Miquel Rayó

No sé si és una tesi o, simplement, un deliri: “La koiné española —la lengua castellana— resolvía el multilingüismo y protegía los demás idiomas de España en los distintos ámbitos territoriales.” O sigui: ara resulta que l’única llengua imposada a l’Estat espanyol (l’única que és obligatori saber, l’única el coneixement de la qual és un deure constitucional, un deure que minoritza a Espanya les llengües que no són el castellà) és la llengua que protegeix les altres llengües espanyoles? El castellà “resolvía” el multilingüisme? Ho afirma José Antonio Zarzalejos, a El Confidencial, en un article de dia 19. Zarzalejos, un dels opinòlegs de la Cort, d’aquests que saben de tot i de tot pontifiquen… El que s’arriba a dir quan l’únic argument és el supremacisme! I per cert, ara i des de fa temps estan tots (totis?) amb la mania de la “lengua común” i amb això de la koiné.

“No falla nunca: las lenguas de España distintas al castellano son la mejor piedra de toque para identificar al nacionalismo españolista más rancio. En cuanto oyen hablar catalán, euskera o gallego fuera de sus territorios (y a menudo también cuando lo oyen dentro), saltan.“

Diu això n’Isaac Rosa en l’edició d’El diario.es d’avui.

I confiem en que només facin aixó: saltar.

Que ara no escric narració és un fet i una evidència. No embolicaré la troca amb la redacció de les argumentacions que n’explicarien (potser) els motius. Ja hi serem a temps, o no. En canvi escric, sí, però, molt de tard en tard darrerament, notes, apunts, pensaments recollits a rajaploma, versos solts, poemes breus, haikus… en quaderns diversos. Amb el temps, algun d’aquests quaderns passa una feliç metamorfosi i arriba a ser un llibre, un recull que tal vegada em deixa desvalgut i nu enmig d’un escenari que hom no voldria haver de trepitjar mai. Són avui tres, els llibres existents amb aquestes escriptures meves: Llibre de minúcies, La nuesa el silenci i Aquí diu vent. I un quart vendrà aviat, i us dic el títol: Del quadern d’Adam. Don les gràcies als déus i dimonions editorials que fan possible la metamorfosi abans dita, perquè, publicar és, encara, per a mi, com un miracle i en veritat un privilegi. Vull ara, voldria definir amb un poc de precisió les meves intencions, allò que tal vegada cerc amb els meus textos d’aquests anys, d’aquests dies. I, mira per on!, quasi ho trob en aquest poema de Rikyu (“el més gran d’entre tots els mestres del te”) en la pàgina 117 de l’imponent Diccionari dels símbols de Mircea Eliade i Ioan Petru Couliano (editors), que ha publicat molt acuradament Fragmenta Editorial. Diu, doncs, Rikyu: “La substància del ritual del te / és tan sols la de bullir aigua, / fer el te / i beure’n –res més! / No ho oblidis.“

Voldria no oblidar-ho, en efecte. I per això puc i vull i em surt escriure simplement: “Pregunt al cel i em responen les falzies (dins Aquí diu vent, Adia Edicions, 2023, pàgina 69).

Sé que els estudiosos de Belles Arts copien, en l’Acadèmia, les grans obres dels mestres de la pintura i l’esculptura. Doncs, jo faig el mateix. Amb l’avantatge o l’inconvenient que l’aquarel.la és mala de copiar, perquè mai saps les proporcions de pigment o d’aigua que ha usat el mestre/la mestra autor de l’obra que intentes copiar. Ni saps el gramatge del paper que ha usat. Ni els colors que sol usar. En aquest cas, el meu model és d’África de la Llave, potent aquarel.lista, valenta i arriscada, capaç de fer unes combinacions de colors francament estimulants. Còpia o interpretació, aquí teniu el resultat del que és, certament, un homenatge a la pintora.

I ara, des de fa dues setmanes, un canari, al qual no sé per quin motiu hom li ha posat el nom de Boris. Na Xon l’ha trobat perdut al terrat de casa, i li ha resultat molt fàcil glapir-lo. És un animal domèstic, sens dubte -un híbrid, a més- i per això s’ha habituat amb facilitat a viure en la gàbia que hem comprat tot d’una a un comerç de xinesos. Pel fet que no té cap anella ni senyal imposat per la mà humana, ens l’hem quedat. Veurem fins quan. De moment, canta i ho fa molt bé. Menja i beu sense problemes. Tenia encara al capet alguna ploma en el canonet original, no sé si perquè mudava o si perquè deu ser un exemplar jove (això em sembla més possible) i encara no ha acabat de treure el plomatge. En qualsvol cas: ja tenim una nova companyia (i una altra feina). Benvingut, Boris!

Ahir vaig fer la primera pràctica del curs que he començat -on line- amb el mestre aquarel.lista de Granada Adrián Marmolejo. Aquí la teniu: una escena per entendre els valors tonals d’un sol color, en aquest cas el gris de Payne. Podria haver estat pitjor, el resultat, tenint en compte la meva inaptesa per al dibuix. Pens seguir classes, com a mínim, fins a desembre.

Després de la pràctica, i per esplaiar-me, vaig fer aquest paisatge, més a prop dels meus gustos i de les meves capacitats.

Són els tres títols que es comentaren el passat dilluns, dia 4 de setembre al programa Téntol, guiat per Margalida Mulet, a IB3 ràdio (gràcies per la invitació!!!). Pau Vadell, Joan Tomàs Martínez i jo mateix intentàrem explicar-nos (si això és possible). Podeu escoltar el programa aquí.

El meu tercer poemari, després de Llibre de minúcies i de La nuesa del silenci, ambdós publicats l’any 2017: Aquí diu vent, es titula, i té el nombre 77 de la col.lecció Ossos de Sol, d’Adia edicions.

M’agradaria poder-ne pintar bé qualcuna, un dia. Ahir vaig fer aquesta, des d’una fotografia que he usat altres vegades. La tenc desada en la caixeta on hi ha els tubs dels pigments, i quan la veig, intent interpretar-la amb l’aquarel.la sobre el paper. Un dia sortirà bé, definitivament. O això esper.

Sense model i sense esborrany previ, ahir vaig fer aquesta prova. M’agrada especialment el llum. El resultat podria haver estat pitjor. La setmana que ve començ classes amb el mestre Adrián Marmolejo, l’estil del qual m’agrada molt. Amb vanitat diré que m’ha inclòs en el grup dels alumnes avançats.