Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca la ressenya que he escrit del llibre L’illa dels frarets, que em sembla una obra excel.lentment escrita i impecablement publicada (Bambú). Afegiré més tard una fotografia de l’article. Que tenguem un bon dia!
M’envia aquest retall de premsa (Ara Balears) en Jaume Garau, de Palma XXI. Gràcies!
Sí, qualque dia aconseguiré fer el que pretenc. Una platja, per exemple. De moment, esperar i practicar.
Improvisacions. Simplement això.
Perquè sempre n’hi ha de nous, que arriben, que vénen, que són acollits, que són cercats o que no ho són.
Avui, per exemple, aquest, inesperat: De senectute politica. Carta sin respuesta a Cicerón, d’en Pedro Olalla, títol i autor desconeguts completament per a mi.
El llibre (Acantilado) me l’ha obsequiat el meu germà Gaspar que, em va dir, en va gaudir plenament. O aquest altre, que m’envia el bon amic Josep-Francesc Delgado, potent escriptor i valentíssim editor (edicions del Roure de Can Roca): L’alegria que passa. Desconec, també, l’obra. D’una llarga caminada va El sendero de la sal, de na Raynor Winn (Capitán Swing).
L’autora ens conta com el seu home -molt malalt- i ella, havent perdut la casa després d’un pleit confús i de sentència més que discutible, es decidiren a viure uns mesos en l’única llar que podien tenir d’acord amb els seus ingressos: un sender de llarg recorregut,
en aquest cas The South West Coast Path, del qual, per cert, na Xon i jo n’hem fet un tram. Recoman fer el sender esmentat, i segurament, en haver-lo llegit, recomanaré igualment el llibre. També narra un llarg itinerari la novel.la Noticias del gran mundo, de Paulette Jiles (Almuzara), un western amb dos protagonistes entranyables: un capità retut, veterà de diferents guerres als EUA, i una nina alemanya rescatada del seu captiveri dels indis kiowa, habitats de les badlands texanes (se n’ha fet una pel.lícula interessant). En resum, doncs, varietat, desordre lector, expectatives… I mentrestant, seguesc les classes amb el mestre aquarel.lista Juan José Herrera Lara, amb el qual és en veritat impossible no aprendre alguna cosa: tècnica, estratègia, procés, ús dels colors i de l’aigua… Aquesta ha estat la pràctica de la setmana, un carrer popular a Roma.
Crec que és la tercera versió que faig d’un aiguamoll que vàrem fotografiar no sé quan ni record on. Aquesta és l’aquarel.la d’un mateix motiu, doncs. La vaig fer ahir. Ja sabeu que els paisatges de les albuferes i aiguamolls i salobrars m’encanten. A veure si qualque dia arrib a fer-ne alguns de potables amb les aquarel.les.
I és per tenir por. El cóp -ja ho sabeu- és la part final de certs tipus de xarxa de pesca on van a parar els peixos i no en poden sortir. Aquí em referesc al deep-state espanyol. Poc a poc el seu cóp s’estreny. Aquests dies n’hem tengut algunes mostres, d’aquest moviment de repressió lenta, de repressió que no ho sembla. Primer, que s’anuncii que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional tendran un grup per seguir i denunciar delictes d’odi. Dels delictes d’odi ja sabeu que en pens: el delicte d’odi és una trampa. Al final, amb aquells dos actors de cap manera neutrals i indiscutiblement ideologitzats cap al pol nacionalista espanyol més caspós, només seran perseguits els delictes d’odi que ofenguin els qui comanden. Qualsevol comentari crític que no agradi al Poder podrà ser considerat delicte d’odi. El temps ho demostrarà. Pagaria per equivocar-me. Segon, la caparrudesa del fiscal perquè qualque tribunal -dos ja han dit que no, però falta el Suprem al qual acudeix ara i si fa falta acudirà al tribunal del Sant Ofici-, condemni na Tamara Carrasco per incitació via uasaps a la protesta independentista. Centenars de militars (nacionalistes espanyols, clar: patriotes) es passaren fa uns mesos un uasap expressant tranquil.lament que hom hauria d’afusellar 26.000.000 d’espanyols, i no va passar res. Clar: és que Carrasco és independentista i, per si passava, primer la varen acusar de terrorisme, quasi res! La Policia Nacional o la Guàrdia Civil, tant m’és, tan neutrals i tan rigoroses amb els seus informes… Tercer, el personatge Lesmes, patèticament carregat de punyetes, es permet renyar els partits polítics en un discurs institucional, i encara censurar els indults (ben migrats) que ha concedit (intel.ligentment) un Govern democràtic als independentistes catalans. Visca la independència dels poders! Això sí: ben alerta a criticar tu les sentències o el sistema o la carrera judicial o aquests jutges que es creuen ser els salvadors de la (seva) pàtria (afegiu sempre aquí l’adjectiu espanyol, per favor). Quart, el rei -penós!