Miquel Rayó

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Un clàssic preciós. Per a la calma personal i per al gaudi lector.

Avui parlarem de llibres d’aquí, escrits per gent d’aquí, no necessàriament sobre temes d’aquí. O sí. Lectures que em plaurà fer al seu moment, tan aviat com pugui fer-les. Comencem, doncs, a presentar-les. He recuperat, i és un plaer, el contacte amb un excel.lent muntanyenc dels anys setanta, en Guillem Martí. Ens hem canviat llibres. En Guillem surt esmentat vàries vegades al meu Penyaleres: no podia ser d’altra manera. Ell va jugar un paper rellevant en la creació del Grup Excursionista de Mallorca (GEM) l’any 1973, i va ser membre de les primeres juntes de l’associació. Qualque vegada sortírem d’excursió junts. Moltes més, ens trobàvem per camins i llocs de la Serra o en els mitjans de transport públic d’aleshores. Ningú de nosaltres no tenia vehicle propi. Érem joves. En Guillem Martí deixà la muntanya un dia. Deixà l’escalada, activitat en la que destacava per atreviment i elegància. Es dedicà, i encara s’hi dedica, a la nàutica. Navegà arreu. Navega. Un dia, una escriptora mallorquina, na Carme Nadal, va saber d’una volta al món a vela d’en Guillem Martí i la seva família, na Manoli Oliver i en Guillemet, i en va fer un llibre: Izando mi corazón (edicions Roig iMontserrat, amb el patrocini del Club Nàutic de Sa Ràpita). M’encantarà llegir-lo. En Gustavo Catalan hi torna. Ha escrit Si me deja, le cuento. Desde Sóller al azar (Olañeta). Se’ns diu que és una biografia. El personatge biografiat es conta ell mateix. Exagera o no? De vegades, la vida és una exageració. No sé qui ho va escriure, això. Hem parlat abans de Penyaleres, doncs: una de les penyaleres entrevistades en el meu text, na Maria Francisca Mas Riera ha escrit i a la fi publicat un apassionat discurs sobre l’escalada femenina. Sabíem que hi treballava, que tenia la intenció de fer un llibre sobre el tema. Ara el tenim a les mans, a l’espera de lectura. El llibre es titula Escalantes. Escalada desde el feminismo. Narrativas y experiencias (DDT Liburuak). És un llibre molt atractiu pel contingut i per la forma. Bravo! I aquest mot, escalantes, me sembla tot un encert. No deixa de ser curiós que enguany, 2021, dos llibres d’autoria mallorquina sobre les dones al món del muntanyisme hagin aparegut en el món. Dos llibres molt diferents en origen, tractament i intencions, però, sens dubte complementaris i de gran utilitat per a la cultura muntanyenca d’aquí (i en el cas d’Escalantes, de fora). I per acabar, un molt variat recull d’articles i col.laboracions, tot coordinat p’en Damià Pons, en Joan Melià, na Mara Alberola i en Bartomeu Crespí, per recordar una persona entranyable i un bon escriptor i articulista, malauradament traspassat el febrer de 2020, a traició: en Rafel Crespí. El recull abasta molts dels aspectes en què l’estimat Rafel destacava: docent, polític, articulista, activista cultural, autor… Hom ha titulat el recull així: Rafel Crespí: la tenacitat de viure (l’edita Lleonard Muntaner). Un dels coordinadors, en Daimà Pons, em va fer l’honor de sol.licitar una col.laboració meva per a aquest recull d’homenatge. La vaig redactar amb tristesa, la vaig titular D’on t’ho has tret, això? (pàgines 46-47), perquè en Rafel contava una anècdota sobre nosaltres dos que contenia aquesta pregunta, de quan jo era professor seu a Son Ferriol, al col.legi de Sant Antoni Abat, i ell un alumne singular, de gran sensibilitat, intel.ligència i capacitat de treball. I un sentit de l’humor envejable. Teníem una bona relació, ell i jo. L’enyor. Hi ha fets de la vida que no puc disculpar. Ni puc entendre. Ni vull aceptar. Per exemple, la mort d’un amic quan encara és massa jove.

Sí, el darrer i fresc premi Guillem Cifre de Colonya, editat perfectament per Barcanova. Una aventura -i alguna cosa més- amb els mites del ‘Antic Egipte, sempre fascinant. Enhorabona a l’autora! Disculpau la mala qualitat de la fotografia!

