Miquel Rayó

Improvisada, i tant! De vegades, no saps que fer i…

Tot i això, té, crec, un cert interés:

Sobretot, si en tries un fragment:

En un dels catàlegs de novetats editorials que rep periòdicament, hi veig un volum de memòries de B, un vell actor de teatre. Sabeu qui en fa el pròleg? La política (?) CAdeT: “Este es el testamento intelectual, artístico y moral de B.”

He recordat de cop que gent il.lustre de la corda ideològica del vell actor afirma: “No puc ser nacionalista perquè la meva moral no m’ho permet”. Clar que es refereixen només al nacionalisme no espanyol, no castellà. El nacionalisme espanyol, castellà, no existeix per definició. És constitucionalisme. Com a molt, patriotisme honest. Quin vell debat, i què eixorc!

Tornem a la moral… Sovint, especialment en els darrers anys, hom usa en aquest debat el nom i els escrits d’Hannah Arendt, allò de la banalitat del mal, encarnada segons aquella gent il.lustre en el nacionalisme… català, equiparable, també segons ells, amb el mal nazi. Quasi res, diu el diari!

Hom fa llargs i densos articles sobre la filòsofa, interpreta amb aparent sensatesa allò que ella va dir o havia volgut dir, i sentencia el que cal fer. En resum: “¡A por ellos!”.  Perquè, “¡Todo por la pàtria!” és el seu lema. I ja sabem que, amb poquíssimes excepcions, els opinadors de la Cort, amb Arendt o sense, ho justifiquen tot.  “Todo, coño!”. Cunyats a la taverna.

Jo no arrib a aquelles polèmiques arendtianes tan elevades. Prudentment arruf sempre el nas amb les argumentacions i justificacions emeses des de segons quins àmbits, i fonamentades sobre certes apel.lacions a la moral. També se l’han apropiat, la moral: ells i elles diuen el que és moral o no ho és, i això m’escarrufa. Tal vegada seguesc Arendt sense adonar-me’n. He vist molts de westerns durant la meva vida, i per això sé que el concepte de la moral és confús, ambigu i fugisser…

He arribat a pensar que certa intel.lectualitat a Espanya crea i sosté argumentacions neutres en aparença per intentar emblanquinar les seves pròpies i personals ambicions i frustracions, i sobretot per anorrear els adversaris ideològics amb qui, en el fons, només competeixen per un espai ridícul al mercat de les idees. La seva, d’altra banda indiscutible, erudició els permet evadir el debat cru de la cerca sincera, honesta i compassiva de la veritat, perquè al meu parer, la veritat només des d’aquests pressupostos pot ser cercada… Sigui dit això a tots els intel.lectuals nacionalistes. A tots.

El ciutatà que sóc aspira a usar dignament el poc seny que pugui tenir, intenta entendre el que passa, i observa astorat la realitat evident. El meu model modestíssim d’interpretació del món és el que aconsellava Holmes, el bon Sherlock: cal estar atent a les evidències. Molts intel.lectuals constitucionalistes –o sigui: nacionalistes espanyols- no veuen les evidències del deliri antidemocràtic creixent, camuflat en el constitucionalisme tronitronant, que deia Homer, diuen, i suportat per les clavegueres de l’Estat, estibat de rates. O sí les veuen, i les disculpen, perquè creuen que el mal –pobreta Arendt!- només és en una de les bandes del tauler? A la banda feble, justament, mira per on!

D’algunes cegueses dels nacionalistes catalans potser en parlaré qualque altre dia. Perquè, “Well, nobody’s perfect”, com va dir aquell.

Ps, afegit dia 15 de juliol:

“He abandonado el punto de vista moral. La moral lleva a la abstracción y a la injusticia. Es madre del fanatismo y de la ceguera“, cita d’Albert Camus en un dels seus carnets editats ara en castellà per Debate. Camus, senyores, senyors.

Que vaig fer ahir, ja en ple juliol. Ara, descans de cursos fins el sestembre. De cursos, però, no de treballar amb els aquarel.les. I a veure què en surt!

