Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta doble ressenya. Poc a poc vaig acomiadant-me d’aquesta feina gojosa de lectura crítica d’obres de literatura infantil i juvenil. Cal donar pas a nous actors. No podré agrair mai com es mereixen les facilitats que les diferents editorials m’han concedit per poder fer-la.
La prova indiscutible de què el judici als responsables del procés és un judici polític, on tot estava i està dat i beneït o hi estarà o es farà tot el que calgui perquè hi estigui, de no ser que Europa digui alguna cosa contrària i definitiva, i tenim motius per creure que al final Europa es plegarà a les intencions dels nacionalistes espanyols, la tenim en el debat d’aquests dies entre el jutge instructor Llarena (capficat en el seu deliri), els fiscals i l’advocacia de l’estat (o com es digui), igualment delirants. És per llogar-hi cadiretes per veure qui la diu més grossa i qui posa en la paradeta el càstig més gran i exemplar i més humiliant. I més polític. En fi. Una cosa més: qui diu que la justícia espanyola és lenta o ineficaç? Mirau quina viada va fer en Llarena que en unes hores va redactar 70 fulls de complexes i fantasioses tesis i interpretacions interessades! Setanta!
Al diari Última Hora d’avui, el periodista Kike Oñate parla del llibre d’en Josep Noguera i Canal sobre el capità Miquel Ferrer Melià, el nostre padrí vell. És el resum sempre insuficient d’una llarga entrevista telefònica amb l’historiador i autor de la biografia publicada per Rafael Dalmau, editor. M’agradaria que l’article servís d’estímul perquè persones interessades poguessin conèixer millor el personatge i el context en què va desenvolupar el seu treball. I sobretot, el seu tarannà alhora rigorós i pedagògic. I també comprendre que es pot actuar, en la defensa de l’ordre públic, de formes més nobles que les que sovintegen. Gràcies, Oñate!
Tenc el vici -tòxic com una addicció- de repassar cada matí titulars i alguns articles de la premsa espanyola i catalana disponibles en l’espai digital. De la lectura de certs diaris espanyols, a banda, advertesc, de prendre’n mal, en pots aprendre moltes de coses. Per exemple, aquesta: sembla que els opinadors que hi escriuren usen una plantilla, un patró amb variacions menors, quan redacten les seves lucubracions les quals, totes semblen també venir d’una mateixa fàbrica. La plantilla és molt simple. De fet, podeu comprovar-la, per exemple, si feis lectura de l’article d’avui del nostre fa temps extraviat XX al Diario de Mallorca. Comença fent citació d’alguns autors de nom contundent (tant amb la finalitat de demostrar que sap molt i que és molt llegidor, com de fer-te a saber que el que amollarà a continuació té una base argumental que no pots discutir). Segueix implacable amb un atac furibund als seus adversaris: podemites, comunistes, filoetarres, col.lectius identitaris -menys els constitucionalistes, que són els seus; o sigui: els nacionalistes espanyols- i sobretot els independentistes catalans, que desacredita amb un parell d’adjectius no menys contundents. I finalment, deriva sentenciosament i, al meu parer, il.luminadament cap a la conclusió inqüestionable de què el Caos a ca-nostra (que ells consideren només ca-seva) és total i sense pal.latiu, o que s’hi va de cap, costa per avall i sense freny, excepte si s’apliquen les mesures que exposa o que suggereix. Massa sovint, una de les mesures és una apel.lació directa i quasi imperiosa a qualque guardià superior de l’ordre: el rei, els jutges, l’exèrcit o, com avui, la Unió Europea. Da-li cebes! Sempre clamen, desolats i iracunds, perquè venguin salvapàtries. Pur colpisme intel.lectual. Certament, són gent molt llegidora (el que no sé és si entenen qualque cosa del que llegeixen o si només en treuen allò que els convé per falcar les seves hipòtesis). Esmenten tant Samuel Johnson com Hannah Arendt. Van d’Eliot a Baudelaire. I els darrers dies, Ratzinger: se saben les seves tesis de carrereta i tots l’han vist de prop o d’enfora. Esmenten Shakespeare o Plató, tant els és! De vegades, Josep Pla (callant o ignorant que Pla coneixia massa bé el tarannà polític castellà homogeneïtzador i supremacista). No obliden el gurú patri Ortega i Gasset. I de vegades esmenten autors estrangers que només ells coneixen (si no se’ls inventen, com un dia fa anys va dir burleta a un d’ells el meu estimat i discret Melcion Rosselló)…, perquè els troben, ens diuen, en les seves lectures, que pregonen amb la coa estufada com endiots, de la premsa internacional… Saben de tot i de tot opinen. Són totòlegs. De plantilla. I naturalment, elitistes, constitucionalistes (nacionalistes espanyols), monàrquics, homòfobics, antifeministes, transfòbics, negacionistes del canvi climàtic, etcètera. Va en el patró.
