Aranda

N’Aranda, en Pep. En José Aranda. És mort. Amb 61 anys, si no vaig errat. Ho publiquen avui els diaris. No sé la causa real del fet. Feia temps que jo no sabia res d’ell. Només, que tenia greus problemes de salut: una de les darreres vegades que vaig trobar-lo m’ho va dir. I he d’afegir: segurament també en tenia de salut emocional, de problemes. Perquè n’Aranda, la persona, en tenia. Tot un personatge, doncs. Per a mi entranyable. Sempre em va interessar la seva pintura: impulsiva, esclatant, intensa, emotiva. La seva pintura era ell, la seva expressió. La seva carícia. La seva llendera. La seva denúncia i alhora la seva declaració d’amor. Escrivia, també. I feia periodisme (amb un punt de conspiranòia i d’il.luminació). Tenc a casa un llibre seu: La montaña oscura. I també un dietari d’un seu viatge per Eritrea i altres llocs africans. D’aquest, en va fer una sorprenent exposició, i nosaltres en tenim a casa un magnífic quadre, de bellíssima coloració, amb arena del lloc on va fer-lo com a material de la rica textura que ens regala. Crec que es titula Eritreo en el desierto… D’un seu viatge a Israel també en tenim un treball, una vista de Jerusalén desde el barrio armenio. Un apunt estimulant. En record l’exposició, també. I d’un altre viatge per l’Índia en tenim una mirada seva a l’Himàlaia, que naturalment vaig comprar… Quanta inquietud! Quanta vivència! Quanta declaració de vida i quanta rauxa! Tenim penjats a les parets de ca-nostra cinc o sis propostes seves. Només una ha perdut vigència, vida i valor (no parl ara de valor economic), i per això la tenc retirada, i tal vegada un dia la cremi. Però, els altres quadres seus que conviuen amb nosaltres són encara commovedors, passionals. M’agrada especialment un paper titulat El perro de Goya, magnífic. I estim molt una aquarel.la preciosa, lliure, fresca, d’uns jardins a Madison, als Estats Units on va intentar tenir alguna presència. Per a un catàleg d’una exposició seva a Chicago em va demanar un text: “cada imatge esqueixada de José Aranda és una acusació…”, hi vaig escriure (2002). I en un catàleg d’una mostra a la galeria d’en Fran Reus, abstract paintings, hi vaig incloure: “Res del que fa Aranda no és inocu” (2004)… Com agraesc ara haver pogut escriure -tan maldestrament, em sap greu- sobre allò que ens oferies, sobre allò amb què ens fuetejaves els ulls i l’ànima.

Els tendrem sempre exposats, els seus treballs. I en parlarem als convidats, perquè no ens n’oblidem. Només vares menystenir un aspecte del teu quefer, Pep: la irregularitat, l’excés, el massa ample criteri a l’hora de triar què exposaves i per què ho exposaves. De vegades, en l’art, com en la poesia, cal el buit o el silenci. La serenor.

Tot i el dol, comprenc que n’Aranda descansarà, a partir d’ara. És una pèrdua. Ets una pèrdua, Pep. Record ara la teva admiració per Van Gogh. Qualque comentari teu sobre l’obra d’en Barceló. La teva rebel.lia verbal i intel.lectual. La teva incansable fretura. La cerca tenaç d’un cert maleïtisme. En tenies tot el dret, de cercar-lo.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Aprendre des de la pràctica

És l’essència: practicar. Vet aquí un altre tema de flors, i un nou llaüt. Aprendre.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Continuam…

Fent proves, cercant models, alliberant el gest… En aquest cas, el model és el gran Luis Cámara, d’estil i tècnica francament admirables. Ahir, un treball seu em va servir de mostra. Què difícil! I quina aparença de simplicitat!I quanta bella mescladissa de colors i de traços!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Un tema que toc molt poc

Les flors, els bodegons… I això que permeten la llibertat que desig. Vull dir, els podria fer, aquestes motius, aquests temes, sobre un bon esboç, si sabés dibuixar bé i a bastament. Però, es poden fer, els bodegons, les flors, un poc arrauxadament, amb el gest, amb la intuïció… Ahir, per aprofitar un paper amb un fracàs a l’anvers, vaig fer aquestes flors en el revers.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Les platges…

Intent interpretar-les amb les aquarel.les. Ahir vaig fer aquestes dues (paper Arches, 15×30 cm, gra fi i gra gruixat); dos esboços, només. Una d’elles (la primera) està inspirada en un apunt d’un mestre: F.M. Marrouch. Citar-lo és obligat. Des d’aquí li agraesc el model i, especialment, el que me mostra la seva mirada.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

