Miquel Rayó

Molt bones són les interpretacions noves de faules velles i de vells bestiaris poètics que fa na Montse Homs. Ens ha agradat molt el seu nou libre. I així ho feim a saber.

Sí, tot això (urbans, boscos, planures…) intent posar-ho sobre els papers amb els pigments i l’aigua. Elements tan simples, i tan difícils de combinar per fer-los definitivament atractius a l’observador… No trendré temps. No tendré temps. No tendré temps!!!

Aquest mes, que començam amb vent i fred i un poc de pluja, portarà alguna positiva novetat que ja comentaré al seu moment (un viatge, un llibre, i qui sap si alguna cosa més). Sobretot, esperem que no hi hagi emperons insuperables: una pandèmia, una altra guerra, una crisi, un ensurt en la salut…  Avui, dissabte, i abans de partir a fer una calçotada domèstica a la llar de persones estimades, parlaré de les lectures amb les que he encetat abril. El camino de Rainy Mountain, de N. Scott Momaday (Nórdica) és un dels millors textos que he llegit des de fa temps. Absolutament recomanable. No vos el perdeu. No l’oblideu. És memorable. Hi ha l’expressió ferma d’un gran sentiment de pertinença a un grup humà singular, malauradament sotmès a ocupacions i destinat a l’oblit. Magnífica escriptura, a mig camí de les llegendes i les mirades poètiques. Tormenta todavía, d’Andreu Jaume (Sloper), segurament és una potent digressió sobre la vida i la literatura. L’autor és savi. Quan treballa la literatura, des de la lectura o des de la crítica. Expectatives. M’interessa aquesta novetat: La sociedad de la transparencia, del filòsof Byung-Chul Han (Herder), que obliga i convida sempre, amb els seus escrits, a la reflexió sobre el moment -el temps- que vivim. En sóc un seguidor. Llegesc quasi tot el que s’ha publicat d’ell aquí. Abutsu ni és una autora japonesa clàssica, que jo naturalment desconec. I vull conèixer. L’editorial Satori publica ara aquest seu insinuant Diario de la luna menguante, i em fa una gran il.lusió embarcar-m’hi. De Cossetània m’envien un llibre sobre els aucells, que tant m’agrada observar en els espais naturals o en el terrat de casa (avui hi havia una mèrlera!): El comportament dels ocells. Com interpretar què fan i per què. L’ha escrit Wenfei Tong. Sobre els aucells i l’ornitologia tracta aquest altre: Mirad las aves del cielo, de l’autor polonès Stanislaw Lubienski (Volcano). M’ha interessat molt, especialment perquè m’ha mostrat com treballa l’ornitologia de camp del país de l’autor. L’he llegit d’una tirada: aucells i paisatges. Sí, hem començat un mes nou, en plena primavera alterada. Aviat arribarà l’assossec, segur. El necessitam. Especialment, esper que acabi la guerra a Ucraïna, un conflicte del qual no en sabem de la missa la meitat. Hi ha una sola evidència: qui ha engegat aquesta guerra és un criminal, sens dubte. No té perdó.

Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquest recull amb tres breus ressenyes per a tres àlbums il.lustrats.

Veig a la televisió un documental sobre la ninotaire (ninotaira?) Pilarín Bayés, una institució en la il.lustració del llibre infantil a Catalunya, als Països Catalans, i arreu. I això em fa pensar que dec un record, un reconeixement, un homenatge als/i a les ninotaires que han il.lustrat llibres meus. D’alguns en tenc un original! I consider aquests originals un gran tresor: tots i cadascun d’ells. M’acompanyen. No puc estendre’m massa. Admir la feina dels illustradors, els tenc enveja. Gràcies, ninotaires! Faig aquesta entrada per escriure’n la relació, i esper no oblidar-ne cap: Vicenç Sastre, Biel Bonnín, Pere Joan, Mercè Arànega, Francesc Maria Infante, Xosé Cobas, Maria Teresa Cáceres, Mireia Coll, Pep Muñoz “Vasco”, Jaume Roma, Aina Bonner, Montse Tobella, Ismael Balanyà, Mabel Piérola, Javier Serrano, Alícia Cañas, Valentí Gubianas, Macsolís, Montse Pla, Pablo Auladell, Javier Andrada, Andrew Pinder, Ferran Terol… Hagin fet només la portada i/o, també, les il.lustracions de l’interior del llibre, els estic molt, molt, molt agraït. Era just anomenar-los aquí. Ho faig amb gust.