Fragment de l’article d’avui a Público de Fernando López Agudín, La defenestración castellana de Arrimadas, que recoman “Es toda una ironía de la historia. Ciudadanos muere de éxito. Su discurso demagógico sobre Cataluña, que lo lanzó al estrellato, es quien ha parido la fuerza que lo mata, Vox. Los votos, escaños y consejerías que acaba de perder van a pasar a manos precisamente de los que han rentabilizado políticamente la cuestión catalana. Sin la demagogia sobre la sociedad catalana, Vox no pasaría hoy de ser una fuerza residual; sin Albert Rivera, aún continuarían predicando en el desierto en tertulias de mala muerte y mucha peor audiencia. Cría cuervos y te sacarán los ojos. dice un viejo refrán castellano, y bien a la vista se detecta como Ciudadanos es carne de cañón de Vox.” L’anticatalanisme fòbic de la intel.lectualitat -i cert capital- castellanoparlant de Catalunya estava generant un monstre, el seu monstre, el monstre espanyolista. No se n’adonaven? Els cridaners i histriònics Arrimadas, Rivera, Carrizosa, etcètera, i els ideòlegs Carreras, Azúa, Boadella, Espada, etcètera (més Cercas, Savater, Vargas LLosa, Marías, etcètera), han creat amb les seves exageracions dues coses. La primera, ben senyalada per l’articulista: VOX, l’extrema dreta acceptada a més com a normal en la societat espanyola, sobretot atiada per la premsa de la Cort. La segona: l’apoderament de la Constitució per la Reacció espanyola post-franquista (ai, aquest ús del Constitucionalismo aznaresc per disfressar l’espanyolisme nacionalista, violent, aquest sí: pur franquisme). Des de fa anys que jo pensava el mateix que ara descriu el redactor López Agudín. N’he discutit. O no ho vèieu? On era, on és, la vostra intel.ligència ciutadana? I tants acòlits i escolans més d’aquesta intel.lectualitat, potser brillant en el seu quefer literari o acadèmic, però, del tot incompetent en el camp polític! Pagarem un alt preu per mor de tanta feina bruta i tanta opinió visceral i errònia… Pagarem molt car el seu anti-catalanisme irracional. Quot erat demostrandum.

Que no és massa bona companyia, certament. Tendrem, això sí, i per mor de les reunions socials suspeses per temor o per prudència, algunes estones llargues per poder llegir les novetats que anam adquirint potser amb massa avidesa. La lectura -i la compra de lectura- és sempre generadora d’avidesa, de voler-ne més, no no estar-ne gairebé mai satisfet, fins i tot de neguit… He començat a llegir un thriller ambientat a la península de Kamchatka, a l’extrem del món, doncs, un lloc que sempre m’ha estirat per la seva selvatgia i en el qual m’agradaria posar-hi qualque dia personatges meus (però, d’això, silenci: ara no escric ficció): La desaparición, escrita per Julia Phillips (Sexto Piso). Comença bé. Vull dir: malament, com correspon a aquest tipus de narracions. Per passar l’estona. Curiosament, una altra desaparició i novetat (aquesta me l’envia generosament l’editorial Impedimenta) a l’espera de lectura és La desaparición d’Adèle Bedeau, de Graeme Macrae Burnet. No en tenc cap referència, però, el segell és una garantia. I l’editorial Baula em facilita (gràcies!) aquesta esplèndida i generosa edició d’un clàssic de la literatura per a infants i joves que, ho confessaré, no he llegit mai: Anna de Teules Verdes, de Lucy Maud Montgomery. Un clàsic he dit. Espera torn, però segurament passarà per davant de tot el que expòs aquí avui (excepte allò de Kamchatka). Les il.lustracions són d’Antonio Lorente). Del gran poeta Gary Snyder són aquests (massa pocs) Assaigs sobre vida i natura, que edita la selecta Quid Pro Quo (gràcies!). La presentació física del volumet és molt elegant. I finalment, espera lectura un altre assaig comprat avui; en aquest cas, un text del notabilíssim Byung-Chul Han (Taurus): No-Cosas. Quiebras del mundo de hoy, un autor que he seguit des de moltes lectures de la seva obra. Sol escriure assajos breus, d’una densitat considerable, textos intel.ligents que obliguen a la reflexió. Un interessant filòsof per a la comprensió i la crítica de la realitat en un món on comença a dominar tot allò virtual i en el que és fàcil, massa fàcil, sentir-s’hi definitivament incòmode.

Del mes de novembre, Lisboa, un recó. De les classes, molt profitoses, d’aquarel.la urbana amb Juan José Herrera Lara, gran mestre.