PS de dia 27 de març de 2023. Una prova més. Parla un dia de finals de març en Félix de Azúa -amb la arrogància permanent que el caracteritza, i amb el nacionalisme espanyol supremacista que no reconeix- d’identitats que no entén: “Uno ya no es español, sino mujer, transexual, independentista, colonizado o animalista“, amolla, que en realitat potser vol dir que ser espanyol era el que toca, i que tot l’altre és caprici menyspreable, i al cap de dos o tres dies un dels seus alumnes -i en aquest cas, quin greu em sap!- fa un article sobre el mateix tema, les identitats -i tampoc no els entén-, amb els arguments calcats. Molta cita clàssica per dir que n’Arrimadas és una bona oradora i Yolanda Diaz cursilísima, i que allò que ve ens deixarà al Caos. I que el nacionalisme català o el basc i els fenòmens identitaris aliens (no els propis) són “peste identitaria“… I cita de Sòcrates ve i cita d’Ortega i Gasset va… Quod erat demostrandum, o com es digui. Els culpables, sempre, els altres nacionalistes: “El fenómeno de académicos respetables viéndose arrastrados y denigrados por sentimientos de exaltación colectiva no es nuevo. En Cataluña tuvimos el caso de Josep Fontana, un prestigioso y riguroso historiador, que no dudó en ponerse al servicio de la causa del proceso independentista con un título sonrojante: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014). Fontana se declaraba sin embozo «rojo y nacionalista», como quien se proclama sin pudor vegano y caníbal.” A Catalunya… Com si Tamames fos l’únic cas a Espanya d’intel.lectuals prestigiosos convertits en nacionalistes i ultra-conservadors, disfressats, això sí, de constitucionalistes… Espanyols, és clar. Dels bons. En fi!
Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca la meva ressenya d’un àlbum certament singular i, de veres, de lectura i interpretació fascinants. Un boníssim treball de Nívola Uyà.
Surt, avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya. És la novetat del darrer premi Guillem Cifre de Colonya. Amb el seu text, l’autora comença bé el seu itinerari literari. Que tengui bona sort! Com sempre, la fotografia ve desequilibrada: culpa meva!
Veig que qualcú benvolent m’hi ha afegit un accent on no tocava. Els follets entremeliats, sens dubte. En la vetlla de la festa d’Els Reis, no hem de fer-ne cas.
Segurament, aquestes aquarel.les són les darreres d’enguany. Aquests dies he fet poca cosa i encara en faré menys: sopar de Nadal, dinar de Nadal, un viatget a Astúries per fer quatre dies del Camí del Nord a Sant Jaume de Compostel.la (les etapes que van des de Ribadesella fins a Oviedo)… No hi ha temps per a tot. Vet aquí una marina i un apunt forestal. Fets per passar l’estona. Bon Nadal!
Tot això, per no parlar de la vergonya dels morts a la frontera de Melilla, de la conclusió de fiscalia, de la innocent Guàrdia Civil que no s’ho veia venir (quan endevina com per art de màgia conspiracions catalanistes o d’ETA o podemites o feministes on sigui que vulguin endevinar-les), de les “tornes en calent”…
Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya.
Massa sovint oblidam aquest consell de na Susan Sontag: “Un escriptor no ha de ser una màquina d’opinions”.
Després d’un patètic article titulat “¿Nadie va a hacer nada?, publicat en The Objective (l’actual refugi de veterans patriotes constitucionalistes, o sigui: de nacionalistes espanyols; ha resultat curiós veure com poc a poc s’hi arremolinen i fa feredat el que hi publiquen) que en realitat era una crida als salvadors de sempre de la pàtria espanyola, l’articulista amolla avui altres bramades en el titulat “Los malversadores lingüísticos“. Escriu: “el océano de los millones y millones de euros públicos que les cuestan a los españoles las políticas lingüísticas en aquellas comunidades autónomas con lengua cooficial.” I es queda tan content! “Millones y millones“? Quants? Un “océano“? De quina dimensió? En comparació amb què? A quins “españoles” es refereix? Què vol dir? No sap, aquest senyor que la seva Constitució -que tant diu defensar i que sempre veu, ell i els seus, en perill- diu precisament que la pluralitat lingüística es “un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.” I no sap que això vol dir despesa? I no sap que vol dir obligació? I no sap que les -utilitzaré els seus termes- Comunitats Autònomes poden elaborar els seus propis pressupostos? I que mols ciutadans d’aquests països -ara usaré els meus termes- sostenen aquesta despesa amb gust o la trobam poca? Afirmacions semblants en publicacions semblants només tenen una explicació: l’odi (he de descartar la ignorància, en aquest cas). O dues explicacions: l’odi i la por… I això que tenen a favor -perquè són dels seus- els jutges, els espies, la premsa conservadora (i la no tan conservadora), les policies, bona part de la intel.lectualitat, l’exèrcit, el rei i les togues. No ho entenc.
