Miquel Rayó

Del mes de novembre, Lisboa, un recó. De les classes, molt profitoses, d’aquarel.la urbana amb Juan José Herrera Lara, gran mestre.

Entre enguany i l’any que ve: aquestes lectures, i altres segurament. Confés que, de vegades, qualque llibre em cau de les mans o em decep o em cansa o no em dóna el que desig d’ell. No és culpa del llibre ni del text ni de l’autor. Tampoc no és culpa meva. Simplement: no hi ha connexió entre allò escrit i allò que jo n’esper. Passa sovint. Cada vegada més sovintment. Potser comença a faltar-me capacitat de concentració. O em ve al cap el pensament de què no puc (no he de) dedicar temps a allò que no em plau de forma més immediata… O hi ha altres causes que no cal esbrinar ara. En aquests casos, el que faig és desar el llibre i esperar. Perquè també és freqüent que puguis trobar en qualque altre moment del futur la connexió que ara no tens amb el text. I no en saps els motius. Vet aquí una de les rareses de la Literatura. I una de les potències de la Literatura. Estic segur que me passarà aixó amb Carpe momentum, d’en Biel Mesquida (Jardins de Samarcanda). Necessit més concreció i més subtilesa. Que no passi ànsia el poeta: el seu llibre queda a la prestatgeria, protegit i respectat, i un dia, quan menys jo m’ho esperi, el tornaré a trobar i en gaudiré. Deix també a la meitat -per què he de suportar la tristor i la ràbia que tanta desgràcia em provoca?, per què no han sentenciat encara l’estat i la societat espanyola la culpabilitat indiscutible i criminal del franquisme?, per què vol hom equiparar el mal causat pels dos bàndols?- El holocausto español, un llibre admirable i terrible de l’historiador Paul Preston (dbolsillo). Desat, doncs, i que esperi l’altra meitat. Tampoc no m’ha satisfet El infinito no cabe en un junco, de Carlos Clavería Laguarda (altamarea), un erudit de la història del llibre. És un text breu que, complementa amb qualque apunt crític l’obra (al meu parer excessiva) a la qual es refereix al títol, i que vaig deixar de llegir a la meitat (perquè pens que hi sobra). Agraesc la brevetat, en aquest cas. En canvi, m’està interessant molt Vols vespertins, el conjunt d’articles de la naturalista Helen Macdonald (Anagrama): bons temes de la vida natural (i alguna cosa de la vida humana, perquè en el fons són dos àmbits indecantables) ben tractats, amb emoció i coneixement. Tenc expectatives positives amb Creer en las fieras, de Nastassja Martin (errata natura). Veurem en què queden. Es veu que aquests mesos no he triat bé. O que la pluja persistent m’impedeix gaudir de la lectura. O les feines pendents, que m’ocupen el cervell (i ja no m’hi cap tot). M’ha agradat, en canvi, perquè el tema estimula sempre la meva curiositat i perquè és una lectura breu, El camino a Eleusis, de R. Gordon Wasson, Albert Hoffman i Carl A. P. Ruck. Aquesta solució que proposen per a la comprensió del significat i de la realitat del camí a Eleusis és, sí, curiosa. El llibre ja té anys. I de fet, l’he trobat a la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra. Acabarem: esper molt de Los últimos balleneros, de Doug Bock Clark (Libros del Asteroide). Me l’ha deixat un bon amic que és un bon lector. De vegades, però, demanam massa dels llibres. I és que ens han donat tant!

Fa dies que no penj cap aquarel.la en la pàgina. Avui ho faré. Perquè en tenc de noves. Perquè en vaig fent. Són, com sempre, proves, exploracions, intents, aprofitaments de papers ja usats… I ja sabeu que preferesc els paisatges naturals. Aquí en veureu un amb una bassa del torrent de na Borges després de les pluges recents, que és una interpretació d’una fotografia del bon amic en Xavier Pastor. Les altres tres són invencions. Dues d’elles -la platja amb la lluna i uns caminants- són inspirades en el treball de mestres com Aurora Charlo, Társila Jiménez o Idoia Lasagabaster. Gràcies, doncs, per la seva inspiració i pel seu model!

Una ressenya meva sobre el llibre de Frédéric Gros, Caminar, una filosofia al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. He tengut la sort de llegir-lo abans en francès, després en castellà, i ara en català, en la bona edició de Cossetània.

No sóc lector d’Almudena Grandes. Confessaré que només vaig llegir, al seu moment, Las edades de Lulú, i no em va interessar ni vaig comprendre que tengués tant d’èxit. Sovint he dit que jo sóc potser un mal lector. Les escriptures m’agraden o no m’agraden. No sé justificar per què és així en cada cas. No he seguit, doncs, Almudena Grandes, tot i la immensitat del seu treball literari. Tampoc no he seguit els seus articles a El País,  perquè no seguesc aquest diari des de fa temps. Però, Almudena Grandes mereix un homenatge. No en tenc cap dubte. Era escriptora; això, en primer lloc i indiscutiblement. I a més, mantenia un ferm compromís amb la democràcia i amb l’esquerra. I encara he d’afegir que, vivint a la Cort, no era dels escriptors cortesans tan ben definits ideològicament per Ignacio Sánchez Cuenca a La desfachatez intelectual. Ella va dir del tema català (declaracions de setembre de 2017):  “creo que para reconducir esto lo fundamental —y pienso lo mismo desde hace años— es un referéndum legal. Hace tres o cuatro años se tendría que haber hecho un referéndum legal, vinculante, sin propaganda infundada, en el que se pusieran las cosas sobre la mesa, en el que se garantizaran los derechos de todos, de los que van a votar sí, de los que van a votar no, con un censo electoral, con un centro de datos, con garantías. A mí me parece que un referéndum como el del 1 de octubre no es un referéndum, porque, sin garantías, no hay democracia. Creo que antes o después ese referéndum será inevitable. Pero cuando ese referéndum se produzca, habrá damnificados, pase lo que pase.” És dels pocs intel.lectuals espanyols, doncs, d’expressió en llengua castellana, que ho entenia o intentava fer-ho, i sense necessitat d’insultar ni de menystenir. Per això, el meu homenatge a l’escriptora és obligat, com ho és el meu reconeixement a la persona sensible i compromesa. Ara que ens ha deixat, massa jove, llegiré almenys una novel.la seva. Això és una promesa.

