Miquel Rayó

Aquesta postal prové del nostre treball per al repte mensual que variat gràfic convoca per les xarxes. L’estudi Toni Bauzà posà una bella tipografia a una aquarel.la meva. El resultat no està gens malament.

El nom de la localitat és preciós. Peñaranda de Bracamonte. Evocador. Quixotesc. Castellà, ric, antic. Hi ha una de les seus de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Un dels seus centres de difusió cultural. La biblioteca era i encara deu ser magnífica, molt avançada, pionera en temes de difusió de la lectura. Els seus treballadors eren i deuen ser amabilíssims, i diligents. Un d’ells era la persona de la qual se’n parla a l’article de l’arabalears d’ahir, que reproduesc en la fotografia: na María José. De tard en tard la veig. A Peñaranda hi vaig anar tres vegades, crec recordar. Em tractaren com un rei. Vaig fer-hi visites a escoles, clubs de lectura, col.laboracions. Me’n record. I ho agraesc.És una de les gratificacions de la literatura per a infants i joves. He tengut sort. Gràcies!

Era previsible. Quan l’Espanya nacionalista es fregava les mans perquè el Tribunal Constitucional deia al Parlament Català que no podia parlar de segons què, era bo de preveure que aquesta estratègia -un vertader cop antidemocràtic amb punyetes enlloc de bales- aviat es giraria contra la sencera democràcia espanyola. No vaig llegir cap article en contra dels intel.lectuals nacionalistes espanyols. Al contrari. Ja vos ho he dit: es fregaven les mans i salivaven feliços: “Als independentistes els aturarem com sigui”, era el seu lema. Avui s’està preparant potser una prohibició d’aquesta mena per al Parlament espanyol. La dreta espanyola nacionalista i post franquista (no n’hi ha de cap altra mena) i part de l’esquerra espanyola nacionalista i post franquista (junts són els “constitucionalistes”, com els agrada definir-se), deuen prepar-se les mans amb oli per no cremar-se-les. Perilla. Ahir hi havia a la premsa titulars d’articles d’opinió com “¿Nadie va a hacer nada?” o “Ahora es la hora: rebelión o sumisión”… Fan por.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Disculpau la mala qualitat de les fotografies. Tema no resolt per mor de les meves limitacions en l’ús de les noves eines tecnològiques.

Com aquesta. En realitat ha quedat molt exagerada… Tot i això, m’ha agradat fer-la. No tant el resultat. Cal anar fent, doncs, i explorant, i aprendre de cada gest erroni, de cada mescla no encertada, de cada traç posat inoportunament. Aquesta aquarel.la fa aproximadament 28×38 cm., en paper Arches de 300 grams, gra gruixat.

Aprendre és estimulant. De moment, ho experiment amb l’aquarel.la. Aprofit el revers de papers ja usats, per fer més paisatges que em trec del cap o de no sé on. L’aquarel.la de format quadrat és feta amb el pinzell hake, que tenc massa oblidat, tot i que sempre, poc o molt, m’és útil. No puc oblidar que jo vaig aprendre a pintar aquarel.les amb el hake, gràcies a les orientacions de Ron Ranson. La de format vertical és una bona pràctica de la transició de colors. M’agrada.

D’ahir i per aprofitar paper ja usat. Dues notes de platja, i un fons de posidònia. Tot fet lliurement. A les notes vaig usar el pinzell hake, que sempre et permet treballar de forma molt lliure, just amb el traç, amb el gest.

“Tenim un ultranacionalisme espanyol que quan es mira al mirall no es veu nacionalista. Ja ho diu Primo de Rivera: “No som nacionalistes, som espanyols.” És clar, si tu no ets espanyol en un sentit nacional, identitari, per ells ets antiespanyol. D’aquí aquesta radicalitat, aquesta agressivitat, que et dificulta molt el diàleg polític. Ja no parlo de la independència. Dificulta el diàleg polític i mena al conflicte“, diu a Vilaweb l’historiador Antoni Simon, autor d’un recent treball titulat La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel.lectual (editorial Afers). Naturalment, no agradarà.

Torna a començar el cicle. Dijous passat es va presentar a la llibreria Rata Corner l’edició a Barcanova de l’obra guanyadora del XLI premi de narrativa infantil i juvenil Guillem Cifre de Colonya, corresponent a la convocatòria d’enguany, 2022. Es tracta de La captura, de Mariona Bessa, autora andorrana i jove, amb una autèntica vocació ambientalista. El meu desig és que no es cansi d’escriure.  Comença amb aquest premi el seu itinerari per les Lletres i ho fa amb un bon relat d’anticipació. En el mateix acte es va anunciar també la publicació de les bases de la nova convocatòria, la XLII. Així que l’any 2023 també tendrem originals per llegir i avaluar. Tenc la sort i el privilegi de formar part del nou jurat amb na Sara Moyano, na Caterina Valriu i en Pere Martí i Bertran.

Aquesta ressenya surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. El llibre és molt potent i de lectura molt més que recomanable.