Miquel Rayó

Sineu és el poble triat, amb la intenció de viure-hi definitivament i tenir-hi casa i llar, pel bon amic -quasi germà, perquè ens coneixem des de la infantesa més remota-, en Jaume Llabrés, historiador autodidacte i persona fora del comú, d’una gran sensibilitat i coratge. Voluntat de ferro, memòria potent, intel.ligència adreçada a l’activisme solidari, proteccionista. I fener com poca gent ho és. M’envia ara fotografies del que veu i del que troba al seu nou territori. D’una fotografia seva del poble n’he fet aquesta interpretació a l’aquarel.la.

La darrera pràctica que faig per ara, de les proposades per Juan José Herrera Lara a les seves sessions/classes/demostracions del mes de desembre de 2021, dedicades a la ciutat d’Àmsterdam. Dic la darrera, perquè, després de quasi un any de seguir les seves interessants i personals maneres de fer les aquarel.les, he decidit acomiadar-me’n i passar a altres models, a altres mestres. De moment ja m’he apuntat a dues sessions amb Aurora Charlo, que em sembla una artista vigorosa i excitant. Seran els dies 14 i 15 d’aquest mes.  A en Lara li deuré molt. És clar, didàctic, simpàtic i singular. Gràcies, doncs! I recomanaré sempre assistir als seus cursets.

I tant! Fa temps que volia tenir una armònica afinada en Si bemoll (B flat). Per si sonava la flauta (en aquest cas, l’armònica), vaig escriure la corresponent carta als Reis d’Orient. I mira per on! La carta va ser llegida i la meva petició atesa: què més vull? Aquí la teniu. Una Seydel Blues Session. Preciosa. Quin so! Pocs instruments de música són tan bells. I tan còmodes de portar. I tan fàcils de tocar, si no aspires a cap altra cosa que no sigui el teu enreteniment i un bon exercici per a les teves neurones. Això sí. Cal confessar que entre la redacció de llibres sobre el muntanyisme local, lectures, atenció a les cusses de casa, na Pipa, na Lila, i les altres tasques domèstiques o no, i especialment l’atenció sempre insuficient a la família…, no tenc massa temps per tocar-la, l’harmònica. Però, estic segur que gràcies a la meva nova amiga repassaré durant uns dies les cançons que, més o menys, sé, i també faré qualque incursió als cels del blues… Mil gràcies!

El regal d’una nova ressenya publicada al suplement Bellver del Diario de Mallorca.

Feliçment compartida amb na Maria Francisca Mas Riera, l’autora del llibre Escalantes, que ens fa n’Esther Vicenç al programa Hoy por Hoy, de 30 de desembre de 2021, de Radio Mallorca (SER), i que podeu escoltar aquí des del minut 1:01:20 en aquest enllaç, si és que sabeu usar la tecnologia necessària.

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Un clàssic preciós. Per a la calma personal i per al gaudi lector.

