Miquel Rayó

El Consell d’Europa posa en evidència (i això hauria de fer sublevar els espanyols d’una vegada), i per una majoria prou significativa de vots, els deliris nacionalistes (franquistes, semiturcs) de l’espanyolisme de taverna (i de caserna) dels gloriosos salvadors de l’Espanya única, gran i lliure (?): Baenas, Pérezes de los Cobos, Marchenas, Llarenas, Lamelas, Azúas, Savaters, Suprems, PN, GC, premsa de la cort, el rei, constitucionalistes varis i tutti quanti… No obstant, és fàcil preveure la seva reacció: “sostenella i no enmendalla“. La repressió continuarà. I és que Europa no els entén, pobrets…

Aquest cap de setmana l’hem passat a ses Covetes. Hem recobrat experiències de fa molts d’anys. Era la nostra platja preferida. Fins i tot he tastat el vell gust de la mar neta en la vorera d’arenes. Estava remolesta, la mar. I el cel estava cobert quasi tot el temps, amb un gran carregament d’arena. Ens ha plogut. Ha fet vent. Tempestes d’estiu. D’una fotografia meva, n’he fet una versió a l’aquarel.la. Francament, m’agrada. Ja era hora que m’atrevís a fer-ho, això.Es tracta d’un paisatge de dunes.

Vet aquí la fotografia:

I l’aquarel.la:

Sí, vaig firar. En Pau Vadell, d’una banda, em facilità un exemplar de l’antologia del poeta Damià Huget La pell quan plou, que ha elaborat i editat tan esplèndidament (Adia). N’he de fer una lectura consirosa per redactar, després, un article per al suplement Bellver del Diario de Mallorca. Quina responsabilitat! L’accept perquè en Damià Huguet es mereix el meu homenatge, i perquè la seva literatura sempre m’ha interessat. En la meva línia, malaltissa, potser, de no cercar relacions amb altres autors o autores (o de fer-les molt selectivament) i de no voler fer massa vida literària, vet aquí un altre dels casos dels quals me’n pened... I vaig comprar, a la fi!, les versions d’en Joan Mascaró -quina personalitat tan desconeguda per a mi, també, i de dimensió europea i universal!- d’El Dhammapada i d’Els Upanishads, que manté i edita la nova editorial Moll, amb traducció de n’Elisabet Abeyà. Així que va ser una bona passejada per la Fira del Llibre d’Es Born. Horabaixa, vaig fer una aquarel.la de la Seu de Palma, de la qual no n’estic del tot insatisfet.

A cap i a la fi, intento aplicar les ensneyances del bon professor Juan Herrera Lara al seu curs virtual. Aquest mes toca Londres, els paisatges urbans de Londres. D’aquest pont de les torres també n’estic prou satisfet: aprenc.

Avançar, caminar, cercar fites quan ens sembla que perdem el sender. Hi ha molt de càrritx i molt de penyal que incomoda la caminada, però cal seguir. I llegir. Avui, quatre lectures pendents. D’una, ja n’he avançat quasi un centenar de pàgines, i em sembla un molt bon text, una espècie d’escrit realista-màgic en versió de l’Índia literària més fascinant i més fantasiosa. M’agrada la lectura de Latiduds de l’enyor, de l’autora Shubhangi Swarup (i esper no haver-me equivocat en la transcripció del nom). Edita aquesta novetat Sembra. Insistesc: m’agrada. Hi ha bosc, cocodrils homicides, fantasmes impertinents…, i molta més cosa, i tot, per divers que sigui, perfectament lligat amb les paraules. Per noms d’escriptura difícil aquest: Witold Szablowski. La seva obra es titula Como alimentar a un dictador (edita Oberón, que me n’envia un exemplar per a lectura). Confés que ni l’hauria mirat en un mostrador de llibreria. Però, en tenir-lo tret del sobre em va atraure el tema i l’enfocament, nou, curiós. En les pàgines del llibre parlen els cuiners dels dictadors que descriu: Sadam Hussein, Idi Amin, Enver Hoxha, Fidel Castro i Pol Pot. Sí, en falten molts. Ja veurem. Amb Un domingo en el campo, de Pierre Bost, editat per Errata Naturae, estic segur que he comprat una delícia. Desconec l’autor, però ja conec prou bé els productes que ofereix l’editorial, tots de bon gust i gairebé sempre amb un tast contemplatiu i naturalista que em plau i que compartesc. I per acabar, La mujer temblorosa, de Siri Hustvedt (Seix Barral), una autora que tampoc no conec i de la qual se’n sent a parlar molt darrerament. Així que, havent comprat ja i llegint una obra seva, en podré tenir un tast.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya:

