N’Aranda, en Pep. En José Aranda. És mort. Amb 61 anys, si no vaig errat. Ho publiquen avui els diaris. No sé la causa real del fet. Feia temps que jo no sabia res d’ell. Només, que tenia greus problemes de salut: una de les darreres vegades que vaig trobar-lo m’ho va dir. I he d’afegir: segurament també en tenia de salut emocional, de problemes. Perquè n’Aranda, la persona, en tenia. Tot un personatge, doncs. Per a mi entranyable. Sempre em va interessar la seva pintura: impulsiva, esclatant, intensa, emotiva. La seva pintura era ell, la seva expressió. La seva carícia. La seva llendera. La seva denúncia i alhora la seva declaració d’amor. Escrivia, també. I feia periodisme (amb un punt de conspiranòia i d’il.luminació). Tenc a casa un llibre seu: La montaña oscura. I també un dietari d’un seu viatge per Eritrea i altres llocs africans. D’aquest, en va fer una sorprenent exposició, i nosaltres en tenim a casa un magnífic quadre, de bellíssima coloració, amb arena del lloc on va fer-lo com a material de la rica textura que ens regala. Crec que es titula Eritreo en el desierto… D’un seu viatge a Israel també en tenim un treball, una vista de Jerusalén desde el barrio armenio. Un apunt estimulant. En record l’exposició, també. I d’un altre viatge per l’Índia en tenim una mirada seva a l’Himàlaia, que naturalment vaig comprar… Quanta inquietud! Quanta vivència! Quanta declaració de vida i quanta rauxa! Tenim penjats a les parets de ca-nostra cinc o sis propostes seves. Només una ha perdut vigència, vida i valor (no parl ara de valor economic), i per això la tenc retirada, i tal vegada un dia la cremi. Però, els altres quadres seus que conviuen amb nosaltres són encara commovedors, passionals. M’agrada especialment un paper titulat El perro de Goya, magnífic. I estim molt una aquarel.la preciosa, lliure, fresca, d’uns jardins a Madison, als Estats Units on va intentar tenir alguna presència. Per a un catàleg d’una exposició seva a Chicago em va demanar un text: “cada imatge esqueixada de José Aranda és una acusació…”, hi vaig escriure (2002). I en un catàleg d’una mostra a la galeria d’en Fran Reus, abstract paintings, hi vaig incloure: “Res del que fa Aranda no és inocu” (2004)… Com agraesc ara haver pogut escriure -tan maldestrament, em sap greu- sobre allò que ens oferies, sobre allò amb què ens fuetejaves els ulls i l’ànima.
Els tendrem sempre exposats, els seus treballs. I en parlarem als convidats, perquè no ens n’oblidem. Només vares menystenir un aspecte del teu quefer, Pep: la irregularitat, l’excés, el massa ample criteri a l’hora de triar què exposaves i per què ho exposaves. De vegades, en l’art, com en la poesia, cal el buit o el silenci. La serenor.
Tot i el dol, comprenc que n’Aranda descansarà, a partir d’ara. És una pèrdua. Ets una pèrdua, Pep. Record ara la teva admiració per Van Gogh. Qualque comentari teu sobre l’obra d’en Barceló. La teva rebel.lia verbal i intel.lectual. La teva incansable fretura. La cerca tenaç d’un cert maleïtisme. En tenies tot el dret, de cercar-lo.
