Miquel Rayó

Un d’abstracte i un més… realista? Proves, proves, proves. Anar fent.

“Una parte destacada de la intelectualidad desempeñó un papel importante a la hora de decantar la política española hacia la obsesión nacional. Para no alargar más de la cuenta este texto, remito a otro artículo en CTXT en el que examinaba la matriz ideológica de la que renace el nacionalismo español. Paradójicamente, dicha matriz se articula a partir de un enfurruñado anti-nacionalismo del que siempre se queda fuera el nacionalismo español; la nación española es defendible porque es constitucional y democrática, atributos de los que carecen los otros proyectos nacionales, que son una amenaza para las libertades. Estos intelectuales han evolucionado como ha evolucionado una buena parte de la sociedad española: cada vez más descreída, más harta de las izquierdas y los independentistas, cada vez más conservadora y más orgullosa de reivindicar una España que es suya y que celebran patosamente, ya sea emocionándose con la letra que escribió Marta Sánchez para el himno nacional, riéndole las gracias a Isabel Díaz Ayuso o elogiando las memorias de Cayetana Álvarez de Toledo.“

Això diu, i ho compartesc per complet, Ignacio Sánchez-Cuenca a l’article que avui publica a ctxt, i que podeu llegir en aquest enllaç: El orgullo herido del nacionalismo español (y las dificultades del gobierno de coalición). Qualcú, amb més gràcia, definí els proponents d’aquest nacionalisme espanyol vigent com “La Conga Consti“. Per cert, no deixeu de llegir el “otro artículo en CTXT” que senyala l’autor. Aquests intel.lectuals (i els opinadors) espanyols són responsables.

La meva ressenya d’un clàssic francament recomanable al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca d’avui:

Ahir horabaixa, al salobrar de Campos, vaig poder observar set espècies de rapinyaires, què més puc voler? Un xoric, un falcó -empaitava un esbart de becs d’alena-, una àguila peixatera, una milana, una àguila calçada, quatre arpelles, i un mascle preciós d’arpella pàl.lida (Circus cyaneus) que em va permetre -em va regalar- una llarga i claríssima observació. Cal agrair sempre aquests fets menors en aparença. Fins i tot cal agrair el fred que vaig passar. Perquè podem recordar, gràcies al fred, la pell que ens protegeix i que ens fa únics, o ens ho pensam. Dins les basses del camí hi havia larves de moscart. Vaig perfilar un haiku:

Petita larva:

en la bassa del temps,

els dos som un.

Un bon treball a l’aquarel.la que exposi bé la meva afició a les zones humides? Aquesta és la meva interpretació d’ahir d’una fotografia (obtinguda per internet) d’una gran llacuna, una nava, eixugada a l’Espanya interior durant el franquisme. Crec que és de La Nava palentina. Imagin que també la República ho hagués fet, això d’eixugar-les. Eren els anys en què hom creia que els aiguamolls eren un focus de malalties i, sobretot, un terreny desaprofitat per a l’agricultura. Després sabérem que les àrees humides eren esplèndids i necessaris refugis de fauna, especialment per a les aus migratòries, i imprescindibles reserves d’aigua.

Sineu és el poble triat, amb la intenció de viure-hi definitivament i tenir-hi casa i llar, pel bon amic -quasi germà, perquè ens coneixem des de la infantesa més remota-, en Jaume Llabrés, historiador autodidacte i persona fora del comú, d’una gran sensibilitat i coratge. Voluntat de ferro, memòria potent, intel.ligència adreçada a l’activisme solidari, proteccionista. I fener com poca gent ho és. M’envia ara fotografies del que veu i del que troba al seu nou territori. D’una fotografia seva del poble n’he fet aquesta interpretació a l’aquarel.la.

La darrera pràctica que faig per ara, de les proposades per Juan José Herrera Lara a les seves sessions/classes/demostracions del mes de desembre de 2021, dedicades a la ciutat d’Àmsterdam. Dic la darrera, perquè, després de quasi un any de seguir les seves interessants i personals maneres de fer les aquarel.les, he decidit acomiadar-me’n i passar a altres models, a altres mestres. De moment ja m’he apuntat a dues sessions amb Aurora Charlo, que em sembla una artista vigorosa i excitant. Seran els dies 14 i 15 d’aquest mes.  A en Lara li deuré molt. És clar, didàctic, simpàtic i singular. Gràcies, doncs! I recomanaré sempre assistir als seus cursets.

I tant! Fa temps que volia tenir una armònica afinada en Si bemoll (B flat). Per si sonava la flauta (en aquest cas, l’armònica), vaig escriure la corresponent carta als Reis d’Orient. I mira per on! La carta va ser llegida i la meva petició atesa: què més vull? Aquí la teniu. Una Seydel Blues Session. Preciosa. Quin so! Pocs instruments de música són tan bells. I tan còmodes de portar. I tan fàcils de tocar, si no aspires a cap altra cosa que no sigui el teu enreteniment i un bon exercici per a les teves neurones. Això sí. Cal confessar que entre la redacció de llibres sobre el muntanyisme local, lectures, atenció a les cusses de casa, na Pipa, na Lila, i les altres tasques domèstiques o no, i especialment l’atenció sempre insuficient a la família…, no tenc massa temps per tocar-la, l’harmònica. Però, estic segur que gràcies a la meva nova amiga repassaré durant uns dies les cançons que, més o menys, sé, i també faré qualque incursió als cels del blues… Mil gràcies!

El regal d’una nova ressenya publicada al suplement Bellver del Diario de Mallorca.

Feliçment compartida amb na Maria Francisca Mas Riera, l’autora del llibre Escalantes, que ens fa n’Esther Vicenç al programa Hoy por Hoy, de 30 de desembre de 2021, de Radio Mallorca (SER), i que podeu escoltar aquí des del minut 1:01:20 en aquest enllaç, si és que sabeu usar la tecnologia necessària.