Miquel Rayó

Ha sortit això, avui, al programa Meteo d’IB3 televisió anunciant la conferència El còmic de muntanya: de Mortadelo a Mallory, que faré dimecres al Club Pollença, en el marc del programa de la 14a Mostra de Cinema de Muntanya de Palma. Moltíssimes gràcies!

Perquè, avui presentarem amb n’Amadeu Corbera el poemari Aquí diu vent, del que ja n’hem parlat en entrades anteriors, al local de llibreria Quart Creixent, de Palma, a les 19 hores. Gràcies, Clara!

D’aquests assumptes tracta el curs del mes d’octubre amb el mestre aquarel.lista Adrián Marmolejo, que seguesc amb gust i esper que amb profit. La primera pràctica del mes ha estat aquesta. Més ben dit: aquest és el meu resultat de la pràctica proposada.

“No hay nada más hermoso que sentirse español”, arengà ahir al Born de Palma el general Fernando Luis Gracia Herréiz, i llavors parlen del supremacisme català… És el mateix pensament del president del nostre parlament, un altre supremacista espanyol-castellà a més d’integrista catòlic. I no en sortim. Això el mateix dia en què populars i voxers voten a favor de suprimir el requisit de català en l’Administració Pública… I és que els fa nosa, la llengua, qualsevol llengua o cosa identitària que no siguin les seves, les de l’orgull espanyol…

Aprendre dels grans mestres. En aquest cas, la meva aquarel.la d’ahir es basa en un paisatge magistral i mariner de Herman Pekel. Pekel interpreta d’una manera molt personal els paisatges: marines, camps, urbans… És admirable. I inimitable. L’únic que puc fer és treure’m el capell i copiar grollerament les seves idees. Esper que no m’ho tengui en compte.

Aquí teniu la meva segona entrega editorial d’aquest per a mi molt ric 2023, el segon producte d’enguany del meu quefer literari. Es tracta d’aquest nou poemari beníssimament imprès i editat p’El Gall, editor, en la col.lecció Trucs i Baldufes, amb el nombre 71, titulat Del quadern d’Adam, que compta, a més, amb unes molt suggerents fotografies del meu bon amic en Jaume Gual. Gràcies, Jaume! I perquè al final hagi resultat un llibre tan ben fet, ha calgut el seny, el bon gust i el saber d’en Toni Xumet. Gràcies, Toni! No sé què en puc dir, d’aquesta nova proposta meva. Només que, si voleu, em faceu la gràcia de llegir els 36 textos que hi he inclòs, elaborats entre 2016 i 2022. Tant de temps, potser pensareu, per a tan poca cosa! Hi són gairebé totes les meves preocupacions personals i literàries. El títol fa referència a les tapes del quadern on vaig escriure’n els primers poemes. Hi havia, en una de les tapes, un Adam pintat per un dels grans mestres del Renaixement, i en l’altra tapa una Eva del mateix autor. Era la representació, doncs, d’un díptic. Escric sobre quaderns, jo, la meva poesia. Tard molt. Sí. Hi cerc, però, l’espontaneitat, l’instant de claror entre la confusió, la compassió, el batec de la Naturalesa…

El format petit (en aquest cas de 15×30 cm, d’Arches) permet fer notes ràpides com aquestes dues d’avui; en el meu cas, notes o apunts de paisatges. En realitat són proves que faig tant per entretenir-me com per practicar mescles de colors, traços, veladures… I si repetesc els temes deu ser perquè m’agraden.

Hem passat, per cert, un bon cap de setmana a la Caseta del Bosc de Massanella (que ara toca ser escrit Maçanella). Feia molts d’anys que no caminava per la canaleta. Hem tengut bon temps.

Un aiguamoll amb arpella. Aquests paisatges m’encanten, i si en faig tants és perquè m’agradaria aprendre a resoldre’ls. Vaig treballant-hi, i ja és molt. Aquest mes he tengut ocupacions domèstiques i literàries (per sort), i l’octubre no està tampoc buit de compromisos (conferències, mostra de cinema de muntanya, etc.). Vet aquí el paisatge, doncs:

Mentrestant, seguesc les classes d’Adrián Marmolejo, molt interessants. Si no seguís classes continuaria el meu auto-aprenentatge, com al principi. Sí. Però, tampoc no faria les pràctiques didàctiques que els mestres proposen. Així que…

És més entretengut, i menys tòxic. Més saludable. Aquí ve una nota ràpida del salobrar de Campos.

Avui he enviat una carta a la directora del Diario de Mallorca. És que ja no puc pus! Aquest n’és el text (avís: qualsevol dia el retiraré d’aquí):

Deia Josep Pla –en una cita que mai no sol recordar la intel.lectualitat d’expressió castellana, que sol usar moltes altres cites de Pla contra el catalanisme- que el castellà és una llengua magnífica per discutir quan hom no té raó. Pels substantius i adjectius altisonants que conté. Els articles de Ramon Aguiló en aquest diari en son una mostra. Podríem dir-ho d’altres col.laboradors: repassin l’hemeroteca. L’article de dia 22 de setembre, és paradigmàtic: “miseria moral y política”, “cinismo y villanía insoportables”, “golpe de estado”, “el clérigo” (Oriol Junqueras), “cominerías legales”, “embeleco”, “ansia demoníaca de poder” (de Sánchez, és clar), “autócrata narcisista”, “insensato sin escrúpulos y sin moral”… Ben mirat, aquest vocabulari seria divertit si no fos perquè palesa una actitud al meu entendre malaltissa contra aquells que ocupen a hores d’ara cert espai polític i no fan allò que l’articulista creu que s’hauria de fer. Naturalment, és lícit que pensi, critiqui i expressi allò que creu. En té tot el dret. El problema és que, després de tants i tants d’articles repetint idees i to, l’articulista no aporta ja cap novetat, i em sap greu dir-ho pel respecte que mereix. Ja sabem el que ens dirà i què criticarà i a qui insultarà, i com. Ja sabem que odia el nacionalisme català, gallec i basc, abomina de l’independentisme, enyora el seu PSOE, manifesta el seu constitucionalisme (que oculta, al meu parer, un no assumit nacionalisme espanyol d’arrel castellana), publicita l’aversió a Podemos, a Sumar, al comunisme, al feminisme, l’ecologisme, etcètera, etcètera.
Tot l’anterior ja m’està bé (fal.laços arguments ad hominem al marge). Però, allò que pens que l’articulista podria esmenar és la forma de referir-se a les dones polítiques que ell no aprecia (moltes, tot sigui dit; vegi’s un altre pic l’hemeroteca). Potser no se n’adona. En el mateix article de dia 22 hi ha, per exemple, la següent expressió: “Yolanda Díaz y Puigdemont se hacen carantoñas en castellano. Ortuzar y el prófugo acuerdan en castellano”. Deixant de banda que, segons notables juristes espanyols Puigdemont no és cap pròfug, mot sens dubte altisonant, perquè Puigdemont sempre ha estat a disposició de la justícia europea i, per tant, també de l’espanyola, el lector pot captar el matís masclista que s’expressa: quan dos polítics són homes “acuerdan”, quan són dona i home “se hacen carantoñas”. El mateix matís contingut en l’al.lusió a les perruqueries del ja patètic Alfonso Guerra en aquests dies. Un matís que desacredita les opinions de qui en fa ús.  
Sap greu que les particulars aversions ideològiques i certa incontinència expressiva ens facin caure encara en aquests fangars.

I punt. Què pesats són!