El bon amic (excursionista, poeta, pensador, persona compromesa des de fa dècades amb els moviments socials de significació progressista) Miquel Àngel Lladó parla del llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears a la seva col.laboració d’avui al Diario de Mallorca, en les pàgines d’opinió. Gràcies, Miquel Àngel!
Regalat a una bona amiga. M’ha dit que li agrada, doncs, aquí el té: reservat. I no en parlem pus. A mi també m’agrada. És una interpretació meva d’un paisatge toscà, tret d’un llibre de bellíssimes fotografies sobre aquesta estimulant regió italiana. Posaré el nom de l’autor de la fotografia, perquè no se senti traït ni utilitzat de mala manera: Paolo Brusato.Gràcies per la inspiració!
Cal estar sempre agraït quan a qualque mitjà de comunicació local hom parla de la presentació d’un treball teu, en aquest cas el llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears, editat per l’Institut Balear de la Dona, del qual demà en parlam en un acte a Costa Nord (Valldemossa) per iniciativa de Tramuntana XXI (gràcies, també!). I en aquest cas encara hem de sentir-nos més agraïts, perquè les tres al.lusions a la Sibil.la, aparegudes misteriosament i de forma tan inesperada com surrealista en les meves respostes -cosa segurament dels maleïts dimonis boiets de les impremtes i les edicions, i ara els xips informàtics- ens han fet riure com poques vegades: d’això se’n diu “periodisme creatiu”.
Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca aquesta ressenya de la nova antologia dels poemes d’en Damià Huguet publicada per Adia i elaborada p’en Pau Vadell, poeta i editor. M’envia la fotografia el coordinador del sulement, en Pere Estelrich. Gràcies!
I així anam! I no es fa res per evitar aquesta deriva cap a la repressió. Com diu l’article, cada col.lectiu amb reivindicacions pendents té el seu articulat per sotmetre’l, per fer-li por, per amenaçar-lo… Com és possible que s’hagi donat tant de poder a les forces repressives? I com és possible que els jutges apliquin aquesta llei evidentment ad hominem i injusta? I com és possible que encara no s’hagi derogat la llei? Això és de fàcil resposta: perquè som a Espanya. Perdó, Españñña. Perquè el pensament nacional és repressor. No hi ha remei! Vegeu, si no ho creieu, el cas d’aquesta diputada a Madrid: una sentència basada en conjectures i possiblement sobre falses identificacions -i filtrada interessadament a la “prensa afín”… Els “partes” mèdics presentats i reconeguts com a prova són de per riure. Com gairebé tot quan informe fa un tipus d’uniforme a sou de l’Estat en aquest país. No són fiables. Tenen poder.
Una breu entrevista que em va fer la periodista Victòria Pallicer, d’Onda Cero, amb motiu del desè aniversari de la declaració de la Serra com a Patrimoni Cultural de la Humanitat. Gràcies!
De naixença o d’adopció -de decisió, doncs. Quan sents n’Antoni Vidal Ferrando elogiar un llibre d’un col.lega n’has de fer cas.
Es tracta de Pare, mostra’m la mar d’en Miquel Segura (Lleonard Muntaner, editor), un dietari escrit durant el passat confinament. I en efecte, és una lectura interessant,
i l’autor usa una bona prosa, emotiva, sincera. M’hi sobraria, pel meu escepticisme en aquest aspecte, la permanent indagació religiosa. Però, l’autor és lliure. I com he dit, sincer. La seva vida és des de fa temps una indagació permanent i motivada. Un bon llibre, breu, clar. També m’ha interessat el Diario de 1937 d’en Gabriel Fuster Mayans, Gafim, editat per na Margalida M. Socías Colomar (Lleonard Muntaner, editor). En general, tot el que va escriure en Gafim m’atrau.
Ell encarna una època i un mode de ser intel.lectual en aquesta època. En un context concret. Accept que és un autor menor. I accept, també, que la seva auto-reconeguda peresa a l’hora de fer literatura potser ocultava una certa incapacitat de fer-ne… Deixem-ho aquí.
El mallorquí d’adopció – i de decisió- és en Max, el dibuixant, quin gran artista! He tengut la sort de poder canviar una aquarel.la amb un exemplar de l’edició de 1992 (4ª edició de La Cúpula) de Peter Pank. Bon intercanvi, doncs. Sobretot, per a mi! I per acabar l’entrada d’avui, dir que rellegesc amb gust El llibre de l’oli, de l’amic en Joan Mayol (El Gall, editor). Prepar amb ell una col.laboració sobre el tema. Sempre dic que en Joan és un molt bon ecriptor. Insuperable, quan es tracta de fer divulgació dels temes que l’apassionen; aquí, l’oli i la cultura de l’oli. Aquest llibre l’he comprat i regalat dues o tres vegades. Ara rellegesc el que m’ha deixat el propi autor.
Tal vegada escric això amb un excés de confiança. Precisament, un dels aforismes que he après -entre molts d’altres aspectes de la tècnica fascinant i quasi màgica de l’aquarel.la- de Juan José Herrera Lara en les seves classes on-line (o com s’escrigui, això) és aquest, molt simple: “Hay que confiar en la acuarela“. Ahir vaig confiar-hi, i el resultat no podria haver estat millor (per al meu nivell). Vet aquí una platja atlàntica. Tal vegada tenia aquesta imatge en la memòria des que vaig caminar el Camí Vicentí de Portugal, o per la costa d’Irlanda o de Bretanya…
Un llarg i positiu comentari d’en Joan Roca i Avellà al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca sobre el llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears (editat per l’Institut Balear de la Dona), que agraesc cordialment ja que en facilita la difusió. El coordinador del suplement, en Pere Estelrich, m’envia de bon matí les fotografies que reproduesc a continuació. Repetesc: gràcies!
Idò, això, i ja basta de les jeremiades hipòcrites expressades pels de sempre -els nacionalistes espanyols disfressats de constitucionalistes i d’intel.lectuals de pa en fonteta- amb grans mots i escarafalls de fals ofès. Ja n’hi ha prou de Marchena i les seves invencions jurídiques limitadores de la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació. Aquest jutge (i els que el segueixen) és un perill per a la democràcia espanyola. Com ho són els informes de la GC i la PN i tota la resta, quan s’inventen hipòtesis delirants, amb conclusions més a prop de la prevaricació que de la informació realment obtinguda. A les institucions de l’Estat espanyol s’hi refugien franquistes que se senten impunes, facin el que facin.
