Qui és més intel.ligent…?

Ell, sens dubte. En Joan Manuel Pérez i Pinya. Però, la pregunta fa referència a un joc que teníem entre els dos quan, temps era temps, treballàrem durant molts d’anys junts a l’Institut Francesc de Borja Moll de Palma. El debat entre nosaltres dos era pueril: “Qui és més intel.ligent, un jugador de bàsquet o un jugador de futbol?”. Ja podeu endevinar qui defensava què. Era només un joc, vull insistir; innocent i per passar l’estona. Érem potser al bar de l’institut, on cada dia ens trobàvem. O en la sala de professors i professores. O en els passadissos. O en els patis. Era, aquest, un dels molts debats que teníem. Les seves rigoroses i apassionades argumentacions en tots ells, sempre brufades d’una fina ironïa, solien atropellar-me. Ell era el més intel.ligent. Obsessiu, informat, fener, generós… Sovint discutíem d’Educació. De la nostra feina. Dels continguts. De les programacions. Dels protocols. I particularment, de com es podia fer l’ensenyament de la llengua catalana als nostres alumnes, no excessivament proclius a fer-ne, de la nostra llengua, un ús normal. Discutíem de lectures recomanades (o no). De lectures. I de l’escriptura. No estàvem d’acord en molts d’aspectes. Amb en Joan Manuel he sentit, però, el plaer de la divergència d’opinions combinada amb un amable i sincer respecte a la persona que les defensa i les expressa. Amb en Joan Manuel he sentit empetitir-se la meva vanitat d’autor local. La meva fàtua pedagogia. Era un professor entregat als seus alumnes, massa exigent per al meu gust, i era un boníssim lector, i un boníssim estudiós de la Literatura, i un boníssim i molt autoexigent poeta, lent en l’escriptura, i avar en la publicació, i era un savi seguidor principal d’en Gabriel Ferrater… No és el meu cas. Davant de la poesia més hermètica i més racional em sent perdut. M’agrada el vol atzarós de la papallona… Un altre debat entre nosaltres, doncs. He sabut avui, ara mateix, per la premsa, com se sol dir, que en Joan Manuel és mort. He estat fora de l’illa uns dies i fora de preocupacions i voluntàriament lluny d’informacions. El vaig veure fa poques setmanes en una reunió d’escriptors i escriptores a Ca n’Alcover, i en un apart em va comentar el darrer diagnòstic que l’afectava. Ferm, asserenat, somrient, i amb els seus ulls de mirar sempre irònic, em va dir que no era bo. Vaig envejar la seva valenta capacitat d’acceptació. Jo m’hi rebel. Maleïda Germana Mort! Cerc una vegada més els seus poemaris Atletes de la fuga i el nou Fauna mutilada… Els llegiré novament. I després el cercaré sense conhort per discutir-li el sentit de la seva poesia… Maleïda Germana Mort!