criteri en aquests assumptes (no és el meu cas) expressa una opinió que jo he defensat des que vaig saber el cas. És molt possible i molt probable que, en efecte, Mallory i Irvine coronassin el cim de l’Everest l’any 1924. Sempre he cregut que varen caure quan baixaven. En el moment que es va trobar el cos de Mallory (1999), aquest duia les ulleres protectores dins la butxaca, i a l’esquena no portava les ampolles d’oxígen… Ho he pensat i ho he cregut sempre, dic, i ara en Sebastián Álvaro -una vertadera autoritat- en el seu darrer llibre, la lectura del qual recoman als aficionats a la muntanya, s’atreveix a posar-ho per escrit. Mallory i Irvine, com els exploradors -no només britànics, però especialment ells, de finals del XIX i del XX, eren titans, sers singulars, amb una força de voluntat i una resistència física i moral extraordinària, i unes habilitats no reconegudes a bastament. I en aquest cas concret, amb un patriotisme que els empenyia a no retrocedir mai… Vestien robes i usaven materials amb els quals possiblement cap dels nostres muntanyencs actuals no arribaria on aquells arribaren o pretenien arribar ni farien les proeses que ells feren al seu moment. Escalaven per on avui pocs muntanyencs escalarien sense materials o sense patrocinis comercials que els estimulin a fer-ho. No tenien cordes fixes. No usaven crampons, de vegades. Obrien camí. No sabien on anàven ni que hi trobarien… Però, clar: si Irvine i Mallory hi arribaren aquell any, en què queden els mèrits dels alpinistes que els seguiren?