Avui parlarem de llibres d’aquí, escrits per gent d’aquí, no necessàriament sobre temes d’aquí. O sí. Lectures que em plaurà fer al seu moment, tan aviat com pugui fer-les. Comencem, doncs, a presentar-les. He recuperat, i és un plaer, el contacte amb un excel.lent muntanyenc dels anys setanta, en Guillem Martí. Ens hem canviat llibres. En Guillem surt esmentat vàries vegades al meu Penyaleres: no podia ser d’altra manera. Ell va jugar un paper rellevant en la creació del Grup Excursionista de Mallorca (GEM) l’any 1973, i va ser membre de les primeres juntes de l’associació. Qualque vegada sortírem d’excursió junts. Moltes més, ens trobàvem per camins i llocs de la Serra o en els mitjans de transport públic d’aleshores. Ningú de nosaltres no tenia vehicle propi. Érem joves. En Guillem Martí deixà la muntanya un dia. Deixà l’escalada, activitat en la que destacava per atreviment i elegància. Es dedicà, i encara s’hi dedica, a la nàutica. Navegà arreu. Navega. Un dia, una escriptora mallorquina, na Carme Nadal, va saber d’una volta al món a vela d’en Guillem Martí i la seva família, na Manoli Oliver i en Guillemet, i en va fer un llibre: Izando mi corazón (edicions Roig iMontserrat, amb el patrocini del Club Nàutic de Sa Ràpita). M’encantarà llegir-lo. En Gustavo Catalan hi torna. Ha escrit Si me deja, le cuento. Desde Sóller al azar (Olañeta). Se’ns diu que és una biografia. El personatge biografiat es conta ell mateix. Exagera o no? De vegades, la vida és una exageració. No sé qui ho va escriure, això. Hem parlat abans de Penyaleres, doncs: una de les penyaleres entrevistades en el meu text, na Maria Francisca Mas Riera ha escrit i a la fi publicat un apassionat discurs sobre l’escalada femenina. Sabíem que hi treballava, que tenia la intenció de fer un llibre sobre el tema. Ara el tenim a les mans, a l’espera de lectura. El llibre es titula Escalantes. Escalada desde el feminismo. Narrativas y experiencias (DDT Liburuak). És un llibre molt atractiu pel contingut i per la forma. Bravo! I aquest mot, escalantes, me sembla tot un encert. No deixa de ser curiós que enguany, 2021, dos llibres d’autoria mallorquina sobre les dones al món del muntanyisme hagin aparegut en el món. Dos llibres molt diferents en origen, tractament i intencions, però, sens dubte complementaris i de gran utilitat per a la cultura muntanyenca d’aquí (i en el cas d’Escalantes, de fora). I per acabar, un molt variat recull d’articles i col.laboracions, tot coordinat p’en Damià Pons, en Joan Melià, na Mara Alberola i en Bartomeu Crespí, per recordar una persona entranyable i un bon escriptor i articulista, malauradament traspassat el febrer de 2020, a traició: en Rafel Crespí. El recull abasta molts dels aspectes en què l’estimat Rafel destacava: docent, polític, articulista, activista cultural, autor… Hom ha titulat el recull així: Rafel Crespí: la tenacitat de viure (l’edita Lleonard Muntaner). Un dels coordinadors, en Daimà Pons, em va fer l’honor de sol.licitar una col.laboració meva per a aquest recull d’homenatge. La vaig redactar amb tristesa, la vaig titular D’on t’ho has tret, això? (pàgines 46-47), perquè en Rafel contava una anècdota sobre nosaltres dos que contenia aquesta pregunta, de quan jo era professor seu a Son Ferriol, al col.legi de Sant Antoni Abat, i ell un alumne singular, de gran sensibilitat, intel.ligència i capacitat de treball. I un sentit de l’humor envejable. Teníem una bona relació, ell i jo. L’enyor. Hi ha fets de la vida que no puc disculpar. Ni puc entendre. Ni vull aceptar. Per exemple, la mort d’un amic quan encara és massa jove.

Sí, el darrer i fresc premi Guillem Cifre de Colonya, editat perfectament per Barcanova. Una aventura -i alguna cosa més- amb els mites del ‘Antic Egipte, sempre fascinant. Enhorabona a l’autora! Disculpau la mala qualitat de la fotografia!

