Miquel Rayó

La Fundació Mallorca Literària ha presentat aquesta plagueta de nom Norai de lletra. Literatura voltada de mar: 10 relats sobre escriure a Mallorca, en el seu projecte general Walking on Words. Es publica en català, castellà i anglès. Hi participam Sebastià Alzamora, Roser Amils, Miquel Bezares, Míriam Cano, Gabriel Janer Manila, Anna Nicholas, Bel Olid, Joan Miquel Oliver, Joan Pons Bover i jo mateix. Gràcies per convidar-me a ser-hi! El meu text (pàgines 35-36) es titula On neixen els mots. Acaba així: “L’escriptura, però, ve i fuig tot d’una del lloc on és escrita. Sempre ens fuig, l’escriptura, i cal saber acomiadar-se’n“.

En l’acte d’entrega del premi de narrativa infantil i juvenil Guilem Cifre de Colonya, celebrat a Es Baluard de Palma dia 29 de setembre passat, com sempre entranyable i simpàtic, Colonya va presentar aquest breu documental. Un bon resum d’allò que és ara el premi, de la seva història i de la seva projecció.

Una platja. M’agrada. Hi he usat colors clars. No sé per quin motiu tir habitualment als marrons, als obscurs… Ahir em vaig proposar no fer-ho.

Ens queda aquesta senzilla edició d’El llibre de l’estiu de l’autora finesa Tove Jansson, coneguda sobretot per una seva incomparable i preciosa creació literària: els Mumin. El que conté aquest llibre seu sobre l’estiu és un regal per al lector. Pens que és un dels textos que més pòsit ha deixat en els meus pensaments, i no em faceu dir-ne els motius. És un llibre savi i ranquil. La traducció és de Montserrat Vallvé Viladoms. He dit edició senzilla: sí. Coherent amb el que és. Un tast de deixondiment emocional. Vull retrobar Dune, de Frank Herbert, ara que he vist la nova versió per al cinema, la qual, per cert, és molt més que bona per al meu gust i em sembla molt ben feta, ben adaptada. Veurem, en pròximes entregues, com se’n desfà l’equip productor. Per ara, van bé. Dune és un cim de la ciència-ficció i de la literatura d’”altres bandes”, que tanmateix són la “nostra banda”… Esper tenir temps per rellegir-la. L’edició que tenc a casa és de 1983. Comptau! Menys ambiciosa i molt llegidora és la proposta de gènere negre -sense esquitades de sang, però amb oportuna i encertada crítica social- que ens ofereix per sorpresa en Sebastià Marí, vell amic, editor actiu, persona compromesa en l’animació i educació  sociocultural (no sé si aquesta qualificació agradarà a en Sebastià, per això ens coneguérem ja fa molt de temps).  Es tracta de Lorena y el inventor de palabras, que edita Milenio. La brevetat del text i la síntesi argumental i narrativa me recorda Georges Simenon. Directe. Cap el grell. A allò que importa. Hi ha Mediterrani: llum enlluernador i amable i alhora capes tèrboles en l’aigua turquesa de les cales… Llegesc les primeres parts d’aquesta (auto)biografia de Nelson Mandela, El largo camino hacia la libertad (debolsillo), un personatge que no podem deixar de definir com a singular. El segle XX no pot explicar-se sense ell: quasi res! La seva evolució ideològica i el seu compromís creixent amb la gent, sense diferències i des de la concòrdia, és admirable, envejable, insòlit. Sí, té ombres. Qui no les té? No va ocultar-les quan era el moment d’exposar-les. Qui ho ha fet, aquí? En defensa de la terra és un bon treball d’estudi històric i també sociològic sobre, com es remarca amb el subtítol, les Mobilitzacions ecologistes a Mallorca (1983-2007), que ha elaborat, amb bona documentació i amb seny, en Gabriel Mayol Arbona (Lleonard Muntaner, editor). L’ecologisme, doncs, en la Transició. Hi érem. I per això me vantaré de dir que l’autor ha tengut la generositat de citar qualque treball meu sobre la questió. Cites que agraesc.  I per acabar l’entrada d’avui, vull destacar aquest esplèndid catàleg de part de l’obra gràfica immensa del gran i prolífic Hugo Pratt (Norma), titulat Viaje imaginario. Quines aquarel.les! Quins dibuixos! Quines vinyetes! Quin imaginari tan propi! Pratt és una personalitat essencial de la cultura del segle XX, també. Cal fer-li més lloc, encara!

Dues pràctiques, improvisades. Dos temes distints. Anar fent. Rescatar-les, quan et penses que hauràs de tirar el paper… Què interessant, aquest aprenentatge!

Vet aquí el retrat quasi perfecte del paisatge en què estam obligats a viure. Afegiu-ho a les bajanades, deliris i covardies de Llarenes, Marchenes, Péreces de los Cobos, Baenas, Aznares, Sáncheces i tutti quanti…  Preferesc pintar altres paisatges. En aquest cas, des d’una fotografia molt inspiradora d’en Sebastià Torrens, que ha publicat en un llibre dedicat a les terres d’Alcúdia (Mallorca).

Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya:

Com en un coster per enfilar-se a un puig. O com ena llarga etapa en un GR. Poc a poc, passa a passa. Aquesta setmana hem acabat les pràctiques romanes del curs que ens imparteix, via Zoom, el mestre Juan José Herrera Lara. La meva darrera pràctica és aquesta. No n’estic insatisfet. A l’octubre: “urbano andaluz”. A veure.

I si els fa falta, per detenir en Pugdemont i satisfer la seva ànsia de venjança, enviaran on sigui un destacament de La Legión, amb la cabra davant, naturalment! Compte, amb Itàlia… No fiar-se’n. Perdre una sola d’aquestes conteses -que el cas caigui en les mans d’un jutge obtús com els nostres: n’hi ha arreu- implica perdre tot el partit. L’Espanya espanyola -la històricament maleïda- no s’aturarà fins a tenir la foto d’en Puigdemont emmanillat i envoltat de pìolins en les portades. Frissen, els espanyols espanyolistes, els franquistes de tota mena, per canonitzar en Marchena i en Llarena. No aturaran mai. No en saben. Ni volen fer-ho. La unitat d’Espanya és sagrada, i per sostenir-la, val tot. És la darrera ordre que donà en Franco just abans de morir. I així anam.

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca la ressenya que he escrit del llibre L’illa dels frarets, que em sembla una obra excel.lentment escrita i impecablement publicada (Bambú). Afegiré més tard una fotografia de l’article. Que tenguem un bon dia!