Miquel Rayó

Una pineda, una bassa, una passejada…

Llegesc i escolt. La informació me vessa. Tothom opina. Alguns amb dades (possiblement) certes i amb reflexions (possiblement) encertades. D’altres, amb opinions tan irrellevants com les que amollen, generalment amb grans crits i escarafalls, quan declaren o escriuen pomposament sobre l’evolució de l’índex de preus, l’independentisme, la violència de gènere o la pandèmia. Saben de tot. Un en parla mentre que es mira la guixa. L’altre mentre que insulta qui odia. Qualcú, intel.ligent, elabora textos densos i brufats a voler de cites solemnes de pensadors (i de qualque pensadora: Arendt, toca ara); cites amb les que pensen que reforcen el seu discurs, tan arrogant i incomprensible com inútil. “A més cites”, creuen, “més raó tenc”… Amb cites es pot construir una Bíblia sencera, i la Bíblia és plena de morts i de guerres. Jo sóc incapaç d’escriure res sobre la guerra d’Ucraïna. La desolació m’ha robat les paraules, si és que me’n quedava cap. Puc copiar-ne, és clar. Citar-ne, doncs. Com aquestes de Ryszard Kapuscinski, en un fragment del seu poema El desierto de los tártaros (Poesía completa, Bartleby, 2008). Copiaré la versió castellana amb què fou editada (pàgina 15):

“allí sólo quedaron huesos trastos

y moho y polvo y la costra de la herrumbre

y el silencio

                   roto en ocasiones

por el crujir del hierro y las voces de mando.”

De veres: no puc dir res. Si copio aquests versos és per pura vanitat. Per no quedar mut. Perquè ningú (qui?) no pensi que no tenc res a dir.

He tengut la sort de ser convidat a participar en un procés de treball de formació docent i d’informació a famílies sobre la posada en marxa de plans lectors a centres educatius de Mallorca impulsat pel CEP de Manacor. La meva aportació, una conferència, es titula: La importància de llegir a casa. Preparar-la m’ha servit per posar-me al dia, perquè la pandèmia m’ha impedit ser en aquesta mena d’actes durant, ja!, dos anys. No diré noms de qui em proposà i m’animà, ni de qui m’ha rebut en cada cas. Ha estat un plaer, però, tornar a les aules o, si més no, als entorns escolars i de la docència m’encanta. Pens que aquesta mena de xerrades divulgatives per a alumnat, professorat o famílies és una manera de retornar allò que he rebut, i si encara puc aportar qualque novetat, inquietud o il.lusió…, més m’encanta. Gràcies, doncs! He pogut anar a Vilafranca, Manacor i Artà. No puc queixar-me del nombre d’assistents ni de l’organització. Tot ha anat rodat. Vet aquí unes fotografies que em cedeix la responsable principal de la convocatòria.

Hem recuperat, sense proposar-mos-ho, perquè només teníem la il.lusió de què podria ser així, l’ús de la paraula penyalera, que dec a na Maria Antònia Salvà, la poeta de Mallorca. El DCVB diu que penyaler és qualcú que “habita o va sovint pels penyals” (accepció que limita a Mallorca) i també pot ser el “pastor encarregat d’anar a desempenyalar les cabres” (accepció només pollencina). Ara, arreu on vaig, si hi ha muntanyencs o muntanyenques (i sobretot si han llegit el nostre llibre), podem sentir sovint el mot penyalera (i també el de penyaler). Nosaltres sabem que la paraula encara s’usava fa unes dècades a Eivissa i Formentera. Un penyaler era qui es despenjava pels penyals costaners per anar a cercar ous o polls d’aus marines per menjar. A partir de la nostra proposta, doncs, les muntanyenques mallorquines, i vull imaginar que també les de Menorca i especialment les de les Pitiüses, són, se senten i s’anomenen penyaleres. I com a prova de la recuperació de l’ús d’aquest mot, vet aquí el buff que han preparat la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada, el Club de Muntanya Yais (de Calvià) i l’Ajuntament de Calvià, en ocasió de la segona convocatòria de la Marxa Senderista Dona i Muntanya 2022, que celebren a principis de març sempre a la finca pública d’Es Galatzó. Què bé!

