Miquel Rayó

Ahir, d’una fotografia que va enviar-me na Xon -que és ara per aquell redol de Galícia-, vaig atrevir-me a fer aquesta versió a l’aquarel.la. És el portet de Mugardo, preciós. Quan ja has fet el treball te n’adones d’on has comès els erros. He tractat de salvar-ne alguns, i per això… Caldrà repetir-la. Sé on he d’anar amb compte…

Llegesc aquest editorial de José Antich sobre la questió catalana i la questió espanyola (sí, és vera, un editorial de part interessada, òbviament: aquí no hi ha parts neutrals); però, el que ofèn la meva intel.ligència i la meva sensibilitat és el silenci clamorós dels intel.lectuals espanyols en relació amb tot el que s’està publicant ara sobre tot plegat… No l’entenc, aquest silenci.

“El eje principal de articulación de la extrema derecha en España es idiosincrático: es el odio al independentismo vasco y, fundamentalmente, en los últimos años, al independentismo catalán. Y el motivo por el cual es este y no otro es sencillamente porque este es el odio en el que la mayoría de los medios de comunicación han neurotizado a la población española durante las últimas décadas. Este odio específico de nuestro país se ha sembrado con esmero desde los altavoces mediáticos durante largo tiempo…“, escriu Pablo Echemique en l’article titulat Cuando la progresía mediàtica da alas a la extrema derecha, publicat a Público, el 24 passat. I jo afegiria: “amb la col.laboració exaltada d’una gran majoria dels intel.lectuals espanyols”, que no diuen res per cert, ben alerta!, de la corrupció sistemàtica de l’Estat espanyol, que comença en la mateixa Monarquia i llenega fins a les clavegueres patriòtiques, nacionalistes espanyoles i franquistes encara (“¡Todo por la Patria!“),  etc., etc..

D’un model trobat a la xarxa per atzar, n’he fet dues versions en petit format. Dos paisatges rurals. He de practicar. Més. Molt.

Sí, per invitació de la productora del programa Regina Cortès, i amb les atencions d’Araceli Bosch i David Oliver, les persones i les veus mantenidores diligents d’El replà a IB3 ràdio. Amb les seves questions repassàrem alguns aspectes del meu quefer. Podeu escoltar l’entrevista en aquest enllaç. Comença aproximadament en el minut 4:37, i acaba aproximadament en el minut 29:21.

Mil gràcies!

“Y llegados a este punto cabe volver a preguntarse si Europa no estará haciéndose el harakiri uniendo su destino a la voluntad de los EEUU de librar su guerra con China debilitando a Rusia y encerrando a Europa en una posición insostenible, que puede hacer caer a sus gobiernos como fichas de dominó, cuando la crisis económica se traduzca en violencia social sin matices.“

Pablo Iglesias, en l’article Harakiri, del diari Público, d’ahir.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, d’avui: novetats -un tutti frutti- per a la lectura d’infants i joves (i els adults que vulguin). Com sempre, disculpau errors i la mala qualitat de les fotografies, i evidentment he de donar les gràcies a les editorials que me faciliten la informació perquè jo pugui assabentar-me’n de les novetats que editen.

De vegades, és necessari deixar anar la mà, el pinzell, l’aigua, les esquitades…

Del tot imaginada, és clar. Una nova pràctica, només. Anar fent.

Culpable sóc de reincidència. He tornat a donar llibres a la preciosa, popular i activa biblioteca infantil Nou Llevant, ubicada en l’àrea del Polígon de Llevant de Palma. Quin plaer tan gran produeix poder donar! Aquesta vegada, aproximadament un centenar de llibres per a infants i joves; i quasi tots nous de trinca, havent passat només una lectura, un escrutini. I és un plaer fer-ho: llegir-los i després donar-los, perquè facin el que han de fer: facilitar la lectura a la menudalla i als joves. I és un plaer poder-ho fer gràcies a les trameses de novetats que moltes de les editorials especialitzades en la producció del llibre infantil i juvenil -tantes, que si començ a nomenar-les, me’n deixaré qualcuna injustament!- m’envien periòdicament perquè jo pugui llegir-les i fer-ne, al seu cas, una ressenya per al suplement Bellver del Diario de Mallorca (i per penjar-les en aquesta pàgina, un cop publicades). En realitat, doncs, són les editorials les que fan aquest obsequi, aquest dipòsit permanent de llibres a una biblioteca pública. Per a mi, aquesta condició és essencial: no tant la titularitat com la disponibilitat pública dels fons- on seran desats degudament i, sobretot, llegits en sala o en préstec. Qui fa possible tot això és la bibliotecària Laura Riera (esper que no s’enfadi per esmentar-la en aquesta entrada), diligent, positiva, amable. Una biblioteca no anirà mai malament si té persones com ella al seu davant. O si la gestionen empreses com la que en té la concesió, empreses amb voluntat de servei. O si existeix una regidoria que creu en el que fa, sempre per afavorir la gent del barri. Gràcies a tots, doncs! Per acceptar aquesta meva modesta aportació.