Entre enguany i l’any que ve: aquestes lectures, i altres segurament. Confés que, de vegades, qualque llibre em cau de les mans o em decep o em cansa o no em dóna el que desig d’ell. No és culpa del llibre ni del text ni de l’autor. Tampoc no és culpa meva. Simplement: no hi ha connexió entre allò escrit i allò que jo n’esper. Passa sovint. Cada vegada més sovintment. Potser comença a faltar-me capacitat de concentració. O em ve al cap el pensament de què no puc (no he de) dedicar temps a allò que no em plau de forma més immediata… O hi ha altres causes que no cal esbrinar ara. En aquests casos, el que faig és desar el llibre i esperar. Perquè també és freqüent que puguis trobar en qualque altre moment del futur la connexió que ara no tens amb el text. I no en saps els motius. Vet aquí una de les rareses de la Literatura. I una de les potències de la Literatura. Estic segur que me passarà aixó amb Carpe momentum, d’en Biel Mesquida (Jardins de Samarcanda). Necessit més concreció i més subtilesa. Que no passi ànsia el poeta: el seu llibre queda a la prestatgeria, protegit i respectat, i un dia, quan menys jo m’ho esperi, el tornaré a trobar i en gaudiré. Deix també a la meitat -per què he de suportar la tristor i la ràbia que tanta desgràcia em provoca?, per què no han sentenciat encara l’estat i la societat espanyola la culpabilitat indiscutible i criminal del franquisme?, per què vol hom equiparar el mal causat pels dos bàndols?- El holocausto español, un llibre admirable i terrible de l’historiador Paul Preston (dbolsillo). Desat, doncs, i que esperi l’altra meitat. Tampoc no m’ha satisfet El infinito no cabe en un junco, de Carlos Clavería Laguarda (altamarea), un erudit de la història del llibre. És un text breu que, complementa amb qualque apunt crític l’obra (al meu parer excessiva) a la qual es refereix al títol, i que vaig deixar de llegir a la meitat (perquè pens que hi sobra). Agraesc la brevetat, en aquest cas. En canvi, m’està interessant molt Vols vespertins, el conjunt d’articles de la naturalista Helen Macdonald (Anagrama): bons temes de la vida natural (i alguna cosa de la vida humana, perquè en el fons són dos àmbits indecantables) ben tractats, amb emoció i coneixement. Tenc expectatives positives amb Creer en las fieras, de Nastassja Martin (errata natura). Veurem en què queden. Es veu que aquests mesos no he triat bé. O que la pluja persistent m’impedeix gaudir de la lectura. O les feines pendents, que m’ocupen el cervell (i ja no m’hi cap tot). M’ha agradat, en canvi, perquè el tema estimula sempre la meva curiositat i perquè és una lectura breu, El camino a Eleusis, de R. Gordon Wasson, Albert Hoffman i Carl A. P. Ruck. Aquesta solució que proposen per a la comprensió del significat i de la realitat del camí a Eleusis és, sí, curiosa. El llibre ja té anys. I de fet, l’he trobat a la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra. Acabarem: esper molt de Los últimos balleneros, de Doug Bock Clark (Libros del Asteroide). Me l’ha deixat un bon amic que és un bon lector. De vegades, però, demanam massa dels llibres. I és que ens han donat tant!

Fa dies que no penj cap aquarel.la en la pàgina. Avui ho faré. Perquè en tenc de noves. Perquè en vaig fent. Són, com sempre, proves, exploracions, intents, aprofitaments de papers ja usats… I ja sabeu que preferesc els paisatges naturals. Aquí en veureu un amb una bassa del torrent de na Borges després de les pluges recents, que és una interpretació d’una fotografia del bon amic en Xavier Pastor. Les altres tres són invencions. Dues d’elles -la platja amb la lluna i uns caminants- són inspirades en el treball de mestres com Aurora Charlo, Társila Jiménez o Idoia Lasagabaster. Gràcies, doncs, per la seva inspiració i pel seu model!

Una ressenya meva sobre el llibre de Frédéric Gros, Caminar, una filosofia al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. He tengut la sort de llegir-lo abans en francès, després en castellà, i ara en català, en la bona edició de Cossetània.

No sóc lector d’Almudena Grandes. Confessaré que només vaig llegir, al seu moment, Las edades de Lulú, i no em va interessar ni vaig comprendre que tengués tant d’èxit. Sovint he dit que jo sóc potser un mal lector. Les escriptures m’agraden o no m’agraden. No sé justificar per què és així en cada cas. No he seguit, doncs, Almudena Grandes, tot i la immensitat del seu treball literari. Tampoc no he seguit els seus articles a El País,  perquè no seguesc aquest diari des de fa temps. Però, Almudena Grandes mereix un homenatge. No en tenc cap dubte. Era escriptora; això, en primer lloc i indiscutiblement. I a més, mantenia un ferm compromís amb la democràcia i amb l’esquerra. I encara he d’afegir que, vivint a la Cort, no era dels escriptors cortesans tan ben definits ideològicament per Ignacio Sánchez Cuenca a La desfachatez intelectual. Ella va dir del tema català (declaracions de setembre de 2017):  “creo que para reconducir esto lo fundamental —y pienso lo mismo desde hace años— es un referéndum legal. Hace tres o cuatro años se tendría que haber hecho un referéndum legal, vinculante, sin propaganda infundada, en el que se pusieran las cosas sobre la mesa, en el que se garantizaran los derechos de todos, de los que van a votar sí, de los que van a votar no, con un censo electoral, con un centro de datos, con garantías. A mí me parece que un referéndum como el del 1 de octubre no es un referéndum, porque, sin garantías, no hay democracia. Creo que antes o después ese referéndum será inevitable. Pero cuando ese referéndum se produzca, habrá damnificados, pase lo que pase.” És dels pocs intel.lectuals espanyols, doncs, d’expressió en llengua castellana, que ho entenia o intentava fer-ho, i sense necessitat d’insultar ni de menystenir. Per això, el meu homenatge a l’escriptora és obligat, com ho és el meu reconeixement a la persona sensible i compromesa. Ara que ens ha deixat, massa jove, llegiré almenys una novel.la seva. Això és una promesa.