Miquel Rayó

Si més no per a la meva coa de pago, perquè s’estufi alguna vegada més…Ja és dit en el cançoner del pare Rafel Ginard:

“Es pago, perque és hermós,

fa una volta i s’estufa,

se mira es peus i s’arrufa…”

La notícia, en qualsevol cas, és excel.lent per a mi i els meus llibres. El meu nom figura entre els dels 30 autors i autores que compartirem lletres en els diferents PaÏsos Catalans. Podeu llegir la notícia sencera en aquest article de Vilaweb sobre el nou programa interinstitucional Lletres Compartides. I també en aquest enllaç del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. No sé encara quin significat real té, aquest assumpte. Ara, si es tracta de parlar de llibres, de lectures i de Literatura en fòrums, aules o clubs de lectures presencialment o via xarxes virtuals, em plau, ho faré amb molt de gust (com sempre) i m’honora. Només puc fer una cosa: agraïr el gest a les persones que han triat, entre tants, el meu quefer d’escriptor, ara en latència, certament. Gràcies, doncs, i ja en parlarem, quan les coses es concretin.

El darrer exercici del mes de juny amb el mestre Juan Jose Herrera Lara. En realitat, n’he fet una versió en forma d’apunt en un format vertical, un poc extrem. Una pràctica. Mentres, seguesc pensant en si he de deixar de sostenier o no aquest web, i dedicar el temps, que se’m fa escàs de dia en dia, a altres afers… No me’n falten. El que ja sembla una decisió ferma és la voluntat de no comentar lectures pendents. Per a què? A qui interessa saber-les? Han passat deu anys, i cal caminar altres etapes. Cercar altres òrbites. Cal definir-les, primer, o trobar-les o, si cal, crear-les. Potser visc un període de transició.

Mentre que trob la manera de fer-me’n amb un exemplar físic per poder fotografiar correctament la ressenya, penj aquí una pantallada de la que va sortir publicada dijous passat al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Jo era, la setmana passada, de turisme per Viena. Mira per on!

El procés és lent. Poc a poc vaig pensant i cercant arguments per, al final, decidir si he de seguir o no amb aquesta pàgina d’informacions sobre les meves activitats. M’estalviaria feina, compromís (i uns pocs cèntims, també). De moment, ja he decidit no penjar pus les lectures que vaig fent -potser en senyalaré qualcuna que en veritat m’impressioni. Penjaré també alguna aquarel.la encara, com avui mateix veureu. I també penjaré informacions que surtin sobre el meu treball, o les meves ressenyes que es publiquin al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca (col.laboració que també està pendent d’una decisió meva definitiva). Sempre sap greu deixar enrera aspectes del propi quefer. Però, cal fer-ho. Per alleugerir la impedimenta. Poc a poc, doncs. Cal la reflexió. No podem dedicar el temps, tan excàs sempre i ara més que mai, a les banalitats egocèntriques. Que no interessen a ningú, afegesc. Es tracta de simplificar l’existència -prou complicada en la realitat. Ara vénen dues pràctiques sobre dunes. Les vaig pintar ahir. La quadrada correspon a la senyalada perl mestre Juan José Herrera Lara, les classes del qual seguesc aquest mes, perquè tracta un tema que m’interessa molt: la mar, la costa, les marines.

L’horitzontal següent és un apunt improvisat, però, inspirat en la primera.

D’ahir, amb més paciència i amb més color.La mateixa pràctica proposada pel mestre Juan José Herrera Lara.

Aquest mes repetesc classes amb el mestre aquarel.lista Juan José Herrera Lara, que té una gran capacitat didàctica i una lleugeresa formal que m’agrada moltíssim. Aquest mes de juny proposa fer marines. La primera pràctica és, doncs, sobre un tema mariner: una barca. Ahir en vaig fer una versió ràpida, i no me’n sent mal a pler. Ha quedat un poc monocroma, això sí. I discutiríem la perspectiva del fons de la platja…

Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya d’un boníssim llibre per a infants (com sempre: tant de bo que molts adults el llegissin!):

“Cuando fui a Cracovia, hacia el 2005, a entrevistar a uno de los grandes maestros de la ciencia-ficción, Stanislaw Lem, le comenté la dificultad de los escritores de entonces para adivinar lo que podía deparar el futuro. Me respondió que en parte había abandonado la novela por eso, porque no había manera de competir con un mundo donde el islamismo radical había regresado de la Edad Media para quedarse o donde un médico alemán, Gunther von Hagens, se ponía a hacer exposiciones con cadáveres plastificados. Parecían pasajes al azar sacados de los Diarios estelares o de Vacío perfecto, pero qué va, bastaba con abrir un periódico.”

Tret de Todo es muy raro. Article de David Torres que surt avui al diari digital Público.

Molts pocs dies. Una vista de qualque aiguamoll… En fi…

Aquesta aquarel.la és de fa uns mesos. Crec no haver-la mostrada encara aquí. M’agrada, passat el temps. Té un cert dramatisme. Em vaig atrevir a mesclar colors molt diversos.