Miquel Rayó

Versos i colors. Aquí tres proves dels darrers dies. Seguesc lliçons de mestres solvents: Juan Saturio i Társila Jiménez, en dos d’aquests tres casos. El tercer cas és una (altra) improvisació. Mir les seves demostracions. Intent quedar-me’n algun detall, traç, pinzellada… Missió certament difícil.

Cercarem versos que puguin conhortar-nos. Per sort, ja són a les llibreries els nous poemaris de dos poetes mallorquins que em senyalen possibles senders en els quals caminar amb qualque nou escrit meu, tanmateix improbable. O no. En Literatura cal no fer afirmacions rotundes. Ni en els altres aspectes de la vida, de la Vida. Per exemple: no gosaré fer avui, aquí, cap declaració ferma sobre el que està passant a Ucraïna. O potser, només una: hi mor gent. És l’únic que hi és entenedor. També a Etiòpia en mor, de gent i hi ha un desplaçament massiu de persones que fugen de la violència, i ningú no en diu res. El meu desconcert, doncs, és infinit. Intent tenir limitada la meva desolació. Per això, cercaré versos com aquest que ens parla de “laberints que fan lladrar els gossos”, que ens diu Antoni Vidal Ferrando en el seu novíssim i premiat Si entra boira no tendré on anar (Proa, premi Carles Riba 2021). És el millor poeta mallorquí, Vidal Ferrando? No en tenc cap dubte: “Les roques, les estrelles, els vells marins ho saben i guarden silenci”. Dels vius, segur. Dels morts, ja es veurà: “Fins que els mariners em taparan de sal”… Hem dit abans, no obstant, que cal no fer sentències. A Llum de cançó, Miquel Àngel LLauger (edicions 62), publica un nou seu treball mereixedor de premi, també (Ausiàs March de Gandia 2021). “El profeta s’adorm en la cadència / de vent i pols i sang”, diu, amb un alè potser de Shakespeare al clatell. Indubtable a “El món és un relat / que conta un idiota, / còlera i guirigall”. Cerc versos per al conhort i els trob: són els que escriuen pacientment i publiquen ara per ara aquests bons amics.

De cortesia obligada -i fàcil de satisfer sincerament en el meu cas- és la redacció d’aquesta breu nota sobre n’Antònia Vicenç, l’escriptora de Santanyí, en ocasió de la concesió que li fa Òmmium Cultural del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un guardó més en la seva llarga carrera literària i en el seu llarg itinerari personal. He de confessar que he trobat la literatura -la Literatura- d’Antònia Vicenç en els seus poemaris més que en la seva extensa i important obra en prosa. Preferesc ara els seus poemes als seus relats o a les seves novel.les, sense voler fer-ne cap judici menystenidor: feina és feina. Qualcú va dir que ella, havent publicat els poemaris tardanament, era una poeta jove madura. O una madura poeta jove. I és cert. L’enhorabona! Pels escrits i pels guardons, i per aquest guardó en concret. Aquests dies, a més, he pogut llegir -ja era hora!- el retrat que d’ella en va fer en Sebastià Portell, en una publicació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que Antònia Vicenç, per cert, va presidir en certs moments. Cal agrair, també, a l’autora aquesta dedicació als afers del col.lectiu. En Sebastià coneix bé l’autora, sap dels camins de la seva literatura.

Mira per on haurem contribuït a recuperar l’ús d’una antiga i bella paraula, i potser a donar-li un significat modern, actual: penyaleres.

Me sona, i molt. Massa. “Ucraïna no existeix”, “Ucraïna és Russia”, “Rússia i Ucraïna són el mateix poble”, “Els liders ucraïnesos són uns nazis”… Sense voler comparar, naturalment.

És aquí, just a la vora. La guerra. Que no comprenc. Que em provoca la sensació dificilment suportable de la impotència màxima. Que em fa por. Que sotmet milions de persones. Que esbuca països. Que tuda recursos. Que mata gent… Maleïts dictadors! Maleïts imperialistes! Però, he de seguir. Sense oblidar. He d’informar-me, intentant contrastar fonts i opinions. No és fàcil. Al final, perdem sempre els mateixos. Les elits sempre hi guanyen. Els és indiferent la mort, la destrucció, la tortura, l’encalç, l’exili dels altres… Llegirem i escriurem, mentrestant: desorientats. Continuarem. És la única possible resistència que podem fer. Per això seguesc. M’arriben algunes publicacions de l’AELC (de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana): sobre la traducció, sobre el teatre, sobre n’Antònia Vicenç, sobre l’obra poètica d’en Narcís Comadira (que desconec, ho sent).  Llegiré aquests treballs per assabentar-me del què diuen i posar-me un poc al dia. Llegiré amb infinit plaer El pasajero en Galicia (Tusquets), un recull d’articles i textos diversos del gran Álvaro Cunqueiro, possiblement l’autor o un dels autors que més ha influït en la meva concepció de la Literatura.  El cit indirectament o directament en alguns dels meus llibres. Llegiré també amb gust un nou llibre d’en Francesc Roma i Casanovas: Alison Hargreaves i Tom Ballard: morir com a tigres (Cossetània), dos mites de l’alpinisme contemporani. Simplement perquè m’agrada el western i la història de les terres de La Frontera, intentaré llegir aquesta novel.la que he trobat a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre: El sueño del Oeste, d’en David Nevin (Planeta). S’hi parla d’en Frémont, un explorador del XIX. Va ser la base d’una sèrie a la televisió de fa dècades, que no record haver vist. I per acabar avui, dic que m’ha agradat molt conèixer aquesta breu i acurada antologia (preparada per l’editorial Oberon) d’historietes de The Spirit, obra d’en Will Eisner, un dels grans, grandíssims mestres del còmic nordamèrica, un històric, un innovador. Un clàssic.

Sí. D’una fotografia d’en Sebastià Torrens (del llibre Hivern a Mallorca) i d’una demostració, una gran lliçó, del mestre aquarel.lista Juan Saturio. Un bosc amb violeta. És encara una prova. Totes les aquarel.les ho són.I molt més en el meu cas.

Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya d’un treball ben curiós i estimulant d’en Gonzalo Moure, bon autor i col.lega.

“Taques, línies i traços ocupen només una minsa part del quadre, dominat per un blau esplendorós, de cel mediterrani, de cel de tramuntana, cada cop més absorbent. ‘Aquest és el color dels meus somnis?, havia dit Miró de jove“.

Dietaris. Fragment de l’entrada Arribar al blau. Miquel Pairolí.

Em plau copiar aquest brevíssim fragment d’una de les entrades del dietari Octubre (2010) de l’escriptor Miquel Pairolí (1955-2011), que llegesc aquests dies. I ho faig, perquè els tres quadres als quals es refereix en Pairolí són els que el mateix Miró definí així: “Aquestes teles són el resultat final de tot el que havia provat de fer“, uns quadres dominats pel blau lluminós, unes teles que he tengut la sort de veure al seu moment, i que m’entusiasmen. M’agrada el treball d’en Miró… També jo voldria escriure en un sol vers el resum de totes les proves que he fet en l’escriptura: arribar al blau. Mentrestant, intent aprendre a pintar cels en paisatges com aquest que, casualment, he fet avui, basant-me en una fotografia tenuíssima d’en Sebastià Torrens.

Per cert que, a en Miquel Pairolí li agradava també el concert de violí de Beethoven. Com a mi també m’agrada.

Proves i més proves. Aquesta, sobre paper Arches de 300 grams, gra gros, de 12×26 cm., aproximadament. Amb un poc de mica per cercar textures.