Miquel Rayó

És aquí, just a la vora. La guerra. Que no comprenc. Que em provoca la sensació dificilment suportable de la impotència màxima. Que em fa por. Que sotmet milions de persones. Que esbuca països. Que tuda recursos. Que mata gent… Maleïts dictadors! Maleïts imperialistes! Però, he de seguir. Sense oblidar. He d’informar-me, intentant contrastar fonts i opinions. No és fàcil. Al final, perdem sempre els mateixos. Les elits sempre hi guanyen. Els és indiferent la mort, la destrucció, la tortura, l’encalç, l’exili dels altres… Llegirem i escriurem, mentrestant: desorientats. Continuarem. És la única possible resistència que podem fer. Per això seguesc. M’arriben algunes publicacions de l’AELC (de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana): sobre la traducció, sobre el teatre, sobre n’Antònia Vicenç, sobre l’obra poètica d’en Narcís Comadira (que desconec, ho sent).  Llegiré aquests treballs per assabentar-me del què diuen i posar-me un poc al dia. Llegiré amb infinit plaer El pasajero en Galicia (Tusquets), un recull d’articles i textos diversos del gran Álvaro Cunqueiro, possiblement l’autor o un dels autors que més ha influït en la meva concepció de la Literatura.  El cit indirectament o directament en alguns dels meus llibres. Llegiré també amb gust un nou llibre d’en Francesc Roma i Casanovas: Alison Hargreaves i Tom Ballard: morir com a tigres (Cossetània), dos mites de l’alpinisme contemporani. Simplement perquè m’agrada el western i la història de les terres de La Frontera, intentaré llegir aquesta novel.la que he trobat a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre: El sueño del Oeste, d’en David Nevin (Planeta). S’hi parla d’en Frémont, un explorador del XIX. Va ser la base d’una sèrie a la televisió de fa dècades, que no record haver vist. I per acabar avui, dic que m’ha agradat molt conèixer aquesta breu i acurada antologia (preparada per l’editorial Oberon) d’historietes de The Spirit, obra d’en Will Eisner, un dels grans, grandíssims mestres del còmic nordamèrica, un històric, un innovador. Un clàssic.

Sí. D’una fotografia d’en Sebastià Torrens (del llibre Hivern a Mallorca) i d’una demostració, una gran lliçó, del mestre aquarel.lista Juan Saturio. Un bosc amb violeta. És encara una prova. Totes les aquarel.les ho són.I molt més en el meu cas.

Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya d’un treball ben curiós i estimulant d’en Gonzalo Moure, bon autor i col.lega.

“Taques, línies i traços ocupen només una minsa part del quadre, dominat per un blau esplendorós, de cel mediterrani, de cel de tramuntana, cada cop més absorbent. ‘Aquest és el color dels meus somnis?, havia dit Miró de jove“.

Dietaris. Fragment de l’entrada Arribar al blau. Miquel Pairolí.

Em plau copiar aquest brevíssim fragment d’una de les entrades del dietari Octubre (2010) de l’escriptor Miquel Pairolí (1955-2011), que llegesc aquests dies. I ho faig, perquè els tres quadres als quals es refereix en Pairolí són els que el mateix Miró definí així: “Aquestes teles són el resultat final de tot el que havia provat de fer“, uns quadres dominats pel blau lluminós, unes teles que he tengut la sort de veure al seu moment, i que m’entusiasmen. M’agrada el treball d’en Miró… També jo voldria escriure en un sol vers el resum de totes les proves que he fet en l’escriptura: arribar al blau. Mentrestant, intent aprendre a pintar cels en paisatges com aquest que, casualment, he fet avui, basant-me en una fotografia tenuíssima d’en Sebastià Torrens.

Per cert que, a en Miquel Pairolí li agradava també el concert de violí de Beethoven. Com a mi també m’agrada.

Proves i més proves. Aquesta, sobre paper Arches de 300 grams, gra gros, de 12×26 cm., aproximadament. Amb un poc de mica per cercar textures.

Perquè, a mi el que m’agrada és llegir, escriure, provar de pintar aquarel.les, passejar pel salobrar, projectar una caminada més llarga… Les goranades dels nostres liders polítics i d’opinió empetiteixen el nostre horitzó, minven la qualitat dels nostres pensaments, esquerden la democràcia en què vivim (ferida de mort, certament, tan decebedora)… Sí: és preferible llegir, escriure un poc, pintar, caminar… Llegir, per exemple, alguna cosa que encara no hagi llegit d’ell i que sigui present en aquestes obres completes de Stefan Zweig que m’ha regalat una cunyada generosa. Escriure alguna nota més en els meus quaderns d’apunts amb l’esperança, i potser amb la vanitat de creure que qualque dia serà llegida per un lector o una lectora amables, publicada en un bell llibre: “En aquest punt del camí, la drecera ja és segura“, he escrit, conscient de què passen els anys i es van abreujant de manera indeturable els espais per viure i les experiències. Pintar paisatges que imagin després de contemplar-ne molts. Caminar pel salobrar, com ahir mateix: quanta calma i quanta simple meravella regalada! Projectar i poder fer, a la fi!, la caminada que pretenc des de fa dos anys (maleïda pandèmia!) des de València fins a Toledo, per les traces del Camí de Llevant a Compostel.la… Tal vegada podré realitzar aquest somni, tan modest i alhora tan important per a mi, el proper mes de maig… O fer un altre tram del Camí del Nord amb na Xon i anar enfilant etapes del nostre viure junts, una rera l’altra, poc a poc, i això és tot.

