La relectura és El faro del fin del mundo,
una obra (menor, sí, entesos) d’en Jules Verne que he adquirit a la llibreria de llibres de segona del carrer de 31 de desembre, en una edició de Rueda JM (quina editorial és, aquesta?), que conté il.lustracions d’aire antic, les de George Roux. 
No sé on vaig veure citat el títol i em vengueren de cop les ganes de rellegir-lo. El tenc molt oblidat. M’agradarà retrobar-lo. Verne és un mite per a mi (i per a més de mig món lector), no em cans de dir-ho. Precisament els dies 7, 8 i 9 de febrer se celebrarà enguany el Día Internacional de Llegir Jules Verne… Però, d’això ja en parlaré al seu moment. Continuem. Lectura nova, i m’ha sorprès positivament, ha estat El fin del fin de la tierra, d’en Jonathan Franzen (Salamandra). Franzen és ornitòleg aficionat,
i en els textos que reuneix aquí exposa motius i satisfaccions de la seva dèria, i també d’altres assumptes que ell ha tractat com a cronista a la premsa. M’ha agradat. No he pogut mai amb les seves novel.les. Amb els autors americans de narrativa, diguem-ne, moderns, actuals, em passa, en general, alguna cosa: m’avorreixen. Els trob buits.
Presenten novel.les ben enllestides que a mi me semblen sense passió, fredes. Massa escola d’escriptura, potser? I en canvi, m’agrada el que escriuren d’ells mateixos o quan fan articles o assajos. Per això sé que aquesta proposta molt ambiciosa d’en Paul Auster, La llama inmortal de Stephen Crane (Seix i Barral), m’agradarà i em farà rellegir en Crane. O no. La poesia americana sí m’agrada, en general. I el western, és clar. Per exemple, Paloma solitaria,
de Larry MacMurtry (Plaza y Janés), novel.la guanyadora al seu moment d’un premi Pulitzer. Sé que en vaig veure fa pocs anys una adaptació per a televisió un poc incompleta. Portava el títol original del relat: Lonesome Dove.
Barba-Rossa, d’en Joan Pons, és o esper que sigui una novel.la d’aventures i d’història. Sé que parla de l’assalt i el saqueig a Maó pels otomans, al segle XVI, un drama per a l’illa de Menorca. L’edita la Nova Editorial Moll. Per cert, prest donaré aquí una notícia en relació amb aquesta nova etapa de l’editorial. Una notícia molt favorable per a mi. Na Patricia Almárcegui edita amb Candaya uns Cuadernos perdidos de Japón.
Em fa una gran il.lusió ficar-m’hi de cap. Ja ho sabeu: Japó em fascina. Hi tornaria ara mateix. Hi caminaria més. Mentrestant, potser repassaria les idees sempre suggeridores d’en Byung-Chul Han, ara expressades en el volum No-cosas. Quiebras del mundo de hoy (Taurus). D’aquest autor, en sóc (molt modestament) un seguidor. La seva mirada crítica del món digital i del neoliberalisme que hi va lligat m’estimulen el pensament. Els seus llbres són breus, però, densos.