Una ressenya més al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

Versos i colors. Aquí tres proves dels darrers dies. Seguesc lliçons de mestres solvents: Juan Saturio i Társila Jiménez, en dos d’aquests tres casos. El tercer cas és una (altra) improvisació. Mir les seves demostracions. Intent quedar-me’n algun detall, traç, pinzellada… Missió certament difícil.

Cercarem versos que puguin conhortar-nos. Per sort, ja són a les llibreries els nous poemaris de dos poetes mallorquins que em senyalen possibles senders en els quals caminar amb qualque nou escrit meu, tanmateix improbable. O no. En Literatura cal no fer afirmacions rotundes. Ni en els altres aspectes de la vida, de la Vida. Per exemple: no gosaré fer avui, aquí, cap declaració ferma sobre el que està passant a Ucraïna. O potser, només una: hi mor gent. És l’únic que hi és entenedor. També a Etiòpia en mor, de gent i hi ha un desplaçament massiu de persones que fugen de la violència, i ningú no en diu res. El meu desconcert, doncs, és infinit. Intent tenir limitada la meva desolació. Per això, cercaré versos com aquest que ens parla de “laberints que fan lladrar els gossos”, que ens diu Antoni Vidal Ferrando en el seu novíssim i premiat Si entra boira no tendré on anar (Proa, premi Carles Riba 2021). És el millor poeta mallorquí, Vidal Ferrando? No en tenc cap dubte: “Les roques, les estrelles, els vells marins ho saben i guarden silenci”. Dels vius, segur. Dels morts, ja es veurà: “Fins que els mariners em taparan de sal”… Hem dit abans, no obstant, que cal no fer sentències. A Llum de cançó, Miquel Àngel LLauger (edicions 62), publica un nou seu treball mereixedor de premi, també (Ausiàs March de Gandia 2021). “El profeta s’adorm en la cadència / de vent i pols i sang”, diu, amb un alè potser de Shakespeare al clatell. Indubtable a “El món és un relat / que conta un idiota, / còlera i guirigall”. Cerc versos per al conhort i els trob: són els que escriuen pacientment i publiquen ara per ara aquests bons amics.

De cortesia obligada -i fàcil de satisfer sincerament en el meu cas- és la redacció d’aquesta breu nota sobre n’Antònia Vicenç, l’escriptora de Santanyí, en ocasió de la concesió que li fa Òmmium Cultural del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un guardó més en la seva llarga carrera literària i en el seu llarg itinerari personal. He de confessar que he trobat la literatura -la Literatura- d’Antònia Vicenç en els seus poemaris més que en la seva extensa i important obra en prosa. Preferesc ara els seus poemes als seus relats o a les seves novel.les, sense voler fer-ne cap judici menystenidor: feina és feina. Qualcú va dir que ella, havent publicat els poemaris tardanament, era una poeta jove madura. O una madura poeta jove. I és cert. L’enhorabona! Pels escrits i pels guardons, i per aquest guardó en concret. Aquests dies, a més, he pogut llegir -ja era hora!- el retrat que d’ella en va fer en Sebastià Portell, en una publicació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que Antònia Vicenç, per cert, va presidir en certs moments. Cal agrair, també, a l’autora aquesta dedicació als afers del col.lectiu. En Sebastià coneix bé l’autora, sap dels camins de la seva literatura.

Mira per on haurem contribuït a recuperar l’ús d’una antiga i bella paraula, i potser a donar-li un significat modern, actual: penyaleres.

Me sona, i molt. Massa. “Ucraïna no existeix”, “Ucraïna és Russia”, “Rússia i Ucraïna són el mateix poble”, “Els liders ucraïnesos són uns nazis”… Sense voler comparar, naturalment.