Miquel Rayó

He titulat aquesta aquarel.la “Passeig en blaus”. Està feta en el revers d’un paper ja usat i amb quatre traços, tot molt gestual i sense pensar-hi massa. He utilitzat un color del qual en enc un tub, i no m’agrada massa: un blau turquesa potent. He de dir que el que n’ha resultat m’agrada molt i, envasada, la imatge queda molt atractiva. És el bo i el dolent de l’aquarel.la. De vegades surt un treball ben fet -o que t’agrada- sense voler. Repetir-lo és impossible. Despús ahir en vaig fer tres, una ja és a la paperera. Una segona hi anirà prest, o n’aprofitaré el revers. Aquesta m’agradaria que qualcú la tengués a ca-seva. Vanitat d’artista (o de qui es creu ser-ho).

Llegir l’Ulisses de James Joyce és una de les satisfaccions de la meva vida de lector. Ho he fet en les versions de Joaquim Mallafrè en català i de José María Valverde en castellà. N’he repassat, després, fragments. Perquè és una lectura infinita o indeterminada o variable en el temps. No en presumesc. Exprés que amb aquestes lectures hi he passat sempre un guster. Trob, per això, que aquest article és interessantíssim. Es titula: “‘Ulises’ en un hipotético país plurilingüe“, i el signa Gorka Bereziartua. Llegiu bé els versos que cita en el primer paràgraf.  I llegiu bé l’article sencer, i els que hi menciona. Què interessant tot, insistesc!

Perquè la tercera és morta i esqueixada dins la paperera. Aquesta marina i aquest apunt forestal (en el revers d’un paper ja usat) no me desagraden, tot i que procedeixen de la improvisació.

L’IBBYCAT celebra quaranta anys de feina, i ho fa amb una iniciativa admirable i oportuna: un públic reconeixement a 40 autors i autores pioners de la literatura per a infants i joves en llengua catalana. Un agraïment a la seva feina de creació de ficcions per als infants i els joves. Aquestes persones -escriptors i il.lustradors- han creat lectors. Han fet una feina excel.lent des de la passió i la tenacitat. Ens ho expliquen en l’opuscle que us podeu llegir aquí. Alguns d’ells són mestres meus i referents que estim. Felicitacions! I sobretot, gràcies!

Una marina més de mig abstracta. Aigua abundant i pigment -siena natural, blau turquesa i poca cosa més. Damunt un paper Arches de 300 grams, de gra fi.

M’encantaria poder-ho fer. Aquestes setmanes tenc feines. Sobretot, lectures pendents, algunes de les quals comporten la redacció d’una resenya positiva. Sí, he llegit alguns relats i algunes propostes il.lustrades molt interessants darrerament. Comentar-les totes és com un deure. El problema és que la freqüència de la publicació de les ressenyes no dóna a l’abast. Què hi podem fer? Tenir paciència, i explicar-ho a les editorials que me faciliten els exemplars per a lectura. Mentrestant, intent no perdre el fil de l’aquarel.la. Aquesta és de fa dos dies. Títol: Un passeig per la vorera.Al meu parer, té un costat acceptable: el costat esquerre. La massa vegetal de la dreta no m’agrada.

Qualsevol d’aquestes tres paraules podria definir el fet de què un nét sigui convidat a escriure el pròleg d’un llibre que conté una biografia del seu padrí matern. És el meu cas, i en dón gràcies. Segur que la meva mare se’n sentiria satisfeta en una mesura infinita. Ella tenia son pare per model, l’evocava com s’evoca un mite. Un mite familiar del qual ara en sabrem alguna cosa en base a fets, arguments i interpretacions plausibles. Un mite que ha condicionat, segurament, la forma de ser de la nostra família, especialment pel que fa a valorar sempre psositivament l’educació, la cultura i la lectura. Per invitació, doncs, de Rafael Dalmau, editor, he prologat la boníssima investigació de l’historiador del berguedà Josep Noguera i Canal, publicada amb el títol El capità de la Guàrdia Civil Miquel Ferrer Melià. Entre el deure i el poble. En el breu text de promoció del llibre per part de l’editorial, hom diu: “És un fet rellevant que en situacions molt tenses (Setmana Tràgica 1909 a Igualada, els fets de Fígols del gener del 1932) sota el comandament de Ferrer, mai va haver-hi ni morts ni ferits.” I també, en ocasió de la mort del capità Ferrer a Berga: “A la seva mort, el desembre de 1954, s’hi congregà una gran gent al carrer per retre-li homenatge.” Dia 19 de novembre també participaré en l’acte de presentació del llibre. Breument, perquè el protagonisme l’ha de tenir el bon amic Josep Noguera i Canal, al qual des d’aquí li’n don les gràcies per tot.

Ahir, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca (com sempre, deman disculpes per la mala qualitat de la fotografia). Sempre m’agrada parlar de Jules Verne. Esper no haver escrit cap asenada, en aquest cas.

De vegades, d’una mala aquarel.la, francament mal resolta en el seu conjunt, pots rescatar-ne un fragment. Aquest pot ser un cas. Uns arbres just apuntats amb taques. Queda un retall de 13×18 cm. Al meu parer, aprofitable.

Ja tenc el material a punt. Dilluns -si no hi ha res de nou- viatjaré a València amb l’avió, i de València amb el tren fins a La Roda d’Albacete. Hi pernoctaré i em proveïré abans d’aigua i qualque menjar, i dia 25, ben dematí, iniciaré la marxa per un tram del Camí de Sant Jaume de Llevant, si pot ser fins a Toledo. És el tram que no vaig poder caminar el maig passat, quan a Higueruela, crec, al vuitè dia de camí feliç, vaig donar positiu de la COVID en un test d’antígens i, per prudència, vaig decidir tornar a casa. Ara vull reprendre la caminada. L’amenaça de la COVID continua, i persisteix, doncs, la incertesa. Hi vaig sol, i tenc la impressió de què hi trobaré molt poca gent. El mes de maig nomes vaig trobar-hi un pelegrí, i sospit que, pobret!, va ser ell qui em passà la cosa. Tossia, tenia febre, caminava feble. Havia caigut dins un torrent i atribuïa al refredat aquests símptomes. Ell continuà…, o no ho va fer. No ho sé. Jo vaig tornar. Si em pega febre, i ja començava a tenir-ne, de vegades s’enfila molt… El temps passa. Torn a tenir el material preparat, adaptat a l’estació tardoral. Demà emplenaré la motxilla. He intentat reduir el pes: no duc un exemplar del Quixot ni la capça de les aquarel.les ni el paper bo per pintar-ne ni… Necessit no portar massa pes, perquè el meu desentrenament és olímpic. Esper poder fer les etapes pendents del tram previst inicialment. Que les cames resistesquin. I els peus i l’ànim. Passaré aquests dies per La Roda, Minaya, San Clemente, Las Pedroñeras, El Toboso, la Villa de Don Fadrique, Villacañas, Tembleque, Mora, Almonacid i Toledo. Uns 200 quilòmetres. Vuit o nou etapes. Il.lusió infinita! I l’any que ve, fins a Zamora. Si és possible.