Una pineda, una bassa, una passejada…

Llegesc i escolt. La informació me vessa. Tothom opina. Alguns amb dades (possiblement) certes i amb reflexions (possiblement) encertades. D’altres, amb opinions tan irrellevants com les que amollen, generalment amb grans crits i escarafalls, quan declaren o escriuen pomposament sobre l’evolució de l’índex de preus, l’independentisme, la violència de gènere o la pandèmia. Saben de tot. Un en parla mentre que es mira la guixa. L’altre mentre que insulta qui odia. Qualcú, intel.ligent, elabora textos densos i brufats a voler de cites solemnes de pensadors (i de qualque pensadora: Arendt, toca ara); cites amb les que pensen que reforcen el seu discurs, tan arrogant i incomprensible com inútil. “A més cites”, creuen, “més raó tenc”… Amb cites es pot construir una Bíblia sencera, i la Bíblia és plena de morts i de guerres. Jo sóc incapaç d’escriure res sobre la guerra d’Ucraïna. La desolació m’ha robat les paraules, si és que me’n quedava cap. Puc copiar-ne, és clar. Citar-ne, doncs. Com aquestes de Ryszard Kapuscinski, en un fragment del seu poema El desierto de los tártaros (Poesía completa, Bartleby, 2008). Copiaré la versió castellana amb què fou editada (pàgina 15):

“allí sólo quedaron huesos trastos

y moho y polvo y la costra de la herrumbre

y el silencio

                   roto en ocasiones

por el crujir del hierro y las voces de mando.”

De veres: no puc dir res. Si copio aquests versos és per pura vanitat. Per no quedar mut. Perquè ningú (qui?) no pensi que no tenc res a dir.

He tengut la sort de ser convidat a participar en un procés de treball de formació docent i d’informació a famílies sobre la posada en marxa de plans lectors a centres educatius de Mallorca impulsat pel CEP de Manacor. La meva aportació, una conferència, es titula: La importància de llegir a casa. Preparar-la m’ha servit per posar-me al dia, perquè la pandèmia m’ha impedit ser en aquesta mena d’actes durant, ja!, dos anys. No diré noms de qui em proposà i m’animà, ni de qui m’ha rebut en cada cas. Ha estat un plaer, però, tornar a les aules o, si més no, als entorns escolars i de la docència m’encanta. Pens que aquesta mena de xerrades divulgatives per a alumnat, professorat o famílies és una manera de retornar allò que he rebut, i si encara puc aportar qualque novetat, inquietud o il.lusió…, més m’encanta. Gràcies, doncs! He pogut anar a Vilafranca, Manacor i Artà. No puc queixar-me del nombre d’assistents ni de l’organització. Tot ha anat rodat. Vet aquí unes fotografies que em cedeix la responsable principal de la convocatòria.

Hem recuperat, sense proposar-mos-ho, perquè només teníem la il.lusió de què podria ser així, l’ús de la paraula penyalera, que dec a na Maria Antònia Salvà, la poeta de Mallorca. El DCVB diu que penyaler és qualcú que “habita o va sovint pels penyals” (accepció que limita a Mallorca) i també pot ser el “pastor encarregat d’anar a desempenyalar les cabres” (accepció només pollencina). Ara, arreu on vaig, si hi ha muntanyencs o muntanyenques (i sobretot si han llegit el nostre llibre), podem sentir sovint el mot penyalera (i també el de penyaler). Nosaltres sabem que la paraula encara s’usava fa unes dècades a Eivissa i Formentera. Un penyaler era qui es despenjava pels penyals costaners per anar a cercar ous o polls d’aus marines per menjar. A partir de la nostra proposta, doncs, les muntanyenques mallorquines, i vull imaginar que també les de Menorca i especialment les de les Pitiüses, són, se senten i s’anomenen penyaleres. I com a prova de la recuperació de l’ús d’aquest mot, vet aquí el buff que han preparat la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada, el Club de Muntanya Yais (de Calvià) i l’Ajuntament de Calvià, en ocasió de la segona convocatòria de la Marxa Senderista Dona i Muntanya 2022, que celebren a principis de març sempre a la finca pública d’Es Galatzó. Què bé!

Una ressenya més al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca: