Aquesta llacuna és d’avui dematí. Tenia pintera? No ho sé. Segurament. Ha estat feta amb molt poc temps, després d’acabar una feina pendent. És el que m’agrada de l’aquarel.la. És ràpìda (de vegades massa) i sorprenent (sempre).Clar que els mestres m’hi trobarien mil defectes. Si no n’hi ha més és gràcies a ells/elles. Tal vegada he recordat qualque travessa amb barca pel Vietnam…
Cada dia és possible llegir Jules Verne.
De temps en temps hauríem de llegir Jules Verne. Trobar dies per fer-ho. Jo ho faig. Fa poc vaig dir en una entrada recent en aquest espai que havia comprat en la llibreria de llibres de segona mà del carrer de 31 de Desembre una edició d’El faro del fin del mundo. La llegesc. Vaig pel capítol onzè (dels quinze que formen el relat). Combin aquesta lectura amb altres lectures, clar. Segurament acabaré la novel.la de Verne avui o, potser, demà. Però, ja tenc pensat llegir -rellegir, en veritat- una de les seves propostes més inquietants: La misión Barsac.
Perquè fa molt de temps que no hi pos els ulls. Va ser obra pòstuma, diuen que acabada i, abans, reelaborada per Michel Verne sobre manuscrits del seu pare. El títol original és L’Étonnante aventure de la mission Barsac. Té un contingut polèmic. En tenc una edició de 1981 d’Adiax, una editorial de Barcelona. Si faig aquests comentaris és perquè vull convidar-vos a participar en les jornades de lectura de Jules Verne dels dies 7, 8 i 9 de febrer de 2022 (ara mateix, doncs: no badem!), que convoca l’animosa Sociedad Hispánica Jules Verne. Ànim! Dies de llegir Verne. En efecte. Cada dia, doncs.
Nou i vell. El de 2022, un any amb xifres de novel.la de ciència-ficció. El futur és aquí. Flash Gordon, les aventures del qual jo llegia d’infant, perquè el meu pare n’era molt afeccionat,
és arqueologia. O millor: mitologia. O pitjor: batalletes. I tanmateix, tot i el que ve, des del metavers fins al triomf per dècades (una cosa va amb l’altra?) del neoliberalisme insolidari i criminal,
ja és aquí. Per això és tan important la lectura, la Literatura. És el refugi. O el pam de terra necessari on afermar els peus i les idees, i resistir. Els bons llibres, la bona Literatura. La lectura. Aquest és el pam de terra on afermar els peus per a la resistència. Avui, una vegada més, algunes novetats acabades d’arribar a ca-nostra des de les llibreries o les editorials. Per exemple, aquest rar -perquè no sé de què pot anar, i per això m’interessa-, aquest rar text, dic, de Nina Mingya Powles, que edita Sidillà: Petits cossos d’aigua.
Aigua? En territoris més familiars, el sòl sòlid, els camins, me mouré quan llegesqui aquest nou llibre de David LeBreton: Caminar la vida. La inquieta geografía del caminante (Siruela).
Conec la lectura de Le Breton. El seu principal assaig sobre caminar. L’he llegit i l’he usat de referència. El tema, caminar, m’agrada, m’estimula. De l’assaig passam a la novel.la d’aventures amb aquest El enigma de las arenas (edhasa), de Robert Erskine Childers, que no conec. També és una novel.la d’aventures (la primera?) La epopeya de Gilgamesh, que retrob a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de Desembre.
És un text que he llegit vàries vegades, i que no me cansa. N’he tengut algunes edicions. Sempre lament que sigui un text fragmentari. En els seus fragments potser hi és l’inici de tot:
del relat, de l’heroi, del mite, del viatge iniciàtic, de l’escriptura, de l’evasió necessària… I per acabar dos llargs volums que contenen dietaris. Un és El mirall de la vida. Dietari 1956-2015, de Joaquim Molas (edicions 62). L’altre és Dietaris. Paisatge amb flames/L’enigma/Octubre, de Miquel Pairolí (eg narratives). Del primer puc esperar coneixences del món acadèmic i literari català. Del segon, la percepció subjectiva -totes ho són- de l’experiència d’una vida. Esper tenir temps a bastament per llegir tot l’anterior, i més encara. I per gaudir-ne.
El primer és una nota horitzontal (deu tenir aproximadament uns 13×36 cm), una pràctica sobre paper Arches de 300 grams, gra fi:
El segon és un poc més ambiciós. Té 36×51 cm (poca broma, ja!), també sobre paper Arches de la mateixa identitat. L’he titulat “Entre muntanyes, de camí cap a un llac glaçat”:
I el tercer és un paisatge d’aiguamoll, en format quadrat (deu ser d’uns 35×35 cm o cosa així), en paper del mateix tipus i marca. Dels tres, crec que és el millor:
Però, això ho haureu de jutjar vosaltres.
Si no fos per les classes d’aquests mestres (Castro, Lara, Aurora Charlo…) que puc seguir virtualment, no provaria de fer aquarel.les d’aquests temes. Ara tocava esquiar. Vet aquí el resultat.
