Miquel Rayó

Ahir vaig resoldre una aquarel.la que resultava mediocre. D’una fotografia pròpia, una platja cantàbrica interpretada des de la presència de boires. En paper Arches, gra fi, 31×41 cm. En fi… Aprendre. Insistir. Aplicar els aprenentatges. Poc a poc.

Per entretenir-me, i a l’espera del que demà passi, una aquarel.la des d’una fotografia pròpia d’una de les belles platges de la Costa da Morte gallega. Paper Arches de gra gros, 300 grams, 31×41 cm.

En fa. I continuam. No podem aturar, tanmateix. Aprendre és l’objectiu principal, i per això cal fer un poc de feina, estudiar, copiar, interpretar… Dues d’ahir (de 15×30 cm, paper Arches: a Palma no trobes quasi mai cap altra marca; vivim en una colònia, és evident).

Amb permís del diari Última Hora (acudit publicat avui, de Jaume Balaguer i Albert Herranz):

Llàstima que la notícia no estigui del tot ben presentada ni posi l’èmfasi en l’important: hi pot haver una nova mirada a la Serra en la creació literària actual, de joves autors i autores? No es tracta de fer foment de la llengua. No és la finalitat del projecte, sinó, escampar la complexitat de la Serra de Tramuntana, i fer-ho en diàleg literari amb la mirada quasi canònica dels nostres autors clàssics. En fi. Tampoc farem una col.lecció. Doble en fi. En tot cas, és important que se’n parli. És un bon projecte. I va vent en popa, gràcies a la implicació de la gent de Tramuntana XXI i al suport de l’AELC, del PEN català i de Mallorca Literària. Gràcies a tots/totes. La informació original prové d’aquesta nota de l’associació Tramuntana XXI.

Dues versions. Una, més clara i de primera impressió; l’altra, quan he intentat corregir l’alçada de l’horitzó i he hagut d’enfosquir les primeres aiguades per tal d’ocultar, precisament, la línia de l’horitzó.De cada error, aprenentatges nous.

En Sebastià Bennassar m’honora quan inclou un llibre meu en aquesta citació al seu article a Vilaweb de dia 15 de juliol de 2023 (d’ahir, doncs):

“Aquest estiu volem recuperar vuit llibres de la literatura de joves d’aquests últims seixanta anys, en un exercici de reivindicació d’una literatura massa sovint bandejada dels mitjans de comunicació i ara també com més va més foragitada de les aules. Són aquests: La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó (1966); Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (1974); L’illa de les tres taronges, de Jaume Fuster (1983); 17 anys, primer viatge a Itàlia, d’Oriol Vergés (1989), El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada (1995); Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó (2000); En les mars perdudes, de Raquel Ricart (2011); i L’alè del drac, de Maite Carranza (2019). Són vuit llibres que els joves haurien de llegir i els adults, si no ho han fet, també. Pel pur goig de fruir d’un estiu amb els nostres creadors. Que vagi de gust.”

Mil gràcies, Sebastià! La llàstima és que la novel.la ja està descatalogada, i un bon greu que em sap! Al seu moment va obtenir el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil,  i Columna en va fer dues edicions inicials: una en la col.lecció Columna Jove, i l’altra en la col.lecció de narrativa per a adults, mira per on! El relat és un declarat homenatge a Joseph Conrad (El cor de les tenebres), als viatgers africanistes del XIX (Iradier, Burton, Speeke i Grant…), i a Diane Fossey i els goril.les de Virunga… Quina mescla!

Hi érem: desembre de 1973. Alguns hi som des de dos o tres anys abans. I avui serem també a l’acte de celebració del cinquantè aniversari de la fundació del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB). Hi faré una breu intervenció personal, convidat per l’actual president, n’Amadeu Corbera. És obvi que ho faré en nom dels primers fundadors i associats. Com se sol dir, mai no hauríem pensat que aquella aventura conservacionista pionera pogués durar tant i pogués arribar a tenir el prestigi i la capacitat d’influència que encara té. Molts d’anys, doncs, al GOB-Mallorca, i també anticipadament al GOB-Menorca, al GEN-GOB d’Eivissa i al GOB de Formentera. Gràcies per tanta de feina i per la constància. El diari Última Hora en parlava diumenge passat.

Quatre proves que són quatre aprenentatges. Quan has acabat, mires i reflexiones. I sovint te n’adones d’on i de quan has comés els errors. En resum: cal seguir.

Una de les satisfaccions, ben modesta, és cert, però alhora absoluta, de la feina literària és la de conèixer persones feneres i admirades, poder compartir amb ells estones de reflexió i de conversa. En aquest cas: Pere Martí, Maria del Carme Roca i Jaume Cela, veterans els tres. Com jo mateix. Amb ells hem format un jurat, l’activitat del qual encara no puc desvetllar. La fotografia ens mostra al local de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana de Barcelona. Ha estat un treball bo de fer, i he après molt. La tertúlia posterior amb ells, rica, molt. Gràcies.