Miquel Rayó

Hi érem: desembre de 1973. Alguns hi som des de dos o tres anys abans. I avui serem també a l’acte de celebració del cinquantè aniversari de la fundació del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB). Hi faré una breu intervenció personal, convidat per l’actual president, n’Amadeu Corbera. És obvi que ho faré en nom dels primers fundadors i associats. Com se sol dir, mai no hauríem pensat que aquella aventura conservacionista pionera pogués durar tant i pogués arribar a tenir el prestigi i la capacitat d’influència que encara té. Molts d’anys, doncs, al GOB-Mallorca, i també anticipadament al GOB-Menorca, al GEN-GOB d’Eivissa i al GOB de Formentera. Gràcies per tanta de feina i per la constància. El diari Última Hora en parlava diumenge passat.

Quatre proves que són quatre aprenentatges. Quan has acabat, mires i reflexiones. I sovint te n’adones d’on i de quan has comés els errors. En resum: cal seguir.

Una de les satisfaccions, ben modesta, és cert, però alhora absoluta, de la feina literària és la de conèixer persones feneres i admirades, poder compartir amb ells estones de reflexió i de conversa. En aquest cas: Pere Martí, Maria del Carme Roca i Jaume Cela, veterans els tres. Com jo mateix. Amb ells hem format un jurat, l’activitat del qual encara no puc desvetllar. La fotografia ens mostra al local de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana de Barcelona. Ha estat un treball bo de fer, i he après molt. La tertúlia posterior amb ells, rica, molt. Gràcies.

He tengut feina durant les darreres setmanes, i no he pogut pintar tant com hauria volgut. Feina “literària”, vull dir (lectura, una presentació, un pròleg, l’activitat Escriure la Serra, un breu parlament…). L’aquarel.la és un passatemps. Preciós. Ahir vaig tractar d’interpretar una fotografia meva: una platja de les moltes que passàrem fa poc temps mentre que fèiem el Camiño dos Faros per la Costa da Morte, a Galícia.

Mor l’amic. Lleial i entranyable. I no sé què dir. En parla la premsa local, i en parla bé. S’ho mereix. He gaudit més de 50 anys de la seva amistat i hem fet moltes activitats junts. Ell va introduir-me a la pràctica de l’excursionisme. Ell i na Fanny Seguí, una de les penyaleres que vaig entrevistar per al llibre sobre les dones muntanyenques… Última Hora i Diario de Mallorca acomiaden el bon Jesús R. Jurado, conservacionista pioner, polemista, divulgador, apassionat per cent i un temes: l’antic Egipte, els talaiots, la muntanya, els aucells, les plantes silvestres, el jazz, la música cèltica, els llibres, el romànic pirinenc, la fotografia naturalista, els seus amics… Participà en la fundació del GOB i del GEM. Del GEM en va ser el primer president… Inoblidable personatge. Rica personalitat. També l’acomiaden Ib3 ràdio i Ib3 televisió.

Valtonyc canta (malament) i pel que diu (més d’una veritat, i alguna barrabassada que hauria d’estar protegida pel dret fonamental a la llibertat d’expressió) és condemnat i ha d’anar-se’n a cercar justícia fora d’Espanya. Apologia del terrorisme, delicte d’odi, etc., etc.: “lo que haga falta“. Rocío Ruíz canta (no sé com ho fa ni sé què diu) i, perquè mostra els pits, un policia (un policia!!!!!: no té cap altra feina???) interromp el concert i l’amenaça de detenció (això, a Múrcia), i com sempre de mala manera. Van forts! Entre policies, guàrdies civils, fiscals, jutges i la premsa cavernícola ho estan aconseguint. Fan por. Idò, el nostre Parlament serà presidit per un “¡España, España, España!“. No n’hi ha més i no té remei. Encara he de sentir o llegir algun comentari crític dels opinadors-cunyats espanyols (o locals) al respecte (excepcions a Público, El diario i Infolibre, és clar), que no sigui comprensiu i tolerant, o banal, sobre aquest assumpte perillosíssim i desestabilitzador, sobre aquest president, sobre els diferents presidents i presidentes que l’extrema dreta espanyola tendrà ara en els parlaments dels nostres països. Ah! I per acabar-ho d’adobar ja he llegit a The Objective (on, si no?) un article sobre les amenaces de l’”ecoterrorisme” a Espanya. Ja estan, també, escampant a ca-nostra que la crítica radical al turisme serà considerada delicte d’odi… Preparem-nos. Van forts. Faran el que sigui per silenciar la dissidència. Per si fos poc, el nou president (amb minúscula) del nostre Parlament es pensa ser un intel.lectual. Ha escrit un llibre, què més  voleu? I es creu ser un humorista, també. De monòlegs, clar.

PS: no m’invent res dels trets ideològics de l’individu en questió. Ho podeu comprovar a la col.lecció dels seus articles publicats a mallorcadiario.com. No són tòxics perquè defensi una ideologia que no compartesc; sinó, perquè justifica qualsevol cosa per imposar-la i perquè es creu portador de la veritat absoluta (integrisme catòlic). I perquè creu que ell, d’ideologia, no en té. O que la seva política no és ideològica. El que he dit: un intel.lectual. Això sí: diu que només fa broma. De moment, s’ha estrenat en la institució balear fent tot el seu discurs en castellà. Supremacisme nacionalista espanyol.

O potser no. Una taca per passar el temps i per esventar algunes inquietuds. Sobre un tros de paper ja usat (Arches de gra fi i de 300 grams, 19×29 cm. aproximadament). No tudar res, si això és possible.

Sí, també en sóc còmplice. De tanta mort en la mar durant els viatges de travessia per deixar enrera un món i tractar de trobar-ne un altre. No en dic res. No n’escric res. No faig res. Per què…, què dir? Què fer? Què escriure? I tanmateix, la gent no deixarà de provar-ho. La migràció humana potser té un component genètic. Un component bàsic que és estimulat quan les circumstàncies imposen l’exploració o la fugida. Sé que no és tan simple.  Sé, però, que es podrien fer més coses, prendre més i millors decisions. Si el capital té lliure circulació -i això es defensa amb guerres, si cal-, per què no la tenen les persones? Sé que no és tan simple. Ho sé i no ho entenc.

D’avui horabaixa. Una improvisació…

… ase és. Tres d’ahir, per passar l’estona.