Sylvia Plath també escrivia per a infants. Va fer algunes obres dedicades a aquests lectors. És cosa freqüent entre els literats anglesos. No en senten vergonya. És d’agrair. I ho és que una editorial en faci les versions necessàries en altres llengües de l’Estat, aquí. Just ara he sabut que també existeix la versió en català, i ho agraesc a Nórdica, una editorial que fa la feina ben feta. M’ha agradat fer aquesta ressenya (i m’agrada fer-les totes) per al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Surt avui, dia de Sant Sebastià.
Sobre paper Arches usat (per això es perceben retxes estranyes en el cel, entre els niguls). Crec que és un paper de 26×36 cm. Vaig ficar sense voler el pinzell en el pouet del sèpia i ja vaig condemnar el to del paisatge. Seguesc, això sí, les indicacions d’Aurora Charlo. Així com puc.
La relectura és El faro del fin del mundo,
una obra (menor, sí, entesos) d’en Jules Verne que he adquirit a la llibreria de llibres de segona del carrer de 31 de desembre, en una edició de Rueda JM (quina editorial és, aquesta?), que conté il.lustracions d’aire antic, les de George Roux. 
No sé on vaig veure citat el títol i em vengueren de cop les ganes de rellegir-lo. El tenc molt oblidat. M’agradarà retrobar-lo. Verne és un mite per a mi (i per a més de mig món lector), no em cans de dir-ho. Precisament els dies 7, 8 i 9 de febrer se celebrarà enguany el Día Internacional de Llegir Jules Verne… Però, d’això ja en parlaré al seu moment. Continuem. Lectura nova, i m’ha sorprès positivament, ha estat El fin del fin de la tierra, d’en Jonathan Franzen (Salamandra). Franzen és ornitòleg aficionat,
i en els textos que reuneix aquí exposa motius i satisfaccions de la seva dèria, i també d’altres assumptes que ell ha tractat com a cronista a la premsa. M’ha agradat. No he pogut mai amb les seves novel.les. Amb els autors americans de narrativa, diguem-ne, moderns, actuals, em passa, en general, alguna cosa: m’avorreixen. Els trob buits.
Presenten novel.les ben enllestides que a mi me semblen sense passió, fredes. Massa escola d’escriptura, potser? I en canvi, m’agrada el que escriuren d’ells mateixos o quan fan articles o assajos. Per això sé que aquesta proposta molt ambiciosa d’en Paul Auster, La llama inmortal de Stephen Crane (Seix i Barral), m’agradarà i em farà rellegir en Crane. O no. La poesia americana sí m’agrada, en general. I el western, és clar. Per exemple, Paloma solitaria,
de Larry MacMurtry (Plaza y Janés), novel.la guanyadora al seu moment d’un premi Pulitzer. Sé que en vaig veure fa pocs anys una adaptació per a televisió un poc incompleta. Portava el títol original del relat: Lonesome Dove.
Barba-Rossa, d’en Joan Pons, és o esper que sigui una novel.la d’aventures i d’història. Sé que parla de l’assalt i el saqueig a Maó pels otomans, al segle XVI, un drama per a l’illa de Menorca. L’edita la Nova Editorial Moll. Per cert, prest donaré aquí una notícia en relació amb aquesta nova etapa de l’editorial. Una notícia molt favorable per a mi. Na Patricia Almárcegui edita amb Candaya uns Cuadernos perdidos de Japón.
Em fa una gran il.lusió ficar-m’hi de cap. Ja ho sabeu: Japó em fascina. Hi tornaria ara mateix. Hi caminaria més. Mentrestant, potser repassaria les idees sempre suggeridores d’en Byung-Chul Han, ara expressades en el volum No-cosas. Quiebras del mundo de hoy (Taurus). D’aquest autor, en sóc (molt modestament) un seguidor. La seva mirada crítica del món digital i del neoliberalisme que hi va lligat m’estimulen el pensament. Els seus llbres són breus, però, densos.
De molt alt nivell són les pràctiques proposades per n’Aurora Charlo als seus cursets via zoom. Ja n’he seguit un, de dos dies (entre dues i tres hores en cada ocasió, no escatima el temps, tampoc; i pens seguir uns mesos el seu mestratge). És una bona didacta, amable i accesible. Constantment dóna consells i senyala camins, i també remarca errors freqüents i el mode d’evitar-los. I en sap, de pintar, ja ho crec! Gran artista! Aquest és un apunt en un tros de paper reutilitzat (12×33 cm, aprox.), previ a la realització de la pràctica que ella titula Cielo tormentoso. La lluna m’ha quedat un poc gran.
Doncs, sí. Aquesta és la meva interpretació d’una pràctica proposada per la gran mestra de l’aquarel.la n’Aurora Charlo, que intentaré seguir durant uns mesos, via zoom. Ja diré coses, a mesura que conegui un poc més la seva manera de fer i d’expressar. Es tracta d’una caiguda d’aigua. Ella proposa que, per cercar textures, utilitzem mica i paper transparent de cuina, entre d’altres coses. Tanmateix, res d’això no millora l’obra si no tens el do de l’art als teus ulls. I si no el treballes.