Si més no per a la meva coa de pago, perquè s’estufi alguna vegada més…Ja és dit en el cançoner del pare Rafel Ginard:

“Es pago, perque és hermós,

fa una volta i s’estufa,

se mira es peus i s’arrufa…”

La notícia, en qualsevol cas, és excel.lent per a mi i els meus llibres. El meu nom figura entre els dels 30 autors i autores que compartirem lletres en els diferents PaÏsos Catalans. Podeu llegir la notícia sencera en aquest article de Vilaweb sobre el nou programa interinstitucional Lletres Compartides. I també en aquest enllaç del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. No sé encara quin significat real té, aquest assumpte. Ara, si es tracta de parlar de llibres, de lectures i de Literatura en fòrums, aules o clubs de lectures presencialment o via xarxes virtuals, em plau, ho faré amb molt de gust (com sempre) i m’honora. Només puc fer una cosa: agraïr el gest a les persones que han triat, entre tants, el meu quefer d’escriptor, ara en latència, certament. Gràcies, doncs, i ja en parlarem, quan les coses es concretin.

El darrer exercici del mes de juny amb el mestre Juan Jose Herrera Lara. En realitat, n’he fet una versió en forma d’apunt en un format vertical, un poc extrem. Una pràctica. Mentres, seguesc pensant en si he de deixar de sostenier o no aquest web, i dedicar el temps, que se’m fa escàs de dia en dia, a altres afers… No me’n falten. El que ja sembla una decisió ferma és la voluntat de no comentar lectures pendents. Per a què? A qui interessa saber-les? Han passat deu anys, i cal caminar altres etapes. Cercar altres òrbites. Cal definir-les, primer, o trobar-les o, si cal, crear-les. Potser visc un període de transició.

Mentre que trob la manera de fer-me’n amb un exemplar físic per poder fotografiar correctament la ressenya, penj aquí una pantallada de la que va sortir publicada dijous passat al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Jo era, la setmana passada, de turisme per Viena. Mira per on!

El procés és lent. Poc a poc vaig pensant i cercant arguments per, al final, decidir si he de seguir o no amb aquesta pàgina d’informacions sobre les meves activitats. M’estalviaria feina, compromís (i uns pocs cèntims, també). De moment, ja he decidit no penjar pus les lectures que vaig fent -potser en senyalaré qualcuna que en veritat m’impressioni. Penjaré també alguna aquarel.la encara, com avui mateix veureu. I també penjaré informacions que surtin sobre el meu treball, o les meves ressenyes que es publiquin al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca (col.laboració que també està pendent d’una decisió meva definitiva). Sempre sap greu deixar enrera aspectes del propi quefer. Però, cal fer-ho. Per alleugerir la impedimenta. Poc a poc, doncs. Cal la reflexió. No podem dedicar el temps, tan excàs sempre i ara més que mai, a les banalitats egocèntriques. Que no interessen a ningú, afegesc. Es tracta de simplificar l’existència -prou complicada en la realitat. Ara vénen dues pràctiques sobre dunes. Les vaig pintar ahir. La quadrada correspon a la senyalada perl mestre Juan José Herrera Lara, les classes del qual seguesc aquest mes, perquè tracta un tema que m’interessa molt: la mar, la costa, les marines.

L’horitzontal següent és un apunt improvisat, però, inspirat en la primera.

D’ahir, amb més paciència i amb més color.La mateixa pràctica proposada pel mestre Juan José Herrera Lara.

Aquest mes repetesc classes amb el mestre aquarel.lista Juan José Herrera Lara, que té una gran capacitat didàctica i una lleugeresa formal que m’agrada moltíssim. Aquest mes de juny proposa fer marines. La primera pràctica és, doncs, sobre un tema mariner: una barca. Ahir en vaig fer una versió ràpida, i no me’n sent mal a pler. Ha quedat un poc monocroma, això sí. I discutiríem la perspectiva del fons de la platja…