Sembla que sí. Espanya no deixarà entrar els exiliats catalans (diputats del Parlament Europeu) en territori espanyol, a pesar de què un tribunal de la UE ha revocat temporalment l’anul.lació de la immunitat parlamentària. Almenys fins que la immunitat els fos retirada totalment, Espanya hauria d’admetre aquestses persones… Però, ah!, l’orgull ferit d’España! Si cal inventam una rebel.lió o una sedició, si cal espiam adversaris polítics, si cal mobilitzam l’odi a la plaça de Colón… Som o no som europeus? Des de quan desobeïm les normes i disposicions judicials europees que són de rang superior a les pròpies de l’estat? És tan empegueidor! I la societat espanyola, satisfeta? Ignorant? Indiferent? Gran article de José Antonio Martín Pallín a Público, d’altra banda. Diu: el problema no és l’indult, sinó la sentència. Espanya té molts d’altres problemes i molts més importants i urgents que el de la fantasiosa “unidad e indivisibilidad de la pàtria”: crims masclistes, forces armades i de seguretat que són cau de gent d’extrema dreta i que sovint van per lliure (vegeu els casos Gurtel i kitchen o com es diguin, o la repressió a Catalunya, inventat-se proves i acusacions amb l’ajuda de jutges parcials), partits que són nius de corrupció, policies de clavegueres, tribunals incompetents i partidistes, pensions de vergonya, salaris que no permeten una vida digna, lloguers impossibles, treballs precaris, bancs, elèctriques i empreses de comunicació explotadors impunement, intolerància a la pròpia diversitat… Parlam de la monarquia? Rotundament, sí: Europa acaba en els Pirineus. No és possible viure en un país democràtic normal? Estam condemnats a viure de les grans frases tòpiques i tronitronants de l’Espanya imperial franquista i anacrònica? Encara usam la paraula “felonia“? Que som al 2021! Que som a Europa des de fa dècades!

Cercava ahir en uns llibres informació de les fites d’un pas de la muntanya, i vaig trobar entre els fulls aquesta fotografia oblidada. Els llibres són els dos volums del magnífic regal que ens feren els germans Joan i Vicenç Sastre ja fa uns anys. Malauradament, en Joan ja no és aquí, i d’aquesta realitat injusta encara me’n revé de temps en temps una punxada de dolor i alhora de ràbia… Però, quin era aquell regal? Doncs, els dos volums de l’obra Mallorca voramar (Olañeta), un projecte colossal dels germans Sastre. Tenc la sort d’haver estat convidat al seu moment a fer el pròleg del segon volum. I vaig tenir també la sort d’acompanyar qualque vegada els dos boníssims amics i grans exploradors de la Serra mallorquina en les seves sortides de preparació del treball esmentat. En una d’aquestes sortides passàrem per Ariant (territori prohibit absurdament des de fa massa temps). Entràrem, naturalment, d’amagat. En aquest cas, per un pas que ara no trobaria i que possiblement ningú no havia fet abans. Simplement, cercàrem i trobàrem pas. Quan ahir obria el segon volum del llibre, va caure en terra aquesta fotorgafia. L’autor és en Vicenç. La data exacta no la sé, però, podria trobar-la segurament si mir els meus quadernets de camp, on tenc per costum anotar on vaig i amb qui i qualque fet notable de la caminada o del viatge. L’any era el 2002. Ho va escriure a llàpis el mateix Vicenç, al dors de la fotorgafia. Aquell dia dormírem a la caseta dels Milicians, i a l’endemà baixàrem a la font Gallarda i pujàrem fins el cim del puig Gros de Ternelles pel torrent Fondo. Veníem de Mortitx o potser de Femenia… Érem en Joan, en Vicenç, en Jaume Gual -quin altre bon amic!- i jo mateix. Naturalment, el pas el va obrir en Joan. Fort i expert, era el primer de la cordada. Crec recordar que va despenjar una corda. Per fer petita la por i per augmentar la prudència.