De circumloquis

No sé per quin motiu tudaré un poc del meu temps per copiar i comentar unes frases d’un article publicat avui en un diari local i signat per una persona que, al meu parer, fa anys que -lliure d’expressar el que vulgui, com és natural- desbarra, no obstant, un dia sí i l’altre també. Sovint, els articles de l’opinador en questió vessen una gran ràbia indissimulada i malaltissa. Ho dic amb sentiment sincer. Com sol ser habitual en aquests casos, ell tendria la solució a tot. Però, ai!, no li fan cas… Aquesta vegada, i per participar amb el seu article en el complex debat de les causes i remeis de la prostitució, ha tocat rebre a un dels col.lectius que té enfilats: les feministes. Perdò, les feministes de Podemos, radicals, heterodoxes. Avui els tracta de “activistas fanáticas y liberticidas“, “Savonarolas del feminismo prohibicionista“, “comadres“… Naturalment, no s’està de criticar els viatges d’una de les ministres d’aquest partit. És lliure de fer-ho. La demagògia -i avui, el fake- sol ser present en aquesta mena d’escrits d’opinió. I l’insult. I  també l’enrevessament argumental. Com he dit en altres apunts, hom dissimula l’agrura ideològica amb un discurs d’aparença contundent, i amb un brufeig excessiu d’ornaments erudits i categòrics. Hom podria proposar una discusió més intel.ligent. Ens aniria bé a tots. No sé per quina raó, hom prefereix l’escridassada. Vet aquí les frases:

La libertad consiste en la capacidad de tomar decisiones sobre cualquier cosa en un sentido o en otro. Negarla en base a abstrusas disquisiciones sobre lo que pueda ocurrir en la mente humana no es otra cosa que el ejercicio de contorsiones perifrásticas para justificar una preexistente convicción fanática de reformadora social. La verdad no necesita de circunloquios, simplemente se muestra; el error precisa de esas contorsiones“. Si l’expressió “abstrusas disquisiciones sobre lo que pueda ocurrir en la mente humana no es otra cosa que el ejercicio de contorsiones perifrásticas para justificar una preexistente convicción fanática de reformadora social” no és un circumloqui, què és?

L’home, doncs, a l’hora de redactar, pens que amb massa exaltament, el seu article, anul.la amb un claríssim circunloqui seu la seva pròpia argumentació. Cau en la seva trampa. Una llàstima. La resta de l’article, per cert, també em fa vergonya.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Un portet atlàntic

Ahir, d’una fotografia que va enviar-me na Xon -que és ara per aquell redol de Galícia-, vaig atrevir-me a fer aquesta versió a l’aquarel.la. És el portet de Mugardo, preciós. Quan ja has fet el treball te n’adones d’on has comès els erros. He tractat de salvar-ne alguns, i per això… Caldrà repetir-la. Sé on he d’anar amb compte…

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Com hem dit tantes de vegades…

Llegesc aquest editorial de José Antich sobre la questió catalana i la questió espanyola (sí, és vera, un editorial de part interessada, òbviament: aquí no hi ha parts neutrals); però, el que ofèn la meva intel.ligència i la meva sensibilitat és el silenci clamorós dels intel.lectuals espanyols en relació amb tot el que s’està publicant ara sobre tot plegat… No l’entenc, aquest silenci.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Doncs, això…

El eje principal de articulación de la extrema derecha en España es idiosincrático: es el odio al independentismo vasco y, fundamentalmente, en los últimos años, al independentismo catalán. Y el motivo por el cual es este y no otro es sencillamente porque este es el odio en el que la mayoría de los medios de comunicación han neurotizado a la población española durante las últimas décadas. Este odio específico de nuestro país se ha sembrado con esmero desde los altavoces mediáticos durante largo tiempo…“, escriu Pablo Echemique en l’article titulat Cuando la progresía mediàtica da alas a la extrema derecha, publicat a Público, el 24 passat. I jo afegiria: “amb la col.laboració exaltada d’una gran majoria dels intel.lectuals espanyols”, que no diuen res per cert, ben alerta!, de la corrupció sistemàtica de l’Estat espanyol, que comença en la mateixa Monarquia i llenega fins a les clavegueres patriòtiques, nacionalistes espanyoles i franquistes encara (“¡Todo por la Patria!“),  etc., etc..

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Dues versions d’un bell model

D’un model trobat a la xarxa per atzar, n’he fet dues versions en petit format. Dos paisatges rurals. He de practicar. Més. Molt.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados