Miquel Rayó

Amb en Juan José Herrera Lara, un jove, gran, molt didàctic i divertit professor d’aquarel.la. He fet amb ell molts d’urbans. Ho necessitava. M’agrada el seu estil desenfadat, leuger. Aquesta és una de les darreres pràctiques que he fet dels seus cursos mensuals en línia. Un recó de la ciutat de Lisboa. N’estic content. M’agrada. Aviat deixaré les classes amb ell, però. Perquè necessit rebre informacions noves. Ha estat un vertader plaer seguir-lo durant gairebé un any, i aprendre molt dels seus consells i models, recursos, idees i estil. El mes que ve toca fer urbans de ciutats holandeses. No me’ls vull perdre.

Riureu per mor d’aquesta entrada. És un assumpte tan… Tan poc rellevant. però, per a mi tan interessant. A la fi, qualcú amb experiència i criteri en aquests assumptes (no és el meu cas) expressa una opinió que jo he defensat des que vaig saber el cas. És molt possible i molt probable que, en efecte, Mallory i Irvine coronassin el cim de l’Everest l’any 1924. Sempre he cregut que varen caure quan baixaven. En el moment que es va trobar el cos de Mallory (1999), aquest duia les ulleres protectores dins la butxaca, i a l’esquena no portava les ampolles d’oxígen… Ho he pensat i ho he cregut sempre, dic, i ara en Sebastián Álvaro -una vertadera autoritat- en el seu darrer llibre, la lectura del qual recoman als aficionats a la muntanya, s’atreveix a posar-ho per escrit. Mallory i Irvine, com els exploradors -no només britànics, però especialment ells, de finals del XIX i del XX, eren titans, sers singulars, amb una força de voluntat i una resistència física i moral extraordinària, i unes habilitats no reconegudes a bastament. I en aquest cas concret, amb un patriotisme que els empenyia a no retrocedir mai… Vestien robes i usaven materials amb els quals possiblement cap dels nostres muntanyencs actuals no arribaria on aquells arribaren o pretenien arribar ni farien les proeses que ells feren al seu moment. Escalaven per on avui pocs muntanyencs escalarien sense materials o sense patrocinis comercials que els estimulin a fer-ho. No tenien cordes fixes. No usaven crampons, de vegades. Obrien camí. No sabien on anàven ni que hi trobarien… Però, clar: si Irvine i Mallory hi arribaren aquell any, en què queden els mèrits dels alpinistes que els seguiren?

Un altre paisatge (26×36 cm, paper Arches de gra gros, 300 grams).

I mentrestant, seguesc explorant paisatges i provant els impensables resultats dels controls i descontrols que fiten el diàleg de l’aigua amb els pigments sobre el paper. Surt el que surt. Només saps que vols un cel, un horitzó llunyà, i uns elements propers. Per exemple, això mateix:

Una prova de l’afirmat en l’entrada anterior. Copio, transcric.

“…el maig del 2014 l’Ajuntament de Barcelona va procedir al desallotjament del Centre Social Autogestionat Can Vies, un edifici ocupat del barri de Sants. Varen intervenir-hi Mossos d’Esquadra i Policia Urbana, va haver-hi resistència popular i forta contundència policial, molt qüestionada per la seva brutalitat… A l’entrada de l’estiu un grup d’amics es va aplegar en un sopar a Barcelona, entre altres un bon amic meu… i un “casteller” d’Igualada. En la conversa va sortir Can Vies i la brutalitat dels Mossos (pilotes de goma, ferits, etc.). Algú va dir que per aquest camí els Mossos aviat serien pitjor del que havia estat la G. C.. En aquest punt, va intervenir l’igualadí per dir que amb la G. C. no es podia pas generalitzar amb tanta lleugeresa: havia sentit explicar als seus avis que d’Igualada en recordaven una vaga molt forta i violenta, que la gent estava molt espantada i temien que hi hauria morts. Va evitar la tragèdia, sense cap tret, el cap de la G.C, un mallorquí molt apreciat per la població i amb fama de bona persona. No en recordava pas el nom. El meu amic, que estava al corrent d’aquest treball, va preguntar si en cognom podia ser Ferrer. La resposta va ser afirmativa. Ferrer, doncs, va actuar com era preceptiu. Així va ser reconegut pels seus superiors i pels igualadins anònims…; també ens ha arribat que durant aquells dies a Igualada, la G.C. reforçada per sometents va protegir els edificis religiosos i públics per evitar els incendis que van ocórrer a altres ciutats. El cert és que d’incendis no se’n produïren i que aquesta estratègia… solament la podia fixar el “comandante de puesto”, que segons el testimoni oral del familiar d’aquest informant, va estalviar el que podia haver estat uns dies tràgics.”

Extret del llibre, encara inèdit, El capità Ferrer i el seu temps. El capità de la Guàrdia Civil Miquel Ferrer Melià (Inca, Mallorca, 1876 – Berga, Barcelona, 1954). El seu temps, destinacions i serveis. Assaig biogràfic d’un home de valors, interpretat des de la micro història, per Josep Noguera Canal.

El capità Ferrer era el meu padrí, el pare de la meva mare, na Miquela Ferrer Navarro. A la fotografia es reprodueix una escena d’algunes maniobres dirigides per l’oficial Ferrer, a cavall. En la foto, amb lletra seva, està escrit el següent: “Año de 1921. Ejercicios de tiro al blanco en BERGA (Barcelona)“.

Era un digne oficial de la Guàrdia Civil. Una biografia sobre la seva persona, a punt de ser publicada i realitzada per un historiador rigorós, mostra com es pot ser un servidor públic decent i humanitari dins un cos pensat tanmateix per a la repressió. Repressió que, ara més que mai, es reforça des del pur franquisme residual: “Todo por la patria“. ¿Tot? Doncs, sí, sembla que tot. Poc a poc, normes publicades i sentències judicials van reforçant la seva situació de privilegi i d’impunitat. El cas dels espies russos i l’independentisme català, construit sobre una pàgina d’una novel.la, és delirant. Què dir del cas d’Altsasu? I del famós informe sobre les conseqüències de les manifestacions del 8M en relació amb la COVID? Ho varen ser els informes del judici al procés i molts dels informes posteriors on, amb calçador, els informadors ficaven paraules com “terrorisme”, “explosius”, “atemptats”… Molta mentida i molta arrogància hi va haver en les declaracions als tribunals de Baena i Pérez de los Cobos, i molta imprecisió i opinió i prejudici en les dels números que hi aportaren testimonis calcats un de l’altre. Francament, a mi em fan por. No em donen seguretat. Sent vergonya aliena cada vegada que un polític espanyol, quan nomena la policia, la guàrdia civil o l’exèrcit (escric les minúscules amb intenció: això segurament serà penalitzat qualque dia) tot d’una ha d’afegir una lloança llefiscosa, un elogi improcedent, una declaració, en definitiva, de vasallatge. De temor. Per calmar la fera.

En el marc de la 12a Mostra de Cinema de Muntanya de Palma d’enguany es va dedicar una jornada a la presència i participació femenina en els esports relacionats amb la muntanya. En aquesta jornada vaig dir una conferència a la qual va seguir una interessant taula rodona amb la participació de na Cati Lladó, n’Alícia Gallardo i na Maria Francisca Mas Riera. Moderava la taula, quines coses!, na Mar Rayó. Podeu escoltar i veure la conferència i la taula rodona en aquest enllaç.

Surt avui aquesta ressenya de dos boníssims àlbums al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca.

Aviat plorarem tots. Guanya la tropa (i la mentida) constitucionalista. Franquistes, postfranquistes i neofranquistes obeeixen el dogma sagrat: la “Unidad de España”. Monarquia, poder judicial (Marchena, per exemple, és un colpista: inventa argumentacions i sentències per castigar i per acoquinar), partits del règim, exèrcit, tricornis i piolins, més empreses de comunicació i opinadors (els/les de la “desfachatez intel.lectual”), banca, concessionàries, i energètiques… “¡Todo por la pàtria!” i “¡A por ellos!“. Torn a dir que tot això em fa molta de por.

Aquests llibres pertanyen a un gènere (?) relacionat amb una de les meves aficions i passions: la literatura de muntanya (i per extensió, de caminades, del fet de caminar…, i més extensament a la literatura de la naturalesa). No tractaré de definir els límits del gènere. Tal vegada ni existeixen. Tal vegada no existeix ni el gènere. No som aquí per fer disquisicions crítiques, sinó per comentar el que llegim, el que ens plau (o no) llegir. I per convidar-vos a llegir. I per contar el que ens agrada fer. Perquè, afegiré també al final de l’entrada una aquarel.la de l’altre dia, una prova més, una exploració més. Ara, parlem dels llibres, primer. L’ascensió dels mítics Mallory i Irvine al cim de l’Everest és un mite fundacional de l’alpinisme extrem i de els grans exploracions muntanyenques. Tothom destacat en el món de l’alpinisme n’ha volgut parlar. En aquest cas, qui en parla és Sebastián Álvaro: Everest. El enigma de Irvine y Mallory (Desnivel). A veure què diu. Aportarà alguna novetat? Segur que té informació nova. Segur que sap ofeirr novetats des d’un tema vell, de cent anys. Solos, de Rosa Agudo (Desnivel), és un relat de ficció relacionat amb la muntanya. No conec l’autora, així que esper una sorpresa. Conec, en canvi, el llibre de Frédéric Gros, Caminar, una filosofia (Cossetània), perquè l’he llegit fa anys en castellà. Que surti en català és una bona notícia. I me serveix per repetir-ne la lectura. Del tema “caminar”, aquest text ja és un clàssic. No vull deixar d’esmentar, però, que hi ha caminades imposades amb la violència o amb la injustía o amb la inequitat. No hem d’oblidar-ho, això. No hi ha, en aquests casos, filosofia que pugui valer. Ni plaer en la imposició del caminar. He citat treballs del professor Francesc Romà i Casasnovas al meu text sobre les dones, l’excursionisme i el muntanyisme a les Illes Balears. Són estudis imprescindibles en aquest camp del coneixement. He vist que ha publicat molt recentment aquest Ja hem fet el cim. Episodis històrics de l’alpinisme català (Albertí) i no he resistit la crida a comprar-lo.  Sueño y verdad. Pioneras en la aventura (també Desnivel) és un recull d’episodis biogràfics (crec) sobre aventureres. L’ha escrit Ricardo Martínez Llorca  molt oportunament. Vivim ara dies de reivindicació femenina i feminista de l’aventura en general i de la muntanya en particular, i està bé que així sigui. Ja era hora! Haureu vist que els llibres presentats avui es relacionen amb l’actual Mostra de Cinema de Muntanya que se celebra a Palma a hores d’ara. Lògic! I aquesta és l’aquarel.la. Una platja ben distinta de l’anterior. Surten com surten, les aquarel.les.És cert que has d’aprendre a ajudar l’aigua i el pigment a escampar-se sobre el paper. N’has d’aprendre. No és fàcil. Però, és molt agraït. He utilitzat una fotografia feta durant la nostra darrera caminada per Astúries i Cantàbria (l’agost passat).