Miquel Rayó

Hi ha dies. Penses que has de fer. Fas. I creus que et surt, més o menys, allò que volies. Allò que voldries; perquè, encara no ho aconsegueixes. Cal tenir paciència, doncs, ser constant, humil, aprendre, reconèixer, observar… Tres d’ahir horabaixa. De diferents mesures. De diferents inspiracions. Qualque dia hauré d’atrevir-me a no rebre’n. A treballar des del meu interior.

El meu calendari va, encara, per cursos, i ara comença un curs nou. És setembre, i surt  ja una ressenya meva d’un curiós plec de treballs sobre la diversa filosofia que hom pot trobar exposada als llibres de la saga d’en Harry Potter. Ben recomanable.

M’agrada aquesta platja solitària (i imaginada). Aquarel.la sobre paper Arches de gra gros i de 300 gr. Té aproximadament uns 26 x 46  cm.

En l’enllaç següent (premeu aquí) podreu trobar el que publica el periòdic digital Foravila Verd sobre el veteraníssim excursionista En Josep Canals i Gomila (1922-2022), que morí el passat dia 30 d’agost entre el commogut agombolament de la seva família. La seva filla, na Catalina Canals Amer, em va fer l’honor de comanar-me un breu parlament per glosar l’excursionista (i l’amic) a l’acabament de la missa de comiat celebrada a l’esglèsia de Sant Felip Neri de Ciutat. Ho vaig fer amb molt de gust, i amb un gran agraïment per la confiança. El seu nét, En Marc Vidal Canals, va llegir un text d’En Pep, que també es publica, en el qual aquest home enamorat de la nostra muntanya expressava per darrera vegada la seva intrencable passió per la naturalesa i les muntanyes de Mallorca.

Un cel, un horitzó amb detalls mínims, un espai d’aigua. Això sí: la correcta combinació i equilibri dels colors. I unes taques del blanc del paper… Què difícil!

La revista Serra d’Or, en el seu número de setembre (753, pàgines 69-70), publica una llarga i generosa ressenya de Memòria de camins escrita pel bon amic l’escriptor en Pere Martí i Bertran. La titula “Passió per les caminades”. M’agrada el títol. I m’honora el contingut. I naturalment, em plau la publicació de la ressenya, perquè permet que la notícia de l’existència del llibre pugui arribar a possibles lectors i lectores de la Catalunya peninsular.

I per acompanyar la bona notícia, em plau incloure aquí aquesta ràpida i petita improvisació forestal, feta ahir, sobre paper Arches de 15×30 cm, 300 gr, gra fi.

Apareix, gràcies a la generosa invitació del dissenyador gràfic Toni Bauzà, i amb l’acompanyament d’una bona tipografia, triada per ell, una aquarel.la meva en el número d’agost de la revista virtual Variat gràfic. El conjunt de les propostes és, en efecte, variat i producte de molta creativitat. Gràcies!

A veure qui endevina a quina d’aquestes dues notícies provinents de comités de l’ONU es farà cas a Espanya, i quina rebrà més atenció mediàtica i política.

A) Primera.

B) Segona.

En relació amb la que jo no triaria, he de dir que era de sentit comú i de pura lògica concloure que el jutge instructor no actuà correctament. L’acusació de rebel.lió era pura política, i pura maniobra. Ell, però, és considerat un “salvador de la Unidad de España”, i així anam. En un país democràtic homologable, aquesta persona se sentiria al.ludida i amb vergonya. No passarà. Vivim on vivim. L’ascendiran i li posaran una medalla al pit. I li donaran una placa. O més.

Què barat hauria resultat fer un referèndum en el moment oportú!

Sempre és millor intentar pintar aquarel.les i aprendre a fer-ne l’avaluació. I aprendre a veure’n els errors. I provar de rectificar amb humilitat els errors comesos (allò no va ser un error: tenia intencionalitat punitiva i escalivadora, política). En aquestes dues aquarel.les, els errors són evidents. Aviat aniran a la paperera.

Per anar fent. Proves de colors. En aquest cas, es tracta de pintar gerros amb flors. Mirant el que fan alguns dels mestres, i intentant aprendre’n. Dues proves d’ahir, sobre paper Arches ja usat.

Na Tonina Bergas, gran penyalera, es veu amb força, coratge, voluntat, vivències i moral per assolir un cim de més de 7.000 metres. I ja en té el projecte. Si tot va bé, el desplegarà entre octubre i novembre d’enguany. Objectiu? El cim del Himlung Himal, de 7.126 metres d’alçada. La muntanya, diu na Tonina, “es troba a la regió del Manaslu, al nordest d’Annapurna fent frontera amb la regió autònoma del Tibet”. Noms mítics! I explica que “només a partir de 1992 el govern nepalès va obrir la zona als turistes permetent el trekking i les expedicions”. Quina gran enveja! Si teniu la bondat de llegir la primera mitja línia de la meva biografia en aquesta mateixa pàgina veureu que diu això: “No he escalat l’Everest (quina llàstima!)…”. I també diu, na Tonina Bergas, mirant, doncs, més enllà i més amunt que el Himlung Himal “és considerat un cim per acumular experiència abans d’afrontar els grans cims de l’Himàlaia”. Ja podeu imaginar, doncs, que l’aventura que prepara na Tonina Bergas m’interessa, i molt. I a més, si no tenc buits d’informació –que en puc tenir- i si el meu arxiu de temes muntanyencs locals no va errat –que podria anar-hi-, na Tonina seria la primera mallorquina a assolir un 7.000, i això seria un fet notori i destacable en el nostre muntanyisme. Hi ha poques mallorquines que hagin arribat als 6.000: na Cati Lladó, na Susana Gómez, la mateixa Tonina Bergas, i potser qualcuna més… No en conec cap que hagi superat els 7.000, i tanmateix aixó no importa en realitat. Na Tonina vol conèixer l’experiència, provar-ho, viure-ho. Ja ha fet cims de 3.000, 4.000, 5.000 i, l’abril passat, un 6.000 (Mera Peak, 6.476 m.). Vol dir que ha anat progressant i passant prudentment per l’escala d’aprenentatges que hom necessita per acarar aquesta mena de reptes, les muntanyes de grans altures. Ja sap també que, en aquests casos, l’important no és tant assolir el cim com tornar a casa i tornar-hi bé. En una ascensió com la que ella es proposa, tot i que hi anirà ben preparada i ben agombolada per una empresa especialitzada local, pot passar de tot: allaus, lesions, mal temps inesperat, deficiències impensades en el material, malalties sobrevingudes, mal d’altura, deficient aclimatació… Sí. De tot. Per això, intentar-ho ja té molt de mèrit. Quina enveja! I quin escarrufament! M’he volgut fer una fotografia amb ella (érem al Mavi, parlant del seu projecte i de lectures muntanyenques que compartim). Cercau, per favor, els perfils de na Tonina a instagram i a facebook. Sabreu els detalls i el dia a dia del seu projecte. Donem-li ànims. I si podeu ajudar-la amb un poc de patrocini, què bé!