Miquel Rayó

Perquè, a mi el que m’agrada és llegir, escriure, provar de pintar aquarel.les, passejar pel salobrar, projectar una caminada més llarga… Les goranades dels nostres liders polítics i d’opinió empetiteixen el nostre horitzó, minven la qualitat dels nostres pensaments, esquerden la democràcia en què vivim (ferida de mort, certament, tan decebedora)… Sí: és preferible llegir, escriure un poc, pintar, caminar… Llegir, per exemple, alguna cosa que encara no hagi llegit d’ell i que sigui present en aquestes obres completes de Stefan Zweig que m’ha regalat una cunyada generosa. Escriure alguna nota més en els meus quaderns d’apunts amb l’esperança, i potser amb la vanitat de creure que qualque dia serà llegida per un lector o una lectora amables, publicada en un bell llibre: “En aquest punt del camí, la drecera ja és segura“, he escrit, conscient de què passen els anys i es van abreujant de manera indeturable els espais per viure i les experiències. Pintar paisatges que imagin després de contemplar-ne molts. Caminar pel salobrar, com ahir mateix: quanta calma i quanta simple meravella regalada! Projectar i poder fer, a la fi!, la caminada que pretenc des de fa dos anys (maleïda pandèmia!) des de València fins a Toledo, per les traces del Camí de Llevant a Compostel.la… Tal vegada podré realitzar aquest somni, tan modest i alhora tan important per a mi, el proper mes de maig… O fer un altre tram del Camí del Nord amb na Xon i anar enfilant etapes del nostre viure junts, una rera l’altra, poc a poc, i això és tot.

Si alguna cosa hauríem de poder exigir als nostres polítics, a banda d’honestetat i una certa dosi d’empatia, és un poc de seny. I als nostres opinadors, altre tant. Només un poquet de seny. Per assossegar-nos. Per sentir-nos respectats. Per no provocar exaltaments innecessaris. Per informar-nos des de la reflexió prudent. L’article d’ahir d’en Ramon Aguiló al Diario de Mallorca és producte d’un deliri: no el puc qualificar de cap altre manera. Només hi falta una al.lusió al “contubernio judeo-mason“: pur franquisme estil.lístic i de contingut. Aquest home ha perdut el seny. Ja fa temps, per cert. I ha perdut el sender. Sovint es confon aquí, confonem, el seny amb la intel.ligència. Quan Aznar diu que el català (10 milions de parlants, tirant per llarg) vol “exterminar el castellà” (la tercera llengua parlada del món) diu una (altra) goranada. I la diu a consciència. Sap que menteix. Sap que exalta, que provoca. No és beneit. Què hi guanya? Quan hom ha comparat l’independentisme català amb el nazisme, per què ho fa? Ho fan i ho han fet molts d’intel.lectuals espanyols. Per què ho fan, si sabem que és una falsedat? Quan Emilio Lamo de Espinosa, se suposa que tot un cervell de la reflexió política, afirma que és “menos desestabilizador un gobierno PP-VOX que el actual” està justificant que governi la ideologia causant de la tragèdia més criminal esdevinguda en l’Estat espanyol contemporani (de la qual per cert el PP no se’n desmarca del tot mai), i alhora està justificant el racisme, l’homofòbia, la violència masclista, l’anul.lació dels processos de memòria històrica, l’anul.lació dels drets d’una gran part de la societat espanyola, en definitiva justifica i anima l’espanyolisme més sectari, del nacionalisme espanyol més reaccionari, prepotent i supremacista… Quan Pedro Sánchez diu que els “nacionalismes” són cosa del segle XIX o del segle passat, es refereix també al “nacionalisme” espanyol? I la monarquia, senyor Sánchez, de quin segle és? Quan Felipe González comenta que cal acabar amb “la broma” dels petits partits provincials, expressa un judici radicalment antidemocràtic, impropi d’un lider de la seva suposada solvència… També ha perdut el seny fa temps… I així, fins a l’infinit. Un infinit fitat amb goranades. Què inútil, haver de perdre el meu temps amb aquestes obvietats!

