Miquel Rayó

Al diari Última Hora, un bon article del periodista Joan J. Serra per recordar que fa ja 50 anys del primer recompte de voltors negres en les muntanyes de Mallorca. I és cert: els participants mantenim una molt bona relació d’amistat, i el bon humor quan ens trobam de temps en temps. D’aquells inicis vengueren moltes de coses. Algunes sens dubte importants per a la història i la cultura de les Balears contemporànies. Aquell 22 d’agost de 1971 jo encara no havia fet els 19 anys. Algun de nosaltres no tenia ni els 18. Com sempre, la informació sobre el paper és més completa ( i per cert, en una de les fotografies, el protagonista és en Vicenç Sastre, no sóc jo; en Vicenç mira cap a la cala Solleric, des del cim del puig gros de Ternelles). I com sempre, la reproducció fotogràfica que en faig és molt millorable.

Començam el curs del suplement Bellver del Diario de Mallorca i, gràcies al seu coordinador, en Pere Estelrich, hi surt una ressenya meva d’un clàssic de la literatura infantil i juvenil, reeditat, i molt bé, per Nórdica. Gràcies, doncs!

Tornat del viatge d’una setmana al tercer tram, entre Santander i Ribadesella, del Camí del Nord -que anam fent des de fa uns anys na Xon i jo poc a poc, cada vegada més poc a poc, si he de ser franc-, m’atur avui, imprescindible visita!, a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre i, després de saludar en Josep, hi trob algunes coses que m’interessen. La primera és aquesta edició de Peñas Arriba, de José María de Pereda, de la col.lecció Crisol (Aguilar), alguns diminuts exemplars de la qual eren per ca-nostra quan jo era infant i també gràcies als quals vaig aficionar-me a la lectura. L’obra, antiga ja i carrinclona, sempre m’ha agradat molt i la tenc entre els llibres més estimats que he tengut la sort de poder llegir i rellegir moltes de vegades en la meva vida lectora. Per ventura ara ho tornaré a fer. Per cert: l’exemplar ha pertangut a la biblioteca de La Porciúncula. Prové, doncs, d’una esporgada. Mira per on. En boníssim estat compr (2 euros!, i em sap greu pels drets d’autor del bon amic autor del llibre) un exemplar de Palma, crònica sentimental, d’en Climent Picornell (ifelbook), amb fotografies del també gran, grandíssim amic, en Jaume Gual. He llegit i seguesc els textos, diguem-ne, rurals d’en Climent. A veure què ens diu el que sembla ser un text essencialment urbà. D’en Sebastia Bennassar, també conegut -què petit és el món literari local!-, me’n duc aquest Connie Island, que no conec (Viena). Sent curiositat. En Sebastià sempre explora amb intel.ligència. Crec que aquest El río del olvido, d’en Julio Llamazares (Alfaguara), és producte precisament de les caminades de l’autor. Vegem-lo, doncs. Un vertader llibre de viatges pel Tibet, Nepal i Sinkiang és Desde el lago del cielo, d’en Vikram Seth (Zeta). I de viatgeres i dones d’empenta parla na Cristina Morató en aquest Viajeras intrépidas y aventureras (debolsillo). D’ella em va agradar al seu moment Las reinas de África. Lectures de setembre, doncs. Seguirà fent calor. I començaré les classes una altra vegada amb en Juan José Herrera Lara: urbans amb l’aquarel.la. N’he d’aprendre!

O pintar un paisatge simple, suggerent. Aquest em recorda les dunes del Marroc. Qui sap per quin motiu.

Si no saps què pots fer, pinta un cel, i almenys aprendràs (o t’acostaràs a aquest aprenentatge) com no fer el següent, si és que el present no t’agrada.

Per a mi, la gran pel.lícula de David Lynch és la que aquí es va titular Una història vertadera (potser hauria de ser La història d’en Straight, que és el llinatge del protagonista, o també Una història correcta, perquè straight té també aquest significat…, si no vaig errat). Lucubracions d’un que sap poc, tanmateix. Sé que no era el seu projecte ni el seu guió. Lynch era d’un altre món, certament; Lynch creava des d’una complexitat per a mi excessivament confusa i violenta. En aquella pel.lícula, però, Lynch demostra que sap humanitzar un relat, que sap fer les coses clares quan vol, que sap expressar la compassió i el perdó… I no obstant, Lynch serà venerat per Twin Peaks, per Mulholland Drive o per Fire Walk With Me, que són sens dubte grans obres renovadores del cinema contemporani i de la televisió moderna. Deixem-ho córrer: he llegit ara dos llibres ben sucosos sobre el personatge i sobre el seu cinema, que m’ha deixat el meu fill Joan, bon coneixedor del tema: Tres ensayos sobre Twin Peaks, de Pacôme Thiellement, i El hombre de otro lugar, de Dennis Lim (els dos editats per Alpha Decay). Llevant pols a les prestatgeries, he trobat La muntanya de l’Ànima, del xinès Gao Xingjian (Columna), premi Nobel de 2000, que no he arribat a abandonar ni a tirar ni a regalar en cap de les meves freqüents purgues a la biblioteca personal. Per què sempre reserv aquest llibre? No ho sé. La seva lectura em va deixar un pòsit, un record… El rellegiré ara i tal vegada entendré la raó d’haver-lo conservat. Tracta d’un llarg viatge… Les cartes de Robert Graves recollides a Entre luna y luna. Correspondencia 1914-1972 (Alianza) són reveladores d’una personalitat obsessiva i egocèntrica i alhora d’una intel.ligència de grandíssima dotació. Per a mi, la poesia de Robert Graves és massa hermètica i occidental. Deixa a banda la gent; cerca adeptes. És per a iniciats i per a lectors de llengua anglesa i que provenguin, a més, de la tradició poètica anglesa, amb la qual Graves enllaça i trenca alhora. Per descomptat no en discutiria mai la qualitat. Però, m’agrada més la seva narrativa i la seva “erudició creativa”, com qualcú va definir-la.