“El meu pare tenia raó: vaig trobar la meva illa del tresor. La vaig trobar en el meu món interior, en la gent que vaig conèixer, en el meu treball: passar la vida al costat d’un món imaginari va ser la meva illa del tresor”. Hugo Pratt

Citat en castellà per Guillermo Altares a El País, dia 26 de novembre de 2021.

Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya. Una bona segona part.

Fàcil: els jutges de la Cort, la policia i la guàrdia civil, els intel.lectuals i opinadors de la premsa de la Cort, la Cort mateixa, el rei, el gran empresariat, els concessionaris d’obra pública… Comanden els de “¡A por ellos!“. Amb tanqueta socialista. Mira per on els treballadors del metall a Cadis ja saben què vol dir, això… No s’ho devien pensar mai! Com deia no sé qui -segons ens ho va contar en Lewis Carrol-: les paraules signifiquen el que vol que signifiquin qui comanda. “Libertad“, “Constitucionalismo“, “Democracia“, “Nacionalismo excluyente“, “Lengua común“, “Sedición“, “Ley“… La famosa Cayetana ho va expressar clarament a l’entrevista que li feren a tv3 fa pocs dies: cal donar Poder al constitucionalisme (o sigui: a l’espanyolisme franquista de sempre, al nacionalisme espanyol de sempre) a Catalunya. O sigui: no acceptam les majories democràtiques triades per la gent i, quan comandem formalment a Espanya, posarem el Poder en les mans dels qui perden les eleccions: per això tenim les lleis i els tribunals, i per això tenim els piolins i el 155, i el que faci falta. O sigui: posarem el Poder en les mans de “los nuestros“. Com déu mana. Ara comanden informalment. Com sempre. Com déu mana. Fan por.

Per practicar. Poc a poc, d’ahir mateix… Aquarel.la sobre paper Arches de 300 gr, gra fi, 36×51 cm.

Per aprofitar el temps que falta perquè comenci la classe/demo d’avui del curset d’aquarel.la sobre els carrers de Lisboa, que imparteix via Zoom magistralment i divertidament Juan José Herrera Lara. Una entrada més, doncs, en el dia d’avui (i potser he abusat: qui fa tres, ase és). Però, és que no vull deixar de comentar dos llibres que m’envia generosament l’editorial Oberon i que vaig llegir ahir per rebre una molt agradable sorpresa en ambdós casos. Són dos àlbums d’humor gràfic. És l’únic que tenen en comú. Perquè, tant de tema com de dibuix són com el dia i la nit. No nací princesa és un simpàtic treball d’Araceli Paz, il.lustradora sincera i ingènua. O a mi m’ho sembla. Perquè així són els seus dibuixos, les seves vinyetes i les seves històries. Fresques, sinceres, senzilles, mínimes. Hi llegesc tendresa i compassió. Mostren sense agressivitat allò que es pretén mostrar: la feblesa i la força de cadascun de nosaltres. Els nostres temors diaris i els nostres anhels. Fracassos i triomfs. Les recances per allò que no feim i hauríem de fer. La procrastinació dels nostres quefers. Els nostres somnis. La peresa. La inadequada gestió de les nostres preocupacions… La protagonista té dos companys: un moix de nom Leonardo da Michi, i una consciència menudona i de vegades impertinent. Una mena de grill que ens adverteix i que, ai!, ens retrata. Nadie es perfecto (yo soy nadie), de l’il.lustrador Marcelo Pérez Dalannays (“dibujador“, diu ell, xilè) és més punyent. També ens hi podem veure retratats, en cada vinyeta, en aquests personatges d’aspecte hípster, amb el mòbil en la mà gairebé sempre, comunicant-nos per, paradoxalment, no comunicar res. O no entendre res. El retrat que se’ns ofereix aquí no és gens compassiu. Tampoc no ho són els consells que acompanyen les il.lustracions, uns “friendly reminder” o uns “fun fact!” del tot feridors, irritants. I tant una cosa com l’altra ens obliguen a pensar i, ai!, a reconèixer que aquests defectes que se’ns mostren -la hipocresia, el dissimul- són els nostres defectes, els que intentam (debades, generalment) ocultar als nostres coneguts, propers o llunyans. El dibuix és boníssim; figura el clàssic dibuix de revistes i còmics dels anys cinquanta i seixanta (de quan jo era un infant, i que record del Reader’s Digest, per exemple, o del Can-Can de Bruguera). Aquests dos àlbums són del tot recomanables. No puc ressenyar-los al Bellver, perquè no són el tipus de llibre que habitualment descric en la meva petita secció del suplement cultural del Diario de Mallorca. Si tu, lector o visitant d’aquesta pàgina, vols tenir una estona de lectura intel.ligent, compra No nací princesa i Nadie es perfecto (yo soy nadie). No te’n penediràs. Si ets capaç d’acceptar que això ets tu i que tu ets això.