Dos treballs amb horitzó positiu: aquesta és la doble meva ressenya que publica avui el suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca.

“Las extremas derechas están creciendo y conectando con la sociedad. Es un problema global. En Esp, tienen la mitad del trabajo hecho. Tienen a) un público –derechista o izquierdista– que cree que las batallas culturales son la política, un b) concepto, ‘constitucionalismo’, admitido como animal de compañía, y no como aberración democrática. Tienen una c) Ley Mordaza. Y tiene d) un poder Judicial sensible a una agenda esp que no iría más lejos culturalmente de lo establecido en la Restauración del XIX. Todo eso junto, efectivo ya desde hace años, es la fantasía de otras extremas derechas en Europa“. Guillem Martínez a Ancha es Castilla. Revista Ctxt.

I cal afegir que també tenen la policia, la guàrdia civil, l’Exèrcit, el rei, la Cort, bona part de la premsa, els intel.lectuals de la “Conga Consti“, bona part de l’empresariat i de l’esglèsia… Que hi ha qualcú?

Mor Maria Antònia Oliver (1946-2022). Vull ser franc: no he estat lector dels seus llibres. Les meves preferències literàries i lectores han anat per altres senders. Sí que, quan jo començava molt atemorit el meu caminar, encara ara vacil.lant, en l’escriptura, llegia el que ella ja havia publicat. Jo estimava i estim allò que va nomenar-se la “generació dels setanta”. M’anaven davant, marcaven camí, anclaven enmig de la tempesta la nau de la nostra escriptura en llengua catalana. Vaig llegir les cròniques d’un mig estiu i de Montcarrà…, sí, això, sí. I poca cosa més. En general, tampoc sóc lector de contes i per això no he llegit els aplecs de relats breus que ella publicà. I no sóc lector de novel.la negra, i per això no sé qui és ni sé com és Lònia Guiu. Pel que fa a les seves grans novel.les posteriors (Joana E, per exemple), doncs, no, tampoc. Però, déc a Maria Antònia Oliver el goig infinit d’haver pogut disposar d’una magnífica versió en llengua catalana de Moby Dick, l’obra abismal de Herman Melville, que vaig llegir en l’edició de Les millors obres de la literatura universal de gener de 1984. I que he rellegit més d’una vegada. És un dels pocs llibres que mai no abandonaré. Que mai no llençaré. Que mai no enviaré a les llibreries de segona mà… Feina, dedicació, compromís, coneixement literari, a més de potència personal, feminista i ideològicament sòlida, Maria Antònia Oliver mereix tot el que de bo es pugui dir d’ella i del seu quefer. I tot quant honor se li hagi atorgat en vida. I després. Adéu, Maria Antònia!

Aquesta llacuna és d’avui dematí. Tenia pintera? No ho sé. Segurament. Ha estat feta amb molt poc temps, després d’acabar una feina pendent. És el que m’agrada de l’aquarel.la. És ràpìda (de vegades massa) i sorprenent (sempre).Clar que els mestres m’hi trobarien mil defectes. Si no n’hi ha més és gràcies a ells/elles. Tal vegada he recordat qualque travessa amb barca pel Vietnam…

Cada dia és possible llegir Jules Verne. De temps en temps hauríem de llegir Jules Verne. Trobar dies per fer-ho. Jo ho faig. Fa poc vaig dir en una entrada recent en aquest espai que havia comprat en la llibreria de llibres de segona mà del carrer de 31 de Desembre una edició d’El faro del fin del mundo. La llegesc. Vaig pel capítol onzè (dels quinze que formen el relat). Combin aquesta lectura amb altres lectures, clar. Segurament acabaré la novel.la de Verne avui o, potser, demà. Però, ja tenc pensat llegir -rellegir, en veritat- una de les seves propostes més inquietants: La misión Barsac. Perquè fa molt de temps que no hi pos els ulls. Va ser obra pòstuma, diuen que acabada i, abans, reelaborada per Michel Verne sobre manuscrits del seu pare. El títol original és L’Étonnante aventure de la mission Barsac. Té un contingut polèmic. En tenc una edició de 1981 d’Adiax, una editorial de Barcelona. Si faig aquests comentaris és perquè vull convidar-vos a participar en les jornades de lectura de Jules Verne dels dies 7, 8 i 9 de febrer de 2022 (ara mateix, doncs: no badem!), que convoca l’animosa Sociedad Hispánica Jules Verne. Ànim! Dies de llegir Verne. En efecte. Cada dia, doncs.