Llevar la pols és una pràctica freqüent a casa, com és natural. Amb determinada freqüència, a més, l’acció és feta a fons; especialment en recons, en baixos o en alçades, i sobretot en prestatgeries. Llibres i discos reben, aleshores, un tracte individualitzat (si ho podem dir així): un per un queden sense pols i són novament ordenats. L’espolsador és inclement. És llavors, quan tenc cada llibre o cada disc en la mà, i en els segons que dura la neteja, que m’entra el frenesí de comprendre que no tenc temps per a tornar a llegir molts d’aquests llibres ni per a tornar a escoltar molts d’aquests discos. Unitat per unitat passen per les meves mans. Mir les portades, les caràtules. Llegesc títols i llegesc noms: Corelli, Purcell, Horace Silver, Fats Waller, Billie Holliday, Joan Perucho, Walt Whitman, Jane Austen, Llorenç Riber… Qualcun sí, que podré rellegir-lo, escoltar-lo. Tots, impossible. És el moment, doncs, entre frec i frec d’espolsador, de fer un nou exercici d’acceptació. Així són les coses. I no hi ha res pus. Ahir vaig pintar aquest paisatge amb les aquarel.les, potser suggerit pel gran nigul de pols africana que ha romàs al nostre cel durant aquests darrers dies:

Tampoc no tendré temps de fer totes les aquarel.les que voldria. Ni d’aprendre a fer-les com voldria saber-les fer. Paciència. Així són les coses, dic. I no hi ha res pus.

He titulat aquesta aquarel.la d’ahir “Enyor de la muntanya“. Està feta en el revers d’un paper ja usat. Per aprofitar el temps, a més d’aprofitar el paper. Té uns 20×23 cm.

Diu qualcú, avui, en un diari: “Els temeraris i cecs esforços per reprimir els independentismes basc i català han fet més per deteriorar la Constitució espanyola i l’estat de dret que els mateixos independentistes”.

Sí, en efecte: calor. Dies de molta d’humitat, a més. Cal tenir paciència i aplicar aquella màxima netament oriental que va extreure, no sé d’on, el gran Joan Mascaró: “No tenc calor, la calor existeix”. Acceptem, doncs, que en fa, i punt. Per sort, entre lectures i aquarel.les, anam passant els dies. Darrerament he recuperat una antologia de la poesia de Czeslaw Milosz (o com s’escrigui), Tierra Inalcanzable (Galaxia Gutemberg), que vaig rellegint amb temps. Milosz té un llibre preciós sobre la seva infantesa; no em cansaré mai de recomanar-ne la lectura: La vall de l’Issa (Edicions 62). També ens parlà de la seva peculiar infantesa en un lloc certament de privilegi na Francisca Sunyer a Viure a Cabrera (Moll), que també vull rellegir aquests dies. Una novel.la d’intriga per llegir a la fresca (si la trobam, la fresca) i amb una cervessa a prop: La serpiente de piedra, de Jason Goodwim (Seix Barral), i no hi cerc cap altra cosa que entreteniment. Enseñarle a hablar a una piedra, d’Annie Drillard (Errata Naturae), és més seriós. Un recull d’assajos beníssimament escrits sobre la nostra trobada i relació amb la naturalesa i els seus petits i grans fenòmens. Fa pensar, algun d’aquests assajos. I molt més fa pensar l’excel.lent poeta americà Ted Kooser des dels seus tan personals poemes continguts a Xancres vermelles (Godall edicions, amb traducció de Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana). Bravo! Diu: “Potser un dia tornaré, en un poema”. El país de les pells, de Jules Verne, és una lectura entranyable. Aquesta versió (Paganel) és la primera en català del llibre, l’edició de l’original francès de la qual és de 1873. Ha fet la traducció David Serrat i Congost: manté el to i l’esperit. Cert és que la novel.la no és de les millors del meu estimat Verne; ha quedat massa farcida per a un lector d’avui, i poc intrigant. I he trobat a la llibreria de segona mà aquest curiós, i per a mi útil, Tolkien para profanos, de Ricardo Ribelles (en edició de La Tempestad). Veurem. I mentrestant, continuam amb les aquarel.les, tot i que ara descansam de les classes. Jo en vaig fent, i alguna se’n va ja directament a la paperera. Això també ho he après poc a poc (en aquest cas de la pintora Idòia Lasagabaster): cal desprendre’s d’allò que és dolent; tant que ni nosaltres podem fer veure que ens agrada. I continuar. Ahir, per exemple, vaig fer un paisatge inexistent usant el hake, el pinzell que més llibertat dóna i que ara tenc un poc arreconat (excepte per a usos molt concrets que qualque dia ja explicaré). Aquí només val el traç i la intuïció. I la bona sort, creieu-me.