Miquel Rayó

Quina mala notícia: Terraferida s’ha cansat! És la crònica d’una mort anunciada. Ai, les xarxes! El millor instrument -amb el mòbil- de dispersió ideològica i de manteniment del Poder del Sistema. Són, xarxes i mòbil, la troballa genial del neocapitalisme. Donen una llibertat individual aparent, però et desmobilitzen col.lectivament. Creen community (no sé si s’escriu així),  però, desfan la comunitat. La informació o la dada que hi penjam -per important o veraç que sigui per a nosaltres- queda soterrada quasi instantàniament en capes i capes de discusions estèrils, cunyadismes, insults, banalitats, noves informacions i dades, contrainformacions, i un llarg etcètera. Queda, per tant, oblidada. Una piulada ens enrabiarà, ens sorprendrà, ens informarà… Què farem, després de llegir-la? Pitjar un like? Penjar un comentari de suport? O una crítica que voldrà ser positiva, però, que generarà inevitablement una dicussió inútil que ens abocarà al desencís i al menyspreu…? Tot hi és efímer, a les xarxes. No són, encara que així ens les venen, àgora de discusió cívica, sinó, taverna on tothom crida i pega tocs damunt la taula. Cal navegar-hi amb prudència. Les bones propostes, com la de Terraferida, si no estan empeses o animades o protegides per un grup tenaç amb vocació d’acció i de transformació social, perden empenta, es desinflen, els seus mantenidors no poden sostenir el ritme diabòlic ni el nivell d’exigència competitiva a què obliguen les xarxes. Es cansen, doncs, els promotors de propostes positives. Insultar o menysprear no cansa: estimula, és fàcil fer-ho, dóna protagonisme… Quina llàstima, això de Terraferida! Gràcies, en qualsevol cas. Parla de tot això, i molt millor i més sàviament, el filòsof Byung Chul-Han en molts dels seus breus assajos. Un sol crit compartit al carrer és més eficaç, a la llarga, que milers de likes individuals i testimonials d’adhesió que immediatament passen a donar suport a una banalitat, sigui un video de moixets, un acudit, un titular eruptiu retallat de la premsa, una burrada de qualque lider polític, un atac immisericorde, un fake… Ai, les xarxes! I aquesta pàgina meva hi navega: no puc tirar la primera pedra, doncs. Lament, però, que del cas de Terraferida no se’n faci un debat presencial, no digital. Allò digital ens allunya, en realitat, Si no anam amb compte… No ens permet mirar els ulls de l’interlocutor. No ens permet trobar-nos en un lloc físic compartit… Permet, això sí, el treball. Frenèticament, tant frenèticament que sovint ens esgota. I llavors, abandonam… Atur, per avui, les lucubracions. Si heu llegit l’anterior, gràcies. Visc, com usuari d’algunes xarxes, en la més pura contradicció.

Del paisatge de la costa asturiana. Aquesta és d’ahir.

Una versió més petita, horitzontal, i un poc més clara…

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, del qual vaig despedint-me poc a poc, aquesta ressenya meva:

D’una fotografia meva de l’any passat (hivern), he fet aquesta avui aquarel.la d’un torrent que arriba a la mar en una platja d’Astúries, en el Camí del Nord.

Un intent de marina amb barca, d’ahir.

De vegades tens una estona, i l’aprofites per jugar amb els colors.

Traduesc de la versió castellana:

“Si a la fi has de ser un bon escriptor, no tenguis por de ser també un mal artista. Ray Bradbury pintava. Truman Capote feia collages. Norman Mailer dibuixava. Kurt Vonnegut dibuixava. James Thurber dibuixava. William Burroughs rebentava globus plens de pintura amb una escopeta… Planteja’t que qualque forma d’art visual pot complementar la teva escriptura. Per a recuperar-se del món incolor i limitat del llenguatge abstracte, dedica part del temps a treballar amb colors i formes tàctils“.

Plantéate esto. Momentos de mi vida como escritor que lo cambiaron todo. Random House, 2022. Pàgines 153-154.

Que sóc un mal artista és evident. Sé que hauria volgut ser un bon escriptor…

El dia que aprengui a fer més nets els colors i més lliures els traços potser sortirà alguna cosa interessant. Boira al puig Major, pintat avui des d’una fotografia del Diario de Mallorca, de fa unes setmanes.Seguim, doncs.

“Tamames, en todo caso, no es un marciano, no es una época lejana. Es un objeto próximo, común incluso. Su visión de la Guerra Civil es tan reaccionaria, corta y difundida como la de Cercas. Su visión de la Transición no difiere de la que pueda emitir un obispo, un político, un rey o un libro superventas, más aún si el libro va sobre Felipe. Su tertulianismo se parece mucho a la programación televisiva, pero también a la programación del Congreso. Sus ideas de cuñado no están muy alejadas de las de un artículo promedio, o de un político promedio. Socorro.” Guillem Martínez, Revista Contexto Ctxt, avui.