A banda, com sempre, de les moltes novetats per a infants i joves que em correspon llegir i sobre les que després he de ferme’n una opinió -o no- per redactar-ne una ressenya al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Ara parl de les lectures que faig per afició, per delit, o per vici -diria. Per exemple, aquest gran i voluminós còmic que em deixa un bon amic: La bomba, dels autors Alcante, Bollee i Rodier (Norma). Ha d’esperar torn. Com l’esperarà aquesta nova aportació al coneixement conservacionista (no sé si sona antic, aquesta expressió) del savi Ramon Folch, les obres del qual seguesc des de fa molts, molts d’anys, perquè era necessari fer-ho si volies saber de què anava el tema. Les seves idees i construccions intel.lectuals són molt orientadores. El seu estil és divulgatiu cent per cent. Les imatges i exemples que utilitza, oportuníssims. Avui es tracta de l’Abecedari socioecològic (Mètode). Veurem. En canvi, sóc en plena lectura d’una novel.la molt nova, que sorprèn per diferents aspectes: des del tema -una fugida al refugi del bosc- fins a l’expressió literària amb què es fa el relat, que és d’una gran bellesa i intel.ligència creativa: La poda, de Laura Beatty (Impedimenta). Francament recomanable. El caràcter i les peripècies de la protagonista són singulars, positivament singulars. De moment. Dic això, perquè desconec el final. Cazando búfalos con Bolaño és una col.lecció ben estructurada de consells i d’idees d’en Sebastià Bennassar, l’autor mallorquí polifacètic, útils per a tots aquells que vulguin dedicar-se a la literatura, diguem-ne, professional. És, com dic, útil. I també divertit. Sobretot, quan llegeixes el que diu des dels meus anys d’experiència en el món literari, encara que sigui una experiència menor. Un manual, és. Edita Calambur. De més volada és, sens dubte, Contar es escuchar, de la immensa Ursula K. Le Guin (Círculo de Tiza). És una altra cosa. El text és escrit des de la maduresa d’una autora amb reconeixement universal. S’hi parla del fet narratiu, de la lectura, del compromís… Segur que en gaudiré. Com ho faré amb una lectura més lleugera, sens dubte, però que ampliarà útilment la meva petita biblioteca de llibres de muntanya. En aquest cas, Aúpa Pou. Una vida encordados, on els germans Pou, Eneko i Íker, molt reconeguts escaladors, conten les seves aventures i decisions muntanyenques. Edita Sua, en basc i en castellà. Sent no poder llegir-la en basc. M’encantaria! Aúpa!

Per acabar el mes de maig d’enguany he d’esmentar alguns llibres ja llegits o en procés de lectura o pendents encara de ser llegits. De Laia Malo m’arriba el poemari editat per la Universitat de Lleida Versets i cigarrets, i d’en Rodolfo del Hoyo m’arriba Pel camí dels àlbers, un seu poemari editat per Pont del petroli. “L’ombra que creix en mi / té els meus ulls…”, diu en Rodolfo, el bon amic. Hi ha maduresa, accent propi. I na Laia: “Que sigui el mirall, l’albufera. Portada per un estol d’ibis, ja arribo: muda, tota per dir”, versos que declaren un propòsit d’exploració literària. Bravo per als dos! Vacas, d’en Ronald Sukenick (editat per Underwood) ha estat una sorpresa, sobretot per l’estil, tan… americà. M’ha interessat molt: al final, el relat d’un deliri d’aquesta immensa i contradictòria Amèrica Profunda. Un deliri, aquest positivíssim, és la pel.lícula El meu veï Totoro, d’en Miyazaki, i per això espera lectura En busca de Totoro, una recerca d’en Sebastián Hirr, que edita Diábolo. I d’absolut deliri és el darrer volum de la sèrie The League of Extraordinary Gentlemen, una creació del gran Alan Moore amb dibuixos d’en Kevin O’Neill. Paraules majors, com sol dir-se (per ventura malament). Indefinible. El volum es titula La tempestad (en l’edició de Planeta Cómic). La sèrie és una gran obra literària i gràfica, excel.lent. Compte, perquè ens trobam davant d’una obra mestra del còmic i de la Literatura, i aquesta afirmació no és cap verba meva. Cal apuntar, això sí, que aquesta vegada el guió pot resultar confús. Hi ha meta-creació, aquí. Theodor Kallifatides escriu en grec, ell viu a Suècia i ha escrit sobretot en suec, un darrer llibre per re-trobar-se i per trobar la motivació d’escriure. El text del seu camí de tornada a la llengua mare és Otra vida por vivir (Galaxia Gutemberg). No coneixia aquest autor i la lectura m’ha agradat molt. També visc jo, modestament, un període de sequera literària. El meu problema és que no tenc cap llengua per recuperar. I potser, que ja no tenc res per dir.

Al suplement dels diumenges d’avui L’Almudaina del Diario de Mallorca, un extens i generós reportatge d’en Pere Estelrich sobre el meu llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears, amb comentaris d’alguna de les penyaleres entrevistades. Moltes de gràcies!