Sí, per invitació de la productora del programa Regina Cortès, i amb les atencions d’Araceli Bosch i David Oliver, les persones i les veus mantenidores diligents d’El replà a IB3 ràdio. Amb les seves questions repassàrem alguns aspectes del meu quefer. Podeu escoltar l’entrevista en aquest enllaç. Comença aproximadament en el minut 4:37, i acaba aproximadament en el minut 29:21.
Mil gràcies!
“Y llegados a este punto cabe volver a preguntarse si Europa no estará haciéndose el harakiri uniendo su destino a la voluntad de los EEUU de librar su guerra con China debilitando a Rusia y encerrando a Europa en una posición insostenible, que puede hacer caer a sus gobiernos como fichas de dominó, cuando la crisis económica se traduzca en violencia social sin matices.“
Pablo Iglesias, en l’article Harakiri, del diari Público, d’ahir.
Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, d’avui: novetats -un tutti frutti- per a la lectura d’infants i joves (i els adults que vulguin). Com sempre, disculpau errors i la mala qualitat de les fotografies, i evidentment he de donar les gràcies a les editorials que me faciliten la informació perquè jo pugui assabentar-me’n de les novetats que editen.
De vegades, és necessari deixar anar la mà, el pinzell, l’aigua, les esquitades…
Del tot imaginada, és clar. Una nova pràctica, només. Anar fent.
Culpable sóc de reincidència. He tornat a donar llibres a la preciosa, popular i activa biblioteca infantil Nou Llevant, ubicada en l’àrea del Polígon de Llevant de Palma. Quin plaer tan gran produeix poder donar!
Aquesta vegada, aproximadament un centenar de llibres per a infants i joves; i quasi tots nous de trinca, havent passat només una lectura, un escrutini. I és un plaer fer-ho: llegir-los i després donar-los, perquè facin el que han de fer: facilitar la lectura a la menudalla i als joves. I és un plaer poder-ho fer gràcies a les trameses de novetats que moltes de les editorials especialitzades en la producció del llibre infantil i juvenil -tantes, que si començ a nomenar-les, me’n deixaré qualcuna injustament!- m’envien periòdicament perquè jo pugui llegir-les i fer-ne, al seu cas, una ressenya per al suplement Bellver del Diario de Mallorca (i per penjar-les en aquesta pàgina, un cop publicades). En realitat, doncs, són les editorials les que fan aquest obsequi, aquest dipòsit permanent de llibres a una biblioteca pública. Per a mi, aquesta condició és essencial: no tant la titularitat com la disponibilitat pública dels fons- on seran desats degudament i, sobretot, llegits en sala o en préstec. Qui fa possible tot això és la bibliotecària Laura Riera (esper que no s’enfadi per esmentar-la en aquesta entrada), diligent, positiva, amable. Una biblioteca no anirà mai malament si té persones com ella al seu davant. O si la gestionen empreses com la que en té la concesió, empreses amb voluntat de servei. O si existeix una regidoria que creu en el que fa, sempre per afavorir la gent del barri. Gràcies a tots, doncs! Per acceptar aquesta meva modesta aportació.
Improvisada, i tant! De vegades, no saps que fer i…
Tot i això, té, crec, un cert interés:
Sobretot, si en tries un fragment:
En un dels catàlegs de novetats editorials que rep periòdicament, hi veig un volum de memòries de B, un vell actor de teatre. Sabeu qui en fa el pròleg? La política (?) CAdeT: “Este es el testamento intelectual, artístico y moral de B.”
He recordat de cop que gent il.lustre de la corda ideològica del vell actor afirma: “No puc ser nacionalista perquè la meva moral no m’ho permet”. Clar que es refereixen només al nacionalisme no espanyol, no castellà. El nacionalisme espanyol, castellà, no existeix per definició. És constitucionalisme. Com a molt, patriotisme honest. Quin vell debat, i què eixorc!
Tornem a la moral… Sovint, especialment en els darrers anys, hom usa en aquest debat el nom i els escrits d’Hannah Arendt, allò de la banalitat del mal, encarnada segons aquella gent il.lustre en el nacionalisme… català, equiparable, també segons ells, amb el mal nazi. Quasi res, diu el diari!
Hom fa llargs i densos articles sobre la filòsofa, interpreta amb aparent sensatesa allò que ella va dir o havia volgut dir, i sentencia el que cal fer. En resum: “¡A por ellos!”. Perquè, “¡Todo por la pàtria!” és el seu lema. I ja sabem que, amb poquíssimes excepcions, els opinadors de la Cort, amb Arendt o sense, ho justifiquen tot. “Todo, coño!”. Cunyats a la taverna.
Jo no arrib a aquelles polèmiques arendtianes tan elevades. Prudentment arruf sempre el nas amb les argumentacions i justificacions emeses des de segons quins àmbits, i fonamentades sobre certes apel.lacions a la moral. També se l’han apropiat, la moral: ells i elles diuen el que és moral o no ho és, i això m’escarrufa. Tal vegada seguesc Arendt sense adonar-me’n. He vist molts de westerns durant la meva vida, i per això sé que el concepte de la moral és confús, ambigu i fugisser…
He arribat a pensar que certa intel.lectualitat a Espanya crea i sosté argumentacions neutres en aparença per intentar emblanquinar les seves pròpies i personals ambicions i frustracions, i sobretot per anorrear els adversaris ideològics amb qui, en el fons, només competeixen per un espai ridícul al mercat de les idees. La seva, d’altra banda indiscutible, erudició els permet evadir el debat cru de la cerca sincera, honesta i compassiva de la veritat, perquè al meu parer, la veritat només des d’aquests pressupostos pot ser cercada… Sigui dit això a tots els intel.lectuals nacionalistes. A tots.
El ciutatà que sóc aspira a usar dignament el poc seny que pugui tenir, intenta entendre el que passa, i observa astorat la realitat evident. El meu model modestíssim d’interpretació del món és el que aconsellava Holmes, el bon Sherlock: cal estar atent a les evidències. Molts intel.lectuals constitucionalistes –o sigui: nacionalistes espanyols- no veuen les evidències del deliri antidemocràtic creixent, camuflat en el constitucionalisme tronitronant, que deia Homer, diuen, i suportat per les clavegueres de l’Estat, estibat de rates. O sí les veuen, i les disculpen, perquè creuen que el mal –pobreta Arendt!- només és en una de les bandes del tauler? A la banda feble, justament, mira per on!
D’algunes cegueses dels nacionalistes catalans potser en parlaré qualque altre dia. Perquè, “Well, nobody’s perfect”, com va dir aquell.
Ps, afegit dia 15 de juliol:
“He abandonado el punto de vista moral. La moral lleva a la abstracción y a la injusticia. Es madre del fanatismo y de la ceguera“, cita d’Albert Camus en un dels seus carnets editats ara en castellà per Debate. Camus, senyores, senyors.
Que vaig fer ahir, ja en ple juliol. Ara, descans de cursos fins el sestembre. De cursos, però, no de treballar amb els aquarel.les. I a veure què en surt!