Si alguna cosa hauríem de poder exigir als nostres polítics, a banda d’honestetat i una certa dosi d’empatia, és un poc de seny. I als nostres opinadors, altre tant. Només un poquet de seny. Per assossegar-nos. Per sentir-nos respectats. Per no provocar exaltaments innecessaris. Per informar-nos des de la reflexió prudent. L’article d’ahir d’en Ramon Aguiló al Diario de Mallorca és producte d’un deliri: no el puc qualificar de cap altre manera. Només hi falta una al.lusió al “contubernio judeo-mason“: pur franquisme estil.lístic i de contingut. Aquest home ha perdut el seny. Ja fa temps, per cert. I ha perdut el sender. Sovint es confon aquí, confonem, el seny amb la intel.ligència. Quan Aznar diu que el català (10 milions de parlants, tirant per llarg) vol “exterminar el castellà” (la tercera llengua parlada del món) diu una (altra) goranada. I la diu a consciència. Sap que menteix. Sap que exalta, que provoca. No és beneit. Què hi guanya? Quan hom ha comparat l’independentisme català amb el nazisme, per què ho fa? Ho fan i ho han fet molts d’intel.lectuals espanyols. Per què ho fan, si sabem que és una falsedat? Quan Emilio Lamo de Espinosa, se suposa que tot un cervell de la reflexió política, afirma que és “menos desestabilizador un gobierno PP-VOX que el actual” està justificant que governi la ideologia causant de la tragèdia més criminal esdevinguda en l’Estat espanyol contemporani (de la qual per cert el PP no se’n desmarca del tot mai), i alhora està justificant el racisme, l’homofòbia, la violència masclista, l’anul.lació dels processos de memòria històrica, l’anul.lació dels drets d’una gran part de la societat espanyola, en definitiva justifica i anima l’espanyolisme més sectari, del nacionalisme espanyol més reaccionari, prepotent i supremacista… Quan Pedro Sánchez diu que els “nacionalismes” són cosa del segle XIX o del segle passat, es refereix també al “nacionalisme” espanyol? I la monarquia, senyor Sánchez, de quin segle és? Quan Felipe González comenta que cal acabar amb “la broma” dels petits partits provincials, expressa un judici radicalment antidemocràtic, impropi d’un lider de la seva suposada solvència… També ha perdut el seny fa temps… I així, fins a l’infinit. Un infinit fitat amb goranades. Què inútil, haver de perdre el meu temps amb aquestes obvietats!

Dos treballs amb horitzó positiu: aquesta és la doble meva ressenya que publica avui el suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca.

“Las extremas derechas están creciendo y conectando con la sociedad. Es un problema global. En Esp, tienen la mitad del trabajo hecho. Tienen a) un público –derechista o izquierdista– que cree que las batallas culturales son la política, un b) concepto, ‘constitucionalismo’, admitido como animal de compañía, y no como aberración democrática. Tienen una c) Ley Mordaza. Y tiene d) un poder Judicial sensible a una agenda esp que no iría más lejos culturalmente de lo establecido en la Restauración del XIX. Todo eso junto, efectivo ya desde hace años, es la fantasía de otras extremas derechas en Europa“. Guillem Martínez a Ancha es Castilla. Revista Ctxt.

I cal afegir que també tenen la policia, la guàrdia civil, l’Exèrcit, el rei, la Cort, bona part de la premsa, els intel.lectuals de la “Conga Consti“, bona part de l’empresariat i de l’esglèsia… Que hi ha qualcú?

Mor Maria Antònia Oliver (1946-2022). Vull ser franc: no he estat lector dels seus llibres. Les meves preferències literàries i lectores han anat per altres senders. Sí que, quan jo començava molt atemorit el meu caminar, encara ara vacil.lant, en l’escriptura, llegia el que ella ja havia publicat. Jo estimava i estim allò que va nomenar-se la “generació dels setanta”. M’anaven davant, marcaven camí, anclaven enmig de la tempesta la nau de la nostra escriptura en llengua catalana. Vaig llegir les cròniques d’un mig estiu i de Montcarrà…, sí, això, sí. I poca cosa més. En general, tampoc sóc lector de contes i per això no he llegit els aplecs de relats breus que ella publicà. I no sóc lector de novel.la negra, i per això no sé qui és ni sé com és Lònia Guiu. Pel que fa a les seves grans novel.les posteriors (Joana E, per exemple), doncs, no, tampoc. Però, déc a Maria Antònia Oliver el goig infinit d’haver pogut disposar d’una magnífica versió en llengua catalana de Moby Dick, l’obra abismal de Herman Melville, que vaig llegir en l’edició de Les millors obres de la literatura universal de gener de 1984. I que he rellegit més d’una vegada. És un dels pocs llibres que mai no abandonaré. Que mai no llençaré. Que mai no enviaré a les llibreries de segona mà… Feina, dedicació, compromís, coneixement literari, a més de potència personal, feminista i ideològicament sòlida, Maria Antònia Oliver mereix tot el que de bo es pugui dir d’ella i del seu quefer. I tot quant honor se li hagi atorgat en vida. I després. Adéu, Maria Antònia!