Miquel Rayó

Hauria d’afegir una secció nova en aquesta pàgina web. La titularia Asenades, o sigui rucades. O sigui: ximpleries, bestieses, burrades, etcètera. Cada dia en llegesc de per salar i per vendre. I de tot tipus. Segurament jo també n’amoll qualcuna. En podria fer un certamen anual. El guanyador -o guanyadora, perquè, de tot hi ha- se’n duria unes grans orelles d’ase com a premi. Ahir me’n va arribar una encabida -entre d’altres d’igual ridícul intel.lectual- en l’article “Jo només complia ordres”, signat  per Ignasi Palmer, que no conec, i publicat (impúnement) pel Diario de Mallorca. La més gran de les asenades que hi vaig llegir és aquesta: “Les facultats de pedagogia postmoderna i new age són a l’educació allò que la crema pública de llibres a les universitats alemanyes dels anys 30 fou a la cultura i al pensament crític“. I tan content! Naturalment, l’article és sobre educació, i l’articulista preveu -com no?- un gran cataclisme universal per mor d’ella, la pobra educació. Diu per exemple, sentenciós, n’Ignasi: “i puc afirmar sense por d’equivocar-me que l’educació avui en dia, a Balears, i en general a Occident, és una pel.lícula de terror on es comet un dels pitjors crims imaginables: no ensenyar res al jovent“. Da-li! A la brava, sense ni una dada. Obviament, cita en Hitler i, així, ell mateix esbuca amb la cita tot el seu argumentari burral (llei de  Godwin). Mare meva!

Quina tan generosa ressenya fa en Pere Martí i Bertran del meu llibret Memòria de camins, que tant estim, al número 735 de la revista Serra d’Or del setembre passat. No puc fer cap altra cosa que donar-li les gràcies per una tal positiva i sensible lectura i penjar-ne la còpia aquí, encara que sigui maldestrament i amb tres fotografies mal fetes.

El muntanyenc Fernando de Angulo, persona apassionada com poques, sosté un podcast de temes muntanyencs, que nomena Tramuntanyencs. Ha tengut la deferència de convidar-me a participar-hi amb una llarga entrevista. Gràcies!

Ahir horabaixa vaig aconseguir “salvar” una aquarel.la de la qual ja n’havia perdut totalment el control. A base d’aigua, de cops de hake, de moviments, d’algunes decisions i de molt de sort, va arribar a quedar un paisatge per a mi més que decent. Una marina exaltada, certament. Com diu el mestre Lara: “Confiem en l’aquarel.la”. Ho vaig fer.

Seguesc, després de molts de mesos de profit, les darreres lliçons d’un boníssim mestre aquarel.lista (Juan José Herrera Lara, via Zoom, cada dimarts) i així estic obligat a fer les pràctiques que ens recomana. Cada mes, aprenem les tècniques d’una manera molt divertida d’interpretar aspectes del paisatge urbà o rural. Aquesta setmana ha tocat treballar una panoràmica rural andalusa. Aquí teniu la meva pràctica (30×30 cm), feta ràpidament, al mateix temps que el mestre l’explicava.

Mentrestant, si tenc una estona, intent deixar-me dur per la improvisació, per l’aplicació més lliure del que he vist fer amb altres tècniques i des d’altres mirades, sensibilitats i propostes. Aquesta aquarel.la, per exemple, feta despús-ahir, podria titular-se “Roques en onatges tumultuosos”.

Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya. Un bon relat.

“Nuestro oficio: escribir poemas líricos en días de sol”.

I no cal dir res pus.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca es publica avui aquesta ressenya meva de dos clàssics, beníssimament editats per L’Altra Tribu; recuperats, podríem dir. Són de lectura oportuna. Com ho és sempre qualsevol classic.

Així explica el Diario de Mallorca el que serà la 33a Setmana del llibre en català a Palma, i així l’explica el diari Última Hora. Ahir es va fer la roda de premsa de presentació. Parlaren els representants institucionals. Hi érem alguns dels nou autors i autores de Mallorca que hem col.laborat en la campanya de promoció desplegada pel Gremi de Llibreters i realitzada per l’agència de comunicació Taempus: Miquel Àngel Lladó, Joana Pastor, Llucia Ramis, Miquel Mas Fiol, Clara Fiol, Sebastià Portell, Aina Salvà, Pep Toni Bauçà i jo mateix. Les nostres cares han aparegut en cartells, en el programa d’actes de la setmana, en una borsa de roba, i hem explicat per què escrivim en català en uns breus videos, píndoles audiovisuals escampades per les xarxes socials. Sempre sota el lema: La llengua que ens uneix. Sí, uneix les Illes, la Catalunya continental, el País Valencià, Andorra, i alguna clapeta més menuda encara del mapa europeu. Els Països Catalans.

Aquests paisatges són improvisacions. Les faig aviat i sense esquema previ -gran error!, però, quina peresa, haver de fer-ne!), simplement per aprofitar una estona que pugui tenir lliure. En cadascun, un cop eixuts, hi veig els defectes que he de procurar evitar en la propera ocasió. Pintar aquestes aquarel.les és un procés d’aprenentatge permanent.