Nou i vell. El de 2022, un any amb xifres de novel.la de ciència-ficció. El futur és aquí. Flash Gordon, les aventures del qual jo llegia d’infant, perquè el meu pare n’era molt afeccionat, és arqueologia. O millor: mitologia. O pitjor: batalletes. I tanmateix, tot i el que ve, des del metavers fins al triomf per dècades (una cosa va amb l’altra?) del neoliberalisme insolidari i criminal, ja és aquí. Per això és tan important la lectura, la Literatura. És el refugi. O el pam de terra necessari on afermar els peus i les idees, i resistir. Els bons llibres, la bona Literatura. La lectura. Aquest és el pam de terra on afermar els peus per a la resistència. Avui, una vegada més, algunes novetats acabades d’arribar a ca-nostra des de les llibreries o les editorials. Per exemple, aquest rar -perquè no sé de què pot anar, i per això m’interessa-, aquest rar text, dic, de Nina Mingya Powles, que edita Sidillà: Petits cossos d’aigua. Aigua? En territoris més familiars, el sòl sòlid, els camins, me mouré quan llegesqui aquest nou llibre de David LeBreton: Caminar la vida. La inquieta geografía del caminante (Siruela). Conec la lectura de Le Breton. El seu principal assaig sobre caminar. L’he llegit i l’he usat de referència. El tema, caminar, m’agrada, m’estimula. De l’assaig passam a la novel.la d’aventures amb aquest El enigma de las arenas (edhasa), de Robert Erskine Childers, que no conec. També és una novel.la d’aventures (la primera?) La epopeya de Gilgamesh, que retrob a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de Desembre. És un text que he llegit vàries vegades, i que no me cansa. N’he tengut algunes edicions. Sempre lament que sigui un text fragmentari. En els seus fragments potser hi és l’inici de tot: del relat, de l’heroi, del mite, del viatge iniciàtic, de l’escriptura, de l’evasió necessària… I per acabar dos llargs volums que contenen dietaris. Un és El mirall de la vida. Dietari 1956-2015, de Joaquim Molas (edicions 62). L’altre és Dietaris. Paisatge amb flames/L’enigma/Octubre, de Miquel Pairolí (eg narratives). Del primer puc esperar coneixences del món acadèmic i literari català. Del segon, la percepció subjectiva -totes ho són- de l’experiència d’una vida. Esper tenir temps a bastament per llegir tot l’anterior, i més encara.  I per gaudir-ne.

El primer és una nota horitzontal (deu tenir aproximadament uns 13×36 cm), una pràctica sobre paper Arches de 300 grams, gra fi:

El segon és un poc més ambiciós. Té 36×51 cm (poca broma, ja!), també sobre paper Arches de la mateixa identitat. L’he titulat “Entre muntanyes, de camí cap a un llac glaçat”:

I el tercer és un paisatge d’aiguamoll, en format quadrat (deu ser d’uns 35×35 cm o cosa així), en paper del mateix tipus i marca. Dels tres, crec que és el millor:

Però, això ho haureu de jutjar vosaltres.

Si no fos per les classes d’aquests mestres (Castro, Lara, Aurora Charlo…) que puc seguir virtualment, no provaria de fer aquarel.les d’aquests temes. Ara tocava esquiar. Vet aquí el resultat.