Fragment de l’article d’avui a Público de Fernando López Agudín, La defenestración castellana de Arrimadas, que recoman “Es toda una ironía de la historia. Ciudadanos muere de éxito. Su discurso demagógico sobre Cataluña, que lo lanzó al estrellato, es quien ha parido la fuerza que lo mata, Vox. Los votos, escaños y consejerías que acaba de perder van a pasar a manos precisamente de los que han rentabilizado políticamente la cuestión catalana. Sin la demagogia sobre la sociedad catalana, Vox no pasaría hoy de ser una fuerza residual; sin Albert Rivera, aún continuarían predicando en el desierto en tertulias de mala muerte y mucha peor audiencia. Cría cuervos y te sacarán los ojos. dice un viejo refrán castellano, y bien a la vista se detecta como Ciudadanos es carne de cañón de Vox.” L’anticatalanisme fòbic de la intel.lectualitat -i cert capital- castellanoparlant de Catalunya estava generant un monstre, el seu monstre, el monstre espanyolista. No se n’adonaven? Els cridaners i histriònics Arrimadas, Rivera, Carrizosa, etcètera, i els ideòlegs Carreras, Azúa, Boadella, Espada, etcètera (més Cercas, Savater, Vargas LLosa, Marías, etcètera), han creat amb les seves exageracions dues coses. La primera, ben senyalada per l’articulista: VOX, l’extrema dreta acceptada a més com a normal en la societat espanyola, sobretot atiada per la premsa de la Cort. La segona: l’apoderament de la Constitució per la Reacció espanyola post-franquista (ai, aquest ús del Constitucionalismo aznaresc per disfressar l’espanyolisme nacionalista, violent, aquest sí: pur franquisme). Des de fa anys que jo pensava el mateix que ara descriu el redactor López Agudín. N’he discutit. O no ho vèieu? On era, on és, la vostra intel.ligència ciutadana? I tants acòlits i escolans més d’aquesta intel.lectualitat, potser brillant en el seu quefer literari o acadèmic, però, del tot incompetent en el camp polític! Pagarem un alt preu per mor de tanta feina bruta i tanta opinió visceral i errònia… Pagarem molt car el seu anti-catalanisme irracional. Quot erat demostrandum.

Que no és massa bona companyia, certament. Tendrem, això sí, i per mor de les reunions socials suspeses per temor o per prudència, algunes estones llargues per poder llegir les novetats que anam adquirint potser amb massa avidesa. La lectura -i la compra de lectura- és sempre generadora d’avidesa, de voler-ne més, no no estar-ne gairebé mai satisfet, fins i tot de neguit… He començat a llegir un thriller ambientat a la península de Kamchatka, a l’extrem del món, doncs, un lloc que sempre m’ha estirat per la seva selvatgia i en el qual m’agradaria posar-hi qualque dia personatges meus (però, d’això, silenci: ara no escric ficció): La desaparición, escrita per Julia Phillips (Sexto Piso). Comença bé. Vull dir: malament, com correspon a aquest tipus de narracions. Per passar l’estona. Curiosament, una altra desaparició i novetat (aquesta me l’envia generosament l’editorial Impedimenta) a l’espera de lectura és La desaparición d’Adèle Bedeau, de Graeme Macrae Burnet. No en tenc cap referència, però, el segell és una garantia. I l’editorial Baula em facilita (gràcies!) aquesta esplèndida i generosa edició d’un clàssic de la literatura per a infants i joves que, ho confessaré, no he llegit mai: Anna de Teules Verdes, de Lucy Maud Montgomery. Un clàsic he dit. Espera torn, però segurament passarà per davant de tot el que expòs aquí avui (excepte allò de Kamchatka). Les il.lustracions són d’Antonio Lorente). Del gran poeta Gary Snyder són aquests (massa pocs) Assaigs sobre vida i natura, que edita la selecta Quid Pro Quo (gràcies!). La presentació física del volumet és molt elegant. I finalment, espera lectura un altre assaig comprat avui; en aquest cas, un text del notabilíssim Byung-Chul Han (Taurus): No-Cosas. Quiebras del mundo de hoy, un autor que he seguit des de moltes lectures de la seva obra. Sol escriure assajos breus, d’una densitat considerable, textos intel.ligents que obliguen a la reflexió. Un interessant filòsof per a la comprensió i la crítica de la realitat en un món on comença a dominar tot allò virtual i en el que és fàcil, massa fàcil, sentir-s’hi definitivament incòmode.