- ha reblat el clau amb un “Os ha leído la cartilla“. Menja morena, què oportú! Però, que el rei abandoni la seva neutralitat i faci palesa la seva manca d’avaluació crítica de les oportunitats no ens ha d’extranyar: “¡A por ellos!“, recordau? I per acabar-ho d’enllestir, el portantveu del Partit Popular -una de les tres dretes franquistes que tenim a Espanya, a les quals acompanya un PSOE de cada pic més acovardit i desorientat, però que s’anomenen, els quatre, “constitucionalistes”- declara publicament i sense cap vergonya que la majoria de jutges a Espanya estan a favor d’aquellt partit, el qual aviat governarà amb l’extrema dreta espanyola de negra història. I segurament té raó, aquest senyor, i això els espanyols s’ho haurien de fer mirar. Francament, jo, de cada dia tenc més por. Poc a poc, a Espanya, hom va retallant llibertats i drets. I la tendència va a pitjor, i amb més poca vergonya.
I tenc lectura per als dos terços i per a un mes sencer, sobretot, perquè no indic aquí les novetats que les editorials m’envien de literatura infantil i juvenil. Normalment, d’aquestes,
només en penj aquí, en una entrada pròpia en cada cas, les ressenyes que es publiquen al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Moltes d’aquestes novetats destinades als infants i als joves se’n van directament al caramull de lectures que no faré mai (o quasi mai: sempre hi ha excepcions i sempre ens podem equivocar a l’hora de jutjar un text literari). Coment ara les lectures que no pertanyen a la classe abans dita.
Per exemple, aquestes converses de n’Antoni Vidal Ferrando, admirat i estimat, amb en Miquel Àngel Vidal, reunides sota el títol de La mà de l’escriptor, i que edita Lleonard Muntaner, editor.
En Miquel Àngel ha fet un bon treball, i l’agraesc. Quan vaig rebre la novetat, vaig “aparcar” totes les altres lectures: per devoció i per deure (gojós). Vidal Ferrando és únic. Tot un exemple. Bonhomia feta literatura de gran qualitat. De la mateixa editorial vaig comprar ahir Corfú, Cabrera, Martinica. Breviari d’illes i miratges, d’en Miquel Àngel Llauger. 
Intuesc de què va, i per això m’interessa molt especialment. De curiositats és també Mirabilia (en bona edició d’Anaya Touring), que és un Compendio de maravillas y asombros del Camino de Santiago, recollit per José C. Vales i Olga García Arrabal.
A veure què. Els Dietaris de Stefan Zweig (Quaderns Crema) m’intimiden i m’estiren alhora. Feia temps que desijava poder-los llegir. Comprats, doncs. I a l’espera. No tardaré. Per ara tenc en les mans un pre-western (com en diuen els experts): El rapto de Marah, d’en Dale Van Every, que m’agrada prou com per voler-lo acabar. Una lectura de just i útil entreteniment.
Sovint, després de fer -d’intentar fer- una aquarel.la molt tècnica, d’acord amb els ensenyaments i les pràctiques que ens proposa un mestre, necessit vessar aigua i colors sobre papers usats, i improvisar paisatges (sobretot). Aquest és el cas. Tres imaginacions espontànies.
Al diari Última Hora, un bon article del periodista Joan J. Serra per recordar que fa ja 50 anys del primer recompte de voltors negres en les muntanyes de Mallorca. I és cert: els participants mantenim una molt bona relació d’amistat, i el bon humor quan ens trobam de temps en temps. D’aquells inicis vengueren moltes de coses. Algunes sens dubte importants per a la història i la cultura de les Balears contemporànies. Aquell 22 d’agost de 1971 jo encara no havia fet els 19 anys. Algun de nosaltres no tenia ni els 18. Com sempre, la informació sobre el paper és més completa ( i per cert, en una de les fotografies, el protagonista és en Vicenç Sastre, no sóc jo; en Vicenç mira cap a la cala Solleric, des del cim del puig gros de Ternelles). I com sempre, la reproducció fotogràfica que en faig és molt millorable.
